Els catalans, els de la Catalunya autonòmica, tenim un especial gust per demostrar superioritat moral. És la germana bessona de la incontinència a l’hora de donar lliçonetes i d’aquest mirar-se el melic propi com si fos el del món. Tot plegat, mentre ens llepem les ferides com si fos un acte d’onanisme.
No és res nou, res que no s’hagi dit sovint a Twitter. Però val la pena aterrar-ho per veure’n les conseqüències. Més encara quan es constata que la mirada és tan curta que no aconsegueix abastar ni uns mínims d’aquests Països Catalans que reivindiquem com a llar compartida.
A tall d’exemple, tres casos d'actualitat.
El primer, la Copa de l’Amèrica de vela. A bombo i plateret, el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, anunciaven que aquesta competició se celebraria a Barcelona l’any 2024. Com recollia al darrer número d’aquesta revista la companya Violeta Tena, la decisió “ha causat perplexitat al País Valencià”. València va acollir-ne la 32a edició l’any 2007. Els costos per adaptar la façana marítima i disposar-ho tot per l’organització de l’esdeveniment encara s’estan pagant. És cert que a Catalunya no caldria tanta inversió. Tanmateix, per a què servirà? Hi ha dubtes sobre els beneficis que va deixar a la capital valenciana. “El problema dels grans esdeveniments és que són com una tempesta forta: deixen caure molta aigua, però aquesta no es filtra al subsol i no s’aplega als aqüífers, que és el que ens interessa en el mitjà i llarg termini”, sentencia amb lucidesa l’expert valencià en economia urbana Josep Sorribes al reportatge mencionat.
Com que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou, València es va afanyar a rebutjar acollir l’edició de 2024. En canvi, Barcelona, aliena al sud, hi ha anat de cap. Veurem què passa.
També convé mirar al sud –i fins i tot a les Illes– quan parlem de la llengua. Durant anys, hi ha hagut una certa tendència entre els principatins a donar receptes d’allò que calia fer per impulsar o preservar el català als altres territoris del domini lingüístic. Des d’un cofoisme que partia de miratges com el de l’èxit de la immersió lingüística que molts sociolingüistes s’han ocupat de rebaixar els darrers mesos.
En canvi, potser, no es va parar prou atenció als mecanismes que havien permès que moviments ideològics reaccionaris com el blaverisme o el gonellisme guanyessin una bona part de l’hegemonia discursiva i -en menor mesura- política a altres indrets del país. Uns esquemes que la dreta espanyolista catalana prou se n’ha cuidat d’estudiar i aplicar a casa nostra la darrera dècada. A poc a poc han anat amarant l’imaginari popular de tal manera que han creat un terreny perfecte perquè amb l’arribada de les imposicions judicials ningú no s’escandalitzi més del compte. És més, han tingut prou calat perquè algunes de les estratègies defensives del catalanisme hagin acabat partint d’aquests marcs mentals.
No és menor, tampoc, l’error de no haver parat atenció a com l’extrema dreta anava guanyant posicions a la Catalunya del Nord. Que la incursió dels temes i els marcs de debat de l’extrema dreta a l’agenda pública acaba amb l’extrema dreta a les institucions feia temps que ho sabien Albera amunt quan Vox va irrompre a l’Estat espanyol. També abans del 2018, quan el FAQS, un programa de la televisió pública catalana, va decidir convidar dues vegades a Javier Ortega Smith, un dels líders la formació ultradretana, abans fins i tot dels bons resultats dels d’Abascal al parlament andalús. D’haver estat pendents de com s’havien desenvolupat els fets al nord del país, potser una veueta dins seu els hagués dit que no era bona idea.
Sembla, però, que al nord, com que l’extrema dreta no és espanyolista, sigui menys extrema dreta. No s’explica, sinó, que abans de l’inici de la tercera etapa de la Volta a Catalunya, la representant territorial de l'Esport a Girona, Anna Julià, es fotografiés amb l’alcalde Louis Aliot, un dels líders del partit d’extrema dreta Reagrupament Nacional. Una imatge impensable amb representants de Vox. Com si l’extrema dreta jacobina francesa no fos igual de nociva pels interessos dels catalans que l’espanyolista. Sigui dit de pas, Perpinyà ha estat un dels llocs on Le Pen ha decidit tancar la campanya de la primera volta de les eleccions a l’Estat Francès.
És cert que el substrat que fa possible la irrupció de l’extrema dreta o l’espanyolisme que s’oposa a l’ús normalitzat del català ja era present al Principat des de fa anys. Si no ho havia fet amb tanta força fins ara, era perquè la correlació de forces i el context ho havien dificultat. Però una mica d’humilitat i d’observació del que passava a la resta del país ens hagués permès fer-hi front amb més eines.
