Unionisme

L'espanyolisme de carrer entra en campanya

Els no independentistes estan més mobilitzats que mai. C’s, PSC i PP s’hi deixaran la pell per aconseguir capitalitzar electoralment unes protestes que no aconsegueixen desempallegar-se del tot de la ultradreta. Tanmateix, sembla que es podran esgarrapar pocs vots de l’abstenció i que la disputa estarà en la bossa de votants unionistes ja existent.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sense complexos. Els defensors de la unitat de l’Estat espanyol s’han llançat als carrers en els moments de major fervor independentista viscuts els darrers mesos. No són tants, ni tenen el grau d’organització del sobiranisme. Però xoquen amb la tònica habitual fins ara. De les manifestacions residuals que els ultres fan anualment, incorporades ja al folklore del 12 d’octubre, fins a la vintena de convocatòries dels darrers dos mesos arreu dels Països Catalans hi ha un salt quantitatiu i qualitatiu.

Quantitatiu pel que fa al nombre de manifestacions i a les xifres d’assistents que assoleixen. Aquest cap de setmana se n’han celebrat a Mataró (Maresme), Igualada (Anoia), Esparreguera (Baix Llobregat) i Barcelona. Qualitatiu perquè, a poc a poc, han aconseguit gaudir d’un suport cada vegada més explicit dels partits unionistes. Unes protestes on el magma de participants s’estén des de l’exdirigent comunista Paco Frutos fins a la ultradreta més passada de voltes. Els darrers han estat protagonistes d’agressions violentes en gairebé totes les convocatòries. De base, però, es basteixen de ciutadania que se sent espanyola, però, que fins ara, no havia vist la necessitat de mobilitzar-se. Per a moltes d’aquestes persones ha estat un bateig de carrer.

Els partits motors de l’aplicació del 155 a Catalunya —PSC, PP i C’s— estan ben atents a aquests moviments que, esperen, permetin mobilitzar fins a la darrera engruna de vot antiindependentista amb vista a les eleccions del 21D. Ja a les del 27S, Ciutadans va incorporar a les seves llistes dos membres de Societat Civil Catalana —principal entitat de l’espanyolisme civil a Catalunya—, Sònia Sierra i Susanna Beltran. També el PP va incorporar gent de l’organització, com l’ex de C’s, Esperanza García, que repetirà com a número 3 per Barcelona el 21D. Ara és el PSC qui puja al carro amb el fitxatge d’Àlex Ramos, vicepresident de l’entitat.

En l’actual context de polarització, el traspàs de vots entre el sector independentista i el no independentista és poc probable. Els tres partits es disputaran entre ells el vot espanyolista. Més encara quan Plataforma per Catalunya, l’única formació ultradretana que ha demostrat capacitat per tenir una mínima incidència electoral al Principat, ha comunicat que no es presentaria per tal de no fer perdre vots al bloc unionista.

Antecedents històrics

L’historiador Xavier Casals explica que els annals de l’ultranacionalisme espanyol a Catalunya cal buscar-los després de la guerra de Cuba. Hi havia la por que Catalunya esdevingués un cas similar. “L’ultranacionalisme espanyol sempre s’ha configurat actiu al carrer contra el catalanisme. Com que és una constant històrica, ara que hi ha una amenaça secessionista es torna a articular. L’explicació d’aquestes dinàmiques no és concreta, puntual ni aïllada: forma part de la configuració històrica de l’extrema dreta”, relata Casals.

Les primeres mostres d’això es van donar el 2012 quan el moviment “D’Espanya i catalans”, en resposta a l’efervescència independentista, va decidir organitzar una manifestació espanyolista a la plaça de Catalunya a Barcelona. Es tractà d’una convocatòria alternativa a l’organitzada tradicionalment per la ultradreta a Montjuïc i que va comptar amb la presència de membres destacats del PP i C’s. També hi va assistir, però, Josep Anglada, aleshores líder de la xenòfoba Plataforma per Catalunya.

Seria el germen d’unes mobilitzacions que es repetirien any rere any i que des de 2014 capitalitza l’organització Societat Civil Catalana. Aquesta entitat, que no es pot encaixar dins de l’extrema dreta, tot i que el fotoperiodista Jordi Borràs encerta apuntant que està formada per “tres potes parlamentàries [PSC, PP i C’s] i una d’ultradreta”. La quarta pota, malgrat ser minoritària, s’ha mostrat ben present en totes les convocatòries de l’organització. Per exemple, a la manifestació del passat 8 d’octubre es va poder veure dirigint la capçalera —tot i que lluny dels focus— l’expresident d’SCC acusat de gestionar un perfil de Facebook de tall neonazi. Parlem de Josep Ramon Bosch i Codina.

La nova onada

“SCC està intentant consolidar un moviment de carrer com el que porta tres anys impulsant sense èxit”, explica Borràs. Aquest periodista considera que ara les manifestacions espanyolistes “han ressorgit perquè han sortit a la desesperada. No és perquè hi hagi SCC, és perquè era o ara o mai”.

A banda de Societat Civil Catalana, en la gènesi d’aquestes mobilitzacions trobem entitats com Somatemps, liderada per l’exmilitant del Partit Espanyol Nacional Socialista, Josep Alsina, o la plataforma Por España Me Atrevo, marca blanca que uneix diferents grups ultradretans com la neonazi Democracia Nacional o l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios. “El blanqueig és més que evident. Aquest és el gran problema i el gran perill. Quan SCC convoca una manifestació té un servei d’ordre per vigilar la capçalera, però no fa res quan se li presenta Hogar Social Madrid amb una pancarta de 20 metres. Tenim un problema”, alerta Borràs.

També hi trobem lideratges que aparentment semblen sorgits de la societat civil que conforma el gruix de les protestes. Estaríem parlant de figures com la del periodista Jaume Vives Vives, que ha destacat com a organitzador de les contracassolades espanyolistes de Barcelona. És la cara visible de Resistència Catalana i és part activa de l’esfera ultracatòlica del país —juntament amb l’ex-SCC Javier Barraycoa, integrista ultracatòlic.

Un altre perfil és el d’un dels portaveus de les diverses manifestacions de Mataró. Tot i que no se li coneix cap militància política, se l’ha pogut veure en imatges assegut a taula amb la líder mataronina de PxC, Mònica Lora. Tanmateix, una revisió del seu perfil de Facebook no permetria dir que té un perfil ultra. No obstant, s’erigeix de líder d’unes convocatòries difoses a través de les xarxes socials i pàgines de Facebook com “Tu no ets de Mataró si...”, replicant fórmules ja utilitzades pels recents moviments antimesquita (vegeu el número 1.732). No va dubtar tampoc a fer córrer una fotografia de Jordi Borràs declarant-lo “persona non grata” a Mataró. O a difondre un vídeo en el qual animava a “arrancar els cotxes i passar [...] si algú es posa enmig, endavant”, en referència a les persones que feien un piquet durant la vaga del passat 8 de novembre. Cal dir que, posteriorment, es va retractar d’aquestes afirmacions.

El pas a les urnes

Aquest perfil d’algú aparentment no polititzat, que decideix sortir al carrer per reafirmar la seva identitat espanyola, és el que intenten captar tant els partits parlamentaris favorables a l’aplicació del 155 com els ultradretans. Casals, però, no creu que hi hagi una important bossa de vots: “En els comicis del 2015 el contingent espanyolista no es visibilitzava, ara sí. Per a mi és l’única diferència”.


Concorda amb ell el politòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Oriol Bartomeus. “No perquè hi hagi una mobilització d’un segment, ha de ser més gran o tenir més vots a les urnes”, assegura. Explica, però, que les actuacions públiques col·lectives poden servir per reafirmar les creences pròpies. A mesura que algú se sent més acompanyat, “entén que hi ha més gent igual a ell i és possible que es mostri més procliu a donar la seva opinió política i, per tant, a participar-hi”, relata Bartomeus.

Aquest és un fenomen que s’ha donat també en el sector independentista. Però, lluny de viure en una espiral del silenci, el cert és que a les eleccions del 27S també l’espanyolisme es va mobilitzar més que mai. Segons Bartomeus, “els abstencionistes que hi ha per mobilitzar són molt pocs. Hi ha una mena de mite que diu que hi ha una massa espanyolista que no participa i que, si ho feia, es llançaria de cap a votar candidatures unionistes”. El cert, però, és que de les aproximadament 460 mil persones que el 2012 s’havien abstingut i el 2015 van decidir votar van repartir el seu vot entre independentistes i unionistes gairebé a parts iguals.

És complicat afirmar que un augment de vot aniria a parar a les files unionistes. Partint d’aquí, cal entendre els moviments polítics dels darrers dies dins d’una lògica de competència de vot entre els partits parlamentaris no independentistes. Així doncs PP i C’s, desacomplexadament espanyolistes, estan pressionant el PSC —que no acaba d’encaixar en aquesta definició. La finalitat és que assumeixi el compromís de campanya de no pactar, un cop passades les eleccions, amb ningú que no sigui ells.

Exerceixen, així, una pinça sobre un PSC que intenta marcar un perfil propi per tal de recuperar els vots traspassats a Ciutadans, alhora que cerca el vot de l’òrbita postconvergent no independentista. “Aquest serà l’espai clau d’aquestes eleccions. Existeix i està al mercat. En part, el 2015 va votar C’s, però ara no ho té clar”, exposa Bartomeus. És amb aquesta lògica que els socialistes han decidit incorporar l’antic dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya, Ramon Espadaler, com a número 3 de la seva llista. De moment, Duran i Lleida ja ha anunciat que els votarà “sense cap complex”.

Un fenomen més enllà de l’Ebre

Més enllà de les imminents eleccions catalanes, la resposta espanyolista a l’apogeu del procés independentista també ha tingut rèpliques fora de les fronteres del Principat. Sobretot per part de les faccions més ultra. Aquestes contestacions, però, no s’han donat en qualsevol indret del territori peninsular. Emergeixen clarament localitzades a diferents punts dels Països Catalans. L’espanyolisme ha identificat l’escenari principatí com una amenaça que podria escorar cap al sobiranisme els diferents territoris de parla catalana.

Hi ha l’exemple del 25 de setembre. Al teatre El Micalet de València hi havia un acte de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià en solidaritat amb Catalunya. Pocs minuts abans de començar s’hi presentaren una desena d’ultres d’extrema dreta. Convocava España 2000. Era la primera gran reacció del feixisme valencià contra el procés. Les proclames eren les de sempre: el clàssic “Som valencians, mai catalans” i “España una y una cincuenta y una”. També exclamaven “Puigdemont, al paredón”.

Més endavant, aquest mes d’octubre, la presència d’una desena de membres de l’extrema dreta a la Universitat d’Alacant va fer que s’anul·lés la presentació del diari Jornada. Dies abans del 9 d’Octubre, el feixisme va traure’s la careta. Durant la manifestació a València de la vesprada, Ultras Yomus —l’afició radical del València CF—, España 2000 i grupuscles blavers lligats a l’exfalangista i advocat Juan Garcia Sentandreu —vegeu número 1.719— van atacar violentament la marxa. Els insults del matí amb la processó cívica van transformar-se en violència física.
España 2000 va tornar a actuar. I ho va fer intimidant en el seu domicili particular la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra. Aquell acte va marcar un punt d’inflexió. La resposta mediàtica i als carrers va provocar que el partit d’extrema dreta no acudís a la seua pròpia concentració contra l’Aplec del Puig, dia en el qual Compromís i Esquerra Republicana del País Valencià fan actes per separat a la muntanya d’aquesta població de l’Horta. Amb tot, la ultradreta va mobilitzar-se fa tres setmanes en una marxa convocada per Sentandreu. La fractura ultra, però, en va fer minvar la presència. Efectes de l’enuig dels col·lectius del blaverisme clàssic amb l’entorn de Sentandreu i del líder d’España 2000, José Luis Roberto. Sembla irònic que, en un moment en què es critica que l’independentisme principatí hagi deixat de costat el terme, un dels lemes més repetits fos el de “no als Països Catalans”.


També a Palma hi ha hagut mobilitzacions d’aquest caire. L’espanyolisme polític té dos fronts a les Illes. El primer és l’institucional. El que ocupa, sobretot, Ciutadans. En efecte, el partit taronja es dedica gairebé en exclusiva a atacar el Govern (PSIB-PSOE i Més, amb suports externs de Podem) pel seu “nacionalisme”, “catalanisme”, “dogmatisme” etc. És la seva bandera principal i sense cap complex serà també, amb tota seguretat, l’eix de la seva campanya electoral autonòmica de l’any 2019.

El segon front està en fase d’articulació política. Caldrà veure si ho assoleix o no, però ho intenta. Es tracta del moviment que encara no passa del carrer. El que s’ha activat, com mai, contra el procés català. A la manifestació del 7 d’octubre a Palma es reuniren al voltant de 3.000 persones. Mai no s’havia vist tanta gent en una manifestació espanyolista. És aquest bull el que justament vol aprofitar el Círculo Balear —organització més important d’aquest àmbit ideològic—, presidit per Jorge Campos, per intentar convertir-se en partit polític i fer el salt a presentar-se a les urnes el 2019. Si no pot ser, intentarà nodrir les llistes illenques del partit ultra Vox.

Cal dir, també, que a Palma i a València, com a Perpinyà, s’han convocat diferents manifestacions de solidaritat amb el Principat més nombroses que mai. Se’n destaquen, per exemple, la de l’1 d’octubre a València o la del dissabte 11 de novembre a la capital illenca.

Tot plegat, un seguit de mobilitzacions que l’independentisme i el catalanisme faria ben fet de no menysprear. Els altres partits bé que n’estan al cas i intentaran treure’n tot el rèdit polític possible. Si bé és difícil que sigui en forma de vots, sí que ho faran en el camp d’un relat mediàtic que no sembla desgastar-se amb les persistents irrupcions de la ultradreta.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.