Manifestació a Barcelona

L'enèsim despertar de l'espanyolisme a Catalunya

Segons la Guàrdia Urbana eren 350.000. Segons els organitzadors, superaven el milió. Siga com siga, avui Barcelona ha rebut una de les manifestacions més multitudinàries del nacionalisme espanyol. A dies d'una més que possible declaració d'independència, centenars de milers de persones procedents de tot l'Estat han demanat unitat. Els promotors de la convocatòria esperen que aquest siga el "tret de sortida definitiu" per vèncer l'independentisme. La mobilització, però, és una més de les que s'han convocat al llarg dels darrers anys. L'única diferència és el context: Catalunya viu, ara més que mai, un moment clau.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot ha culminat enfront de l'estació de França. Allí mateix, Josep Borrell i l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa han tancat la manifestació amb dues lectures, dues crides a la unitat d'Espanya. Ambdós volien representar la cara cívica d'aquesta mobilització. La convocava Societat Civil Catalana i els rostres més populars eren els dels polítics del Partit Popular, Ciutadans i Partit dels Socialistes de Catalunya. Com calia esperar, però, tampoc no ha faltat partits com Democracia Nacional, Falange, Vox o tants altres que també han piulat per Twitter el lema de ma mobilització: Recuperem el seny.

Per això, calia que les cares més visibles de la protesta foren gent poc sospitosa de radicalisme. Tot i que els seus discursos no han esquivat gaire aquesta etiqueta. D'un costat, Vargas Llosa, premi Nobel de literatura, s'ha referit a la situació que viu Catalunya com "una més" de les que ha creat el nacionalisme, impulsor "del racisme i del fanatisme". Enmig del discurs també ha subratllat la paraula "cadàvers", dibuixant un panorama desolador ben allunyat de la realitat però present en les ments de molts dels presents.

Després de Vargas Llosa, era el torn de Josep Borrell. L'ex-president del Parlament Europeu (2004-2007) ha fet una crida a la calma, al diàleg i al seny sense condemnar ni esmentar -ni ell ni cap altre- les accions policials violentes durant el diumenge anterior, 1 d'octubre. Mentre parlava, s'escoltaven crits que demanaven condemna de presó contra Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Carme Forcadell. Conciliador com pocs, Borrell ha exigit no desitjar la presó a ningú. "D'això s'han d'encarregar els jutges", ha dit per rebre aplaudiments. En canvi, poc després d'aquesta crida, ha demanat un "control democràtic dels mitjans públics, que són una vergonya", en clara referència a TV3. Una intervenció que s'allunyava bastant de les seues pretensions democràtiques.

Entretant, crits contra Josep Lluís Trapero, major dels Mossos d'Esquadra, a qui acusaven de traïdor; presència de membres històrics del PSC, com l'ex-ministre de Treball Celestino Corbacho (2008-2010), qui també presidí la Diputació de Barcelona (2004-2008) i l'Ajuntament de l'Hospitalet (1994-2008); de polítics rellevants a Madrid com ara Pablo Casado, del Partit Popular... I la crida violenta de grups ultres, que han protagonitzat algun incident previsible pel centre de Barcelona.

Molts mitjans celebraven que aquest era el tret de sortida d'una nova etapa. "La majoria silenciosa ja no calla". Més aviat, aquesta ha estat una manifestació més de les moltes que s'han celebrat durant els últims anys a Catalunya. Més nombrosa, potser per la importància del moment. I també, cal dir-ho, per la presència de gent procedent d'arreu de l'Estat que s'ha volgut sumar a la protesta. Pel que fa a la resta de detalls -crits, càntics i incidents- la manifestació no ha estat molt distinta a les similars que s'han convocat darrerament amb el mateix esperit: el d'exigir la unitat d'Espanya.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.