Al més pur estil Florentino Pérez. Així va dissenyar Eduardo Zaplana l’organigrama de Canal 9 i Ràdio Nou tot just després del seu aterratge al Palau de la Generalitat. Fitxant qui volia i com volia, sense assessorament extern de cap mena. Guiant-se en exclusiva pel seu olfacte, el sentit que sempre ha tingut clarament més desenvolupat.
—Martorell, tú das el perfil para la tele, quiero reunirme contigo. Te llamo y nos vemos en el Palau.
I una setmana més tard: Riiiiiiiiing! “Senyor Martorell? El president vol reunir-se amb vostè. Li puc donar cita?”
A Martorell li diuen Josep-Pasqual. És de Picassent (Horta) i ara cuina paelles a San José, la capital de Costa Rica, on regenta el restaurant Don Pascualón. En aquell moment treballava com a periodista a la secció de política de l’agència EFE, cobrint molts dels actes del PP, i col·laborava amb Diari de Barcelona.
Zaplana va reunir-se tres vegades amb ell. Després de decidir l’alineació titular, va comunicar-li que el volia com a sotsdirector de la ràdio pública. I li va dir que podria contractar a colp de talonari: “Tindràs tots els diners que vulgues. I si vols fitxar Julio Insa, podràs fer-ho”. Insa era aleshores el periodista esportiu de moda, qui tot i el seu estil bròfec, marcava tendència entre els afeccionats del València CF.
Finalment, la sotsdirecció no seria per a ell, sinó per a Luis Urrutia, la persona recomanada per Unió Valenciana, el partit soci del PP en el Consell. Martorell assumiria la direcció de programes, Santiago Lumbreras la d’informatius i José Ramón Varó seria el cap d’explotació. Lumbreras i Varó, provinents d’Alacant, eren dos zaplanistes de pedra picada. Els xics de la pedrera.
Per damunt de tots se situaria el director de l’emissora, Francisco Mora. Un exfalangista murcià que havia format part d’un grupuscle extremista —la Guardia de Franco— famós per les seues accions violentes, que havia dirigit breument la revista Interviú i que darrerament oficiava com a comentarista de les corregudes de bous a Antena 3 TV.
Sotto voce, Mora malparlava molt de Lumbreras: “¡Ese solo sabe de deportes!”. Però Lumbreras tenia encomanada una missió secreta altament important: modificar l’escaleta dels informatius radiofònics una hora abans de l’inici. Mai no fallava. Era la persona que, conjuntament amb Varó, tombava les notícies que li semblaven incòmodes i qui n’incloïa de noves, a instàncies de Genoveva Reig, la sotsdirectora del gabinet de Presidència de la Generalitat.
Una dona que igualment gaudia de la confiança estricta de Zaplana, el qual ja l’havia tinguda com a cap de premsa a l’Ajuntament de Benidorm i més endavant la col·locaria a la direcció de Canal 9. Perquè, efectivament, RTVV i Presidència formaven un mateix òrgan. Eren la sístole i la diàstole que feia bategar l’aparell de propaganda ideat per Zaplana.
Algunes peces que els periodistes havien elaborat després d’haver cobert la roda de premsa corresponent —sobretot de relacionades amb els sindicats o amb entitats cíviques que no simpatitzaven precisament amb els populars— mai no arribaven a emetre’s. La tensió anava in crescendo.
El dia A
El detonant de la manipulació massiva dels mitjans de comunicació públics, el dia D que va desencadenar un control absolut de cada peça de cada noticiari, va ser el dia A. El de la victòria de José María Aznar a les eleccions espanyoles del 3 de març de 1996, que van propiciar la seua investidura el 4 de maig d’aquell any gràcies als vots de CiU i el PNB.
Amb el poder omnímode que els populars estaven a punt d’exercir i la voluntat de fer net, el cap d’informatius de la ràdio autonòmica va ser explícit amb Martorell, l’únic dels directius de la ràdio que coneixia la professió per dins i, per tant, molts dels que hi treballaven:
—¡Es el momento de limpiar esto de rojos y maricones!
Varó i Lumbreras pretenien que Martorell elaborara una llista de desafectes al PP. En alguns casos, es tractava de persones amb contractes temporals que eren fàcilment “exterminables”. En d’altres, es buscaria la seua reubicació dins de l’empresa, una tasca que seria bastant senzilla gràcies a l’aparició de Punt 2, el segon canal televisiu de RTVV, en què predominava la programació esportiva i cultural.
Punt 2 va començar a emetre l’any 1997 i les seues dependències —uns barracots com els de les escoles, instal·lats a l’exterior de l’edifici de RTVV a Burjassot (Horta)— es coneixien amb el malnom de Guantánamo.
Hi anaven a parar els depurats, que conformaven una redacció paral·lela. Redactors d’informació política van passar a no fer res. D’altres, van ser destinats a torns no rotatoris de cap de setmana, per tal de locutar els informatius de matinada.
Alhora que passava això, aprofitant un buit legal, hi accedien desenes i desenes de periodistes de la confiança del PP, la gran majoria dels quals amb contracte deguionista.
La llista de desafectes a la causa mai no va veure la llum, segurament mai no va existir, però va aconseguir-se l’efecte desitjat: arraconar tots els periodistes sospitosos de simpatitzar amb l’adversari i captar-ne tants o més que sí que acataven el catecisme popular.
Un control exhaustiu de la informació que no se circumscrivia a la televisió, sinó que, en efecte, també funcionava a ple rendiment a la ràdio. El seu director, FranciscoMora, va preferir no tocar res. No va demanar la substitució de Lunbreras ni de Varó. Va aplicar la màxima de qui dia passa any empeny. Amb el seu tarannà proper i distès, amb la seua passió pels neons.
—¡100 kilos de carne durmiendo en un sofá! —va exclamar, en referència a Lumbreras, l’endemà d’una eixida nocturna de la cúpula directiva de la ràdio.
I és que, si es tractava de recórrer la nit, ell sempre era l’últim que tornava a casa. Lumbreras, en canvi, comptava els dies que faltaven per al migdia de divendres, quan per fi podia abandonar València i retrobar-se amb el seu estimat Alacant.
Martorell, que va denunciar mitjançant una carta les pressions de què havia sigut objecte, va ser marginat amb l’entrada d’un nou director adjunt, AnacletoRodríguez, que va complir els dos objectius que li havien plantejat des de Presidència en accedir al càrrec: que Mora i Martorell, fastiguejats, fugiren de la ràdio. És a dir, que escampara la boira.
Martorell no va poder retornar a EFE, tal com anhelava. “Per què vas fer allò?”, va dir-li PedroGarcía —secretari autonòmic de Comunicació amb Zaplana que amb FranciscoCamps esdevindria director general de RTVV i que avui es troba a un pas de la presó pel cas Gürtel— en una pregunta que implícitament contenia la resposta.
Uns pocs anys més tard, Martorell va coincidir en un pub amb JoséJoaquínRipoll, el lloctinent de Zaplana al Consell. En estat d’embriaguesa notable, acompanyat de personal de la seua Conselleria, Ripoll va formular-li la mateixa pregunta:
—¡Hola, Pascualito! ¿Cómo estás? Qué lástima, Pascualito, qué lástima... ¿Por qué hiciste aquello?
I Martorell, envoltat dels seus amics, va respondre-li de manera taxativa.
—Porque no soy tan hijo de puta como vosotros.
A L’OMBRA PERPÈTUA DEL ZAPLANISME
L’episodi de les llistes negres no va segar, ni de bon tros, la trajectòria professional De SantiagoLumbreras. De fet, el seu currículum és lasíntesi gairebé perfecta del zaplanisme.
El portal de transparència de la Diputació d’Alacant reflecteix que té “estudis” en Ciències Econòmiques i Empresarials —a la Universitat d’Alacant— i en Ciències Polítiques i de l’Administració —a la UNED— i que ha oficiat com a professor d’un màster de Comunicació impartit a la Universitat Miguel Hernández d’Elx, creada, enmig de la polèmica, sota el mandat de Zaplana.
Després del seu pas per la direcció d’informatius de Ràdio Nou, de 1995 a 1997, Lumbreras va ocupar breument la direcció de premsa de la Generalitat Valenciana a la delegació d’Alacant.
En 1998 reprenia l’activitat periodística, en aquest cas com a sotsdirector de La Prensa, un diari controlat pel grup TabarkaMedia i l’empresari EliseoQuintanilla, estretament vinculats a Zaplana. Un “pamflet” que practicava el “terrorisme informatiu” contra “qualsevol intent de dissidència envers el règim”, tal com explica FrancescArabí en el seu llibre Ciudadano Zaplana (Foca, 2019). La seua vida va ser curta: dos anys i cinc mesos com a diari i dos anys més com a setmanari.
Lumbreras va mantenir-se només a la primera etapa. L’any 2000, quan la periodicitat va passar a ser setmanal, pujaria a una altra atracció del zaplanisme: Terra Mítica.
El parc temàtic de Benidorm engegava a rodar amb unes expectatives extraordinàries que van tardar a tocar terra el mateix temps que dura El vuelo del Fénix. Lumbreras va ser-ne el cap de comunicació entre 2000 i 2010, quan Terra Mítica ja era un pou sense fons en què s’ofegaven els balanços comptables de Bancaixa, la Caixa del Mediterrani (CAM) i la mateixa Generalitat, en aquest cas a través de la Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana (SPTCV). Dels més de dos milions de visitants anuals que s’havien previst en projectar el parc, amb prou feines n’arribava una quarta part.
Dos anys després de la seua eixida, en 2012, Terra Mítica feia fallida definitivament i era adquirida, a preu de saldo, per l’empresari de l’oci belga Georges Pierre Santa-Maria, que ja posseïa un parc aquàtic i un zoològic a la capital de la Marina Baixa.
Lumbreras havia tocat el dos en 2010, aprofitant que l’alumne avantatjat del zaplanisme, Carlos Mazón, aterrava a la Cambra de Comerç d’Alacant, un òrgan empresarial que ja havia dirigit Eliseo Quintanilla i que va esdevenir un contrapoder en la lluita amb el sector campista.
Malgrat que Mazón sempre descriu el seu pas per la Cambra —de 2010 a 2019— com una eixida de la política i una experiència enriquidora en la iniciativa privada, les connexions polítiques eren més que evidents.
No debades, Mazón va envoltar-se de zaplanistes com Lumbreras, que ara assumia, a més, les funcions de cap de gabinet.
I en 2019, quan Teodoro Garcia Egea rescata Mazón perquè presidisca la Diputació i el PP d’Alacant, Lumbreras hi va al darrere, també com a cap de gabinet.
Allà hi continua, tot compatibilitzant el vessant institucional i el partidista, atès que, des del juliol passat, Mazón és el nou president del PPCV.