La gent està farta. Els sous són esquifits —malgrat les grans xifres macroeconòmiques a l’Estat espanyol—, els lloguers estan pels núvols i comprar un habitatge s’ha convertit en una utopia, especialment per al jovent. La sanitat acumula llistes d’espera insuportables, les escoles són forns amb una trentena d’alumnes per aula, el servei de rodalia falla dia sí i dia també i l’horitzó vital s’ha ennuvolat. Hi ha fatiga fiscal. Hi ha ràbia, alimentada per la precarietat i uns algoritmes que segresten la nostra atenció. Hi ha desencant. Regna la decepció després d’un temps d’il·lusió.
En un moment de desigualtat corrosiva, de secessió de les grans fortunes, el malestar és capitalitzat pels ultres. Els reaccionaris han connectat amb la fúria, l’han redirigida contra el diferent i estan obtenint rèdit a les urnes. L’estat espanyol, però, és un bastió que resisteix a l’embat global de l’extrema dreta. Tanmateix, les enquestes albiren un adveniment d’una majoria del PP i Vox. I més amb un Govern espanyol assetjat pels escàndols, siguen per togues tacades de fang o per causes judicials que assenyalen presumptes trames de comissions i negocis foscos.
Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al Congrés, i Mònica Oltra, exvicepresidenta de la Generalitat Valenciana i referent de Compromís, però, s’han rebel·lat contra el pronòstic d’un tomb cap a la dreta i la ultradreta. Si el republicà s’ha capficat en unir a les esquerres estatals i sobiranistes per frenar l’arribada de l’extrema dreta al Consell de Ministres i collar al PSOE, la líder valencianista ha renascut políticament.
Oltra ha retornat per conquerir l’alcaldia de València, malgrat haver estat processada per suposadament haver encobert des de la conselleria que dirigia a la seua exparella, condemnat per abús sexual a una menor tutelada. La dirigent valencianista comandava el departament del qual depenia el centre i ha estat enviada al banc dels acusats després d’una cacera als tribunals de l’extrema dreta. La causa contra l’exvicepresidenta estava construïda amb peus de fang; empentada cap endavant amb decisions força controvertides per part de jutges amb historials ben polèmics i en contra del criteri de l’instructor i del representant de la Fiscalia.
Unió «emancipadora» o PP-Vox a la Moncloa
Ambdós actius del progressisme s’han trobat aquest divendres al parc de Capçalera de València. L’independentista en el final de la seua gira per unir a les forces esquerranes de l’Estat espanyol —en un full de ruta que ha trobat reticències a la direcció d’ERC— i la valencianista en la seua activació com a alcaldable de València per Compromís, però amb la voluntat d’aixoplugar al conjunt dels actors «emancipadors», en les seues paraules.
Rufián i Oltra han protagonitzat aquest acte conjunt amb la còmica Maria Juan com a moderadora, un recinte ple de gom a gom —fins i tot, hi havia gent per dalt de diverses muntanyetes— i amb presència de la plana major de Compromís, d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i de la delegació valenciana de Podem. Hi havia Joan Baldoví, síndic de Compromís a les Corts Valencianes; l’exconsellera i comandant d’EUPV, Rosa Pérez; el líder d’ERPV, Domènec Garcia; o Nahuel González, diputat estatal de Sumar per València.
«Estic emocionada. Feia quatre anys i un dia que vaig fer l’últim míting», expressava quasi plorant Oltra, que descomptava l’acte organitzat mesos enrere a València pel Partit dels Treballadors del Brasil. «Només vull dir una cosa per a començar: glòria als mestres i maleïda policia que empenya de forma covarda a una mestressa», completava Rufián, entre els aplaudiments dels docents que lluïen les samarretes verdes per una escola pública digna. «Estic molt agraïda de la vostra presència massiva. És un signe d’esperança. La vaga educativa ha demostrat que hi ha un poble que no abaixa la cara», ressaltava Oltra.
L’exvicepresidenta ho connectava amb «la gira de germanor» del referent republicà: «Està fent aquesta gira per a generar consciència. No des de la por, ni des de la resistència buida, sinó per la possibilitat que hi ha de guanyar la política». «Les gires les fa Bad Bunny», bromejava Rufián, qui demanava «tenir una orella al carrer». «No és el de sempre», advertia sobre l’arribada de PP i Vox a la Moncloa. «Serà una regressió cultural i social enorme. És responsabilitat nostra, i encara que ens costi el càrrec, fer el possible per evitar-ho», avisava.
«No vull perdre. Hi ha massa gent acostumada a perdre, tot i tenir la raó. De què ens serveix tenir-la si després presentem set candidatures diferents d’esquerres? No estic parlant de deixar enrere les sigles, ni tampoc de menysprear cap partit. És ser intel·ligents electoralment», exposava. Oltra matisava el seu discurs: «No és el que ve. Només vindrà si volem. L’extrema dreta i la dreta venen que la seua victòria és inevitable, però, realment, depèn de cadascuna de nosaltres. A la vaga educativa, els busos xiulaven en solidaritat amb els mestres». «Ens volen vençuts i desarmats, però no ho estem. Estem dempeus, com la gent d’allí dalt», reconeixia al públic dels voltants del recinte.
Rufián, que qualificava de «psicòpata» i «assassí» l’expresident valencià Carlos Mazón per la seua gestió de la dana, insistia: «Hem de ser capaços d’unir-nos. Si no ho fem, apaguem la llum i prou. Hem d’unir-nos per fer fora la màfia, perquè no mori més gent de classe treballadora, com a la dana». «El dia 4 de juliol», prenia la paraula Oltra, «hi ha una gran assemblea», en al·lusió a l’acte intern de Compromís per escollir-la com a candidata a l’alcaldia de València. «No sols hauria d’haver-hi gent de Compromís. També d’EUPV, d’ERPV, de Podem, Sumar, d’associacions de veïns, ecologistes, animalistes. Tota la gent bonica de València», reclamava.
«Hem de fer una candidatura que vaja més enllà de les sigles i que pose per davant a les persones», subratllava, per defensar una València «allunyada de la voluntat de fugir quan tenim dies lliures, on hi haja espais de trobada entre la gent, per saber a qui li va mal i a qui li va bé. Per ajudar a qui li va mal i celebrar a qui li va bé». «Si fem això, no hi haurà cap moc verd [en referència a Vox] que puga amb nosaltres». «No tinc ganes que Abascal sigui vicepresident. Un paio que responsabilitza de la nostra precarietat a nens que arriben agafats dels baixos d’un camió. Em sembla miserable», accentuava el republicà.
Rufián posava contra l’espill l’aliança del PP i Vox: «Diuen que defensen el camp, però no es fiquen amb Mercadona, qui oprimeix a l’agricultor valencià». «Ací ningú és pur. Abascal, Mazón i [Sílvia] Orriols [líder d’Aliança Catalana] podrien passejar per Casablanca i es preguntarien com a un oriünd. Està de moda ser mala gent, assetjar al més feble», denunciava. «Vull pensar que no està de moda, sinó que no hi ha altres espills. Que les forces emancipadores ens hem acoquinat. Ens hem oblidat del discurs de classe», replicava Oltra. «Ells sí que volen persones migrants, però les volen explotades i sense drets», puntualitza en referència a les dretes i les ultradretes.
«El concepte de classe mitjana ha confós. És cert que és diferent una casa on entren 80.000 euros o una on n’ingressen 20.000. Ara bé, la llar de 80.000 està més prop de la família de 20.000 que de l’Ibex-35», eixamplava i feia una crida a «recuperar el discurs moral», a construir una societat «sense governants pocavergonyes», amb referència a la gestió de la dana de Mazón i de la pandèmia per part de la madrilenya Isabel Díaz Ayuso. «Hem de tornar a discursos que reivindiquen la bondat. El feixisme ens vol rabiosos, perquè la ira et fa destruir i no construir», retratava per assenyalar com els actuals sistemes tributaris han quedat obsolets per reduir la desigualtat.
Manual per guanyar a l’onada reaccionària
Rufián empentava a buscar per què persones de la classe treballadora «odien» Oltra i voten al tàndem PP-Vox. «Hi ha molt de ratolí que vota al gat. Molta mosca que vota l’insecticida», remarcava, al mateix temps que aprofundia en l’escenari d’un executiu estatal en mans dels populars i els ultradretans: «No sols hi haurà patiment social, sinó amenaces directes, il·legalitzacions, empresonaments. És negligent que no ens unim. En algunes províncies, el cinquè diputat cau del costat de Vox. Competim-lo. Guanyem-los. Ara, no és només dir que ve el llop. Fem un programa comú», deia amb la gent exclamant «Rufián, president».
«Hem fracassat enormement en habitatge. La gent vota passat perquè no té futur. Ara bé, és un passat inventat. Perquè al franquisme només vivien bé els franquistes», ha recordat. I ha dissenyat un programa fonamentat en «prohibir l’especulació immobiliària», el lema «una família, una casa», «fregir d’impostos als qui es volen fer riscs amb l’habitatge» i el criteri «qui més té, més paga». «De què ens serveix que l’Estat espanyol tingui les millors dades macroeconòmiques, com diu Pedro Sánchez, si després la nevera de la gent està buida? Aquest joc cabreja a la gent, que a les xarxes es troba amb les cavernes», il·lustrava.
Després d’esbossar un pla de mínims, persistia en la seua idea: «Ens hem d’unir. Fem primàries si cal entre els partits. Que decidisca la gent». «A València, ja ho tenim quasi fet. I al País Valencià, també», sostenia Oltra sobre la unió de les esquerres, mentre la graderia clamava «alcaldessa, alcaldessa». «No farem miracles, però tractarem de millorar la vida de la gent. Lluitarem per la utopia. Una persona no pot acumular tanta riquesa. Hauria de limitar-se a un màxim de cinc cases, cinc milions i cinc cotxes. Les persones jurídiques no poden tenir casa. Si no tens cul, no pots tenir casa», complementava l’exvicepresidenta valenciana.
Per aconseguir la implementació d’aquest programa, Rufián dibuixava la via de collar encara més al PSOE, d’obligar els socialdemòcrates espanyols a complir amb les exigències de Compromís, ERC, Bildu o BNG. «Hi ha una esquerra», introduïa, «que compra el relat de la polarització, però és trampós i perillós. Aquesta narrativa diu que els xavals s’han fet feixistes perquè el feminisme s’ha passat, i no és cert». Amb el públic cridant «visca, visca, la lluita feminista», desmuntava els missatges de criminalització contra els joves — «han de suportar un preu de 800 euros per una habitació i sous precaris per estar treballant hores i hores»— i refermava la seua idea de donar la batalla a les xarxes socials. «La gent no llegeix. Mira el mòbil», indicava.
«No vull que siguem els més llestos, ni aquells que tenim la raó. Vull guanyar-los. Em rebel·lo contra el fet que ens lleven la sanitat, l’educació», proclamava. «Podem guanyar-los!», injectava esperança Oltra, que criticava «la supèrbia intel·lectual» que, de vegades, ha practicat l’esquerra. «Sí, hem d’estar a les xarxes socials, però per dir coses diferents. Amb les armes de l’amo, no es construeix», matisava. «Tenim l’oportunitat històrica de revertir el que sembla inevitable i València en pot ser exemple. No m’importa d’on vinga, el seu cognom, el barri, l’idioma, com pense o el partit que hagi votat fins ara. Hem d’aconseguir que vote decència enfront de la indecència, el feixisme», reivindicava dempeus, amb el públic totalment entregat.
Oltra el rellevava al micròfon, entre aplaudiments ensordidors. Dempeus, com la gent que hi havia als extrems del recinte, ha reconegut que la decisió de tornar «va ser molt difícil». «Ara bé, era l’única manera de conservar l’esperança», confessava mentre des de la graderia exclamaven: «Valenta!». «Ha estat molt bonic retrobar-me amb tots vosaltres. Si hi ha una cosa que pot l’odi, és l’amor. Va demostrar-se amb la riuada de gent travessant el pont per ajudar als pobles afectats per la dana. Fou la riuada més bonica de la història», s’emocionava. I tancava amb un triple crit: «Guanyarem València! Guanyarem el país! I també, guanyarem Espanya».