Feminisme

Susana Gisbert: «El feminisme és feminisme i no n'hi ha un de liberal»

Fiscal especialitzada contra la violència de gènere i activista per la igualtat a les xarxes, Susana Gisbert (València, 1966) ha mostrat el seu compromís contra el masclisme i els drets de les dones al seu blog 'Con mi toga y mis tacones'. Autora de diversos llibres, entre els quals hi ha alguns sobre la matèria, EL TEMPS conversa amb la representant del Ministeri Públic sobre igualtat, feminisme, discursos reaccionaris i les carències que hi ha a la justícia contra el terrorisme masclista. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-El feminisme va demostrar amb la vaga de l'any passat gaudir d'un fort múscul per denunciar la desigualtat crònica que pateixen les dones. Creu que enguany hi haurà una mobilització encara més gran?

Espere que sí. Però també tinc por que fóra un moment puntual i que la gent no s'anime com la vegada passada. Amb tot, i més amb la irrupció de veus que neguen la violència de gènere, és necessari sortir al carrer.

-Farà vaga el 8 de març?

Sí, sense dubte.

-Vostè exerceix com a fiscal especialitzada en violència de gènere. S'han produït diverses sentències sobre violència masclista que han indignat el moviment feminista. Manca de sensibilitat feminista l'àmbit judicial?

A l'àmbit judicial, hi ha manca de sensibilitat feminista perquè hi ha una manca d'aquesta sensibilitat a la resta de la societat. El poder judicial, la carrera fiscal i les persones que treballem als tribunals són un reflex de la societat. I la societat és masclista. És cert, al seu torn, que ens falta formació i sensibilització en aquest tipus de qüestions.

-En la seua carrera professional, ha patit el sostre de vidre que hi ha per a les dones en moltíssimes professions?

Sí, crec que sí. Ara bé, com som funcionaris aquest sostre de vidre no resulta tan evident. Només cal veure les xifres de companys i companyes que estan a la cúpula de la carrera judicial i de la carrera fiscal per comprovar el sostre de vidre.

-Quines mesures s'haurien d'implementar per trencar aquest sostre de vidre a l'àmbit judicial?

Les qüestions més importants són la mentalitat i la corresponsabilitat. Si ens fixem i ens atenim a les dades, més del 90% de les excedències per cura de fills o de persones grans que es demanen a les nostres carreres fiscals i judicials són dones. Quan una dona deixa per un any o per un període determinat la seua carrera i no fa cap curs de formació, es queda relegada en la seua carrera professional en comparació amb els seus companys de promoció, per exemple. Les dones encara conservem la mentalitat de ser les encarregades de cuidar als xiquets i les xiquetes o als majors, tot i tenir una feina. Si s'avaluara la nostra tasca domèstica, i si ens facilitaren la qüestió de la corresponsabilitat -que m'agrada més com a terme que conciliació, per cert-, estaríem parlant de passos molt importants en la lluita per la igualtat.

-Quines altres polítiques implementaria? Sempre se cita els permisos de paternitat. 

Els permisos de paternitat són fonamentals, sí. Però insistesc en la rellevància del canvi de mentalitat. De vegades, les dones pensem que les tasques domèstiques les hem d'assumir com una qüestió que és nostra. També s'hauria d'avaluar a la vida curricular que una dona ha desenvolupat aquesta tasca, ja que no ha estat aturada. És una activitat que s'hauria de tenir en compte a les nostres biografies laborals per equiparar els currículums amb els homes.

-Vostè ha parlat del canvi de mentalitat. Quin paper hi juga l'educació?

És fonamental. L'educació en igualtat és la nostra assignatura pendent. Des de ben xicotets, a les xiquetes es lis ensenya que els colors són el rosa i el blau; que els xiquets juguen a futbol i les xiquetes ballen ballet... Totes aquestes qüestions fan que ells mateixos es perceben com a persones diferents. Són molt importants els missatges que reben de la televisió, dels pares o de la mateixa escola. Mentre que no hi haja una educació en igualtat en tots els àmbits, és molt complicat aconseguir una igualtat total.

La fiscal Susana Gisbert al seu despatx: "L'educació en igualtat hauria de ser assignatura obligatòria als col·legis"| EL TEMPS

-Mesures pilot com ara l'educació afectivosexual a les aules o els patis en igualtat que impulsa el Consell és una bona ferramenta?

Sí, per descomptat. O com també ho són les campanyes específiques realitzades per al consum joguets sense sexisme. Tot i que poden semblar qüestions menors, són molt importants.

-La igualtat hauria de ser una assignatura obligatòria?

Sense cap mena de dubte. A banda d'assignatures obligatòries en aquestes qüestions, també caldria aplicar una perspectiva de gènere transversal. Per exemple, en Història s'hauria de buscar referents femenins. O en Matemàtiques, per evitar que als enunciats dels problemes els protagonistes siguen sempre homes.

-Una investigació de la doctora Ana López Navajas reflectia com les dones protagonistes als llibres de text d'ESO eren un 7,5% del total. Cal una reforma dels materials educatius per evitar aquesta invisibilització del paper de les dones al llarg de la història?

Completament. Les xiquetes no tenen referents femenins. Si pensem tots en alguna científica, l'única que se'ns acut al cap és Marie Curie, i Curie és coneguda pel cognom del seu home.

-Hi ha un perill d'involució en les qüestions d'igualtat entre els joves? Un estudi del CIS del 2015 apuntava que el 33% dels joves considerava normal controlar la seua parella.

És més que un perill. Per a mi, és una realitat: hi ha una involució entre els joves. Jo tinc dues xiquetes, que entre elles es lleven quatre anys. I al seu entorn observe aquesta involució. Crec que les retallades en l'ensenyament i en les campanyes de promoció han sigut fonamentals perquè les mentalitats continuen estancades, i, fins i tot, vagen cap enrere.

-Als discursos polítics, també sembla que hi ha hagut una involució. L'emergència de l'extrema dreta de Vox ha contaminat el PP, amb unes crítiques més virulentes contra el feminisme i emprant termes, de vegades, com ara violència domèstica, i no de gènere. Li preocupen aquests tipus de discursos?

Em preocupa moltíssim. I no només pel que suposa aquests tipus de discursos, aquestes mentides i manipulacions que són assumides per alguna part de la gent. També em preocupa la desaparició de la violència de gènere de les taules de negociació política per la seua conversió en una qüestió incòmoda. La violència de gènere sempre ha d'estar a les taules de negociació per avançar. Però aquesta situació pot comportar que es retiren recursos i inversions en la lluita contra la violència masclista.

-Ciutadans no va donar suport a la vaga feminista de l'any passat, però darrerament ha defensat una polèmica postura en definir-se com a feminista liberal, en la qual defensa els ventres de llogues. Pot existir un feminisme liberal?

No. El feminisme és feminisme. Tot allò que implica col·locar un adjectiu per explicar una cosa ho desnaturalitza. És una manera de dir sí, però no. Ara bé, estan clars els orígens d'aquest partit sobre la violència de gènere. Fou el primer partit a parlar de violència intrafamiliar, encara que després van canviar. Fou el primer partit a destacar les denúncies falses com a problema, quan l'autèntic problema són les dones assassinades. I ara sembla que defensen aquesta concepció com a una estratègia electoral. Crec que ni els ventres de lloguer, ni la prostitució admeten cap matís.

-Amb educació, amb dades, amb campanyes... Com s'atura aquesta reacció contra el feminisme?

Amb dades, tampoc. Perquè nosaltres oferim les dades oficials del Consell General del Poder Judicial o les de la memòria de la Fiscalia General de l'Estat i diuen que són incorrectes. No he vist una altra matèria en la qual es qüestionen les dades oficials. T'imagines que algú qüestionaria les xifres oficials que comunica la Direcció General de Tràfic sobre els accidents, per exemple, en Setmana Santa? Crec que és important explicar a la gent en què consisteixen les dades, s'ha de fer pedagogia per evitar que es considere denúncia falsa si a una persona l'han absolt de violència de gènere... Tots aquests assumptes s'han de detallar contra la manipulació d'aquests discursos que neguen la violència de gènere.

Imatge de la manifestació feminista de l'any passat durant el 8 de març a València| EL TEMPS

-Més enllà d'aquests discursos, la realitat és preocupant. L'inici de 2019 fou negre pel record que va haver-hi en víctimes mortals de violència masclista. Amb unes xifres d'assassinats masclistes des de 2003 que superen els morts que va causar ETA, s'hauria de considerar aquesta xacra com un tema d'emergència?

Exacte, així hauria de ser. Però, per exemple, a l'actual govern [espanyol] en funcions se li va qüestionar l'aplicació d'un Decret-llei que considerava aquesta situació com d'una emergència. Amb tot, caldria recordar que totes podem ser víctimes de violència de gènere, i que l'única condició és ser dona. També ha influït per evitar que la violència de gènere siga declarada com a emergència la concepció de problema domèstic. La gent ha de tenir clar que és un delicte públic, i tan refusable com ara el terrorisme.

-Hi ha mancança de recursos per combatre la violència masclista des dels jutjats?

Sí, hi ha una mancança de recursos per actuar contra la violència de gènere.

-Des de l'Estat espanyol i des de la Generalitat Valenciana, van impulsar-se dos pactes de totes les forces polítiques contra la violència masclista. Quines diferències tenen ambdós i quin consideres que és més ambiciós?

A parer meu, crec que és més ambiciós l'autonòmic, un fet que s'ha convertit en regla general en la majoria de les autonomies. I tot, quan les comunitats no tenen competències en determinades qüestions, com ara en l'àmbit legal. La velocitat d'aplicació del pacte estatal, a més, ha sigut molt lenta, i només va impulsar-se un poc quan va produir-se un canvi de govern a Espanya. Ara bé, tampoc van complir-se les expectatives, com ara l'ampliació del concepte de violència de gènere. Es tracta d'un assumpte rellevant, ja que estaria relacionat amb altres delictes com la tracta, la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats o les mateixes agressions sexuals. El conveni d'Istanbul ho recull, així com el mateix pacte estatal. Però no s'han adaptat les lleis espanyoles. És cert, però, que s'hi necessita una llei integral i la conjuntura política no afavoreix aquests tipus d'iniciatives.

-Entre els forats que hi ha al sistema per denunciar i combatre la violència masclista, les expertes sempre han destacat problemes com ara la doble victimització -fins i tot, repetint-se més vegades- o la desigualtat de recursos entre les zones urbanes i les rurals. Com es resolen aquestes dues deficiències?

Això s'hi soluciona amb inversió i voluntat política. Pel que fa a la qüestió de la desigualtat entre els àmbits rurals i urbans, trobem que no hi ha jutjats especialitzats en violència de gènere, ni tampoc compten amb tots els recursos socials més adients. No hi ha una altra solució que un canvi legal i una major inversió per construir més jutjats especialitzats en violència de gènere. Encara més, que siguen exclusius, i que no ocórrega com ara: actualment són jutjats que treballen la resta de temes legals i, a més, la violència de gènere. És a dir, no té especialització, no hi ha formació ni exclusivitat. D'altra banda, la doble victimització té uns efectes molt importants. Sovint les víctimes no segueixen denunciant per l'esgotament de declarar la seua situació a diverses instàncies com els serveis socials, la policia, els fiscals, els jutges, etc. Cal una reforma de la llei i del sistema, ja que el nostre model judicial és molt antic en el seu conjunt. És a dir, parle globalment, més enllà de la violència de gènere. Gaudim d'una llei d'enjudiciament del segle XIX, i que provoca processos molt envellits, de declaracions constants en les quals perjudiquen la recuperació de les víctimes de violència masclista.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.