Masclisme

Lara Esteve: «La violència masclista és l'expressió radical de la desigualtat de gènere»

Amb una experiència de deu anys instruint assumptes de violència masclista, la jutgessa Lara Esteve s'ha convertit en una veu experta sobre violència de gènere a l'àmbit judicial. De fet, va doctorar-se amb una qualificació cum laude amb la tesi 'Violència de gènere en el codi penal espanyol. Anàlisi article 172 ter' per la Universitat CEU Cardenal Herrera. EL TEMPS conversa amb la magistrada del jutjat d'instrucció número 3 de Carlet (Ribera Alta).

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-L'inici del 2019 ha sigut negre pel nombre d'assassinats per violència masclista. Encara més, des de 2003 hi ha més dones mortes per violència de gènere que víctimes mortals causades per ETA. Com s'atura aquesta emergència d'Estat?

Aquest matí [per ahir] s'ha identificat un altre assassinat per violència de gènere, sumant 19 víctimes mortals només en 2019. Tot i aquestes xifres colpidores, els assassinats no són la qüestió més nombrosa de la violència de gènere. Si ens atenim a les estadístiques del Ministeri d'Interior, observem que l'any passat hi havia mig milió de casos actius de violència de gènere. Cal entendre, a més, que la violència de gènere és un assumpte transversal, tal com reflecteixen les dades i els convenis internacionals. A finals dels 80 i principis dels 90, Espanya pren consciència de la importància de protegir a la dona, i s'adhereix als grups internacionals en els quals s'impulsen pactes que es tradueixen en lleis com ara l'aprovada l'any 2003 i que és l'antecedent a la posterior llei de violència de gènere del 2004. Això significa que hi ha una consciència social i política sobre la qüestió. Tots els partits han estat igual de compromesos en aquest problema, ja que afecta a tots els estaments de la societat. De fet, l'únic requisit que es compleix a la violència de gènere és que es tracta d'una violència que exerceix l'home contra la dona.

-Amb tot, consideres que aquestes xifres d'assassinats són una emergència d'Estat?

Entenc que sí que ho són. Si estiguérem davant un delicte que es cometera en massa o que hi haguera tants casos actius a la vegada, hi hauria una legislació especial i una preocupació institucional especial sobre la qüestió. Crec que és necessari ser conscients del problema. Sembla que actualment ho som, però no podem deixar de preocupar-nos, i que quede relegat a un pla menor. Les xifres parlen elles mateixes. És necessari augmentar la cooperació de tots els operadors involucrats en la lluita contra la violència de gènere. Ara bé, per frenar l'emergència social d'aquest tipus de violència hi ha dues fases: prevenció i repressió. La fase de prevenció consisteix a implementar polítiques per eliminar les desigualtats de gènere que encara existeixen. La igualtat formal, plasmada a la Constitució Espanyola, està establerta per llei. Però la igualtat real no s'ha aconseguit. I la mateixa Constitució Espanyola, ja parlava d'aquesta qüestió.

-Explique-ho.

Citem molt l'article 14, però no ho fem tant amb l'article 9.2. Aquest apartat reconeix l'obligació dels poders públics de fomentar polítiques per aconseguir una igualtat real. Ja en 1978 sabien que la igualtat real no existia. I entenien que era una obligació dels poders públics desenvolupar mesures per equilibrar la igualtat real amb la formal. Conceptes com ara discriminació positiva o les quotes provenen d'aquest article de la Constitució Espanyola. Amb la prevenció i també amb l'educació, es promou evitar les desigualtats. I perquè és tan importat? Doncs perquè la violència de gènere és producte de la desigualtat entre l'home i la dona. L'expressió més radical d'aquesta desigualtat és la violència de gènere. I per això cal treballar a reduir les desigualtats des de soca-arrel. Si avancem en la reducció d'aquesta asimetria, estarem eliminant el germen de la violència masclista.

-Per la seua professió, vostè actua en la denominada fase de repressió. Quines carències hi ha en la lluita contra la violència masclista?

És cert que ens falten recursos, però preferisc parlar en sentit positiu. Duc quasi deu anys com a jutgessa especialitzada en violència de gènere i he vist molta evolució en la qüestió, i observe que cada vegada millorem més. Hi ha menys reticències a denunciar aquests fets. Fins fa poc es considerava com a un assumpte privat. No hi havia testimonis que declararen, ni tampoc una conscienciació de la policia per denunciar aquests delictes. En els darrers anys, però, la preocupació per la violència de gènere ha augmentat, especialment des de l'àmbit institucional. Això ha comportat que la víctima estiga més protegida, amb l'aprovació del seu estatut l'any 2015. Un estatut que ofereix a l'agredida elements assistencials, com ara que puga estar acompanyada durant tot el procediment judicial. És cert, però, que l'àmbit judicial es queda coix. Tenim una llei processal del segle XIX, on les tipificacions dels delictes eren molt diferents. També seguim ancorats en el segle XX en l'organització dels jutjats i els tribunals. És una qüestió que s'ha de canviar perquè el sistema no és operatiu, ni flexible, i tampoc permet tenir una resposta més ràpida.

-Continue.

Ens hem de preocupar per la víctima. Pense que el pas més complicat per a la víctima és denunciar. I si no denuncia, però ha anat al metge i s'han detectat incidències que corresponen a violència de gènere, la seua declaració als jutjats. Aquesta decisió és complicada perquè es tracta de delictes sobre fets íntims, que la dona pot ser que ni ho haja contat ni a la seua millor amiga ni a la seua mare. Amb tota aquesta pressió, la dona, de sobte, està exposada a narrar un assumpte tan personal com és la relació amb la seua parella. Després d'aquest pas, no té un camí fàcil. Haurà de testificar davant del jutge, del fiscal, de la forense, de la treballadora social, de l'advocat o de la lletrada de la defensa. I una vegada fetes totes aquestes declaracions, haurà de fer-ho davant un altre jutge i un fiscal diferent durant el judici.

La magistrada Lara Esteve, que va doctorar-se amb una qualificació cum laude amb la tesi 'Violència de gènere en el codi penal espanyol. Anàlisi article 172 ter' per la Universitat CEU Cardenal Herrera, en una conferència al centre superior privat| CEU Cardenal Herrera

-Un procés que comporta una doble victimització. O, fins i tot, més victimitzacions.

Crec que caldria repensar el procediment judicial dintre de les causes per violència de gènere, i per violència sexual. Cal reflexionar com tractar judicialment aquesta situació per, efectivament, evitar una doble victimització, o que patisca una revictimització durant més vegades. Amb tot, ressalte: el pas més dur és la primera denúncia. Després d'això, hi ha mecanismes d'acompanyament psicològic o d'assessorament jurídic. Dit això, m'agradaria apuntar una altra carència del sistema judicial per lluitar contra la violència de gènere: l'especialització. Perquè si creem lleis tan detallades i després no s'apliquen per part d'un magistrat que no compta amb coneixements sobre la matèria, ens quedem igual. Crec que cal fer un esforç per especialitzar. És cert, tanmateix, que fa poc va aprovar-se per part del Govern de la Nació que els jutges havien de fer un estudi de perspectiva de gènere dintre de les oposicions a la carrera judicial, i que després gaudirien d'informació contínua sobre la matèria als jutjats contenciosos o socials. Encara més, els jutges que vulguen optar a aquestes places han de passar per un curs obligat de violència de gènere. S'està avançant, però encara hi ha poca consciència d'aquest tema entre el món judicial.

-Encara es produeixen situacions com ara que un magistrat puga obtenir una plaça en un jutjat especialitzat en violència de gènere per l'antiguitat abans d'un altre aspirant amb coneixements específics en la matèria?

Es tracta d'una situació incomprensible que mai ocorreria, per exemple, a l'àmbit privat. No és presentable que una persona que fa vint anys que treballa en un jutjat contenciós puga aconseguir una plaça de violència de gènere abans que un altre aspirant que compte, per exemple, amb cursos o màsters en aquesta competència. Tot coneixement en violència de gènere no compta per a res davant d'un magistrat amb més mèrits d'antiguitat. Avui en dia aquesta situació és impensable, però ocorre. I la bona marxa de la justícia, en aquests casos, depèn de la professionalitat del jutge davant causes molt complexes i específiques o de la simple motivació del magistrat de poder gaudir d'una plaça més a prop de la seua llar.

-Les víctimes de violència masclista que resideixen al món rural estan en desavantatge respecte de les que viuen a zones urbanes, ja que compten amb menys recursos disponibles, fins i tot, dintre de l'àmbit judicial. Quina seria la solució per evitar aquesta desigualtat entre víctimes?

A parer meu, caldria especialitzar els jutjats existents. Amb excepcions, entenc que si els jutjats mixtos s'especialitzaren en violència de gènere, ens permetria a les jutges desenvolupar la nostra feina de manera específica i, d'altra banda, atendre les dones del món rural que no poden anar als jutjats ubicats en les capitals de província. D'aquesta manera, podrien trobar als jutjats recursos especialitzats. No tinc clar si cada partit judicial podria disposar de recursos com ara unitats de valoració, oficines d'atenció a la víctima o el forense.

-En el conveni d'Istanbul del 2011, s'amplia el concepte delictiu de la violència de gènere. Per quina raó aquesta normativa internacional no s'ha traslladat a la legislació penal espanyola? El mateix Pacte Estatal contra la Violència de Gènere ho recull.

Realment, sóc molt fan del conveni d'Istanbul. Publicat l'any 2011, Espanya l'incorpora al seu ordenament jurídic tres anys més tard. La llei marca que quan un conveni internacional es publica al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), com va passar, automàticament s'afegeix al nostre ordenament jurídic. I, per tant, s'ha de complir. Aquest conveni, efectivament, amplia el delicte per violència de gènere més enllà de la violència de l'home cap a la dona dintre d'una parella. No debades, estableix que la violència de gènere és aquella que s'exerceix contra les dones pel simple fet de ser-ho o delictes que afecten de manera desproporcionada a les dones. En aquest apartat, s'inclouen l'assetjament sexual, la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats o les agressions sexuals. D'aquesta manera, s'entén que són delictes de violència de gènere independentment que ho exercisca el marid o no. Per tant, només cal afegir un apartat a la nostra legislació per incorporar-ho. No entenc per què no s'ha dut a terme.

-Què implicaria la seua aplicació? Hi hauria una resposta judicial més efectiva en casos com ara l'agressió sexual de la Manada?

En el moment que s'incorpore a la nostra legislació penal, la competència per violència de gènere experimentarà un salt molt important, s'ampliaran les competències i els casos en les quals actuar. I, al seu torn, s'adaptarà a la realitat social en la qual ens trobem algunes sentències vergonyants, i no parle només de la resolució sobre la Manada. Es tracta de situacions que amb el conveni d'Istanbul s'assenyalarien com a delictes de violència de gènere i que a Espanya no els estem tramitant com caldria. I no tramitar-los com a tal, implica no atorgar-los la carta de naturalesa que mereixen.

El delicte de violència de gènere no és una desigualtat individual, és a dir, no és un abús de superioritat com la violència d'una dona cap a un home o d'un amic cap a un altre. La superioritat cap a la dona és una desigualtat estructural, socialment les dones són desiguals. Això diu, precisament, el conveni d'Istanbul: estem parlant de desigualtats estructurals, no de caràcter individual. Andalusia va fer la transposició a la seua legislació autonòmica, però cal canviar-ho en l'àmbit nacional perquè la llei d'enjudiciament criminal és una qüestió que depèn del Govern de la Nació. Ara bé, el conveni d'Istanbul s'està aplicant per part del Tribunal Suprem amb l'agreujant de gènere. I si m'ho demanaran a mi, hauria d'aplicar-lo. És d'ús intern. Ho hauria de fer.

La jutgessa en unes jornades organitzades per Comissions Obreres, el Sindicat Unificat de la Policia i l'Associació Unificada de la Guàrdia Civil sobre les mancances de les forces de seguretat de l'Estat en la lluita contra la violència masclista| AUGC

-Vostè ha comentat dues fases: repressió i prevenció. Parlem-ne de la segona. Quin paper juga l'educació en igualtat en la prevenció?

Juga un paper importantíssim. Els xiquets i les xiquetes no són el futur, sinó que són el present. No debades, s'estan formant una personalitat. I és clau que ho facen de manera objectiva, sense rols ni estereotips. Amb tot, açò és un problema perquè els rols i els estereotips estan molt ancorats al sistema, d'ençà que comencem a socialitzar-nos. Són elements i característiques que s'adhereixen als xics i a les xiques, que no són naturals i que ha creat a la societat, com, per exemple, que les cures caiguen en mans de les xiques i que els xics no puguen ni plorar, ni ser sensibles. Cal lluitar contra els estereotips. Cada persona ha d'agafar les seues característiques d'acord com ells desitgen. Si no eduquem els nostres xiquets i xiquetes en igualtat, adoptaran rols imposats per la societat que no són naturals.

Precisament, i com a membre de l'Associació de Jutgesses, estic coordinant en la Comunitat Valenciana -més concretament en aquest partit judicial- el programa educant en justícia igualitària. Aquesta iniciativa aixopluga professionals que directament o indirecta tracten amb la violència de gènere -policies, fiscals, metges, professors, jutges, forenses, etc.- i visitem els col·legis per explicar-los la desigualtat des d'un punt de vista pròxim, tangible i professional. A través d'aquest programa, que inclou 800 alumnes, les xiques i els xics es formen un criteri propi basat en la igualtat. L'educació és la base per acabar amb la violència de gènere.

-Creu que mesures pilot que s'han impulsat des del Consell com ara l'ensenyament afectivosexual o els patis en igualtat caminen, justament, en aquesta direcció?

Crec que sí. La qüestió dels patis en igualtat, de fet, és molt interessant. Als anys 80, la psicològa Marina Subirats va percebre junt amb una altra experta que l'ús del pati per part dels xiquets era desigual, que els xics se situaven al mig jugant a futbol i que les xiques de manera inconscient es repartien els costats. Amb la distribució de l'espai de joc, s'estaven dissenyant els rols de preeminència dels xics, que ostentaven els llocs centrals. En canvi, les xiques quedaven relegades als cantons. Això fomentava una desigualtat que sumada a altres detalls conformava unes bretxes que a poc a poc es fan més tangibles. Aquestes mesures van en el camí per promoure que la igualtat siga real, tal com recull l'article 9.2 de la Constitució Espanyola.

-Li preocupen els discursos de formacions polítiques que defensen la derogació de les lleis contra la violència de gènere i que, fins i tot, volen assenyalar els professionals encarregats de combatre-la?

Com a ciutadana, em preocupa que hi haja aquests col·lectius i grups polítics que estiguen qüestionant un assumpte que va començar a preocupar institucionalment l'any 1989 amb la introducció del delicte de maltractament i que va evolucionar fins a la llei del 2004 contra la violència de gènere. Espanya s'ha pres molt seriosament aquesta qüestió independentment del grup polític que governara. Aquestes postures tan radicals, a més, no tenen fonament jurídic quan es pretén eliminar lleis amb forts i amplis consensos i que els seus preceptes estan integrats dintre dels convenis europeus dels quals forma part Espanya. Al seu torn, són complicats d'entendre aquests posicionaments perquè el Consell d'Europa, en els seus plans per a sis anys, establia en 2018 l'educació en perspectiva de gènere i contra els rols com a un dels objectius de cara al 2024. Per tant, no és comprensible ni com a ciutadana ni jurídicament la viabilitat d'intentar tornar enrere en aquests assumptes contra la violència de gènere.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.