Entre totes les imatges de la vetlla del papa Lleó XIV a l’Estadi Olímpic Lluís Companys la més sorprenent va ser que Robert Prevost fes servir el català més temps que l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella i Omella (Queretes, Matarranya, 1946).
Entre totes les paraules expressades sobre la llengua que utilitzaria el Papa abans d’arribar, la frase més diglòssica va ser la que el bisbe Omella va fer per desqualificar les queixes sobre la previsible marginació del català per part de Prevost: «A mi què? Queixi’s al Papa!».
Omella, que teòricament té la porta oberta per sortir del bisbat d'ací a poc (va complir els vuitanta anys de la jubilació bisbal el passat abril), va ser elegit arquebisbe de Barcelona pel papa Francesc el 2015. Enmig d’una soterrada lluita per les pintures de Sixena contra el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), el Papa argentí situava a Barcelona un home que, com a bisbe de Barbastre, s’havia pronunciat a favor del retorn de les pintures del Museu de Lleida al nou bisbat de Barbastre-Montsó i a favor de les reclamacions sui generis de Sixena (qualificant d’espoli el que havien estat compres).
Si durant dècades el papa Joan Pau II havia utilitzat bisbes valencians com a cavalls de Troia a Catalunya, el papa Francesc (mal aconsellat i desinformat o tot el contrari) va fer servir l’origen catalanoparlant d’Omella per aigualir el cafè apostòlic català.
A Joan Pau II li va sortir bé la jugada amb un anterior arquebisbe de Barcelona, valencià de naixement, Ricard Maria Carles. En una Catalunya de bisbes d’un catalanisme de pedra picada, capitanejats per Antoni Deig (Solsona), que exigien una Conferència Episcopal Catalana (independent de l’espanyola), Ricard Maria Carles era una nota dissonant, contrària a les exigències nacionals o lingüístiques.
La radicalització dretana de la Conferència Episcopal Espanyola de Rouco Varela i la jugada de Joan Pau II amb Carles de Troia va sortir bé perquè va desarmar la Conferència i la va substituir per un Concili Provincial Tarraconense, que era com donar autonomia tutelada a un país que demanava independència. En aquell moment, el bisbe Deig va reconèixer el fracàs en reconèixer que, per aconseguir la Conferència Episcopal Catalana caldria esperar al segle següent (era l’any 2001 i parlava del segle XXII).
La campanya de «Volem bisbes catalans!» de finals dels seixanta va tenir èxit més tard, però l’esperada resistència dels bisbes no va ser èpica ni miraculosa, i el Concili Provincial va desactivar qualsevol altra veu reivindicativa.
El califat Omella té els dies comptats perquè el bisbe de Queretes ja té vuitanta anys. El nom del pròxim arquebisbe de Barcelona revelarà si el nou Papa ha entès l’ambició latent dels bisbes catalans o s’ha deixat enlluernar pels crits de «Papa León, te queremos un montón».