Capital verda, verda de Vox

El nom és en anglès i cosmopolita, European Green Capital, però no deu tenir el glamur de l’America’s Cup que ara acull Barcelona. És un distintiu que de veritat posa València al mapa, però l’equip de govern local no en fa bandera. Alguns dels seus membres, directament, hi actuen en contra. 

Benvinguts a la capitalitat verda europea de València de 2024, un guardó aconseguit per l’anterior equip municipal, en mans de Compromís i PSPV-PSOE, que li ha tocat gestionar a l’actual, en poder de PP i Vox. Benvinguts a una fita que està passant completament desapercebuda entre la ciutadania i que les màximes autoritats de la ciutat desitgen que concloga com més aviat millor. De fet, l’acte de clausura, al desembre, serà alliberador com pocs. Aquell dia València deixarà d’ostentar, per fi, aquest títol tan incòmode.

L’entusiasme amb què Joan Ribó i els seus dos vicealcaldes —Sergi Campillo i Sandra Gómez— van celebrar a Grenoble l’elecció de la ciutat com a Capital Verda Europea —era el 27 d’octubre de 2022— contrasta amb els titubejos de l’alcaldessa actual, la popular María José Català, i l’oposició manifesta dels quatre regidors de Vox, els seus socis de govern, que no amaguen una hostilitat visceral.

En la jornada inaugural, el 12 de gener, cap dels quatre edils de Vox no va acudir a l’acte del matí. Al de la vesprada sí que hi va acudir Juanma Badenas, el regidor de Parcs i Jardins, ni que fora per una qüestió de forma, tal com va afanyar-se a remarcar: “Ideològicament, no crec en la capitalitat verda europea, però a escala institucional, com a segon tinent d’alcalde, he vingut a representar l’Ajuntament i els seus ciutadans”.

La situació és kafkiana. El proppassat 13 de juny, les Corts valencianes, gràcies a la majoria absoluta del PP i Vox, van tombar una proposició no de llei presentada per Compromís en defensa del “reconeixement de la ciutat de València com a Capital Verda Europea” i el suport a les “polítiques de lluita contra el canvi climàtic”. Encara que els 53 diputats que sumen el PP i Vox eren a l’hemicicle, només 52 van prémer el botó de color roig. I l’altre, què hi va fer?

L’altre era María José Català, alcaldessa de València i també diputada, a qui els 10 segons de temps de la votació se li van fer eterns. Per què no corrien més ràpidament?

Ella no va votar res. Ni a favor ni en contra ni tan sols abstenció. Res de res. Va atribuir aquesta passivitat a l’entrada d’una telefonada, però en les imatges de vídeo de les Corts no manipula cap telèfon, sinó que aproxima la seua mà dreta, indecisa, al dispositiu de votacions sense arribar a tocar-lo. Una alcaldessa de València, Capital Verda Europea de 2024, negant-se a votar a favor d’una iniciativa pel reconeixement de la capitalitat verda i el foment de polítiques transversals contra el canvi climàtic? Amb Vox pel mig, qualsevol cosa és possible.

La llavor

En el mandat anterior, un funcionari de l’Ajuntament va explicar al vicealcalde Sergi Campillo que la ciutat de València reunia molt bones condicions per a ser designada Capital Verda Europea. L’horta periurbana, el llit vell del Túria reconvertit en un immens jardí, l’Albufera, les polítiques de mobilitat i de recuperació de l’espai públic implementades en els últims anys… 

No sols això. La ciutat podia presumir, igualment, de bons indicadors en biodiversitat, aigua o usos del sòl. Un seguit de factors que també es tenen en compte a l’hora d’assignar aquest guardó biennal creat i gestionat per la Comissió Europea des de l’any 2010. Hi havia prou aigua a la piscina, doncs.

Amb tot, no és habitual que una ciutat aspirant —han de tenir més de 100.000 habitants— guanye a la primera. S’hi acostumen a presentar dues vegades o tres, abans d’aconseguir-ho. El cas de València és excepcional per aquest motiu i per tractar-se de la primera ciutat de la riba mediterrània a aconseguir el distintiu, dotat amb 600.000 euros.

Les anteriors capitals verdes havien estat Estocolm (2010), Hamburg (2011), Vitòria (2012), Nantes (2013), Copenhaguen (2014), Bristol (2015), Ljubljana (2016), Essen (2017), Nimega (2018), Oslo (2019), Lisboa (2020), Lahti (2021), Grenoble (2022) i Tallinn (2023). Un club selecte del qual ara forma part València, encara que el seu mandat estiga sent, de lluny, el més extravagant. Per manca de projecció pública i, sobretot, per la visceralitat exhibida per alguns dels governants actuals.

Quan Vitòria va ser Capital Verda, a València governava Rita Barberà i Joan Ribó liderava un grupet opositor minúscul, de tres regidors, anomenat Compromís. Tant ell com Campillo van visitar la capital basca en aquell moment, però ni podien somiar que al cap de tres anys governarien la ciutat i que al cap d’una dècada València rebria el mateix distintiu que l’exemplar Gasteiz. Un altre gir imprevist dels esdeveniments els ha impedit de gestionar la capitalitat feliçment aconseguida. Una capitalitat amenaçada per l’actitud d’alguns dels nous governants. 

La plaga

“El problema d’un aiguamoll com l’Albufera no és el canvi climàtic, l’alarmisme climàtic diria més bé jo, o la religió climàtica, si s’estimen més dir-li així; el discurs de la bombolla climàtica només ha servit per a l’assenyalament ideològic i el malbaratament de diners públics”. La frase, pronunciada per José Gosálbez, un altre edil de Vox, en el marc del Congrés Internacional dels Aiguamolls organitzat per la fundació Global Nature i celebrat a València el febrer passat, va impressionar tant els assistents que alguns d’ells, com si es tractara d’una plaga, van optar per abandonar la sala.

“Com si el clima no estiguera en permanent canvi des de l’inici dels temps”, va continuar, no obstant això, el regidor responsable de la Devesa i el Saler, la principal joia ambiental del cap i casal. Segons ell, el canvi climàtic és “una hipòtesi no demostrada que han donat per bona sense examen, com un acte de fe, els polítics menys rigorosos”. Català va haver de calmar els ànims. Des d’un altre punt de la ciutat, perquè no seguia la jornada in situ, va recordar que “València és capital verda i no pot negar la seua responsabilitat i els seus compromisos amb la sostenibilitat”.

“L’alcaldessa sempre presumeix de quatre ressorts mediambientals que envolten València: la Mediterrània, l’Albufera, el llit vell del Túria i l’horta”, subratlla Elisa Valía, regidora socialista al consistori. “Doncs bé, totes les àrees que tenen a veure amb la capitalitat verda les ha cedides a Vox, cosa que em sembla incomprensible”, continua.

En efecte, al marge de Badenas i Gosálbez, que gestionen Parcs i Jardins i Devesa-El Saler, respectivament, les altres dues regidores són Mónica Gil, que es fa càrrec de Platges, i Cecilia Herrero, que comanda Agricultura. El repartiment de competències va efectuar-se l’octubre de l’any passat, després que Català comprovara la dificultat de governar en minoria, amb 13 regidors de 33. És Vox qui n’aporta els quatre que arredoneixen la majoria absoluta.

Català va assumir sota l’àrea d’alcaldia la coordinació de la Capital Verda i la regidora popular Paula Llobet l’ajuda en la matèria, però tots els regidors més directament afectats pertanyen a la ultradreta. “S’està perdent una oportunitat magnífica d’atreure el suport d’empreses interessades a participar en la capitalitat verda i de buscar la col·laboració de les universitats”, es plany Valía.

L’empelt

L’Ajuntament audita l’impacte de la capitalitat a través d’uns informes trimestrals elaborats per la consultora KPMG. Com si es tractara d’una planta que rebrota a còpia d’empelts, ja es comptabilitzen centenars d’actes.

Ara bé, la gran majoria no són organitzats pel consistori —en són la minoria— ni sempre tenen a veure amb l’objecte de la capitalitat. Hi ha inauguració d’exposicions, assistència a jornades i conferències o la presència del director general de la Capitalitat Verda —Antonio García Celda, un expert en informàtica especialitzat en temes de mobilitat— en la clausura del Congrés Nacional Farmacèutic, la inauguració de la Mostra de Caves, Vins i Aliments Tradicionals, la Nit de les Finances o la presentació de la Guía de la Arquitectura, entre d’altres. Una activitat frenètica que no té incidència social. Ben pocs veïns són conscients de la celebració.

De fet, el document de KPMG també analitza la transcendència de l’esdeveniment a les xarxes socials. En el del primer trimestre, hi ha un apartat de “posts destacats” en què s’inclouen, per exemple, una desena de tuits. Un de Paula Llobet, en un viatge a París, que a penes té una desena de retuits, o un del mateix Ajuntament de València que diu literalment així: “Mañana presentamos una moción en el #PleValència dirigida al Gobierno de España, solicitando la declaración de #València Capital Verde Europea 2024, #EUGreenCapital, como Acontecimiento de Excepcional Interés Público”. El compte del consistori té més de 100.000 seguidors, però aquest tuit no té cap retuit i només dos likes.

“Aquesta ha estat, fins ara, la màxima preocupació de Català: el reconeixement de gran esdeveniment per part de l’Estat, cosa que nosaltres també hem defensat i que comportarà bonificacions fiscals per a les empreses que participen en el calendari d’actes de la capitalitat”, apunta Valía. L’11 de juny passat, efectivament, PSOE i PP van votar a favor d’una iniciativa en aquest sentit a la comissió mixta Congrés-Senat. “El gran drama és que estan revertint algunes de les coses que van convertir-nos en Capital Verda Europea… Fins i tot qüestionen l’estudi de la Universitat Politècnica de València (UPV) que alerta d’un increment de la contaminació a la ciutat durant l’últim any”, sosté aquesta regidora socialista.

El marciment

“València era un exemple, però malauradament ja no ho és”, corrobora Sergi Campillo en nom de Compromís. Ell va ser el màxim responsable del consistori, des del punt de vista ambiental, en els vuit anys de govern progressista. “Podien haver aprofitat la capitalitat verda per a fer una campanya de greenwashing, però ni això”, diu ell. Siga com siga, València es promou ara com “la ciutat més sostenible d’Europa”, un qualificatiu que a Campillo li fa riure. “Ens volen fer creure que som més sostenibles que Copenhaguen, per posar un exemple?”, es pregunta ell. “Ni ho érem amb nosaltres ni ho som ara, però al PP ja li agraden aquests lemes grandiloqüents”.

Les polítiques del nou equip municipal, com el cotó, no enganyen. “A la primera conurbació que envolta Ciutat Vella el trànsit ha augmentat el 80%”, precisa Campillo. El cas més simbòlic és el del cèntric carrer de Colom, on l’anterior equip havia prohibit l’accés a través de la Porta de la Mar i havia restringit la circulació de vehicles privats a un sol carril, deixant-ne dos per als autobusos i taxis. Ara es permet l’entrada des de Porta de la Mar i els vehicles privats disposen de dos carrils.

Però el memorial de greuges no s’acaba ací. “Pel carrer de Sant Vicent, entre la plaça de l’Ajuntament i la de la Reina, en lloc de passar una sola línia de bus, ara en passen sis; acaben d’habilitar places d’estacionament a la superilla de la Petxina, una cosa impensable, i han suprimit l’eliminació del túnel a l’avinguda de Pérez Galdós, en contra del que havíem anunciat l’anterior govern”. 

Segons els nous rectors consistorials, suprimir-lo encaria l’obra uns 22 milions d’euros, una quantitat significativa. En paral·lel, la rebaixa generalitzada del 20% de l’IBI aprovada per Català —al marge de la renda o del valor de l’immoble— s’ha traduït en una reducció dels ingressos per aquest concepte de 70 milions d’euros que hauria pogut destinar-se a obres com aquesta i algunes altres de renaturalització dels barris. “També han reduït els impostos a tots els vehicles de tracció mecànica, independentment de si contaminen més o menys”, es plany Campillo. “I en un any de mandat encara no han convocat cap reunió del Consell Municipal del Mediambient, que és l’òrgan que coordina les polítiques d’aquest àmbit”.

El gran esdeveniment de la capitalitat, del 25 a 27 de juny, han estat les jornades Mission, “de les poques coses que han mantingut, de totes les que havíem previst”. Un total de 112 ciutats i ecosistemes estan adscrits al programa en qüestió, de reminiscències espacials i que pretén conscienciar tothom —administracions, empreses i particulars— sobre la necessitat d’adaptar les ciutats a la nova realitat climàtica.

La inauguració del gener, aquest gran acte al juny i la clausura del desembre són els tres bastions de la capitalitat verda de València. Pel camí s’han quedat diverses actuacions que l’anterior equip havia esbossat: l’anella ciclista de 52 quilòmetres que havia d’envoltar València a través de 17 municipis de l’Horta, un fòrum europeu sobre agricultura ecològica, un campus de descarbonització a la UPV, un congrés d’alt nivell sobre la Mediterrània, una escola verda d’estiu, la generació de noves superilles i espais per al vianant…

L’oposició tem que Català, que des de l’oposició va proclamar que calia “posar fi a la dictadura de la bici”, desmunte algun dels carrils després dels cinc anys que la UE fixa per a evitar tornar les ajudes rebudes. “Es considerava que era temps suficient per a notar-ne els avantatges i no plantejar-se’n el desmantellament”, matisa Campillo, “però amb aquest govern tot és possible”.

Com que l’alcaldessa brinde per l’ampliació del Port de València, que amenaça les platges del sud de la ciutat. O que s’acabe de retocar a les Corts la llei que protegia l’horta a fi que es puga construir en els camps abandonats. O que el PAI del Grau i el futur parc de desembocadura, que significarà la connexió del jardí del Túria amb la mar i s’havia previst com un gran delta verd, s’haja redefinit en benefici d’una trama urbana convencional que reduirà la massa verda i fomentarà els residencials privats.

Més cotxes pel centre, més urbanitzacions amb pàdel i piscina en lloc de parcs gegants, menys impostos per als vehicles que funcionen amb combustibles fòssils i un megaport molt contaminant —sense cap declaració d’impacte ambiental actualitzada— a punt de rebre encara més contenidors i negacionistes del canvi climàtic a l’Ajuntament. Sens dubte, no és la Capital Verda 2024 que la Comissió Europea esperava. De verda sí que ho és, però verda de Vox. •

Vitòria, l’antítesi de València

Comparar la capitalitat verda de València amb la que Vitòria va lluir en 2012 resulta contraproduent. En primer lloc, per l’estructura mateixa de cada ciutat. Mentre València supera els 800.000 habitants i compta amb una àrea metropolitana densament poblada, Gasteiz només té 250.000 veïns, pràcticament el doble que en 1970. Si hi afegim la situació geogràfica —enmig d’una planícia— i la condició de capital basca ex novo, el seu creixement ha estat bastant més equilibrat. No debades, ja fa anys que lidera la classificació estatal de ciutats amb més zones verdes. 

En qualsevol cas, la diferència a l’hora d’acarar la designació de Capital Verda Europea també és notable. En la cursa per aconseguir-ho fou capaç de superar Barcelona, Malmö, Nantes, Nuremberg i Reykjavík, i després, no va decebre les expectatives. De fet, Vitòria s’enorgulleix tant d’aquella distinció que encara es promociona com a Capital Verda, i amb un pressupost anual molt inferior (460 milions d’euros per a 2024, davant els 1.120 milions de València) va celebrar els 10 anys de la capitalitat amb el compromís de destinar 900 milions d’euros a les polítiques verdes. Si fa no fa, el 20% del pressupost de cada exercici.

A la capital basca els alcaldes de les diverses formacions han apostat per aquesta línia de treball. Des dels primers del PNB i Eusko Alkartasuna, passant pel PP d’Alfonso Alonso i Javier Maroto, fins als socialistes que ara tornen a governar el municipi, tothom ha operat en la mateixa direcció. “Una Vitòria verda per fora i verda per dins”. Sobre aquest lema tan senzill, però tan profund, el govern municipal va ser capaç d’involucrar la ciutadania en la necessitat d’un comportament més respectuós amb el medi.

Una ullada al catàleg amb què l’Ajuntament de Vitòria mostrava el seu orgull per la capitalitat verda i constatava l’oportunitat que això representava evidencia les diferències entre els dos projectes.
“Hem d’omplir la ciutat d’activitats que completen el programa cientificotècnic. Hem d’aconseguir que tothom que vinga a la ciutat, siga en la data que siga, senta el verd de la ciutat. I que, a més, els habitants de Vitòria, els que fan ciutat dia rere dia, s’imbuïsquen de l’ambient verd que embolcallarà Vitòria-Gasteiz en 2012. Fem que tot es contagie del verd.”

La mirada, en 2011, ja era a llarg termini: “La capitalitat europea ha de servir com a palanca de transformació de la ciutat i per a aconseguir els reptes que ens hem marcat de cara a 2020”. Un “pacte verd” a què havien de sumar-se institucions, empreses, entitats i associacions d’índole molt diversa. 

Vitòria va marcar-se 20 reptes per a la dècada que acabava en 2020, i ara, se n’ha marcat més per a 2030. A la ciutat, la petjada de la capitalitat verda és ben present. Els nous plans urbanístics, com el del soterrament de les vies del ferrocarril, es dissenyen seguint uns paràmetres clars: el foment de les zones verdes i de l’espai per a vianants, en detriment del transport privat motoritzat. La xarxa de tramvies urbans potser siga la més efectiva de l’Estat, i la presència de bicicletes, malgrat el clima atlàntic, massiva. Algú s’imaginaria els partits que donen suport al Govern Basc votant en contra del foment de totes aquestes polítiques? I a l’alcaldessa de Vitòria deixant passar els 10 segons de la votació per a evitar posicionar-s’hi?.