Llarg octubre

'La violència espanyolista s'ha fet transversal'

El fotoperiodista Jordi Borràs presenta el llibre 'Dies que duraran anys' (Ara Llibres, 2018), una crònica fotogràfica del llarg octubre de l'independentista. En paral·lel, publica a l'Anuari de Media.cat un reportatge que vol recollir bona part de les agressions espanyolistes que han tingut lloc les dates que envolten el referèndum. Dues cares de la mateixa moneda en un dels moments més transcendentals de la història recent del nostre país.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Algú podia esperar que, després del vist els darrers dies, fes un llibre sobre l'espanyolisme o l'extrema dreta. Perquè ha optat per l'independentisme?
— El poder de la gent és el veritable protagonista d'aquesta tardor. Dels que volien el referèndum i els que no el volien i el van acabar volent perquè van veure que era l'única sortida davant un estat anacrònic. Després de la declaració del 27O quedava el regust que era una estafa i ens havien pres el pèl. Jo prefereixo mirar-ho des d'un altre punt de vista. L'1 d'octubre va ser possible malgrat el govern espanyol i que hi havia gent al govern de la generalitat que no volia que s'arribés al final.

Aquest llibre es podria assemblar més al Warcelona que no al Plus Ultra, oi?
— Ens vam plantejar que hi havia una altra cara també, però la cosa se'ns n'anava de mare. Podria haver fet perfectament una segona part del Plus Ultra, de fet, llavors ja anticipava tot el que ha passat. Aquest llibre sí que té coses del Warcelona. També hi ha una part important que són els textos que fan deu escriptors diferents. El fet de veure-ho des de 10 punts de vista diferents et dona una perspectiva del que va passar molt completa. Tots vam viure aquells fets a la nostra manera.

Jordi Borràs, personalment, com va viure aquelles dates?
— Fa poc hi pensava. Aquell octubre va començar un 17 d'agost i va acabar el 21 de desembre. Va començar amb els atemptats perquè el clima de seguida s'enrareix i des de l'estat i l'espanyolisme més ranci es carrega la culpa al govern independentista. En quatre dies estem al ple del 6 i 7 de setembre. Han estat quatre mesos d'una intensitat brutal. Jo no sé com hem aguantat els que ens dediquem a la premsa o la gent que s'ha manifestat dia sí, dia també, matí, tarda i nit.

Quin moment d'aquest octubre és el que més t'impacta?
— L'organització popular. Arribar a l'1 d'octubre amb tots els cossos policials de l'estat espanyol i els serveis secrets buscant les urnes i no en trobessin ni una? Això és brutal. Que el dia 1 hi hagi problemes amb el sistema de votació i comencin a sortir informàtics de sota les pedres o que una persona ofereixi el seu cos per anar a votar. Que la gent gran anés a votar i se'ls fes passadís o se'ls ajudés a entrar perquè havien de ser els primers per si venien a fotre hòsties. Allò va ser impressionant. L'organització de l'1 d'octubre és increïble, és el poder de la gent. Recordo a l'Escola Industrial, quan van arribar les urnes, plovent... Una cadena humana de centenars de persones fent entrar les urnes i les paperetes en escrupolós silenci i, quan un cop a dins, surt una persona amb una urna i l'ensenya. Aquell moment va ser apoteòsic. Jo allà vaig plorar. I quan veia la gent gran votar també plorava. Hi ha casos de germans que els tres estaven ficats a l'organització i no ho van saber fins al dia 1. És molt important tota la cultura de la clandestinitat que s'ha transmès de pares a fills des d'abans de la guerra. Les urnes van entrar per alguns passos de muntanya que es feien servir durant aquells anys.

/Jordi Borràs



El llibre combina institució i carrer, com enfoques els dos temes?
— S'ha de dir que surt poca institució. Surt al principi i al final només, al mig tot és carrer, perquè és allà on comença tot. Queda clar que la institució ha fallat, la gent ha complert. Sí que surten els dos vessants. Aquest moviment és una corretja de transmissió. El poble empeny i el govern ha de realitzar allò que la gent vol. Quan aquesta corretja ha funcionat, les coses han funcionat. Quan la gent ha deixat d'empènyer és quan ha fallat. Al govern se l'ha d'empènyer sempre, encara que manin els nostres. Això és el que ha passat amb l'ANC i és un error gravíssim. Vam passar del "posi les urnes" de Forcadell a què el president de l'Assemblea vagi a les llistes de JxCat. Amb això no estic criticant a ningú, i menys algú que és a presó. Però el moviment independentista ha d'empènyer.

I a l'hora de fotografiar té diferències?
— Clar, el parlament és un teatre. Els plens del sis i set de setembre m'atreviria a dir que era un teatre orquestrat per Iceta. Després vam saber que tan ell, Inés Arrimadas i Xavier García Albiol tenien un grup de Whatsapp. El 6 i 7 de setembre es va notar molt aquesta coordinació. No sé si el senyor Coscubiela també hi era, va quedar ben retratat. On passen i han passat les coses interessants ha estat al carrer.

Quan el primer d'octubre et lleves al matí, què tenies al cap fotografiar?
— Això comença el dia anterior, quan estic tota la nit voltant pels col·legis. Anava amb la maquinària posada feia dies. Jo volia veure la gent votar. I ho vam veure. I van votar més de dos milions de persones.

Però, la portada del llibre no és una persona posant un vot en una urna...
No. Surt la gent contra l'estat. No va ser un referèndum normal com a Escòcia. Si m'haguessis dit que fes un llibre sobre Escòcia haguera fet una persona votant. Però aquí no va ser així. Va ser el poder contra el poble, l'estat contra la gent, la violència contra la raó, l'autoritarisme contra la democràcia. La portada del llibre reflecteix aquest xoc democràtic. A la càrrega de la portada la policia va haver de marxar. Hi havia tanta gent que no van poder.

/Jordi Borràs



En certa manera, el llibre transpira el record d'una cosa que podria haver estat i no va ser. Ho veus així també?
— No. Evidentment que el 27 d'octubre podríem haver fet més. Possiblement el 27O era massa tard i el 10 potser també. El problema és que el dia 1 va funcionar però no estava previst el dia 2. No hi havia res preparat. Aquella energia concentrada que hi havia el 3, amb la vaga general, si s'hagués proclamat la independència, jo crec que hauria pogut ser. Jo no sóc qui per dia a la gent que està a presó que podria haver actuat d'una altra manera. No em puc posar al seu lloc, però hem de veure que si ho vam fer un cop, ho podem tornar a fer. No dubto que serem independents.

La cara B d'aquest llibre que comentàvem es veu, potser, al reportatge que has fet per l'Anuari Media.cat o parles dels atacs espanyolistes al voltant de l'1 d'octubre. Com fas la tasca de recollir-los i contrastar-los?
— Per començar vaig rescatar un hashtag que vaig crear fa temps, #alertaUltra, amb la intenció que la gent pogués alertar dels incidents. Realment va anar molt bé. El fet d'estirar del fil d'aquest hashtag em va permetre anar recollint casos. Un cop tota la xarxa va estar rastrejada vaig començar a recollir testimonis. La feina més grossa va ser contrastar. Intentar que et passin denuncies o documents mèdics. Sempre dic que aquests 139 casos que jo he pogut documentar són només una mostra. Molts no surten. Crec que en alguns casos que finalment vaig descartar hi havia la idea d'intentar-me colar informació falsa per deslegitimar l'informe.

Poses a l'informe algunes agressions policials. Quin és el criteri?
— L'informe parla d'agressions amb component polític clar. Per exemple, dels fets de Calella vaig agafar el d'una persona a qui li van pegar mentre li cridaven "fuera catalanes". Imaginat que un Mosso pega un manifestant dient-li "fora d'aquí espanyol", és increïble. A l'informe surten quatre agressions de policies i guàrdies civils.

Expliques al reportatge quina podria ser la font d'aquestes agressions...
— Hi ha diferents motius. Primer l'agressivitat continguda del mateix espanyolisme, és un moviment reaccionari, opressor, supremacista. Hi ha un element que aporta el Carles Viñas que és que hi ha un sector polític que se sent desesperat. També hi ha tot un relat creat entorn de l'1 d'octubre que provoca violència. Hi ha un relat al qual, si li sumes les càrregues indiscriminades i l'"a por ellos", fa que la violència es vegi com una eina legítima per aturar l'independentisme.

/Jordi Borràs



D'aquestes 139 accions violentes que reculls, se'n podria destriar un perfil d'agressor?
— A diferència d'altres èpoques, aquest cop és el primer que l'agressor no és només el típic militant d'extrema dreta. Molts cops, l'únic element comú que trobem és el seu espanyolisme. Jo no sé si el veí que dispara l'escopeta de perdigons o la senyora amb la bandera al coll vota a Democràcia Nacional, al PSC o el PP. Això m'ho han corroborat els Mossos també. Molts dels que tenien antecedents eren vinculats a la delinqüència comú, no a l'extrema dreta. Això es deu al relat que la independència s'havia d'aturar per tots els mitjans. La violència espanyolista s'ha fet transversal, des de l'estat fins als manifestants, una part dels manifestants. El que ha fet l'Estat i els partits del 155 ha estat legitimar la violència.

Creu que els espanyolistes que s'activen políticament arran d'aquests fets poden acabar essent captats per l'extrema dreta?
— Si hi ha organitzacions d'ultradreta que actuen de manera intel·ligent, és molt probable. Part d'aquesta gent s'ha sentit desemparada pels partits. Fixa't que Societat Civil Catalana durant el setembre no mou un dit, quan ja hi havia ple de mobilitzacions de Somatemps i altres. Hi ha una cursa entre diferents sectors de l'espanyolisme per capitalitzar això. Si l'extrema dreta és hàbil, ho farà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.