A tocar del riu Túria, d'aquell llit fluvial que va desbordar-se l'any 1957, hi havia una fila de gent que caminava ràpidament, molt ràpid. El rellotge encara no marcava les cinc i mitja de la vesprada, però per la zona de la Saïdia, a la capital valenciana, era freqüent sentir la paraula «vergonya». «Veges, l'avís va arribar quan estaven ja inundats», deia un altre vianant. «Quina vergonya», assentia el seu acompanyant. Tothom parlava de la gestió imprudent de la Generalitat Valenciana del PP de la DANA, un desastre natural que ha deixat dos centenars de morts i una xifra esfereïdora de desapareguts. Tothom es dirigia a la manifestació convocada pel teixit associatiu valencià amb el lideratge d'Acció Cultural del País Valencià i una comitiva amb damnificats dels pobles devastats.
El lema de la protesta era inequívoc: «Carlos Mazón, dimissió». La indignació assenyalava l'actitud del cap del Consell. En aquell dimarts 29 d'octubre, va afirmar que el temporal amainava i no hi havia avisos hidrològics quan el Centre de Coordinació d'Emergències de la Generalitat Valenciana havia emès dues alarmes sobre el creixement del cabal del riu Magre, causant amb el seu desbordament de les inundacions a la Ribera Alta, i del barranc del Poio, responsable amb la seua sobresortida d'arrasar amb força la comarca de l'Horta Sud. En aquella jornada, va estar en un dinar privat per oferir la direcció de la radiotelevisió pública mentre els ajuntaments cridaven desesperats i Xiva (Foia de Bunyol) tenia l'aigua al coll. Literalment.
Als voltants de la plaça de l'Ajuntament de València, ja no cabia ni una agulla. Semblava una jornada gran de mascletada. Ara bé, aquesta vegada la pirotècnia era de cabreig, d'emprenyament. El malestar bullia i la gent havia respost amb la seua mobilització, amb crits de «no són morts, són assassinats», «el president, a Picassent», «assassins», «el poble s'ofegava mentre ell dinava» o «l'Horta Sud, no perdona». La ràbia era intergeneracional i transversal: senyeres coronades i sense blau s'alternaven amb estelades i banderes espanyoles. Els cartells apuntaven a Mazón, però també n'hi havia alguns que dirigien la seua ira contra el president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez. «Sánchez, fill de puta», també s'ha sentit al llarg de la protesta.
Tocaven les sis de la vesprada al campanar del Micalet i la protesta ja s'havia apoderat del centre de València. Com també ho havia fet dels carrers d'Alacant i Elx (Baix Vinalopó), on milers de persones expressaven la seua solidaritat i la seua irritació per la conducta del Consell del PP, marcada per no desplegar de primera hora els bombers forestals, ignorar els oferiments de la Generalitat de Catalunya i sol·licitar tard la intervenció de l'exèrcit per netejar els municipis arrasats. La irritació era visible a les pancartes, als rostres. A la seua memòria, a la seua rutina, estaven les estampes de cotxes amuntegats, fem al carrer, records destrossats i vides truncades.
La capçalera de la mobilització estava integrada per Mariló Gradaolí — veïna de Catarroja i periodista—, Joan Escrivà — fundador de la revista infantil Camacuc, afectada per la DANA— , Vicent Mañes — associació de directors de damnificats pel temporal— , Maite Fontana — resident d'Algemesí i de la Nova Muixeranga d'aquest municipi de la Ribera Alta— , així com veïns del barri humil de Parc Alcosa d'Alfafar i de Paiporta. «Mazón, dimissió» resava el lema de la pancarta, amb la imatge del líder del Govern valencià cap per avall i vestit amb el jupetí d'emergències.
Un silenci tronador
La comitiva amb els damnificats avançava al pas que marcava una marxa fúnebre interpretada per dolçaines i tabals. Ho feia entre un cordó creat per l'organització i els agents policials, mentre la gent amuntegada als costats clamava contra les autoritats valencianes. «València sota l'aigua i els responsables absents!», «La DANA arrasa i el govern fracassa», «govern traïdor, poble salvador», «la incompetència té conseqüències», «dimiteix, gita't i tapa't», «sou més perillosos per inútils que per corruptes», «Salomé i Mazón, marxeu a Eurovisió», «volem que assumiu les vostres responsabilitats» o «Carlos Mazón, Salomé Pradas, Núria Montes, dimissió» eren alguns dels cartells que es llegien.
L'entrada a una plaça de la Verge desbordada provocaria eufòria, llàgrimes i la pell de gallina. I més amb la música solemne de la dolçaina i el tabal. El record de la tragèdia de l'accident del metro de València, la força popular dels últims dies de la lluita inesgotable de l'associació dels damnificats, sobrevolava a tocar de la catedral de València i del palau de la Generalitat Valenciana. Els aplaudiments a la capçalera es combinaven amb els crits per enviar a Picassent, seu d'una de les presons valencians, al cap de Consell del PP. El lema del «poble salva el poble», de l'agraïment a uns voluntaris que eren els únics reivindicats a la manifestació, havia adquirit vida.
El minut de silenci a la plaça de Manises, a la seu de la presidència de la Generalitat Valenciana, seria l'homenatge a les víctimes, un moment que glaçaria cors i generaria llàgrimes a tots els presents. Només se sentia la remor del vent, algun clic d'una càmera fotogràfica, el lleu soroll d'un moviment de cames d'algun periodista per immortalitzar la instantània. Era un silenci tronador, combatiu, d'exigència de responsabilitats polítiques i d'honrar a les persones que la DANA ha segat la seua biografia vital de manera sobtada.
«Mazón, dimissió»
Amb el record de les víctimes, els desapareguts i els damnificats per la catàstrofe, les afectades Mariló Gradolí, Maite Fontana i Sandra Cuevas prendrien la paraula. «El dimarts 29 d'octubre, a les valencianes i als valencians ens va caure el cel damunt. No va ser tan sols pels cinc-cents litres de pluja, sinó perquè va començar el pitjor episodi de la història de les ignomínies polítiques i de les tragèdies humanes del País Valencià, amb centenars de víctimes i milers de persones afectades. Estem de dol per les més de dues-centes morts i les desenes de desapareguts que encara hi ha», lamentaven.
«Recordem que la cronologia contrastada pels serveis meteorològics ja ens indica com van ocórrer els fets: l'alerta roja d'AEMET al matí, el silenci de la Generalitat, els avisos d'À Punt Oratge durant tot el matí, el silenci de la conselleria d'Educació i la no suspensió de les classes, el coneixement de les pluges descontrolades a les capçaleres dels rius, el silenci del secretari autonòmic de Seguretat i Emergències i, en darrer lloc, la declaració de Mazón per a dir que a les 18 hores la DANA hauria minvat i, posteriorment, el desbordament del barranc del Poio», relataven.
Era el moment previ per recordar una instantània que ja queda gravada a la història dels valencians: «No va ser fins a les 20 hores que es va llançar l'alerta a la població, quan acabaven les jornades laborals i bona part del país ja estava inundat». «Per no comprometre els interessos de l'empresariat i els guanys del capital, es va posar en risc la vida de milers de treballadores i treballadors i del poble. Aquesta és la demostració més clara i flagrant que el Govern valencià no està al servei de la ciutadania, sinó al servei dels interessos de les empreses, que van obligar milers de treballadores a acudir al seu lloc de treball i milers d'infants i adolescents als centres educatius», retreien.
«En comptes de protegir la població, la Generalitat s'ha limitat a intentar tapar la negligència davant d'aquesta crisi, que té diverses causes. Per una banda, la negació del canvi climàtic per part del Govern i l'especulació i la construcció desmesurades que s'han fet durant dècades i que només han servit als interessos econòmics en detriment de les necessitats del territori. I per una altra, la decisió de la Generalitat Valenciana de no enfrontar-se a l'empresariat», argumentaven. I condemnaven «el retard inexplicable en l'arribada de les intervencions dels cossos d'emergència a les localitats afectades».
Les crítiques seguien: «Tot això ha estat provocat per una falta d'agilitat i coordinació entre les administracions autonòmica i estatal, ja que fins al dijous 31 d'octubre, dos dies després dels fets, la Generalitat Valenciana no va demanar ajuda. Tampoc va deixar que acudiren efectius d'altres territoris que ho havien sol·licitat immediatament després dels esdeveniments». «Així, el poble valencià s'ha vist durant cinc dies abandonat a la seua sort i abocat a treballar de manera solidària i voluntària per a fer tasques pròpies dels cossos d'emergència. Les persones voluntàries s'han exposat a problemes de salubritat que podrien provocar una emergència sanitària», censuraven.
«Critiquem el Govern de l'Estat, que hauria d'haver pressionat de manera contundent i immediata el Govern valencià davant la seua inacció per tal d'intervindre amb tots els efectius disponibles i ajudar la ciutadania a reconstruir les seues vides», adjudicaven també responsabilitat a l'executiu espanyol de Sánchez. «Tot això ens condueix a demanar que la reconstrucció es faça a través d'un canvi de polítiques econòmiques i socials que posen la vida al centre. No es pot deixar en mans del capital el redreçament; tampoc en mans d'un Govern incompetent que ha demostrat no saber estar a l'altura de les circumstàncies», remarcaven.
Arran d'aquest raonament, exigien «el replantejament de les polítiques econòmiques, l'activació de mesures concretes d'ordenació del territori i de mesures urgents pel que fa al canvi climàtic, i l'adopció i la consideració del dret a l'habitatge com una de les prioritats centrals d'aquest canvi de direcció». O, si més no, de manera concreta: «La dimissió del president Mazón, així com la incoació d'ofici del procediment judicial que determine i depure les responsabilitats per les conseqüències evitables de la catàstrofe» o «la reconversió dels pisos turístics en llars per a totes les persones afectades, i totes les mesures necessàries per a garantir el dret a l'habitatge».
L'enfortiment del servei de transport públic, ja que moltes persones han perdut el seu mitjà de transport; la prohibició de la construcció en zones inundables i en la línia de costa; la condonació del deute il·legítim per reinvertir els diners en sanitat, educació, serveis socials i infraestructures d'emergències; l'augment dels impostos a les rendes altes; i garantir que totes les persones de rendes baixes, independentment de la seua condició administrativa tinguen accés a les prestacions públiques per a la reconstrucció constitueixen la resta de reivindicacions, quan de fons no s'aturaven els crits per demanar la marxa de Mazón de la comandància del Consell.
«Per totes les víctimes d'aquesta desgràcia, per les persones afectades pels efectes sense precedents d'aquesta DANA, que han perdut familiars, amigues, amics, cases: Mazón, dimissió», era el remat d'una protesta massiva, marcada per moments de càrregues policials, que ha exhibit el malestar valencià amb la gestió de la DANA, la voluntat de milers i milers de manifestants a favor d'una renúncia del cap del Consell. Els cartells exigint la seua dimissió col·locats a les finestres del palau, així com el fang artificial, les graneres i la brossa deixades a la porta de la residència presidencial eren l'exhibició d'una València desbordada d'indignació.