L’habitatge ja és la principal raó de l’exclusió social. Així almenys ho assevera l’informe «Habitatge i exclusió residencial a les Illes», elaborat per l’Observatori Social de Balears (OSIB), coordinat pels sociòlegs Isabel Nadal i David Abril.
L’estiu analitza tot el fenomen actual de l'enorme dificultat de l'accés l’habitatge per a un gran nombre d'illencs. Assegura que una de les raons importants que ha generat el problema és la que considera «una contradicció» de base, essencial, com és entendre els immobles «com un bé de mercat i no com un dret». I recorda que tant la Constitució espanyola con la Declaració Universal dels Drets Humans el reconeixen justament com un dret.
Segons l’anàlisi, ha caigut força a les Illes el percentatge de propietaris de l’habitatge on viuen, essent poc més del 60% en aquests moments, cosa que implica que la resta està sotmesa a uns preus del lloguer que no paren de créixer i que fa que molta gent no pugui pagar el que demana el propietari i, per tant, han de conviure compartint pis. Sobretot passa, diuen els autors, a Palma i a Eivissa.
Conclouen que el negoci immobiliari actual, un dels que generen més benefici empresarial, «està per sobre de les necessitat socials» en habitatge a les Illes. Les dades que manegen els responsables de l’estudi és que aquest negoci va a l’alça d’una forma exponencial i per exemplificar-ho donen aquest dada: el nombre d’empreses immobiliàries a les Illes ha passat de 3.775 a 7.732 d’ençà el 2008.
Així mateix, l’anàlisi aporta dades comparatives que permeten entendre la magnitud del problema social de l’habitatge a les Illes. Entre d’altres, mostra que mentre la mitjana del preu del metre quadrat a a tot l’Estat ha estat durant el primer trimestre d’enguany de 1.979 euros, a l’arxipèlag arribava a 3.214. Destaca també la pressió compradora per part d’estrangers -tal i com reflectia recentment aquest setmanari- i així mateix constata el creixement que pareix imparable de petits habitatges, de menys de 40 metres quadrats, que es destinen al lloguer vacacional.
Un altre aspecte força preocupant de l’anàlisi és la creixent realitat dels infrahabitatges, és a dir locals sense els mínims legals per ser considerat habitatges però que així es fan servir. Solen ser, diu l’estudi, espais que no arriben als 30 metres quadrats, que no tenen prou ventilació, alguns sense escusat, d’altres sense aigua corrent... Els autors n’han detectat almenys 7.600, cosa que representa un 1,7% del tota d’habitatges que existeixen a les Illes. Segint amb les dades quantitatives, l’estudi deixa en evidència que els pisos que no passen dels 45 metres quadrats són 30.571, un 6,9% sobre el conjunt.
Davant d’aquest panorama no pot estranyar que les Balears sigui la comunitat amb més nombre de desnonaments per a cada 100.000 habitants. Cada cop més illencs no poden fer front al lloguer.
Els autors conclouen que qualsevol possibilitat de solució del problema social de l’habitatge a les Illes ha de passar necessàriament per entendre que s’està parlant d’un dret i no seguir amb la idea que un immoble és només un negoci. «L’autoregulació de l’oferta i la demanda no és viable», deia Abril, i afegia que «mentre hi hagi negoci sobre l’habitatge, més gent pobre hi haurà». I reclamà que les polítiques que es facin des de totes les institucions tendeixin a incrementar de forma intensa i ràpida el nombre de pisos socials i que totes les iniciatives tenguin present sobretot el caràcter social de l’habitatge.