CIUTADANS VALENCIANS

El pilot absentista, el parasitòleg maniàtic i un policia de Múrcia

Controlen el grup parlamentari de Ciutadans a les Corts valencianes i tenen fil directe amb la cúpula estatal de la formació. Procedeixen del PP i s’esforcen a escorar el partit cap a unes posicions dretanes que Carolina Punset i Alexis Marí, els dos primers síndics parlamentaris, refusaven per complet. Amb tots vostès, Emigdio Tormo, Emilio Argüeso i Juan Córdoba.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És el Trio de les Açores que controla, amb els peus damunt la taula, Ciutadans en territori valencià. Tres homes amb passat popular —i en un cas, també, socialista— que imposen la seua llei al grup parlamentari i tenen fil directe amb la direcció estatal del partit, que abans era a Barcelona i ara és a Madrid. Són Emilio Argüeso, Emigdio Tormo i Juan Córdoba, els principals responsables del gir a la dreta experimentat per la formació a les Corts. Són ells els que, de facto, marquen el rumb d’un grup que, en a penes dos anys i mig, ja ha tingut tres síndics i ha perdut quatre diputats. N’eren 13 i en són 9. 

Som a Altea, al domicili particular de Carolina Punset, situat en primera línia de platja. Falten pocs mesos per a les eleccions de 2015 i diversos membres de Ciutadans dissenyen la campanya electoral. Alexis Marí, el director de la mateixa, és una de les persones que participa en la trobada. Mentre una part dels assistents aporta idees i planifica el calendari d’actes, a la terrassa, separadament, Tormo, Argüeso i Córdoba conversen de manera distesa, com si estigueren de vacances en un apartament. Un mal auguri que es confirmaria en arribar les dues setmanes de campanya, en què alguns integrants de la formació només van activar-se veritablement els dies en què Albert Rivera hi retia visita.

L’actitud acomodatícia del trident en qüestió és la de qui se sent l’amo del projecte. De fet, Emilio Argüeso fou designat coordinador territorial de “Comunidad Valenciana-Murcia”, Emigdio Tormo va agafar les regnes  del partit a la província d’Alacant, i Juan Córdoba, a la província de València. Per sobre d’ells plana l’ombra de l’expresident Eduardo Zaplana, pare espiritual de l’expansió valenciana de Ciutadans.

—Ho lamente, però no podem carregar-nos Tormo, pràcticament controla el 75% de les agrupacions d’Alacant.

Va confessar-ho a nivell intern Fran Hervías, secretari d’organització de Ciutadans a l’àmbit estatal, així que, fa poc més de dos anys, van sorgir les primeres veus discrepants amb l’actitud de l’il·licità Emigdio Tormo.

“Eduardo ens ha ajudat molt”, deia també en referència a Zaplana. Tormo, zaplanista impenitent, va topar dialècticament amb el seu expartit ara fa dues setmanes, en acusar Mariano Rajoy d’haver “incomplert totes les promeses” i d’haver “conculcat tots els seus principis”. Després de subratllar que el president espanyol havia “enganyat tothom” per prometre una reducció d’impostos que va traduir-se en una pujada generalitzada, i de recordar que “a Catalunya, el seu partit és no res, ha passat de tenir una majoria sociològica a tenir quatre diputats, que no sols caben en un taxi, sinó que els sobra una plaça”, Tormo va passar als atacs personals.

A Isabel Bonig, l’actual presidenta del PPCV, va dir-li que havia estat “col·laboradora íntima del senyor [Ricardo] Costa i del senyor [Francisco] Camps”, i a l’exvicepresident del Consell i actual president del partit a la província d’Alacant, José Ciscar, va qualificar-lo de “cooperador necessari dels actes, segurament legals, del senyor Costa i del senyor Camps”. En aquell moment, l’oriolana Eva Ortiz, secretària general del PPCV i portaveu adjunta de Bonig, va prendre la paraula de manera irada:

—Potser és vostè qui ha d’explicar per què van expulsar-lo del Partit Popular a causa de la seua relació amb el senyor José Joaquín Ripoll, que està a punt de seure al banc dels acusats pel cas Brugal.

El micròfon d’Ortiz va captar el ¡toooooooma, toooooooma! proferit per Bonig —asseguda a l’escó del costat— en sentir la seua resposta. Tormo, en KO tècnic, va optar per no replicar-li.

El narcisista, el maquiavèl·lic i l’espavilat

Units a ell en la prosperitat i en l’adversitat, Juan Córdoba i Emilio Argüeso van patir en carn pròpia el míssil Tomahawk disparat per Ortiz contra Tormo, una persona “extremadament narcisista”, segons qui el coneix bé. Córdoba destaca pel seu “maquiavel·lisme” i Argüeso és la cara amable del grup, afable i rialler, “el més espavilat”. Per això ostenta la secretaria primera de la Mesa, el càrrec institucional valencià més important en poder de Ciutadans. Argüeso mostra sensibilitat per alguns drets socials i individuals que els seus companys de grup no acaben de veure clars.

“Que s’hagueren amagat!”, va comentar sorneguerament Córdoba als seus companys de grup el dia que les Corts valencianes van llegir una declaració institucional —aprovada per unanimitat— en record de l’aniversari del bombardeig de la ciutat d’Alacant per l’aviació feixista italiana, que va provocar 393 morts i més de 1.000 ferits. En una altra declaració institucional de suport als refugiats, va afirmar que “ja posats, podríem rebre’ls amb catifa i amb hostesses”.

Argüesoés qui es troba en una posició més compromesa. És qui controla els censos de la formació i, per tant, el primer culpable de qualsevol irregularitat que hi puga haver. A Múrcia, per exemple, van acusar-lo davant el comitè de garanties del partit de falsejar censos perquè els candidats afins agafaren el poder local de la formació. En una gravació, de fet, s’escolta a Argüeso dient “a los de Totana vamos a rebentarles el chiringuito”. “A mi mai no m’enxamparan per una cosa d’aquestes”, s’enorgulleix Córdoba al si del grup. És la persona que Tormo i Argüeso van trobar a València per tallar les ales de José Enrique Aguar, un exsocialista amb més experiència i millor oratòria que va entrar a Ciutadans, per bé que, com tants altres, ja no en forma part.

Córdoba ha aprofitat la posició de preeminència per tal de situar gent propera en llocs estratègics. De la seua banda, Argüeso, malgrat ocupar la secretaria d’organització, no se significa per recórrer les agrupacions. En la primera visita a Castelló en dos anys, coincidint amb un acte que celebrava Fran Hervías, Argüeso responia igual a tothom que desitjava parlar amb ell sobre alguna qüestió orgànica: “Te’n vens a València, dinem i en parlem, d’acord?”.

Alguns excompanys retreuen al trident la “mercantilització de la política” que practiquen i denuncien que hagen pressionat el PSPV i Compromís perquè restringesquen al màxim la maniobrabilitat parlamentària d’Alexis Marí, Alberto García, David de Miguel i Domingo Rojo, els quatre exdiputats de la formació que ara s’autodenominen “agermanats”. Han amenaçat els socialistes i Compromís amb mocions de censura a Gandia, Torrevella i fins i tot Elx, municipis on Ciutadans podria fer que retornara el PP.

El ‘poli bo’

En efecte, Argüeso fa les funcions de poli bo. Literalment. Guàrdia civil adscrit al cos del Seprona, volia millorar les seues condicions laborals i va esdevenir el cap de la policia local d’Archena (Múrcia). Dels tres, és qui millor encaixa els colps esporàdics de la premsa, encara que en ocasions ha deixat anar, irònicament, un “aquest periodista hauria d’estar en presó”. Córdoba, més expeditiu, ha plantejat querellar-se contra determinats mitjans per segons quines informacions aparegudes.

Argüeso va passar de Noves Generacions a Joventuts Socialistes, i després, va demanar l'alta al PP

Nascut a Alacant el 1969, l’hàbitat natural d’Argüeso és el de Tormo: Elx. Els anys 80 i 90 va alternar la militància en les Noves Generacions —la branca juvenil del PP, on va formar part de l’executiva local— i les Joventuts Socialistes, una etapa de la qual ha quedat constància gràfica. En una fotografia, acompanyat de diversos companys —entre els quals, l’actual alcalde de la ciutat, Carlos González— sosté una pancarta on es pot llegir “Benvingut a Elx, company-president Joan Lerma”. És possible que aquell tros de tela haja estat el seu únic contacte amb la llengua del país.

Argüeso, el segon per l'esquerra, a la seua etapa a les Joventuts Socialistes.

En incorporar-se a la Benemèrita va abandonar la política, però hi va tornar alguns anys després, ja com a policia local a Archena, demanant l’alta al PP. Un recorregut guadianesc que va culminar el 2012, quan va presentar la seua candidatura a la presidència local del partit. En aquell moment, l’alcaldessa popular d’Elx, Mercedes Alonso, que militava en la formació des dels temps d’AP, va afirmar que havia conegut Argüeso “a través de la premsa, mai no l’he vist al partit ni treballant en cap campanya electoral; no crec que el coneguen els nostres afiliats, perquè hi milita des de fa molt poc”.

Emilio Aegüeso durant la seua etapa com a cap de la policia local d'Archena (Múrcia). És el primer per la dreta de la primera fila.

En aquella cursa interna, Argüeso va rebre el suport indissimulat d’Emigdio Tormo. Tots dos van plantejar un acord que els situara com a regidors el 2015, però, en constatar que era impossible, van enfilar-se a l’ona de Ciutadans. A través de la plataforma Movimiento Ciudadano, el partit d’Albert Rivera s’estava expandint pel conjunt de l’Estat i era més senzill de fer-s’hi un lloc. No debades, Tormo i ell van aconseguir copar els números 1 i 2 a les Corts per la circumscripció d’Alacant. Dos llocs d’eixida més blindats que la caixa negra d’un avió.

Més enllà del polític, Argüeso posseeix un currículum extens: és llicenciat en dret, periodisme i criminologia, i té un màster universitari en ciències forenses. El 2016, el primer any sencer a les Corts, va declarar uns ingressos de 83.621,37 euros. El partit se’n queda el 10%.

‘Volando voy, volando vengo’

“... y por el camino, yo me entretengo”. La banda sonora original que més bé retrata el pas d’Emigdio Tormo per les Corts és el famós tema de Camarón de la Isla tantes vegades versionat.

Perquè, tot i les obligacions que comporta la sindicatura adjunta del grup, Tormo no ha abandonat la seua feina de pilot de línies aèries comercials. És habitual veure’l a les Corts amb el pin corresponent penjat a la solapa de l’americana. A més d’això, és advocat. A ulls dels populars, l’advocat del diable Zaplana, que de vegades s’ha manifestat sota l’aparença de José Joaquín Ripoll, el seu hereu. Tormo és indissociable del zaplanisme igual com el gel és indissociable del gintònic.

Nascut a Elx el 1967, dos anys abans que Argüeso, de 2003 a 2011 va ser regidor popular a la capital del Baix Vinalopó. De 2005 a 2007 va arribar a ocupar el càrrec de portaveu del grup i el 2009 va frustrar una maniobra per rellevar l’alcalde del PSPV-PSOE d’aquell moment, Alejandro Soler. La regidora socialista María Ángeles Avilés va sentir-se defraudada en no anar a les llistes al Parlament europeu i va emigrar al grup de no adscrits. Estava resolta a elevar la popular Mercedes Alonso a l’alcaldia, però Tormo —el vot del qual era decisiu— va impedir-ho. Ripoll, que presidia el PP provincial i la Diputació, no volia que la campista Alonso guanyara tant de protagonisme.

Argüeso i Tormo en una conferència de premsa durant la seua etapa com a membres del PP d'Elx.

Allò va costar-li un expedient disciplinari, primer, i una suspensió de militància que va durar tres anys, després. Ripoll, però, va compensar-lo amb la creació d’una ambigua Agència Provincial de l’Energia, que dirigiria fins l’estiu de 2011, quan Luisa Pastor va accedir a la presidència de la corporació provincial. Abans que la relació amb el campisme es deteriorara tant, el secretari general del PPCV, Ricardo Costa, va oferir-li una direcció general de la Generalitat Valenciana que Tormo va refusar.

Diverses fonts asseguren que Emigdio Tormo, com son pare, va integrar la branca local de Fuerza Nueva

Si el trajecte de Tormo al PP va ser tèrbol, els seus antecedents ho són encara més. I és que diverses fonts asseguren que va integrar la branca local de Fuerza Nueva. Son pare —comissari de l’època franquista que ha abandonat recentment la presidència de la Comunitat de Regants de la Séquia Major del Pantà, a Elx— era un destacat dirigent d’aquella formació d’extrema dreta. Tormo fill va entrar al PP acompanyat de Manuel Dobón, un altre jove militant de Fuerza Nueva que seria regidor, però que, a diferència d’ell, professaria la fe campista i seria descavalcat de l’empresa municipal de l’aigua a mans dels zaplanistes.

En realitat, el padrí de Tormo a l’agrupació popular d’Elx fou Rafael Ramos, substitut improvisat del candidat previst per 2003, Emilio Cano, que va esborrar-se a última hora. Tormo anava sota el braç de Ramos, que també renunciaria a exercir l’oposició al cap d’un any. Amb tot, Tormo no ha sobrevolat tant com podria semblar per damunt del vesper que sempre ha estat —baralles físiques incloses— el PP il·licità. “Sempre va treballar molt poc per al partit, al·legava que la seua feina de pilot li ho posava difícil”, explica una veu del PP local.“Ciutadans està controlat per gent provinent del PP, per persones que estan ubicades encara més a la dreta que el PP. En alguns casos, España 2000 està a l’esquerra seua”, va maleir en conferència de premsa Alexis Marí el 23 de juny de 2017, quan els seus tres companys i ell van tancar la porta del partit i van marxar al grup de no adscrits de l’hemicicle.

Com Fernando Giner, Tormo no va tenir èxit a l'hora de tractar d'afiliar-se a UPyD

Com Fernando Giner, portaveu autonòmic de Ciutadans —qui marca la línia política, mentre Argüeso s’encarrega de l’orgànica— i líder del grup municipal a l’Ajuntament de València, Tormo no va tenir èxit a l’hora de tractar d’afiliar-se a UPyD. Van dir-li que no. Més endavant, quan Zaplana va apadrinar l’aterratge de Ciutadans, no va trobar tanta boira a la pista. L’esperaven amb catifa roja inclosa.

Quan va estrenar el seu escó de les Corts, ja sota la disciplina de Ciutadans, alguns companys de partit van comprovar que les turbulències de la campanya no feien sinó agreujar-se. Les absències reiterades de Tormo als plenaris i les comissions, així com la seua negativa a acatar les directrius emanades del departament de comunicació, van generar un ambient tens. Irrespirable.

L’octubre de 2015, quatre mesos després que s’iniciara l’actual legislatura a les Corts, va redactar-se un informe —elevat a la direcció estatal del partit— en què es detallava la implicació nul·la de Tormo en el treball quotidià del grup parlamentari.

L'octubre de 2015, quatre mesos després que s'iniciara la legislatura a les Corts, va elevar-se un informe a Madrid que detallava la nul·la implicació de Tormo

Aquell informe revelava que Tormo concedia unilateralment entrevistes a la premsa, obviant el protocol que existia dins del grup. Que malparlava obertament de la síndica, Carolina Punset, quan ella no era davant. Que havia filtrat al diari Información una conversa privada del grup de WhatsApp dels diputats en què Punset feia una crítica al director d’aquest periòdic. Que va comunicar-se amb tots els diputats del grup per organitzar una reunió en què volia reprovar conjuntament Punset pel seu discurs en el debat d’investidura de Ximo Puig. Que en aquell temps encara no havia presentat cap iniciativa pel registre. Que no assistia a les reunions de grup de cada dilluns. Que no treballava gens com a portaveu de Ciutadans a la comissió d’agricultura, ramaderia i pesca ni a la de medi ambient, aigua i ordenació del territori...

A nivell intern, l’informe també era ben sucós. Se l’acusava de negociar de manera unilateral el pacte amb el PP a la Diputació d’Alacant, on l’únic diputat de Ciutadans tenia la clau de la governabilitat. De vetar el nom de José Ciscar com a president de la institució, que no s’havia vist immers en cap cas de corrupció, per una vendetta personal fruit del xoc entre zaplanistes i campistes. De propiciar que el nou president de la Diputació, César Sánchez, tinguera un sou de 90.000 euros. D’haver aconseguit que Ciutadans disposara de sis assessors, malgrat comptar un sol diputat provincial i oposar-se, en teoria, a les diputacions. De rellevar José Luis Ferris com a director de l’Institut Juan Gil Albert en benefici de Francisco Sánchez, que va acompanyar Tormo en les negociacions amb el PP, en les quals assegurava parlar “en nom d’Albert Rivera”. Sánchez, director del CEU d’Elx, també era una persona vinculada al zaplanisme. En la mateixa línia, Tormo pretenia col·locar una altra exregidora zaplanista, Belén González, al capdavant del Patronat de Turisme.

En l’informe, s’exigia el relleu de Tormo com a coordinador provincial o que se li prohibira presentar-se a la reelecció. També es demanava que la direcció estatal forçara la seua destitució com a portaveu adjunt a les Corts. Però no va tenir cap efecte.

El pilot Emigdio Tormo només aterra esporàdicament a les Corts valencianes, encara que ho fa més sovint que no quan Carolina Punset i Alexis Marí eren els síndics de Ciutadans.

La jugada no li va eixir redona del tot a Tormo de ben poc. Els zaplanistes van estar a punt d’aconseguir que Miguel Ortiz, d’Altea, fora designat diputat provincial en representació de la Marina Baixa. Si això haguera succeït, Tormo hauria posat com a condició que el president de la Diputació haguera estat ell, l’únic membre zaplanista que hauria sobreviscut al grup popular. Una situació kafkiana que la direcció del PP no hauria tingut més remei que acceptar, atès que es tracta de la Diputació més important en mans dels populars. Les negociacions entre les cúpules estatals de PP i Ciutadans per mantenir Ciscar com a candidat a la presidència ja s’havien demostrat inútils.

L’activitat de Tormo a WhatsApp no va acabar-se amb l’informe en qüestió. En un xat de coordinadors de la província d’Alacant també va pressionar els màxims responsables locals perquè el partit no votara a favor de la derogació de la llei de senyes d’identitat que proposava el Govern del Botànic. Justificava que Giner no donava suport a la derogació que li desmuntava el seu discurs regionalista i que la divisió existent al grup de les Corts recomanava de fer força per evitar el vot afirmatiu. Punset defensava aferrissadament votar amb el Botànic i la tensió va estendre’s a la direcció estatal, que a les 4 de la matinada del dia de la votació encara impartia instruccions: finalment es va decidir que set diputats votarien sí a la derogació i els altres sis se n’abstindrien.

Sense Punset ni Marí al grup, Tormo se sent ara més a gust. Potser per això l’any passat tan sols va absentar-se a quatre plenaris. Una xifra rècord.

Doctor Córdoba, diga’m

“Tothom no és doctor, com sí que sóc jo”, presumeix de tant en tant Juan Córdoba, doctor en microbiologia molecular, professor de microbiologia i bioquímica i facultatiu de l’hospital La Fe especialitzat en microbiologia i parasitologia. També es vanta de la paternitat del Ciutadans valencià.

Nascut a Barcelona en 1961, resideix a Godella de fa molts anys, on no és molt conegut, encara que fou regidor del PP entre 2003 i 2007. Va enfrontar-se a l’alcaldessa popular, María Rosa Roca, fins al punt de votar separadament i escindir-se del grup en companyia d’uns altres edils. Guarden més bon record d’ell als partits que eren a l’oposició que no al PP. Del seu pas per la formació conservadora es recorda la relació estreta que va conrear amb qui era alcalde de Montcada i vicepresident de la Diputació de València, Juan José Medina, ara investigat pel cas Taula.

Córdoba, actual coordinador del partit a la ciutat de València i secretari d’organització a nivell provincial, és qui té un caràcter més aspre del trident. En ocasions ha perdut les formes de manera ostensible. Una font apunta que és el dissenyador de la tàctica d’extermini dels desafectes, qui dicta les ordres que aplica Emilio Argüeso. Ells i Tormo no poden veure Giner, a qui consideren molt inferior intel·lectualment.

Córdoba aspirava a ser regidor d'urbanisme, però l'alcaldessa de Godella va assumir l'àrea

A Godella, Córdoba aspirava a ser regidor d’urbanisme, però aquella àrea va voler controlar-la directament l’alcaldessa Roca. Fa temps que forma part d’una associació sociocultural anomenada Criterio 21, que té com a referent el falangista confés Antonio Bleda, que també va passar pel PP local. Fonts de l’agrupació local asseguren que Córdoba és “més de dretes que el PP”.

Toni Cantó, el segon per l'esquerra, durant la processó cívica del darrer Nou d'Octubre. A la comitiva també hi anaven Juan Córdoba (en segona fila, amb la mà alçada) i Emigdio Tormo (a la dreta del tot).

El febrer de 2017 Córdoba va enregistrar, al seu despatx de les Corts, una conversa amb José Ciscar en què aquest li advertia de l’existència d’unes gravacions que comprometien Salvador Marí, assessor de Ciutadans a Gandia, qui es comprometia a una requalificació de terrenys amb els responsables del Club del Golf local. Ciscar va condicionar-ne la filtració a la presentació de mocions de censura a Gandia i Torrevella, però El Mundo va destapar el cas i la jugada va fracassar.

Tormo, Argüeso i Córdoba temen l’aterratge electoral de Toni Cantó a les eleccions de 2019 i que l’artista gose imposar la seua llista. Si la direcció estatal ho acceptara, el trident podria rebel·lar-se contra els qui fins ara els han emparat i oposar un candidat alternatiu en primàries —possiblement qui ara és la seua síndica, l'alacantina Mari Carmen Sánchez— que acabe amb les set vides de Cantó. No volen perdre altura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.