Ençà i Enllà

L'home que vol trencar Europa

Encara no fa dos anys, sent l’estrateg en cap de la Casa Blanca, Steve Bannon es va encarar amb Donald Trump i el va titllar d’estafador. El president el va despatxar i ell va mirar cap a Europa. Volia dissenyar una croada per salvar el Vell Continent, per retornar-lo a la civilització cristiana, coordinant i finançant el populisme d’extrema dreta. La realitat, però, està dient a Bannon que aglutinar els ultres europeus pot ser tant o més enrevessat i laberíntic que conviure amb Trump.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No és difícil imaginar Steve Bannon la nit del 28 d’abril, seguint amb passió el resultat de Vox a les eleccions generals espanyoles. Un insuficient 6,5% com diu el CIS? O potser 30 escons com li donen algunes enquestes? Quan no hagi passat ni un mes, la nit del 26 de maig, l’home que vol esquerdar Europa, estarà expectant als indicadors que aniran configurant l’hemicicle del Parlament d’Estrasburg. Quant podria sumar l’extrema dreta? Uns 70 diputats? Potser 100? L’eurodiputat Jordi Sebastià —de Compromís— tem que en puguin ser prou per fer possible algun bloqueig parlamentari. Però molt lluny, encara, del terç d’eurodiputats que Bannon somia per establir mecanismes de col·lapse que podrien representar el començament del final de la Unió Europea.

Però malgrat que en el cas hipotètic que tota la gamma d’ultres arribés a l’anhelat terç dels escons, res no garantiria la creació d’un únic eurogrup parlamentari. Tal com deia l’advocat del Partit Popular belga Mischaël Modrikamen al setmanari Politico el 5 de març passat, la realitat li està dient a Bannon que ha estat massa optimista. Sobretot perquè als ultres europeus els costa i els costarà posar-se d’acord. Per això Modrikamen aconsella Bannon que es replantegi objectius, i millor a la baixa. Lideratges contaminats per egos tòxics i imaginaris nacionals històricament enfrontats no són cap garantia de cohesió ni d’unitat d’acció. No ho té, doncs, gens fàcil, Steve Bannon per pilotar a bon ritme la seva croada antieuropea. Però tampoc no és fàcil imaginar que aquest home, meitat guru meitat guerrer, tossut i obstinat, renunciarà a la primera. Si no aconsegueix fer grans esquerdes a l’edifici europeu, es conformarà amb unes quantes escletxes. I es donarà temps per aprofundir-les.

Un croat postmodern

Però qui és Steve Bannon? D’on surt aquest home que, tot i ser catòlic, s’ha divorciat tres cops? Influent executiu del banc Goldman Sachs entre 1984 i 1990, va anar modelant el seu marc mental, de per si conservador, incorporant-hi idees de pensadors ultres com ara els escriptors Nassim Nicholas Taleb i Michael Anton, el blogaire Curtis Yarvin, el comentarista Pat Buchanan i el filòsof Edmund Burke. I no ha amagat el seu interès per Julius Evola, un filòsof italià admirador del nazisme que va influir en Mussolini.

Steve Bannon ha estat una figura de la màxima confiança de Donald Trump, probablement el seu assessor i estrateg de més agudesa, sempre convidat a les reunions del Consell Nacional de Seguretat. Fins que el 18 d’agost del 2017 Trump el va despatxar, poc després que ell hagués titllat el president d’estafador. I Bannon va decidir engegar pel seu compte la croada antieuropea.

El seu posat recorda el d’alguns personatges ultres del film de Costa Gavras Betrayed. Guerrers sempre a l’aguait d’enxampar enemics interiors —negres i gent d’esquerres, preferiblement—. Seguidors fervorosos dels encaputxats del Ku Klux Klan i emissors d’idees sempre infal·libles i emparentades amb la dialèctica dels punys i de les pistoles. Per a Bannon, ser acusat de racista i de xenòfob “és una insígnia d’honor”. És tot un croat postmodern, i l’objectiu de la seva croada és salvar la civilització judeocristiana occidental, tot i que alguns dels seus crítics li recorden que no s’ha estat de fer declaracions antisemites quan li ha convingut. Incita a barrar el pas als migrants o bé a expulsar-los, a fer la guerra a mort contra l’islamisme —sense gaire matisos—, i a restaurar el patriarcat tradicional. És a dir: esborrar del mapa social tant el feminisme —la ideologia de gènere, com l’anomena— com les “perversions” representades en les organitzacions LGTBI.

Steve Bannon

Des del punt de vista geopolític es tracta de fer caure a trossos la Unió Europea amb el suport de Rússia, que voldria que fos un dels gran aliats tàctics de la seva croada. Vladímir Putin se l’escolta, però no sembla disposat a malmetre el seus vincles amb la Xina, que per a Bannon és una de les grans amenaces d’Occident que caldrà abatre. S’albira, doncs, que les bones relacions entre Xi Jinping i Vladímir Putin representen l’entrebanc que més costarà de superar.

En economia, Steve Bannon defensa un “capitalisme humanitzat” enfrontat a les elits del capitalisme global: el que ell assenyala com el “partit de Davos”.

Logística i finançament

Steve Bannon té enllestida la seva plataforma organitzativa, The Movement, que s’articula amb l’Institut per la Dignitat Humana, fundat el 2008 pel britànic Benjamin Harnwell i vinculat al Bow Group, un think tank fonamentalista catòlic hostil a la Unió Europea. L’Institut està allotjat a la cartoixa de Trisulti, a 130 quilòmetres de Roma, llogat al govern italià, que n’és propietari. Tot i que té despatx a Brussel·les, al número 60 del carrer Wiertz, Steve Bannon passa llargues estades a Trisulti. Sembla que el pensador ultra s’ha acollit al silenci i al clima místic de la cartoixa per elaborar les bases d’una “Acadèmia per a l’Occident Judeocristià”, que seria l’autèntic motor de la croada. L’Acadèmia acolliria uns 200 alumnes, la majoria seleccionats entre els moviments nacionalistes i populistes europeus. Una autèntica tria de futurs quadres polítics ultres formats sota les directrius i el currículum de Bannon. El suports col·laterals per part de la jerarquia religiosa al projecte no deixen indiferents els analistes: són el cardenal nord-americà Raymond Leo Burke i l’italià Renato Raffaele Martino, tots dos enfrontats al papa Francesc. Bannon no perd, doncs, de vista cap dels flancs de suport ideològic, ni tampoc els del màrqueting que necessita per expandir el seu projecte. A hores d’ara, els seus agents es cuiden de captar i contractar professionals amb bona formació tecnològica, a més d’experts en les xarxes socials. Gent experimentada en tots els vessants de la mentida i la confusió, especialment la desinformació i l’alteració de dades i fets històrics.
I qui paga tot aquest muntatge? Els milions de dòlars i d’euros que costa ni de bon tros surten de l’Institut per la Dignitat Humana ni tampoc de les col·lectes de The Movement. D’on treu doncs els diners Steve Bannon? Quan va començar a barrinar el seu projecte a dins mateix de la Casa Blanca, comptava amb el suport econòmic de Rebekah Mercer, la milionària propietària de la publicació ultraconservadora Breitbart News, de la qual Bannon va ser president executiu. Però, després del trencament amb Trump, Rebekah ha arribat a escriure que “Bannon va portar Breitbart pel mal camí”. Ni un dòlar, doncs, dels Mercer. Però en la penombra Bannon ha anat articulant mecanismes de finançament.

El fil estirat per «Le Monde»

Un dels noms que més han sonat com a finançador de Steve Banon —com a home vinculat a l’Institut per la Dignitat Humana— és l’italià Luca Volonté, membre de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa, acusat d’estar implicat en trames de corrupció de l’Azerbaitjan. Trames que també haurien esquitxat altres parlamentaris del Consell d’Europa com ara el valencià Pedro Agramunt, senador del PP espanyol. Esferes més que denses, viscoses. El sociòleg Manuel Castells té la mirada posada en aquests espais, i no es creu que Steve Bannon posi diners de la seva butxaca. “Tot i que ell diu que provenen de la seva fortuna personal, és probable que hagi anat teixint una xarxa oculta de xenòfobs i racistes milionaris que veuen en Bannon la seva última esperança de supremacia”, escriu Castells.

No és gens descartable que algun dels magnats suggerits per Castells siguin els identificats pel diari Le Monde en la seva investigació publicada el passat 9 de març. La majoria són nord-americans i estarien en l’òrbita de Trump. Hi destaca Ezra Levant, editor del digital The Rebel, propietari del Rebel Media Group de Canadà. A The Rebel l’entusiasma tant exagerar les accions dels armilles grogues francesos com escampar tota mena de propaganda antiislàmica. Alhora, milions de dòlars s’estarien movent per facilitar la feina d’agències que, com Harris Media —d’Austin, Texas— van donar suport als ultres d’Alternativa per Alemanya. Dels suports de Harris Media també s’hauria beneficiat —segons la investigació de Le Monde— el Reagrupament de Marine Le Pen. Una informació que podria incomodar-la, atès que sempre ha deixat clar que no vol tuteles dels ultres nord-americans.

La investigació de Le Monde assegura que Rebekah Mercer i el seu pare, el magnat Robert Mercer, continuen donant suport als ultres europeus, i tant. Però seguint les directrius que surten de la Casa Blanca, no pas les de Bannon. Trump manté, doncs, la seva pròpia estructura logística per esquerdar Europa, que en algun moment toparà amb la del seu antic assessor en cap.

Vladimir Putin

Seqüència de lideratges

I quins països té en el punt de mira Steve Bannon per fer avançar el seu projecte de destrucció de la Unió Europea? Itàlia és la base d’operacions de The Movement i un dels Estats europeus on s’han reactivitat els substrats ultres, provinents del feixisme, ara mateix representats pel vice-primer ministre Matteo Salvini. El també ministre d’Interior es va adherir a The Movement l’estiu passat. Salvini està ara en plena singularització del seu lideratge i de creació del seu propi espai polític. Les enquestes li auguren resultats més que bons que es traduirien en un grapat d’escons a Estrasburg. En aquesta fase tant Salvini com Le Pen —que fa un any va convidar Bannon al congrés del seu partit— marquen distàncies amb tot el que té flaire americana i s’estimen més remarcar les seves bones relacions amb la Rússia de Putin, d’on han arribat préstecs tant per als ultres italians com per als francesos.

A Steve Bannon el destorba, doncs, la imprevisibilitat dels seus potencials aliats que, en qualsevol moment, li poden deixar anar: “No ets europeu! Com un americà pretén tutelar els nostres interessos?”. Són tots ultres, com ho és el mateix Bannon, però la contradicció entre identitats nacionals sovint fa grinyolar la tan anhelada aliança. És el que ha passat amb una les últimes maniobres de Salvini: va intentar atreure els polonesos del partit governamental Dret i Justícia els quals, d’entrada, van alertar el líder ultra italià que ells mai no podrien fer tractes amb Rússia com els que feia ell, perquè Rússia continua sent un enemic potencial de Polònia. Contradiccions que, afegides a les intromissions dels equips de propaganda de Trump per Europa, esdevenen una nosa constant als plans de Bannon.

Potser on les coses li estan sortint més com ell voldria és a Hongria, on la dreta extrema de Viktor Orbán, el partit Fidesz, i l’extrema dreta de Jobbik, sumen al voltant del 70% dels vots. Bannon també se sent satisfet perquè Orbán ha aconseguit fer fora d’Hongria el magnat liberal i filantrop George Soros. A més dels de Davos, Steve Bannon considera enemics tots el magnats que com George Soros o Warren Buffett defensen els drets de les persones i volen corregir les desigualtats socials. Amb tot, les baralles del Partit Popular Europeu amb Fidesz, que el troben massa ultra, hi afegeixen més tensions i incerteses. Un nou episodi de la disbauxa que tant tem Bannon i que no encaixa amb amb seu estil compassat i metòdic.

Alemanya és potser on Steve Bannon ho està tenint més senzill del que preveia, sobretot als territoris prussians de l’antiga República Democràtica Alemanya. El soroll d’Alternativa per Alemanya al Parlament de Berlín i dels länder, sumat a l’agitació de Pegida al carrer, compleixen amb l’objectiu de fer-li com més mal millor a Angela Merkel. Algunes enquestes donen a Alternativa per Alemanya un 15% de vots a les eleccions europees. Més que a les federals de 2017, quan van aconseguir el 12% dels vots i 91 diputats ultres van ocupar escons a l’hemicicle del Reichstag per primer cop des dels temps d’Adolf Hitler. La nova extrema dreta alemanya, amb el seu discurs d’hostilitat contra els migrants, està sacsejant sectors progressistes. Fins al punt que al partit Die Linke —L’Esquerra— ha sorgit el corrent Ausftehen, ‘alçar-se’, partidari d’assumir alguns plantejaments del populisme, especialment restringir l’arribada i l’acolliment de refugiats.

Qui més a Europa està disposat a jugar la carta de Bannon, de Trump o de Putin? La resposta és preocupant, perquè demostra que democràcies de primer ordre presenten focus de contaminació a través d’unes quantes sigles: el Partit de la Llibertat als Països Baixos i la retòrica contundent del seu líder Geert Wilders, els Demòcrates de Suècia, el Partit Popular de Suïssa o l’FPÖ, Partit Liberal d’Àustria, que manté coalició amb els democristians.

Vox, la gran troballa

“M’agrada un partit basat en la sobirania i la identitat del poble espanyol i que estigui disposat a defensar les seves fronteres”, va exclamar Steve Bannon quan l’abril de l’any passat Rafael Bardají, membre del comitè executiu de Vox, li va explicar el desafiament que suposa per a Espanya l’independentisme català. Bardají, l’home que va connectar José María Aznar amb els neocons nord-americans, està considerat l’ideòleg del projecte. Es tracta d’articular a l’Estat espanyol un moviment d’extrema dreta que sigui homologable als d’Europa i Estats Units. Franco hi compta, i tant, perquè és l’inspirador des del cor de les tenebres, però els nous temps exigeixen fundar un franquisme postmodern. És el que sempre va somiar, a més de Rafael Bardají, Aleix Vidal Quadras.

Matteo Salvini

Ara mateix, Vox es considera un partit en l’òrbita de Bannon, de The Movement i de l’Institut per la Dignitat Humana. I per a Bannon Vox és una troballa, un petit tresor, el més recent de la seva col·lecció europea i el vol enfortir assessorant-lo i transmetent-li, sobretot, els seus coneixements i contactes per gestionar les xarxes socials. La càrrega nacional-catòlica i ultranacionalista —amb gran afinitat amb la dels polonesos de Dret i Justícia— pesa tant en l’imaginari d’alguns sectors socials espanyols que a Vox no ha necessitat grans operacions propagandístiques per guanyar vots: 400.000 el 2 de desembre a d’Andalusia, un creixement exponencial el 28 d’abril a Espanya, segons els sondejos. L’aposta de Bannon, doncs, és espanyola. Catalana ho és en la mesura que “els seus” són els unionistes disposats a defensar l’imaginari nacional i les fronteres vigents. “Bannon sent interès per l’independentisme català en la mesura que podria ajudar-lo a posar en escac la Unió Europea”, escrivia Enric Juliana en la seva crònica a La Vanguardia del 23 de setembre del 2018. Una sospita, o suposició, ara com ara incapaç de generar cap indici. L’únic gest de complicitat destacable d’ultres europeus amb l’independentisme català són les declaracions afalagadores de la ministra austríaca d’Afers Estrangers Karin Kneissl el desembre del 2017. “Els mapes canvien constantment”, va dir tot just després de demanar que es respectara la victòria independentista del 21D i d’exigir el Govern espanyol que “pensés en tots els escenaris”.

Mentrestant, Putin s’ho mira

Kneissl, independent dins de la llista dels ultres de l’FPÖ, va ensenyar les seves cartes l’agost passat convidant Vladímir Putin al seu casament i oferint-li obrir el ball nupcial. Karina Kneissl podia haver convidat també Steve Bannon, però va voler arrenglerar-se amb els posicionaments de Matteo Salvini i Marine Le Pen. A més, els ultres de l’FPÖ estan convençuts que Putin és qui millor pot perforar els fonaments de la Unió Europea. Millor que Trump des de la Casa Blanca i Bannon des de Trisulti. I és que Moscou té els seus propis pensadors i estrategs de cara al trencament d’Europa. Noms com ara Nikolai Petruixev, un falcó excap del KGB i membre del Consell de Seguretat del Kremlin. I sobretot Aleksandr Duguin, un personatge inquietant, un ultra de matriu soviètica i d’aspecte rasputinenc, considerat un guru dels qui més influeixen en Putin. Duguin comparteix amb Bannon el misticisme salvador de la civilització cristiana.

L’ultranacionalisme de tots dos és de pedra picada: Bannon proclama “Amèrica primer” mentre Duguin invoca la “Gran Rússia”, que hauria de reconquerir l’espai de la difunta i plorada Unió Soviètica. Per a tots dos la Unió Europea és un engendre que cal esclafar. El 1997, Aleksandr Duguin va publicar l’article considerat la base del seu pensament: “Per un feixisme roig sense fronteres”. Duguin, format els anys 80 al grup d’extrema dreta Pamiat, amb lligams amb el Front Nacional de Jean Marie Le Pen, va ser documentalista del KGB i militant del Partit Comunista de Rússia. Ara promou l’anomenada Quarta Teoria Política, una barreja de feixisme i de comunisme que pretén aparèixer com l’alternativa tant als totalitarismes del segle XX com a la democràcia liberal. És des dels despatxos dels creients de la Quarta Teoria Política que es va emetre a Marine Le Pen la invitació d’anar a Crimea com a observadora internacional el març del 2014, quan es va celebrar el referèndum d’annexió. Al cap de poc, el Front Nacional francès va poder accedir al primer tram de nou milions d’euros d’un crèdit de 40 milions concedits pel First Check Bank, de propietat russa. Un banc que després va fer fallida i va tancar, però immediatament el Kremlin va fer les gestions per assegurar la continuïtat del crèdit a Marine Le Pen.

La guerra freda 2.0

No se sap si Bannon i els gurus de Putin com ara Duguin i Petruixev han tingut mai contactes directes. Impossible saber què passa al cor de les tenebres. Però, tal com han evolucionat en els últims mesos els moviments geoestratègics, es fa difícil pensar que els qui volen trencar Europa des de Washington, des de Moscou o des de la cartoixa de Trisulti es posaran d’acord. Tot i que Steve Bannon consideri la Rússia de Putin un aliat potencial, el Kremlin fa la guerra pel seu compte. Ja li va bé que Europa s’esquerdi. Però millor que es trenqui en el moment més favorable per a Moscou i sense posar en perill altres aliances.

Un cop anul·lats el tractats de reducció d’armes nuclears de curt i mitjà abast signats el 1987, Washington i Moscou llisquen cap a una situació de Guerra Freda 2.0 que deixa el bon rotllo Putin-Trump de fa dos anys en pura nostàlgia. “Tenint en compte l’estat actual dels equilibris de poder entre russos, xinesos i americans, probablement el que més convindria als EUA és reforçar els seus llaços amb Rússia per mirar d’aïllar una Xina en ascens”, escrivia fa unes setmanes l’analista Abel Riu en la versió digital d’aquest setmanari. Però els intents dels EUA d’intensificar els lligams amb Rússia es donen per fracassats, i Abel Riu concloïa: “Per això, i a manca d’alternatives, l’entesa Moscou-Pequín ha arribat per quedar-se”. Un cop més, doncs, l’ultranacionalisme que tant fascina Steve Bannon li ha resultat un fre. I més tenint en compte que la Xina que tem i maleeix, alhora, la presideix un home, Xi Jinping, gran defensor de la idea que el segle XXI és el dels nacionalismes.

Una revisió a la baixa?

Així és com Steve Bannon, d’una banda interceptat per les accions dels ultres de confiança de Trump, i de l’altra per la imprevisibilitat ultra europea, potser sí que es veu obligat a revisar a la baixa el seu projecte, tal com insinuava l’advocat populista belga Mischaël Modrikamen. La periodista i investigadora del CIDOB Carme Colomina assenyala que és una opinió estesa que a Bannon l’única cosa que li està funcionant prou bé són els mecanismes i les tècniques d’infiltració en les xarxes. Però s’estavella contra les lleis de finançament de partits polítics als 27 Etats de la Unió Europea. “I això ha limitat les possibilitats de convertir la plataforma de Bannon en un donant directe”, explica Carme Colomina, que afegeix que “a Bannon, el nacionalisme se li ha girat en contra, però no el veig llançant la tovallola. Potser no serà el gran aglutinador dels ultres europeus que ell voldria ser, però sí que pot tenir un paper rellevant en el futur”. I probablement el tingui. Perquè, mentre hi hagi al carrer indignats, decebuts i ressentits disposats a emmirallar-se en el populisme ultra, l’ombra de Steve Bannon, o d’algú com ell, continuarà planant sobre Europa, atenta a penetrar en les escletxes dels flancs més vulnerables.

Marine Le Pen

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.