La causa judicial contra Mónica Oltra, exvicepresidenta de la Generalitat Valenciana, semblava una partida de ping-pong. A un costat de la taula hi havia el magistrat del Jutjat número 15 de València i el fiscal. Ambdós s'havien posicionat a favor d'arxivar la causa i absoldre la tretzena de càrrecs, tècnics i antics mandataris polítics. Estaven imputats per suposadament haver encobert l'exmarit de l'exdirigent de Compromís, que havia estat condemnat per abusos sexuals a una menor. L'abusador treballava en un centre de menors, dependent de la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives, llavors dirigida per Oltra.
El jutge instructor, Vicente Ríos, havia sostingut que «no hi havia cap indici racional de criminalitat» i el fiscal Jaume Cussac afirmava que «els fets no eren constitutius d'infracció penal». A la seua part del tauler es va sumar la jutgessa Ana María Lillo, plenament alineada amb el raonament del representant del ministeri públic. Considerava «ajustat a dret» l'actuació del fiscal, que assenyalava la falta de singularització dels indicis de delicte per a cada imputat en les al·legacions de les acusacions.
Empentant, justament, en direcció contrària, perquè la causa es mantinguera viva, hi és l'activista ultra Cristina Seguí —a través de la fantasmagòrica entitat Gobierna-te—, i l'extrema dreta Vox. La representació de l'univers reaccionari es completa amb la participació de José Luis Roberto —empresari de la seguretat privada, exlletrat de la patronal dels clubs de cites i comandant del partit neofeixista España 2000— com a líder de l'acusació de la víctima. Amb un currículum tenebrós, Roberto va participar en una intimidació al domicili d'Oltra, de la qual va eixir indemne judicialment.
Les acusacions s'han trobat amb una Audiència Provincial de València partidària d'obrir judici oral contra l'exvicepresidenta de la Generalitat Valenciana i gairebé la resta d'investigats. L'òrgan judicial ja va ressuscitar la causa després del demolidor arxivament de l'instructor. Dimarts passat va efectuar un cop de maça per a deixar en paper mullat les anteriors interlocutòries que tancaven el procediment judicial i situar la referent valencianista al banc dels acusats. La resolució judicial tenia com a ponent Clara Bayarri, considerada progressista, i estava firmada per una secció liderada per Pedro Castellano, d'adscripció conservadora i historial polèmic.
Una reinterpretació dels fets provats
La Secció Quarta de l'Audiència Provincial de València reviscola la causa judicial a través d'una relectura i una interpretació diferent de la del jutge instructor envers els fets provats. En aquella resolució absolutòria concloïa: «No s'ha acreditat, ni a escala d'indicis, que Oltra, ni qualsevol altra persona de la Conselleria, dirigira cap ordre, instrucció, consigna o indicació als investigats fins ara mencionats [en al·lusió als encarregats del centre de menors] sobre quina havia de ser la manera d'actuar en relació amb la víctima o amb Luis Ramírez [l'abusador]».
Aquests magistrats, però, sí que veuen «una constant successió de fets on es descriuen indicacions, consignes i directrius expresses sobre el mode d'actuar». Encara que, en principi, aquest informe no marcava cap pauta directa, citen com a exemple quan «s'ordena obrir un expedient informe reservat per a acreditar la credibilitat de la nena». Fins i tot, sostenen que, en la societat actual, «no calen ordres, instruccions, consignes, ni cap indicació per a exercir el domini».
Per a sustentar aquesta interpretació, mencionen diversos obres del filòsof Byung-Chul Han, com ara La societat del cansament; Psicopolítica: neoliberalisme i noves tècniques de poder; Topologia de la violència o En l'eixam. A parer de la Secció Quarta, aquests assaigs mostren com la societat està marcada «per l'excés de positivitat i l'autoexplotació a la recerca de l'excel·lència —l'ambició de l'eficiència—, que constitueix una coacció sistèmica: una nova tècnica de poder, que dona accés a l'esfera de la psique, convertint-la en la seua major força de producció i d'explotació, sense deixar de ser, per això, un sistema de dominació».
Es tractaria, seguint la dissertació dels magistrats, en una dominació «subtil», però no per això, «menys antagònica a la llibertat individual». Seria «una dominació efectiva, encara que sense domini aparent». Arran d'aquesta deliberació filosòfica, asseguren: «Aquests "no-fets", declarats com a acreditats de manera indiciària, pugnen amb el tenor literal dels fets descrits pel mateix instructor en el seu relat fàctic». De fet, observen una «incongruència» entre els fets descrits i la interpretació d'aquella primera interlocutòria absolutòria.
La Secció Quarta reforça la seua tesi per albirar «consignes» o «directrius» en aquest paràgraf de l'instructor, present a la seua interlocutòria d'arxivament: «Davant l'absència, no sols de denúncia, sinó de qualsevol manifestació per part de la víctima en el centre de menors i en la Conselleria sobre els abusos sexuals, que va referir davant dels treballadors del Comitè Anti Sida; davant la diligència de la psicòloga, davant el manifestat per la víctima sobre el centre de menors i la seua voluntat d'abandonar-ho i d'anar a viure amb el seu nuvi, es va concloure en la secció del menor que no existien indicis perquè fos víctima de delicte, ni motius per a derivar-la a l'Institut Espill, i no es va comunicar l'exposat a la Fiscalia de Menors per a la seua constància en el seu expedient».
Consideren que la conclusió de la secció de menors era una mena de «consigna» i raonen com el no-enviament a la Fiscalia de Menors constituiria «una omissió» i el tancament «d'un mur del silenci». «Aquesta omissió, per si mateixa, no suposa la comissió de cap il·lícit penal en tant que no s'ha pogut verificar, ni mínimament, en la seu de la Conselleria, i a pesar de les actuacions practicades, l'existència de qualsevol classe d'abús sexual», va concloure, en el seu moment, el jutge que havia comandat la investigació.
En la seua exposició per desmuntar a l'instructor, citen la compareixença d'Oltra, a les Corts Valencianes, on va afirmar que va ordenar iniciar un expedient «per recollir informació i, lògicament, exigir la màxima pulcritud i diligència, i la protecció més gran de la jove». L'exvicepresidenta va defensar que la llei obligava a emprendre un expedient per esbrinar els fets. Fan aquesta referència perquè veuen una incoherència entre les paraules de l'exvicepresidenta i les raons exposades pels alts càrrecs.
Per a intentar fonamentar la seua argumentació, mencionen aquest escrit de l'aleshores sotsdirectora de la Conselleria a la directora territorial: «Havent tingut coneixement verbal en el dia d'avui de les declaracions d'una nena del centre d'acollida Niño Jesús respecte a possibles abusos per part d'un educador del centre i tenint en compte que, segons s'informa des d'aquesta Direcció Territorial, ja s'ha donat part a Fiscalia, se sol·licita obrir un expedient informatiu a fi de constatar, si és el cas, la veracitat dels fets».
Els togats qüestiona que només es faça referència al fet de «constatar, si és el cas, la veracitat dels fets». Afirmen que s'haurien pogut reflectir altres, com ara «comprovar que s'hagueren seguit escrupolosament els protocols de protecció, atenció i credibilitat de la nena tutelada denunciant» o «si aquesta requeria suport psicològic». «Es pot discrepar sobre si calia assegurar-se, sobre si era o no cert el relat de la víctima, però no hi ha cap dubte que com a consellera estava perfectament legitimada per tractar de veure què havia fallat», va expressar, contràriament, l'instructor. De fet, recordava que l'expedient informatiu va obrir-se, parafrasejant l'aleshores directora general del departament, «per saber quines actuacions s'havien fet».
Amb l'expedient com a punta de llança per reviscolar la causa judicial, la Secció Quarta apunta que l'assignació d'aquest informe «a un tècnic jurídica» i la utilització de la paraula «reservada» serien indicis per avalar una motivació d'atacar la menor. «La inferència que puguen verificar les acusacions personades, que això anés per a conèixer les possibilitats "jurídiques" de poder neutralitzar la credibilitat de les declaracions d'aquesta menor, no pot estimar-se com a il·lògica o irracional», aprecien per atorgar benzina a la causa judicial.
Arran de les conclusions d'aquest informe, on una psicòloga dubta de la versió de la víctima i relata alguns dels seus comportaments menys adequats, rematen: «No s'aprecia, en absolut, com a il·lògic ni manifestament erroni, que puga arribar a inferir-se per les acusacions personades la finalitat preordenada de l'informe». La Secció Quarta busca reforçar el seu raonament adduint que l'informe «només destacava aspectes negatius de la menor» i acusa l'encarregada el fet d'haver-lo manipulat envers les consideracions dels tècnics externs, l'Institut Espill. L'instructor, en canvi, rebutjava qualsevol actitud «prevaricadora» i assenyalava la inexistència de cap conxorxa o concertació.
«Indicis plurals»
Com si es tractara d'un retorn al passat, a la fase prèvia de la instrucció de la causa judicial, la Secció Quarta revifa aquella expressió inconcreta que els fets sustentarien «indicis plurals» de possibles actuacions delictives. Els togats, de fet, «continuen apreciant» els comportaments avaluats com a «actes antijurídics». I ho fan, diuen, «sense la necessitat d'especificacions» per part de les acusacions.
«Si existeix una probabilitat, major o menor, dins del rang de distribució normal de la mateixa i no aberrant o inexistent, és que aquesta probabilitat existeix i és raonablement probable. I si existeix probabilitat que els fets puguen ser apreciats com a perceptibles en una conducta, per acció o omissió, valorable raonablement per les parts acusadores com a delictiva, encara quan l'instructor no comparteix la valoració, no pot negar a les acusacions l'obertura del judici oral», rematen. Una argumentació, però, que xoca amb l'experiència d'altres procediments judicials.