“O sigui que avui ens ocupem d’aquesta zona, d’acord?”, li pregunta Abraham al funcionari local de Picanya amb qui està consultant un mapa del municipi en la cantonada de l’avinguda de l’Arenal i el passeig de la Primavera. Abraham és un català adscrit a l’UME (Unitat Militar d’Emergències) que resideix a Saragossa de fa anys. És el tercer dia que treballa al municipi a la recerca de cadàvers. “Obrim garatges, fem tasques de neteja i preguntem als veïns si necessiten res”, explica.
Són les deu del matí i els voluntaris no paren d’arribar a la població. Se’n parla molt del pont que uneix, a banda i banda de la ciutat de València, el barri de Sant Marcel·lí amb la pedania de la Torre. Però n’hi ha un altre pel qual, des de primera hora del matí fins que cau la nit, desfila un reguitzell infinit de formiguetes. En veure’ls allà dalt, amb graneres i pales, els camions de l’exèrcit que s’incorporen a les tasques de rescat i de neteja fan sonar els seus clàxons.
És el segon dia que Laura acudeix a treure fang a Picanya i li comenta a Rober, el xic que l’acompanya que durant la nit ha somiat amb la catàstrofe, com si haguera viscut l’arribada de la DANA in situ. “És que impacta tant…”. Molts, com ells, no han trobat botes d’aigua a la venda en cap comerç i han optat per algun mètode alternatiu, com ara folrar-se les sabates i els pantalons, des dels genolls fins als peus, amb bosses de fem. En direcció contrària, camí de València, Pilar, una dona de 58 anys, per fi podrà dutxar-se i ho farà amb aigua calenta. A casa ha deixat tot sol el seu home, cuidant-la per si de cas.
Les vides de les persones jauen amuntegades a la porta dels domicilis. A dins, fang i més fang. I un dolor indescriptible, calcat en les cares de tothom. L’escena urbana resulta dantesca: allà on abans hi havia un passeig verd, amb gronxadors per als menuts i aparells de gimnàstica per a la gent gran, ara hi ha cotxes i més cotxes, quin dels quals més desfet.
—Anem a procedir a recollir-los, si algú no vol que ho fem que hi pose un paper.
Un militar amb pantalons verds i camisa de màniga curta color marró comunica als veïns que més prompte que tard retiraran els centenars de vehicles que hi ha per les vies del municipi, en posicions inversemblants.
Paiporta bull
De verd, n’hi ha molt. Tots els colors del verd. El de la Guàrdia Civil i l’exèrcit, el de la policia militar… Però, en realitat, l’autèntic exèrcit és el dels voluntaris.
—Fan bona tasca, no ho podem negar, però cal més organització. Tenim una feina ingent per davant i convé primar l’operativitat —sosté un dels 1.700 militars desplaçats a la zona, més concretament a Paiporta.
En algunes àrees on s’havia perdut la llum se celebra el seu retorn amb somriures que alguns creien oblidats. La UME, en un altre punt de la població, va per feina. Es dedica a buidar l’aigua dels garatges a la recerca de cossos de desapareguts. “Dos de 70, no siga cas que no hi arribe!”, li demana un dels membres al seu company mentre es disposen a instal·lar uns tubs per a drenar l’aparcament. En els edificis contigus, els veïns que es concentren a la porta fan mala cara. De moment, no els toca a ells. Han de continuar esperant.
I l’espera, a l’Horta Sud, s’està fent eterna. Una espera amarga, amb ferum de mort, atenuada per la presència massiva de voluntaris.
—Hem d’aprofitar avui i demà, perquè dilluns s’haurà acabat el pont i ja no podran venir a ajudar-nos —lamenta, cavilós, un home de Paiporta mentre agrana l’aigua barrejada de fang acompanyat de la seua dona.
Ell no ha pogut dormir tota la nit pensant que podien entrar-li a furtar a casa. Als carrers de Paiporta, el malson continua. Els vehicles cap per avall, les bosses de fem amuntegades en cada cantonada sense que ningú no les replegue, piles i piles de deixalles —rentadores, roba, làmpares o joguets— a les portes de cada casa, i fang. Tones de fang.
—No hi ha gent que paga una fortuna per un tractament de fang? Doncs ací el tenen gratis! —exclama un home que supera la cinquantena tractant de desdramatitzar la situació.
És el món al revés. A Paiporta, la zona zero de la DANA, hi ha moltes més persones anònimes que personal d’emergències, fins al punt que els camions i totterrenys de la Guàrdia Civil, quan transiten per la població, tenen problemes de mobilitat. Sí, és el món al revés. Un repartidor de Glovo, pujat a la seua bicicleta, transporta graneres i pales completament noves a algú que n’ha demanades. Sí, és el món al revés. Un home que xarra amb un altre, de sobte troba una furgoneta enorme que li resulta familiar i de seguida li diu al seu amic: “Òstia, nano, que és la furgo de la meua germana!”. És un vehicle molt pesant, però la força de la riuada l’ha capgirat del tot. Al costat mateix, el pàrquing exterior de Consum és un espectacle dantesc.
Juan i Gema, veïns de Paiporta, van veure com l’aigua es quedava a un pam de sa casa. Viuen en un primer i van atendre les recomanacions d’una veïna en veure que el barranc anava molt ple: “Retireu els cotxes del garatge o els perdreu, en ve una de bona!”. Juan va fer-li cas i en tornar d’estacionar-lo a fora va ser conscient del drama que venia a sobre. “Em va sonar l’alarma d’emergències, a les 20:11 hores, quan ja tenia l’aigua pels genolls, em va semblar una broma de mal gust”, afirma. Ha perdut el cotxe però ha salvar la vida. Pot donar gràcies. Ho explica mentre un metge forense s’obre pas enmig del carrer. Una altra víctima mortal deu ser a prop.
Els cossos de protecció civil provenen de tot arreu, però especialment de poblacions madrilenyes. De Bombers, igual, però hi ha abundància d’andalusos. I les grues són consubstancials a la nova realitat: traslladen els cotxes a un solar immens, ubicat, de manera macabra, al costat d’una fira que també ha perdut tot el seu encant. Els cotxes de xoc han eixit de la pista i es troben malmesos. El camp de futbol adjacent, on juga el Paiporta, és una piscina immensa amb les grades destrossades. Un atac nuclear l’hauria deixat en més bon estat.
Els garatges de Catarroja fan pànic
De Paiporta a Catarroja hi ha dos quilòmetres a peu per camins d’horta ara negats. No hi passa gairebé ningú, hi impera un silenci reconfortant. Pocs voluntaris fan doblet i visiten el mateix dia aquests dos municipis. En qualsevol d’ells hi ha feina de sobres per estar-se la jornada sencera. De lluny, però, el soroll permanent de les sirenes i alguna indicació esporàdica a través dels megàfons instal·lats als carrers del municipi recorden l’emergència extrema que assota la comarca.
A l’entrada de Catarroja, una militar talla l’accés a tots els vehicles no estrictament necessaris. “La gent hi col·labora bastant”, diu, “tothom comprèn l’excepcionalitat del moment”. Uns pasos més enllà, una parella de policies de la duana, amb el seu uniforme blau, semblen dos urbans de trànsit redireccionant el personal d’ací cap allà.
Són a l’entrada de l’avinguda de la Rambleta, que com el seu nom indica, ha rebut l’aigua —i el maleït fang— amb els braços oberts. Hi abunden els camions de bombers de la Diputació de Castelló que extreuen l’aigua dels garatges per tal que la Guàrdia Civil, a continuació, explore la possible presència de cossos humans.
És una tasca titànica. De vegades compten amb la col·laboració de militars. Per exemple, a l’hora de treure les bombes dels soterranis dels aparcaments. Pesen una barbaritat i calen vuit o deu persones per aconseguir-ho.
—No em fa vergonya admetre-ho: em fa por entrar-hi.
Ho confessa una jove de l’exèrcit que no té edat d’haver estat a moltes guerres però que no veurà un paisatge tan tètric com l’actual de Catarroja en les que li queden per veure. Sap que només es tracta de treure la bomba, res més que això, però trepitjar un garatge de la zona, aquests dies, resulta esfereïdor.
Uns carrers més enllà ja no s’hi veu ningú. Ni bombers ni policies ni guàrdies civils ni militars. Ningú, tret de la munió de voluntaris que ajuden comerciants i famílies a netejar els seus immobles. Quan volen abocar el fang tampoc no compten amb l’ajuda de ningú, sinó que tracten d’entrar a Google Maps i de veure en quin punt exacte de la via —ara coberta de 40 centímetres de fang— es troba la tapa del clavegueram.
“El dèficit de coordinació no és per culpa dels voluntaris, sinó de qui ha d’organitzar-nos”, explica un membre del cos de bombers d’una altra autonomia, “ahir van enviar-nos a Albal quan realment volien dur-nos a Paiporta”. Les crítiques per la gestió de la crisi, que per la seua extraordinarietat no resulta senzilla, són generalitzades.
—Tu creus que ha vingut un sol uniformat ací? En cinc dies, cap ni un!
Al carrer de Crescensi Chapa, en un barri popular de Catarroja, un bomber, un policia o un militar entren en la classificació d’animals mitològics. Per la ràdio, pocs minuts després, Sánchez anuncia l’enviament de 5.000 policies més. Amb una mica de sort en veuran el primer.
Massanassa, Benetússer… I, ai, Alfafar
A Massanassa l’exèrcit ha tallat l’artèria principal de la vila —que la connecta amb Catarroja i Alfafar— amb la intenció que la maquinària pesant puga treballar amb tranquil·litat. “Sense voluntaris ni veïns, les tasques de neteja són més ràpides i efectives, s’ha determinat aquesta mesura dràstica per raons d’agilitat”, explica el militar que barra el pas.
Al carrer paral·lel, uns dinen entrepà —plat únic a la contornada— mentre uns joves tracten de desembossar una claveguera que no funciona bé. “És clar que no tenim cap indicació, actuem sobre la marxa, no hi ha temps a perdre”, expressa un dels voluntaris.
Els comerços són buits, no ha quedat res, l’aigua va arrasar amb cada detall. Això sí, en un d’ells encara penja un cartell que recorda la Festa Estellés, amb sopar de pa i porta inclòs, previst per a la vesprada-nit del 29 d’octubre. La de la tragèdia.
Des d’aquell paperet immaculat, la cara del poeta observa el poble de Massanassa treballant sense parar per recuperar una mínima normalitat. La plaça de l’Ajuntament està concorreguda com la de qualsevol gran capital europea. La gent jove que ha vingut a ajudar massivament s’ha tret la mascareta —el risc a contagiar-se l’ha tornada a posar de moda— per a menjar l’entrepà i la fruita que s’han dut de casa o els han proporcionat allà. Al consistori s’ha establert el punt de repartiment d’aliments i un centre sanitari per a atendre els veïns del municipi i tothom que ho requerisca.
A la zona residencial de Massanassa, tots els vehicles destrossats tenen marcada una ics. Una creu que assenyala els cotxes que ja han estat supervisats a la recerca de cadàvers. Hi ha cartells, a totes les poblacions de l’Horta Sud afectades per la DANA, que indiquen la voluntat de comprar-los, estiguen en l’estat que estiguen.
A Benetússer i la Torre, la situació és més bona. La proximitat a València hi ha jugat en favor seu, molts dels voluntaris van aturar-se allà i van molt per davant en les tasques de neteja. “Sort dels centenars i centenars de voluntaris que han vingut”, es felicita una veïna originària d’Uruguai, “si no, no sé on seríem ara mateix”.
Doncs la resposta la té ben a prop, a la fronterera Alfafar. El paisatge encara és desolador. Al parc Alcosa, un barri extremadament humil, ciutadans de totes les ètnies treballen de bracet per netejar els carrers. Els vehicles tornen a adoptar ací postures cubistes i el fang és consistent. Són els oblidats, els últims de la fila. L’organització de l’operatiu és dolenta, però en aquest cas funciona perfectament. Ells no importen.
A Alfafar esperen amb els braços oberts l’allau de policies, militars et alii que teòricament van de camí. De moment, igual com Aldaia, el municipi més llunyà de València dels que se n’han vist afectats a l’Horta, se senten els aneguets lletjos de la DANA valenciana.
Aquest diumenge, ni que siga perquè els visita conjuntament el rei Felip VI, Pedro Sánchez i Carlos Mazón, és probable que la presència de destacament uniformat a la població siga bastant més notòria. Coses de la vida.
I de les tragèdies.