El passat familiar del nou president de la Generalitat Valenciana, l’alacantí Carlos Mazón Guixot (1974), és senzill d’identificar a través dels seus cognoms. Fill de l’hematòleg Carlos Mazón Iborra, aquest metge destacat es va fer famós per promoure les donacions de sang arreu de la demarcació d’Alacant a través de la Creu Roja i per ser el metge de capçalera de la Plaça de Bous d’Alacant. L’afició de Carlos Mazón pare –que va morir el 1999– pels bous era tan destacada que la seua família va donar recentment l’arxiu fotogràfic i bibliogràfic que ostentava a la seua llar.
Precisament, el recinte taurí d’Alacant, un dels pocs equipaments que han sobreviscut al pas del temps, va ser gestionat pels avantpassats més poderosos d’aquesta nissaga alacantina. Un d’ells va ser Alfonso Guixot Guixot, un empresari precoç que va ocupar pràcticament tots els llocs de poder a què es podien aspirar a Alacant.
Nascut el 1904 a Alacant, Alfonso Guixot Guixot, germà de l’avi matern del nou president de la Generalitat, va arribar a ser l’empresari de l’entreteniment més destacat de l’època. Abans d’arribar a aquesta posició, Guixot es va estrenar treballant ben jove al Mercat Central d’Alacant fent negoci amb el transport i la distribució de carn i de peix que hi arribava.
Segons un dels seus biògrafs, el periodista desaparegut Tirso Marín Sessé, Alfonso Guixot va plantejar el 1927, amb només 23 anys, desenvolupar una fira taurina a Alacant coetània a les Fogueres de Sant Joan, que no es van institucionalitzar fins l’any següent, quan Alacant va viure la primera edició d’aquesta festa importada des de València. Guixot també gestionava les cadires del passeig dels Màrtirs, el més emblemàtic de la ciutat, que recordava els liberals afusellats el 8 de març de 1844 i que va canviar de denominació per la de l’actual Esplanada d’Espanya una vegada Franco va guanyar la guerra.
El besoncle de Mazón va ser víctima de persecucions durant la Guerra Civil. Bona part de les seues propietats foren confiscades, si bé va poder sobreviure al conflicte per tornar a Alacant després d’una època fugit discretament a València –segons l'esmentat Marín Sessé. A l’Alacant del primer franquisme Guixot va ser un dels homes més destacats del sector de l’oci, atès que es va convertir en propietari de l’antic cinema Ideal, del Teatre Capitol o del Rialto.
A banda, Alfonso Guixot també havia sigut propietari d’equipaments culturals com ara el Teatre d’Estiu, antigament ubicat a la cèntrica avinguda del Doctor Gadea, i va arribar a gestionar, com s’ha dit, la Plaça de Bous d’Alacant, un dels racons d’oci més freqüentats en una època en què el futbol encara no havia assolit la gran popularitat que adquiriria poc més tard. La influència de Guixot va arribar més enllà d’Alacant, atès que va comprar en propietat equipaments culturals a Elda (Vinalopó Mitjà), Elx (Baix Vinalopó), Torrevella (Baix Segura) o la Vila Joiosa (Marina Baixa), i amb la mort del seu pare el 1939 accediria al control directe de la Plaça de Bous d’Alacant per després convertir-se, també, en propietari de les de Múrcia i el Puerto de Santa María, a Cadis.
La seua trajectòria el va conduir a convertir-se en president de l’Hèrcules CF, l’equip de futbol de la ciutat, a inicis dels anys cinquanta. Després de tres temporades, Guixot va marxar davant la impossibilitat que el club ascendira a la Primera Divisió, però va tornar el 1954 i el 1956 va patir un infart presenciant des de la llotja un partit del seu equip contra el Reial Madrid a l’antic estadi de La Viña. Els alacantins van ser derrotats per 0-4, i Guixot moriria dos mesos i mig després, al gener del 1956.
El besoncle de Mazón és definit pels seus biògrafs com un emprenedor sense precedents, però el cert és que al seu entorn familiar es respirava un ambient benestant com pocs n’hi havia Alacant. El seu pare, Álvaro Guixot Martínez (1870-1939), també va estar vinculat al món de la tauromàquia com a empresari, i va estar al capdavant de serveis municipals com el de la neteja als anys deu i vint del segle passat.
El setmanari satíric El Tio Cuc, el més influent de l’època, escrit en català prenormatiu fins l’arribada del jove Enric Valor als anys trenta –quan es va incorporar a la redacció–, es referia a Álvaro Guixot ironitzant sobre la seua tasca com a responsable de la neteja dels carrers.
Era el 5 de maig de 1917, i als Guixot encara els quedava molt recorregut empresarial per fer. El Tio Cuc, que com a mitjà satíric aspirava a desestabilitzar les classes dominants, es radicalitzaria políticament durant els anys previs a la Segona República, assumiria les tesis valencianistes d’Enric Valor, adoptaria l’ortografia signada a les Normes de Castelló de 1932 i acabaria desapareixent amb la mort del seu director, Josep Coloma Pellicer, al novembre de 1936.
Els seus col·laboradors, entre els quals hi havia celebritats alacantines com el metge Àngel Pascual Devesa, l’advocat Josep Guardiola i Ortiz o el periodista Josep Ferràndiz Torremocha, aquest últim autor de la lletra de l’himne de les Fogueres de Sant Joan, van ser durament reprimits una vegada acabada la guerra. Tot just quan Alfonso Guixot, fill d’Álvaro Guixot, besoncle de Mazón i màxim referent de la nissaga familiar, havia pogut tornar a Alacant per a fer una entrega de donatius per a l’Auxili Social. Una tasca solidària que la premsa del règim recentment imposat va titllar com a “patriotismo activo”.