Vicente Montañez respon amb claredat meridiana quan se li demana per la ideologia que professa: “Soc un home de dretes, joseantonià, que no falangista... Jo no soc monàrquic ni creient”. Afirma que trobava a faltar “una dreta social i patriòtica que prioritzara els més desafavorits en lloc d’enriquir els de sempre”, i que per això va entrar a militar a Vox l’any 2018. Ja feia algun temps que hi col·laborava activament.
“Quan vaig accedir-hi, Vox encara era un projecte per definir. Alguns dels dogmes de fe actuals no hi eren ni se’ls esperava”, es justifica. “La defensa dels treballadors i de la família —no entesa des d’un punt de vista religiós— va anar perdent cada vegada més força... I l’arribada a les institucions va liquidar per complet aquell projecte il·lusionant.”
Montañez fou un dels dos regidors que Vox va obtenir a les urnes de València l’any 2019. De seguida, però, el seu company de grup —José Gosálvez— i ell van començar a fer vides separades. “És un senyor de púlpit, pensàvem molt diferent... La nostra manera distinta de veure les coses a l’àmbit orgànic va traslladar-se a l’Ajuntament. Durant quatre anys, per pair-lo, vaig haver de prendre altes dosis de bicarbonat”.
En recordar aquells comicis, confessa que el programa únic amb què Vox va comparèixer a les eleccions municipals fou redactat “en una vesprada”. L’autonòmic, una miqueta més elaborat, va quedar sintetitzat en a penes 100 punts. Els mateixos per a les 17 autonomies.
Ara Montañez ja no milita a la formació ultra. No sols això, sinó que va posar en coneixement de la Fiscalia un seguit de fets que considerava “absolutament irregulars”. La direcció estatal de la formació pretenia gestionar els diners del grup municipal des d’un compte corrent radicat a Madrid. Un informe de la intervenció municipal sol·licitat per ell va corroborar que la pràctica en qüestió no era legal.
“No podia consentir que els diners dels valencians es destinaren a finalitats alienes al grup”, diu. Malgrat tot, encara va veure com la direcció de Vox girava factures oneroses al grup municipal —3.700 euros per l’ús de la seu, més de 8.000 euros per l’anàlisi dels pressupostos, un document que, en realitat, elaborava el mateix Montañez— per conceptes que no s’havien prestat.
—Què va pensar en assabentar-se de quines persones de Vox figurarien en els llocs d’eixida a les eleccions de 2023? Els coneixia?
—A més de José Gosálvez, coneixia Mónica Gil, perquè era assessora de l’Ajuntament de Torrent i treballava amb mi a l’àrea d'economia i pressupostos del partit. En canvi, no sabia qui eren Juanma Badenas i Cecilia Herrero. No sé si hi estaven afiliats o no, però mai no els havia vist per la seu, en cap acte o al carrer. El dia abans de fer-se pública la notícia, algú va dir-me que Badenas encapçalaria la llista i vaig buscar el seu nom a internet, per esbrinar d’on procedia.
—Els tretze regidors del PP i els quatre de Vox sumaven 17, la majoria absoluta, però María José Català havia insistit que, per ser-ne alcaldessa, no havia de subscriure cap pacte. De fet, va resultar investida sense arribar a un acord. Vostè tenia clar que, en qualsevol cas, el pacte només era qüestió de temps?
—La investidura era una cosa, ella podia aconseguir-la sense els vots de Vox, però jo tenia molt clar que el pacte es consumaria així que arribara el moment de negociar els pressupostos. María José Català desconeixia els interessos que habiten a l’estructura de Vox, encara més després dels escassos 33 diputats obtinguts al Congrés, molt per baix dels 52 de la legislatura anterior… Des de les segones eleccions [4 de maig de 2021] que [Isabel] Díaz Ayuso va guanyar a Madrid es veia claríssim que el nou full de ruta de Vox implicava integrar-se en tots els governs possibles. De fet, de cara al cicle electoral de 2023 va circular la instrucció de presentar el màxim nombre de llistes locals que es poguera. I ara, quan les enquestes els atorguen una forqueta de 21 a 23 escons, encara tenen més motius per parar la mà.
—D’ací l’estratègia de Badenas de no donar suport al PP en segons quines qüestions si Català continuava negant-se a pactar.
—Sí. Un bon resultat el 23J hauria permès que Vox marcara diferències amb el nou govern municipal de fora estant, però passar de 52 a 33 ha provocat aquest acord. I en vindran més, a unes altres ciutats importants.
—Quin mandat li preveu a Català?
—Serà un mandat més que complicat. Català patirà molt més a l’Ajuntament que Carlos Mazón a la Generalitat. I en cas que hi haja una repetició electoral a Espanya, em fa l’efecte que el PP es replantejarà els seus pactes territorials amb Vox, sobretot en aquells indrets on són especialment incòmodes. Així que s’aprove el primer pressupost, en el qual hom fixa les línies bàsiques de la seua acció de govern, ja pots governar en minoria, sense aprovar-ne uns altres. Català no es pot permetre governar amb l’abominable home del no.
—El poder compacta. El sou públic, el cotxe oficial i les fotos actuen com el formol.
—Si això passa, Vox serà engolit pel peix gros. Siga com siga, l’estratègia no es decidirà a València, sinó a Bambú [el nom del carrer on està ubicada la seu estatal de Vox]. Els senyors Ignacio de Hoces i Jorge Buxadé, després de consultar-ho als seus pares, decidiran què s’ha de fer i què no. I davant d’això únicament hi ha dues respostes: acatar les ordres o marxar.
—Què li semblen les àrees que gestionarà Vox a la ciutat de València?
—Català ha actuat amb intel·ligència. Són àrees sense pes pressupostari. Amb tot, convindria que no pecara d’optimista, perquè a partir d’ara governarà amb gent dirigida des de Madrid, amb els problemes que això comporta. Els senyors de Madrid massa sovint són incapaços d’entendre la idiosincràsia valenciana. Jo ho he patit en primera persona: van obligar-me a votar coses que no volia votar de cap manera.
—Com ara quina?
—Per exemple, la pretensió de Català de designar alcaldessa honorària Rita Barberà com una manera de promocionar-se amb vista a les últimes eleccions. A Madrid no podien entendre que ens hi oposàrem. València no és una ciutat fàcil, afortunadament té les seues particularitats diferenciades.
—Tan enorme és la dependència de Madrid?
—Absolutament. Ho he pogut experimentar. Abans de cada ple comunicàvem les votacions d’aquell dia i rebíem les indicacions oportunes.
—Previsibles?
—No sempre. Depenia de la persona que ho decidira en cada moment, totes elles de la màxima confiança de Buxadé. Jo he vist alterar votacions sobre temes econòmics per part de gent que no en tenia ni idea. La cosa no va de saber, va de poder. Al remat, l’autonomia d’un regidor de València se circumscriu a triar a quins actes acudeix i a quins no… A Madrid calia comunicar-li cada moció, cada iniciativa... Tot! Més enllà d’això, vostè deixaria un projecte com el de la tercera ciutat d’Espanya en mans d’un polític que tan sols fa uns mesos que està en el partit?
—No confia gens en Badenas.
—Em consta que ja està tenint problemes al si del partit i que ja hi ha tensions al si del grup municipal. I en política, les tensions vinculades als egos de determinades persones s’acaben traslladant a l’equip de govern i, per tant, a la ciutat.
—Veu aquest mateix problema a la Generalitat?
—No. Els tres consellers de Vox, designats des de Madrid, comparteixen dues característiques: són de l’Opus i han format part del PP d’una manera o d’una altra. A més, entre el senyor Vicente Barrera i el senyor Mazón es percep una sintonia que, per vivències passades, mai no hi haurà entre Català i Badenas. L’afer de la VIU els ha fet irreconciliables. Només cal escoltar els seus parlaments del dia de l’acord, en què, per cert, van negar-se a fer-se una foto junts.
—Diria que Badenas, per damunt dels interessos polítics, té uns interessos econòmics?
—No puc fer aquesta asseveració, però algunes coses fan pensar molt. Amb la de coses que impacten de manera directa en la vida dels ciutadans, la primera intervenció pública del senyor Badenas va ser sobre les obres de l’estadi del València CF. Va alinear-se amb les tesis d’una persona [Miguel Zorío] en concret. Les prioritats dels ciutadans no passen pel València CF, però les actuacions al seu camp ha esperonat l’acord de govern. Això fa pensar que hi puga haver algun interès, més enllà del polític.