“Les dones que van posar en risc les seves carreres per parlar en contra de Roger Ailes són les primeres a enderrocar una figura pública de gran alçada. Però no seran les últimes”. Amb aquesta proclama, escrita en pantalla, acaba Bombshell, la pel·lícula que testimonia la caiguda del totpoderós director —i creador, el 1996, per encàrrec del magnat Rupert Murdoch— de la cadena ultraconservadora Fox News, l’altaveu de la dreta més rància i populista.
Bombshell
Direcció: Jay Roach
Títol estrena: El escándalo (Bombshell)
Estats Units, 2019
Durada: 108 minuts
Guió: Charles Randolph
Fotografia: Barry Ackroyd
Música: Theodore Shapiro
Repartiment: Charlize Theron, Margot Robbie, Nicole Kidman i John Lithgow
Gènere: Periodisme
Roger Ailes —un John Lithgow irreconeixible pel maquillatge, l’augment de pes i les pròtesis— va ser un depredador sexual que actuava amb impunitat. Era temps de callar, de no dir, de no mostrar mai cap sentiment que posés en dubte el teu compromís amb la feina o la cadena. Un director arrogant, pervers i dèspota, que tenia el do de trobar els punts flacs del seu interlocutor i manipular-lo fins a aconseguir que aquest abaixés el cap —o s’alcés la faldilla, literalment. A Ailes el van patir moltes de les treballadores de la cadena que dirigia. Però Bombshell no és una pel·lícula sobre ell, sinó sobre plantar cara i dir prou. Sobre alçar-se i buscar la complicitat, sobre lluitar malgrat que sembli que no tens ningú al costat.
El director Jay Roach treballa a partir d’un guió de Charles Randolph —guanyador de l’Oscar per La gran aposta— i dissecciona l’escàndol destapat per Gretchen Carson (Nicole Kidman) —“si tu i jo haguéssim tingut relacions sexuals fa temps, a tu t’hauria anat millor i a mi també”, li va dir ell poc abans d’acomiadar-la—, i de Megyn Kelly (Charlize Theron), periodista estrella del moment —a qui Donald Trump humiliava sense escrúpols via terra, mar i Twitter— i que va rebutjar diverses temptatives sexuals d’Ailes. A elles dues se li afegeix el personatge fictici que interpreta Margot Robbie, una suma de diversos testimonis que van patir el director. A nivell interpretatiu, és un luxe gaudir d’una convincent i supervivent Theron —també irreconeixible—, d’una Robbie fràgil i a qui la mirada espurnejant se li va apagant a mesura que tot avança, i d’un Lithgow al punt. No així Kidman, la nota de cartó pedra entre aquest talent. A nivell formal, la pel·lícula juga a combinar diferents estratègies narratives i acumula noms, càrrecs i dades, en un ritme d’anar per feina, amb zooms anacrònics i algun trencament de quarta paret. No n’hi ha prou per deslliurar-se de l’excessiva correcció: el cas i els personatges haurien volat molt més alt sense aquestes cotilles i imperícies, com el document implacable contra un assetjador sexual sistèmic. Que no deixava de fer allò que el sistema mateix preservava.
Bombshell és el relat —en paral·lel a la cursa de presidenciable a president de Donald Trump— del MeTooabans del MeToo, que havia d’esclatar poc després amb el cas Harvey Weinstein —curiosament, l’estrena de la pel·lícula coincideix amb el seu judici. Una obra que mostra les podridures d’una societat que havia acceptat el vassallatge, la dominació masculina de poder i la humiliació. Que havia convertit tot això en el peatge a pagar per entrar al sistema i no quedar-ne al marge, com tantes i tantes dones proscrites i engolides per una realitat que semblava impossible de canviar. Però, sobretot, la pel·lícula és la constatació de la dolorosa complicitat del silenci: allò que hi ha entre l’èxit i la dignitat.