Als carrers enfangats, aparadors de pertinences destrossades i de biografies truncades, brollava el malestar. Feia cinc dies des d'aquella dana que havia canviat el curs de les seues vides i el seu paisatge quotidià encara era semblant a l'endemà d'aquella nit anticipada de Halloween. La paraula vergonya acompanyava qualsevol conversa amb els veïns de Paiporta, una població de 27.000 habitants de l'Horta que s'ha erigit a contracor en la capital de la desolació de la gran riuada i barrancada del 2024, en la zona zero per l'elevada xifra de víctimes mortals que s'hi han registrat.
La indignació bevia de la percepció d'abandonament de l'Estat, d'aquella pregunta constant i transversal del conjunt dels damnificats: «On està l'exèrcit?». Era el cos que reclamaven, la presència de l'Administració que sol·licitaven enfront d'una tragèdia posseïdora ja d'un capítol a la història recent del País Valencià. Aquella ràbia va exhibir-se amb la visita del monarca espanyol Felip VI, acompanyat del president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, i el cap de l'executiu valencià, el popular Carlos Mazón. Tots tres van rebre fang.
És cert que va haver-hi un intent d'instrumentalització de l'extrema dreta, però el cabreig era palpable als carrers de Paiporta i de la resta de poblacions afectades per la dana. Un moment de fúria que hores més tard va manifestar-se en un moviment sorprenent del líder estatal del PP, el gallec Alberto Núñez Feijóo. El capitost de la formació de la gavina va reclamar a la Moncloa que activara «l'emergència nacional», és a dir, que apartara del comandament de l'emergència el seu baró valencià, el president Mazón, i assumira la gestió del desastre l'executiu espanyol de Sánchez.
Mentre el cap del Consell intentava canviar el relat d'una gestió erràtica, hi havia veus del Madrid mediàtic que bramaven, en la línia de l'expressat per Feijóo, perquè el Govern assumira les regnes i altres que criticaven que el gabinet de coalició del PSOE i Sumar hagueren actuat respectant els mecanismes de col·laboració entre administracions. Arran de la deficient actuació de l'executiu valencià, flota políticament i mediàticament una pulsió perquè es produïsca una concentració estatal de la direcció de l'emergència, afavorida pels tradicionals vents que emparen la recentralització i el debilitament de l'estat de les autonomies.
El valor de la proximitat
La fúria recentralitzadora xoca amb els manuals de gestió de les emergències. «És evident que qualsevol excusa és bona per atacar l'estat de les autonomies, però aquest qüestionament només demostra un desconeixement de com funciona el sistema nacional de protecció civil, el qual està estructurat des de l'escala municipal fins a l'autonòmica i l'estatal. La protecció civil està transferida a les comunitats autònomes i l'Estat no ha comptat amb cap unitat específica d'intervenció en les emergències fins a la creació de la Unitat Militar d'Emergències (UME)», explica Ferran Dalmau, enginyer forestal i expert en prevenció d'incendis i inundacions.
«L'únic cos que tenia l'Administració estatal perquè actuara en aquesta mena de catàstrofes abans de l'existència de l'UME era l'exèrcit regular, però no tenia cap formació específica en emergències», complementa. La creació de l'UME, de fet, va arrossegar polèmica, i no sols per la batalla partidista que s'hi va generar. Les organitzacions sindicals dels bombers forestals sovint han assenyalat aquest cos militar com una mena de cavall de Troia per a militaritzar i recentralitzar els serveis d'emergències. A més, s'han queixat dels recursos dels quals disposa en comparació amb els cossos civils que actuen contra el foc o les inundacions, així com de la publicitat mediàtica que atresora.
En els seus primers anys, fins i tot va rebre crítiques dels sindicats de bombers «pel seu cost, la seua ineficiència i el desconeixement del territori». «Si m'hagueres preguntat en 2005 si calia crear-la, la meua resposta hauria estat que destinares aquests recursos a reforçar i millorar els cossos civils d'emergències. Tanmateix, i gràcies a la seua dotació de recursos i a la seua gran evolució professional i tècnica, s'han convertit en un recurs valuós. Es tracta d'un cos molt solvent i que genera un efecte psicològic positiu en la ciutadania, ja que intervenen quan estàs amb l'aigua al coll», exposa aquest tècnic d'emergències. «La seua valoració extremadament positiva també és producte de la seua fantàstica política de comunicació, de la qual haurien d'aprendre altres cossos», agrega.
«És important ressaltar que els plans territorials de protecció civil són competència exclusiva de les autoritats autonòmiques. En la crisi de l'erupció del volcà de La Palma, a les illes Canàries, no va haver-hi cap activació del nivell 3, és a dir, aquell que atorga el comandament a l'Administració estatal», ressalta. I desgrana els factors que motivarien un traspàs de la direcció d'una emergència a l'executiu estatal: «Per a declarar l'emergència nacional, la catàstrofe ha d'abastar diverses autonomies o implicar al conjunt de l'Estat espanyol». «Declarar l'emergència nacional, amb tot, compta amb el risc d'haver-hi un conflicte als tribunals per invasió de competències», puntualitza.
El coneixement de la realitat territorial és un dels factors fonamentals que expliquen la gestió d'aquesta competència des de les autonomies. «Tindre un servei d'emergències territorialitzat té l'avantatge d'estar adaptat a l'entorn, ja que cada territori atresora la seua idiosincràsia des del punt de vista geogràfic. A Galícia, per exemple, els bombers forestals aborden problemes diferents dels que s'enfronten els valencians. Quan el sistema està adaptat a la realitat geogràfica d'un territori, hi ha un plus de proximitat a la ciutadania i d'autonomia en la gestió dels recursos envers ser dependent d'una decisió estatal», esgrimeix.
«Si l'Administració estatal s'encarregara de les emergències, estaria obligada a un dimensionament dels recursos que seria poc eficient. Per a gestionar una emergència, cal un coneixement del terreny, un grau de proximitat i la implicació dels poders locals. I, per tant, és l'Administració autonòmica la que té aquesta competència», descriu Andrés Boix, professor de dret administratiu de la Universitat de València. «En la gestió de les emergències, i més quan hi ha un desastre molt gran, sempre hi ha una centralització de la resposta per raons d'eficiència», concreta.
Ara bé, la centralització de l'actuació no ha de correspondre a l'Administració estatal, sinó que habitualment l'assumeix la comunitat autònoma. «La gestió de les emergències està centralitzada en les autonomies, perquè és el més raonable i, a més, és l'entitat territorialment afectada. Això no és obstacle perquè quan una administració autonòmica no disposa dels recursos per afrontar una crisi de gran magnitud, no sol·licite els necessaris a l'executiu estatal. La jurisprudència, amb tot, permet que el comandament passe a l'Administració estatal, però només ho preveu, per exemple, quan les catàstrofes impliquen més d'una autonomia», especifica.
«El debat no està tant en la delimitació competencial com en la coordinació entre administracions», sosté. No debades, hi ha problemes de protocols, fins i tot, a escala valenciana. «A l'àrea de les emergències hi ha diversos organismes superposats que generen disfuncions», afirma Dalmau. Una d'aquestes distorsions és la supeditació dels bombers forestals, el cos autonòmic contra les emergències, als consorcis provincials. «A Catalunya els estaments de resposta a les emergències són autonòmics i, per tant, hi ha una resposta molt més eficient que l'actual maremàgnum valencià», compara.
La creació d'un cos únic de bombers, una idea plantejada per l'anterior executiu del Govern del Botànic, seria una de les alternatives per simplificar «la gran quantitat d'organismes que estan implicats en la resposta a les emergències al territori valencià». La creació de la Unitat Valenciana d'Emergències per part de l'anterior president valencià, el socialista Ximo Puig, permetia assignar els bombers forestals directament al 112 i espantar les dinàmiques de corporativisme dels consorcis provincials. El PP i l'extrema dreta Vox, però, van suprimir-la quan van accedir a la Generalitat Valenciana. Argumentaven que era un «xiringuito».
Un escenari propici
A pesar que els experts remarquen la conveniència d'una gestió de les emergències des de les administracions properes i amb coneixements del territori, la gran barrancada i riuada del 2024 en diferents comarques valencianes i, especialment, la gestió que ha dut a terme el Govern valencià ha donat munició als apologistes de la recentralització. «S'ha creat un escenari beneficiós cap a la recentralització quan la teoria ens diu que és més eficient la gestió duta a terme més a prop del territori i de la ciutadania. Està calant un discurs en el qual es defensa que el Govern estatal hauria d'haver actuat per damunt de tot, fins i tot per sobre de la Constitució espanyola, encarregada de marcar l'estructura competencial», analitza Aida Vizcaíno, professora de sociologia de la Universitat de València.
«El debat amb aquesta catàstrofe no és tant sobre el grau de descentralització de l'Estat, com sobre la governança entre administracions amb marges diferents de gestió de les emergències. Ara bé, és evident que sota aquestes situacions, hi ha veus que troben un context propici per als seus plantejaments de retrocés en el sistema autonòmic», observa Bernabé Aldeguer, professor de ciència política i de l'administració a la Universitat de València. «En el moment que no es produeix una bona gestió, hi ha qui ho aprofita per a atacar les autonomies. És una tendència que es dona, fins i tot, quan hi ha moltes raons per a pensar que és l'Administració propera aquella que ha d'encarregar-se de les emergències», reforça Jordi Muñoz, professor de ciència política a la Universitat de Barcelona.
La fúria recentralitzadora, la demanda d'una actuació del gabinet espanyol i d'una assumpció estatal del comandament, s'està superposant, per moments, a la discussió sobre la gestió d'aquesta emergència. «Aquesta pulsió recentralitzadora, que no seria cap a l'Estat, sinó cap a Madrid, està deixant de banda la qüestió de la mala praxi política. Tot i que l'escenari no era el mateix, hi ha la comparació amb la gestió que es va dur a terme de la dana del 2019 al Baix Segura. Si els protocols estan clars, i ho estan perquè estan establerts, per exemple, en els plans de prevenció d'inundacions, el problema és de presa de decisions», desenvolupa Vizcaíno.
«El Consell ha bastit un relat en clau de política electoral», subratlla. «No s'està debatent sobre la capacitat de la Generalitat Valenciana i dels recursos dels quals disposa per afrontar una crisi d'aquesta magnitud, o una emergència de dimensions considerables, sinó que està situant en l'imaginari un trasllat de la responsabilitat a un òrgan perifèric, a l'Administració estatal, com ha fet amb l'UME, però també amb la Confederació Hidrogràfica del Xúquer», incorpora sobre una narració amb efectes secundaris: identificar l'Administració estatal com a responsable.
Aquest missatge polític es desenvolupa en un escenari de mancança de coneixement de les competències en matèria d'emergència, amb els seus riscs perquè s'acabe generant una pulsió favorable a la recentralització per considerar que les autonomies siguen incapaces d'afrontar-les. «El problema de sistemes territorials com l'espanyol és que, a conseqüència d'un disseny institucional obert i altament polititzat, impedeix a la ciutadania conèixer exactament a qui atribuir la responsabilitat dels errors o a qui premiar pels encerts, cosa que es va mostrar amb els discursos equidistants que durant els últims dies han pretès atribuir tant a Sánchez com a Mazón la mateixa responsabilitat davant la gestió de la crisi, encara que a la massiva manifestació es va assenyalar Mazón com a responsable», desgrana Aldeguer.
«Crec que hi ha un dèficit institucional més general si comparem el sistema de les autonomies de l'Estat espanyol amb les estructures d'altres països de caràcter federal. Els mecanismes de cooperació entre els diferents nivells de govern no estan molt desenvolupats, i quan apareixen, ho fan d'una manera molt jerarquitzada, com va ocórrer amb l'estat d'alarma per la pandèmia», complementa Muñoz. «La crisi del coronavirus va situar en la palestra mediàtica un concepte forjat pel mateix govern de l'Estat espanyol, el de la cogovernança, que suposa definir una realitat encara en construcció i que fa referència a la necessitat de gestionar, en el transcurs quotidià, recursos que el marc general de distribució de competències a vegades no deixa clar», desenvolupa Aldeguer.
La falta de cultura federal i, fins i tot, l'existència de múltiples normatives «amb una harmonització confusa» fien les relacions entre l'Administració estatal i l'autonòmica a expenses de la coincidència partidista. «Per a evitar que la informalitat faça que la sintonia política o personal siga la clau de volta en l'adequada resolució d'una crisi, cal avançar en la professionalització del personal autonòmic i dels seus serveis públics, així com en la millora de protocols per a la gestió del risc que, amb la mirada posada en la prevenció, definisquen qui ha de fer què, on, quan i com en cada moment, incloent-hi catàlegs de sancions en cas d'incompliment», considera.
«En aquesta professionalització dels serveis públics, és crucial la gestió de la reputació atribuïda a diferents cossos com puguen ser, d'una banda, l'exèrcit i, de l'altra, els bombers o els sanitaris», indica amb el propòsit de fixar un deure a les autonomies: «Es tracta, al remat, d'evitar la protecció i la militarització de la resposta a situacions d'excepcionalitat comptant, per a això, en un context d'emergència ambiental permanent, amb personal vinculat als cossos civils de l'Estat i de les comunitats autònomes arrelats al territori».
L'aparició de l'UME en la gestió de les emergències és, justament, una porta ja entreoberta per aquest escenari. Encara més, és una realitat consolidada per la demanda constant dels seus serveis per part dels diferents executius autonòmics arran de la seua progressiva professionalització i de la quantitat de recursos dels quals disposen en comparació amb altres estructures contra les emergències. «La seua presència pot llegir-se com un símptoma de les insuficiències dels cossos civils d'emergència, com a indicador d'aquesta situació, ja que, a parer meu, no és el millor que els militars exercisquen les tasques que poden desenvolupar els bombers», interpreta Muñoz. La dana valenciana com a generadora de pulsions recentralitzadores.