-Fa 10 anys va posar en marxa una investigació de llarg abast amb l’ajuda del Ministeri d’Educació i l’Institut de la Dona per investigar els referents femenins en 115 llibres de text. Quines van ser les conclusions?
Vam intentar veure quins eren els referents presents en el llibre de primer a quart d’ESO. Pensàvem que trobaríem poques dones, però el que no pensàvem era que trobaríem només un 7,6%. Les implicacions d’aquestes dades són terribles: vol dir que des de l’educació reglada que tots i totes compartim es trasmet un cànon cultural exclusivament masculí. Només mirem les produccions i les vivències dels homes. De forma que, sense voler-ho, tots els xiquets i xiquetes es queden amb la falsa idea que hi ha un universal i en aquest, no hi ha dones, tot és masculí. Cal qüestionar aquest plantejament perquè aquest és un plantejament parcial. En aquesta visió del món, les dones passen a ser absolutament secundàries. No estan enlloc.
-Per justificar aquest desequilibri se sol dir que si les dones no estan en els llibres de text és perquè elles, històricament, han estat relegades a les tasques domèstiques, a la cura dels xiquets,... Això és cert?
No, això és pura ignorància. Et respondre en una doble línia: d’una banda, tot el que han fet les dones -tot l’àmbit domèstic- és molt important perquè de fet és l’eix sobre el qual gira i es sosté tota la societat: la cura, el menjar,… Habitualment tendim a menystenir aquestes aportacions però sense elles la societat deixaria de funcionar. Cal posar en valor aquesta aportació que històricament hem fet les dones i que s’han invisibilitzat i menystingut.
D’altra banda hi ha una ocultació sistemàtica de totes les dones que han fet aportacions valuoses. Hi ha una línia ininterrompuda d’aportacions en tots els àmbits dels quals no tenim coneixement perquè han estat absolutament desaparegudes. En definitiva, hi ha tota una geneaologia femenina que hem de recuperar, perquè a hores d'ara sembla com que abans de les sufragistes no van hi haver dones importants, però la història està farcida de dones artistes, mandatàries, científiques que han estat essencials per a la història de la humanitat.
-Done’m alguns exemples…
Abans de les sufragistes va hi haver moltíssimes dones amb papers importants a la història. Quan escorcolles en la història et trobes un bon grapat de dones que van exercir el poder, des de Hatsesut , Nefertiti, Artemisa de Alicarnasso, Ofenovia, Catalina la Grande… Elles han exercit també el poder però no apareixen en els llibres de text.
-No estan perquè la història androcèntrica les ha invisibilitzades, segons vostè...
No pot hi haver una història o una cultura sense dones. Els referents històrics i culturals són majoritàriament masculins. Si fem un repàs sobre els nostres referents, en ciència, arts, literatura… segurament no trobarem cap dona. Sembla que els homes han copat tots eixos camps, que ells són els protagonistes absoluts de la memòria cultural que compartim. La transmissió cultural que es dona en l’educació és masculina. Les implicacions d’aquesta absència són terribles perquè a les dones ens deixa sense tradició on ancorar-nos i autoritzar-nos. Assumim un marc mental on les aportacions dels homes se’ns apareixen com universals, quan en realitat són parcials; són ells els qui han construït el cànon artístic d’Homer a Leonardo Da Vinci.
En termes generals ens trobem que l’ “art” el fan exclusivament els homes, mentre que l’artesania és cosa de dones: l’orfebreria, el tèxtil,… Té igual que entre les peces d’artesania hi haja obres d’art perquè mai seran considerades com a tals. Aquesta manera de concebre el món ha de canviar i cal prestigiar aquestes contribucions també des de l’ensenyament. Cal situar les dones en el lloc que es mereixen perquè si no les xiquetes no disposen de models on mirar-se i acaben reconeixent-se a elles mateixa com secundàries. És una mena de sostre de vidre imposat.
-Algú li respondria a vostè que això que diu és mentida, que sí que hi ha dones amb presència en els llibres de text. Madame Curie podria ser un exemple...
Quan parlem de científiques, tot el món pensa en Marie Curie, com si en hi haver-ne una fóra prou. Però hi ha moltíssimes altres. Mira, un gran exemple és Merith Ptah, metgessa en cap de l’escola del faraó. O per exemple Maria de Alexandria, a qui tothom coneix pel bany Maria. S’ignora, per contra, que va ser la primera dona que va introduir el vidre en els laboratoris, amb la revolució que això va significar per al conjunt de la humanitat. Emmy Noether va ser una de les grans científiques de la història, una especialista en els camps de la física teòrica i l’àlgebra abstracta.
En la pintura barroca, per exemple, hi ha Artemisia Gentileschi o representants de la pintura veneciana com ara Marietta Robusti, filla de Tintoretto. Enlloc no apareix Marie-Guillermine Benoist, autora de ‘Retrat d’una negra’, que és un quadre emblemàtic del moviment abolicionista. En la pintura espanyola, tothom coneix Miró, Dalí o Picasso, però molt poques persones reconeixen Ángeles Santos o Maruja Mallo. El que vull dir amb tot açò és que no podem conformar-nos amb dos o tres noms de dones notables perquè quan investiguem el que trobem és que en totes les disciplines hi ha hagut contribucions molt notables fetes per dones.
-En els darrers anys, tanmateix, han aparegut moltes iniciatives per visibilitzar en els currículums les dones en molts camps científics, literaris i artístics. Assistim a un punt d’inflexió?
Valoro molt positivament que hi ha una consciència creixent respecte d’aquest assumpte. Que es comencen a citar dones significa també que comencen a conèixer-se. Això no significa, no obstant, que s’eliminen les resistències a canviar un discurs cultural. Estem fent passes endavant, però encara ens resta molt de camí. També m’agradaria indicar que hi ha editorials, com Santillana o SM que han incorporat iniciatives per adequar el seu contingut. Diguem que tot aquesta sensibilitat em sembla molt bé, tot i que un poc asistemàtica.
-Què vol dir amb “asistemàtica”?
No és qüestió de conèixer tres dones científiques i donar-se per satisfetes, sinó que cal anar una mica més enllà. En ocasions coneixem algunes figures femenines referents i ens enlluernem i ens pensem que ho són tot. En realitat, per assimilar bé la tradició cultural de les dones hem de disposar d’un panorama de conjunt, ser un poc sistemàtiques. Ens calen no només figures, sinó una adequació del relat científic i cultural que fixe la mirada en quins han sigut els interessos, els espais i la producció de les dones. Cal proporcionar-nos la imatge d’una cultura compartida que hem creat homes i dones al llarg del temps.
-Vostè sempre insisteix que això és important per a les estudiants, però també per als estudiants xics.
Clar. L’absència de referents té implicacions per a tots, per a homes i dones, perquè aquesta sobrerepresentació o subrepresentació diu a cadascú de forma implícita què està legitimat o no a fer. D’alguna manera valida les seues expectatives. En tot cas, les conseqüències són especialment greus per a elles perquè mediatitza el seu desenvolupament personal i professional i les converteix en ciutadanes de segona.
A més, hi ha unes implicacions educatives perquè se suposa que des del sistema hem d’educar per la igualtat d’oportunitats i no ho estem fent, perquè la idea que s’infereix del que ensenyem a l’escola és que el món ha estat fet pels homes i ells han estat els protagonistes.
-Canviem de terç. Com afronta aquest 8M?
Per suposat faré vaga. Espero que la mobilització siga igual o més potent que la de l’any passat. Crec que hem de reivindicar l’ampliació o el total compliment de la llei contra la violència de gènere o d’igualtat entre homes i dones. Cal ampliar les lleis perquè es complisquen de punt a punt.
Ens cal, per exemple, que es fagen polítiques d’educació sexual, emocional i afectiva per evitar que els nostres joves no reproduisquen patrons de relació desiguals que en ocasions des del propi sistema educatiu -sense voler-ho-, també traslladem.
-Estem un moment molt delicat, amb partits de drets i ultradreta que abanderen un discurs neomasclista. Com veu aquesta situació?
Per això penso que és especialment important que el feminisme aposte per l’ampliació de drets. En tot cas, crec que aquestes veus que han sorgit són discursos conjunturals, que no han vingut per quedar-se. Crec que, tot i ser l’expressió d’una determinada reacció, no aconseguiran canviar el nostre punt de vista. Cal combatre’ls mantenint les línies d’actuació i ampliant les exigències.