L'Albufera semblava haver estat víctima d'una plaga bíblica. La llacuna valenciana més icònica, escenari de les novel·les de Vicente Blasco Ibáñez i famosa per albergar paisatges bucòlics, s'havia tenyit de roig. La batalla pictòrica entre el verd i el blau, herència d'aquella ferida mediambiental de l'últim terç del segle passat, s'havia difuminat per complet. Un cianobacteri havia impregnat les aigües d'un roig amb temptacions de viatjar cap a tonalitats marrons. El canvi climàtic ja estava deixant la seua petjada a l'entorn natural. El calendari marcava octubre de l'any passat.
La transformació pictòrica de les seues aigües va situar l'Albufera a l'ull de l'huracà polític i mediàtic. A finals del 2023, els col·lectius ecologistes Acció Ecologista-Agró, Xúquer Viu i SEO/BirdLife advertien de «l'alarmant» situació que experimentava el llac i mostraven la seua «preocupació» pels nivells d'aigua. La falta de precipitacions i d'aportacions d'aigua dolça agreujaven els problemes de salut que ja arrossegava una albufera que havia estat a la unitat de cures intensives en els anys seixanta i setanta.
Les constants vitals de l'aiguamoll enviaven un senyal inquietant. «La llacuna està en perill de desaparició», insistia SEO/BirdLife només arrancar la pàgina de gener de l'anuari i encetar la de febrer. La preocupació per l'estat de la llacuna provocava que la setmana passada la ministra de Transició Ecològica, la socialista Teresa Ribera, i el president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, anunciaren un acord per impulsar un pla d'emergència per a l'Albufera.
«L'estat de la llacuna és dolent, però no és crític. L'Albufera ha sortit de la unitat de cures intensives, però encara està en planta i, de vegades, necessita passar per la unitat de vigilància», expressa Mario Giménez, delegat de SEO/BirdLife al País Valencià. «La salut de l'Albufera no és bona, ni ha estat bona durant les últimes quatre dècades. Ara bé, ha experimentat una millora en la seua salut ecològica d'ençà del col·lapse que va patir durant els anys seixanta i setanta», corrobora Antonio Camacho, catedràtic d'Ecologia de la Universitat de València i director del Grup de Limnologia de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva.
Les seqüeles de l'infart
L'Albufera va ser víctima d'un atac al seu sistema cardíac durant els anys del desenvolupisme franquista. Com si es tractara d'una artèria col·lapsada pel colesterol, la llacuna va erigir-se en aquella època en una mena de clavegueram que acumulava els residus d'una expansió urbana descontrolada i de la proliferació d'indústries. «El sistema que permetia l'autoregulació de l'Albufera va experimentar un procés d'eutrofització, és a dir, un enriquiment excessiu de nutrients en les seues aigües que va convertir-les en una mena de sopa verda», narra l'expert universitari.
«Les plantes subaquàtiques que actuaven com a regulador del sistema de l'Albufera, les quals arreplegaven els composts de nitrogen que es generaven per l'abocament d'adobs, van morir. I amb la seua desaparició, el sistema de l'Albufera va perdre la seua capacitat de regular-se», complementa. La llacuna, però, va superar aquell infart gràcies a la depuració de les aigües residuals, la declaració com a parc natural del conjunt de l'entorn paisatgístic, l'aturada ciutadana del procés d'urbanització previst i un cert control sobre les activitats agràries.
Tanmateix, l'aiguamoll encara atresora seqüeles. «S'ha emprès un camí de recuperació satisfactori pel que fa a espècies, hàbitats i, fins i tot, en la qualitat de l'aigua. Ara bé, no s'ha tornat encara a la situació prèvia d'aquell desastre mediambiental», indica Carles Sanchis, president de la Junta Rectora del Parc Natural de l'Albufera i tècnic del Centre d'Estudis de Reg de la Universitat Politècnica de València. «La memòria ecològica del llac continua atresorant aquests impactes que va patir durant dècades», subratlla Camacho, que recorda: «Si l'aigua està contínuament verda, aquestes plantes subaquàtiques, que ajudarien a la regulació del sistema, no es poden desenvolupar».
«L'Albufera era una llacuna molt més gran que ho és en l'actualitat. Bona part de la seua superfície va transformar-se segles enrere per instal·lar arrossars. De fet, l'Albufera no ocupa ni el 10% de la superfície que tenia la llacuna original. Tot el sistema d'arrossars, ullals i marjals és ecològic. L'ús humà, de fet, ha proveït de molta aigua la llacuna, majoritàriament provinent del Xúquer. Això ha provocat unes taxes de renovació de l'aigua elevades i, per tant, garantia, en el seu moment, el seu estat de salut», explica. «El problema és que les aportacions d'aigua cada vegada són menors i la qualitat de les aigües no és suficient perquè arrossegue els nutrients. O dit d'una altra manera: perquè l'Albufera es recupere de la malaltia històrica que pateix», diagnostica.
Els exàmens mèdics de la llacuna mostren clarobscurs en la seua salut, uns problemes crònics dels quals encara no s'ha recuperat. «Hi ha alguns aspectes positius com ara la recuperació de les espècies, l'impuls de projecte de conservació d'hàbitats i com després de la sequera l'Ajuntament de València va aconseguir augmentar la dotació d'aigua directa per al Parc. Ara bé, també compta amb aspectes negatius, com ara la contaminació agrícola i urbana o l'excés de nutrients a l'aigua que provoca un creixement descontrolat de les algues, la qual cosa pot afectar l'equilibri ecològic del Parc», avalua Antonio Guillem, de la Fundació Global Nature.
«A la llacuna, en els últims seixanta anys, s'ha passat de prop de quaranta espècies de peixos a tot just deu, de les quals quatre d'elles d'origen exòtic», determina la revisió sanitària a l'Albufera que va plasmar més d'una trentena d'experts en el document de conclusions de la I Jornada de la Comissió Científica de la Junta Rectora del Parc Natural de l'Albufera, on advertien del «col·lapse de l'anguila». «Malgrat aquesta situació, s'observa una tendència de millora de la qualitat de l'aigua», afegien.
Amb tot, el seu pronòstic mèdic sobre els arrossars no era satisfactori. «Els arrossars mostren una situació també desfavorable, atès que la gestió de l'aigua derivada de les actuals pràctiques agronòmiques provoca que les comunitats de macroinvertebrats i vegetació submergida hagen de reiniciar-se dues vegades a l'any, tant a l'estiu després de la dessecació hivernal i primaveral, com a la tardor després de la dessecació de la collita», assenyalen.
L'epidèmia climàtica
La fràgil salut de l'Albufera s'enfronta a una epidèmia que amenaça les constants vitals del conjunt dels aiguamolls i del mateix planeta: el canvi climàtic. No debades, situa l'Albufera, segons Sanchis, «en un escenari molt complicat, perquè hi ha una sèrie de variables hidrològiques que canviaran». «Una és la pauta de precipitacions, una altra és l'increment de les temperatures i una tercera és la pujada del nivell del mar», resumeix.
«L'ascens de les temperatures mitjanes, així com de la freqüència i la intensitat d'onades de calor, que incrementaran l'evapotranspiració en aquests espais, elevaran les temperatures de les masses d'aigua superficials i afavoriran el desenvolupament de determinades plagues i malalties, així com l'assentament d'espècies foranes», exposa el document elaborat per més d'una trenta d'experts sobre l'impacte del canvi climàtic a l'Albufera. Aquest aiguamoll es veurà afectat per «una significativa reducció de les precipitacions en la capçalera de les dues grans conques fluvials que alimenten l'aiguamoll, el Xúquer i el Túria, on s'espera una intensificació dels cicles de sequera hidrològica».
De fet, en l'escenari més optimista que menciona aquest document es produiria un descens de les aportacions fluvials del 40% pel que fa al Xúquer. El cas del Túria, segons asseguren els especialistes, «les aportacions experimentaran descensos del 10% al 20%». A més, esperen «ratxes de sequeres més intenses i recurrents». «S'està constatant i s'espera un increment de la torrencialitat en les precipitacions locals i una major intensitat dels temporals de llevant, que generaran majors pertorbacions associades a la dinàmica d'inundacions i a l'onatge costaner», afegeixen.
Una transició cap a un escenari climàtic de temperatures més altes, reducció de les aportacions d'aigües continentals i, particularment, ascens del nivell marí, suposaria una bomba de rellotgeria per al manteniment de l'ecosistema de l'aiguamoll, fonamentat en l'aigua dolça. «L'ascens del nivell marí associat al calfament global i la reducció de les aportacions fluvials que arriben a través dels regadius podrien desequilibrar en el futur el sistema hídric actual, la qual cosa afavoriria la salinització de determinats espais del Parc Natural o, fins i tot, a llarg termini, una reversió del canvi ambiental esdevingut fa tres segles. Aquesta situació tindria greus implicacions sobre l'actual model d'aprofitament agrícola basat en l'arrossar, la viabilitat del qual es faria molt difícil», preveuen.
«L'Albufera, probablement, canviarà, però no ha de fer-ho necessàriament cap a un ecosistema més degradat», intercedeix Sanchis. I anima: «Si som capaços d'aïllar els nutrients que entren a l'aiguamoll via abocaments industrials o pels excessos d'una producció agrària molt intensiva, podem situar l'Albufera en unes condicions bones, però amb altres paràmetres de salinització. No està compromès, de moment, el cultiu de l'arròs. A llarg termini, sí que serà una qüestió a vigilar».
Tractament intensiu
Arran de la salut precària de l'Albufera, encara amb episodis de quedar-se postrada al llit de l'hospital sota vigilància, hi ha col·lectius ecologistes com ara SEO/BirdLife que han demanat un tractament hídric per enfortir les constants vitals de l'aiguamoll. «No serà possible una recuperació estable de l'Albufera si no s'aborden els problemes en el conjunt de la conca per garantir els cabals ambientals i la qualitat d'aquests», sosté Giménez, que demana repetir experiències «exitoses» de gestió per part dels ambientalistes com ara el Tancat de la Pipa.
«La qualitat de l'aigua ha millorat, però ens hem topat amb una altra problemàtica estructural: la falta d'aigua per la mala gestió hídrica que s'ha produït a Espanya. No s'ha treballat la demanda d'aigua per dimensionar-la a la que realment tenim. Cal que el pla de la conca del Xúquer, que és d'on s'alimenta l'Albufera, definisca la quantitat d'aigua necessària per a la llacuna», sol·licita. I arredoneix la seua petició: «Cal aprovar el pla de gestió obligat per la seua designació com a espai de la Xarxa Natura 2000, i s'ha d'activar la consideració dels requisits hídrics en el pla de la conca del Xúquer i executar les accions de sanejament previstes, per assegurar la qualitat de l'aigua».
Amb l'epidèmia climàtica com a principal desafiament, la Fundació Global Nature planteja un receptari amb medicaments com ara «promoure una gestió hídrica sostenible reduint la demanda d'aigua, reutilitzar l'aigua de depuradores i restaurar els aiguamolls», «assegurar el cabal ecològic per al manteniment dels ecosistemes naturals de l'Albufera», «restaurar els hàbitats degradats creant illes de biodiversitat i controlant les espècies invasores» o «la utilització d'espècies d'arròs i tècniques de cultiu amb menor demanda d'aigua». Tota una bateria d'intervencions per enfortir la fràgil salut de l'Albufera enfront de l'amenaça vigent del canvi climàtic.