Fi de la dispersió, veritat i reintegració, reptes del procés de pau

El desarmament unilateral d’ETA contrasta amb la inacció del Govern espanyol, que insisteix a mostrar-se inflexible i es vanta de la seua duresa. El procés de pau va molt ben encaminat, doncs, però encara queden alguns punts per resoldre, i gens negligibles. Quins són?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

ETA és, ja, una organització no només inactiva, sinó desarmada. El lideratge indiscutible d’una part de la societat civil i la implicació —tardana i a batzegades— de l’Estat francès, van fer possible que el grup armat lliurés, dissabte 8 d’abril, 120 armes de foc, prop de 3.000 quilos d’explosius i milers de municions i detonadors. Acabaven així més de 50 anys de lluita armada, per a uns, i terrorisme, per a uns altres, a l’espera que el que queda de l’organització decideixi si es dissol públicament o de manera tàcita i silenciosa.

Més enllà del debat que consumeix les energies dels mitjans espanyols sobre si l’entrega d’armes ha estat o no completa, fet que no té tampoc una extrema rellevància perquè el risc d’un repunt en l’activitat d’ETA és pràcticament nul, és clau analitzar els moviments i posicions dels Estats francès i espanyol, així com què s’ha fet fins ara, per preveure què pot passar en un futur.

Per què França va actuar i Espanya no es va moure?

La pressió de càrrecs electes, jutges, advocats i activistes, no només d’Iparralde (la part del País Basc en territori francès) sinó de tota França, va ser definitiva alhora de fer moure l’Estat francès de la seva habitual posició d’espectador en el conflicte basc. “Nosaltres ja sabíem que, abans de les eleccions franceses es mouria alguna cosa, tot i que no sabíem el dia”, confessa Ekhi Erremundegi, periodista de Berria resident a Baiona. La pregunta és, doncs, què hi guanyava França, en tot això?

Erremundegi ho té ben clar: “Es treu un problema de sobre. Les armes i els explosius eren a França, que està en estat d’alerta per atemptats terroristes. Que s’arrisqués a tenir material tan perillós repartit pràcticament a l’abast de qualsevol podia resultar tremendament impopular. Fins a l’operació de Luhuso, França no estava gaire disposada a cooperar, però els mediadors són molt coneguts i li podien suposar un problema polític”, afegeix, referint-se als cinc “artesans de la pau” detinguts a Luhuso el desembre passat, quan intentaven dur a terme un primer desarmament.

Bilbao, 10 de gener del 2015. Desenes de milers de persones participen en una manifestació silenciosa organitzada pel col·lectiu Sare contra la dispersió dels presos d’ETA, sota el lema “Ara, a Euskal Herria”//EFE.

El desarmament no és, en canvi, una victòria que el Partit Popular pugui vendre al seu electorat. Concentrat en el seu nou enemic número u, el gihadisme, i l’amenaça potencial que li suposa l’auge d’aquest al nord d’Àfrica, el Govern espanyol tenia coses més importants en què pensar que no pas ETA. I, tenint en compte que l’organització no té cap contrapartida a oferir-li perquè està inactiva, comprometre’s amb la consecució de la pau al País Basc requeria una voluntat diplomàtica que no té. Aquest desinterès, sumat a la negativa a reconèixer l’existència mateixa del conflicte basc, l’ha portat a mantenir durant aquests quasi sis anys un bloqueig de les negociacions que només ara, que necessita el Partit Nacionalista Basc per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat, podria estar disposat a trencar.

Les iniciatives que s’han dut a terme malgrat el bloqueig

La negativa d’Espanya a acceptar l’aplicació de les directives internacionals en matèria de pau i de la justícia transicional, un conjunt de mesures judicials, polítiques i econòmiques que s’apliquen en contextos de greus violacions dels drets humans, ha obligat al País Basc a viure un procés anòmal, unilateral i sense interlocutor. La impossibilitat d’una negociació oficial, ha fet que les institucions autonòmiques i locals assumissin el lideratge de la reconstrucció de ponts i ha auspiciat un dels elements més característics del cas basc: el paper central de la societat civil organitzada.

El govern de la comunitat autònoma basca, driblant la disjuntiva entre reconèixer o no l’existència d’un conflicte, ha desplegat tres línies mestres des de la Secretaria de Pau i Convivència i l’Institut de la Memòria:

• Convivència i víctimes: a més d’assessorar les víctimes en el seu accés a la justícia, s’ha promogut el reconeixement públic de les víctimes de l’acció de les forces de seguretat de l’Estat i de grups paramilitars com els GAL o el Batallón Vascoespañol. Des de les víctimes han sorgit, també, iniciatives de pau i reconciliació com l’experiència Glencree.

• Drets humans: s’ha impulsat la investigació i reconeixement dels casos de tortura denunciats per persones detingudes des de l’inici del conflicte armat, que ha dut a la publicació d’un informe amb més de 5.000 casos contrastats.

• Polítiques públiques de memòria, que han consistit en la creació de memorials per a les víctimes i de l’impuls d’iniciatives de memòria històrica des de la Guerra Civil fins ara.

Si bé la societat basca no és una societat dividida, com sí que ho era, per exemple, la societat nord-irlandesa, amb la desaparició d’ETA sorgeix la necessitat de reconèixer públicament el patiment inflingit, acostar postures entre víctimes d’ambdós costats i satisfer un dels pilars més importants de la justícia transicional: el dret a conèixer la veritat sobre el què va succeir. Una de les grans batalles que juga la societat civil basca és ara el bastiment d’una Comissió de la Veritat, a imatge de les que s’han constituït, per exemple, als països llatinoamericans, on s’escoltin els testimonis de víctimes i victimaris i es posin les bases per a l’adopció d’un o diversos relats complementaris.
“Caldrà veure qui escriu aquesta història i com es fa. Tot el què ha succeit ha de quedar recollit, totes les formes de violència que s’han patit i exercit han de ser contemplades”, demana Haizpea Leizaola, antropòloga, i membre del Fòrum Social, que lidera l’exigència d’aquesta comissió de la veritat.

El futur. Preguntes sense resposta

Un cop desencallada la qüestió tècnica més espinosa, el procés entra en una nova etapa, que obre possibilitats de negociació, però també incerteses i riscos potencials. Hi ha preguntes immediates derivades del desarmament que resten encara sense resposta. Què se’n farà, de les armes? Qui i com les segellaran i destruiran? Com s’evitarà el risc que acabin circulant de nou al mercat negre, un cop hagin estat analitzades per equips forenses en cerca d’empremtes digitals?

Tampoc no queda clar el futur que espera a la trentena de militants d’ETA encara en la clandestinitat, o als refugiats i fugits que tinguin comptes pendents amb la justícia espanyola. En la gran majoria de postconflictes actuals, l’aprovació d’una legislació especial empara l’adopció de mesures excepcionals, com l’excarceració de presos i preses en llibertat restringida (Irlanda del Nord) o amnisties totals o parcials (Sud-àfrica, el Salvador, Colòmbia). L’objectiu d’aquestes mesures especials és oferir una sortida col·lectiva als integrants dels grups armats, que actui com a incentiu per a la desmobilització.

Però no es contempla, per ara, l’aplicació de mesures de justícia transicional en el conflicte basc. “Per a mi, és imprescindible que s’instauri un veritable procés de pau i que s’aprovi una llei d’amnistia, un cop les víctimes hagin vist satisfet el seu dret a conèixer la veritat”, explica Philippe Texier, jutge francès i jurista expert de l’ONU. “Això implicaria un sistema judicial diferent del que s’aplica habitualment, que contemplés altres mecanismes de càstig més enllà de la presó. Però no està previst que succeeixi en aquest cas”, afirma Texier, que actua com a assessor en el procés basc.

Si depèn de l’Estat espanyol, que ha manifestat en repetides ocasions que, a aquestes persones, els espera “únicament tot el pes de la llei”, la sortida seria el compliment de les penes que corresponguin a la integració o la col·laboració amb organització terrorista, sumada a les causes concretes de cada militant. França, però, podria jugar un paper diferent, aplicant de manera laxa la justícia ordinària i els beneficis penitenciaris, com en altres tipus de delictes. “La suspensió de condemnes a presos malalts, la llibertat vigilada i altres règims de semillibertat o la progressivitat en el compliment de penes, són alguns dels mecanismes que es podrien començar a aplicar ja”, aclareix Philippe Texier.

La difícil gestió de les conseqüències del conflicte

A la desmobilització de la militància d’ETA, s’hi afegeix la gestió de les conseqüències del conflicte. “Ara que el bloqueig del desarmament ja no existeix, cal abordar de manera urgent la qüestió dels més de 300 presos bascos dispersats arreu dels Estats espanyol i francès”, exigeix Joseba Azkarraga, ex-conseller basc de justícia i membre de Sare. La dispersió no és il·legal. “L’allunyament dels reclusos de les seves famílies sí que pot constituir una vulneració dels drets fonamentals, però no en tots els casos”, aclaria l’advocat Íñigo Iruin al quart Fòrum Social per la Pau, celebrat fa unes setmanes.

Jornada viscuda el proppassat 8 d’abril a Baiona. Patxi Zabaleta s’adreça als congregats//David Zorrakino.

La competència, a Espanya, per decidir el trasllat de presos a d’altres centres correspon a la Secretaria d’Institucions Penitenciàries, és a dir, al Ministeri de l’Interior. És, doncs, una decisió que respon, fonamentalment, a la voluntat política. Amb una hipotètica dissolució d’ETA, el motiu principal de la política de dispersió —la necessitat d’aïllar els presoners per trencar els seus vincles amb l’organització armada— desapareix. Si la negociació entre el PP i el PNB fructifica, la fi de la dispersió podria ser una de les concessions que l’Executiu espanyol estaria disposat a fer.

A mitjà i llarg termini, caldrà abordar una de les conseqüències més invisibles i permanents dels conflictes armats, les que afecten les emocions, la salut mental i el comportament de les persones que l’han patit. A les seqüeles de les víctimes per l’experiència traumàtica que han viscut, s’hi sumen les problemàtiques de la reintegració o la reentrada a la societat de la militància d’ETA ja desmobilitzada i excarcerada, i de tot el contingent d’expresos. Si ens guiem pel que ha succeït en altres conflictes, sense un bon abordatge de la salut psicosocial, aquesta reentrada, malgrat ser progressiva, pot esdevenir una bomba de rellotgeria.

El risc d’un tancament en fals

Els postconflictes són moments ideals per renegociar acords socials i ètics. S’inicia, doncs, un debat social en què es comparteixen o es confronten els diferents relats sobre les causes que van dur a la guerra, i generalment es pacten reformes de l’Estat i de les institucions i programes econòmics, o es modifiquen les barreres d’accés a la participació política a comunitats, grups polítics o minories ètniques abans exclosos. En aquest sentit, el procés basc planteja tres riscos, i alhora tres reptes, importants. El primer és la necessitat de comprometre sectors més amplis de la societat civil en la construcció de la pau. El segon, evitar l’exclusió dels subjectes que històricament han quedat fora de la política institucional d’aquest nou acord social. “Durant el conflicte, la participació de les dones va ser clau. Però la perspectiva que la guerra i la pau són cosa d’homes, continua vigent, i cal garantir que la veu, les experiències i les demandes de les dones i de la comunitat LGTBI són presents durant tot el procés”, analitza Itziar Mujika, activista feminista i investigadora en dones i construcció de pau.

El darrer és el risc real que —un cop desarmada ETA i aconseguida la fi de la dispersió— el Govern de la comunitat autònoma basca, que fins ara havia encapçalat les iniciatives institucionals per la pau, doni per acabat el procés. El fet que el nou Pla de Convivència i Drets Humans que prepara no esmenti la paraula “pau” en el seu títol, com sí que feia el pla 2013-2016, i a més se centri en el desenvolupament, la cooperació internacional i l’acollida de refugiats, fa sospitar que això és exactament el que podria passar. Un tancament, però, que no contenmplés la construcció d’una pau completa, seria un tancament en fals.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.