—Senyor Seldon, els candidats a succeir Boris Johnson s’estan enfrontant amb totes les armes possibles, els és igual jugar net o brut. Després de dotze anys al poder, els conservadors encara són capaços de governar?
—No és segur que el partit sigui capaç de curar-se les seves ferides. Fa dècades que els tories estan dividits. La ràbia contra els que van destruir Margaret Thatcher va durar una generació. Johnson no és ni de bon tros un personatge històric de la talla de Thatcher, però a l’aire es respira la mateixa sensació de traïció: un primer ministre que ha estat assassinat amb traïdoria. Si enmig de tot plegat guanya algú contrari al Brexit, la situació serà complicada.
—Però un partidari del Brexit podria tornar a unir el partit i el país?
—Cal algú que tingui dues aptituds: ha de ser capaç de curar ferides i ha de governar bé, és a dir, ha de col·laborar amb el sistema en comptes d’anar-hi en contra.
—És a dir, tot el que no ha fet Boris Johnson?
—Johnson no ha complert les promeses que va fer. No ha aportat beneficis derivats del Brexit ni ha eliminat les desigualtats. El seu màxim fracàs ha sigut no traduir l’estratègia en polítiques ni els eslògans en realitat. Ha estat massa sol en la seva lluita per fer canvis.
—Actualment, al Partit Conservador s’enfronten candidats del sector dretà en una estranya competició per veure qui és l’opositor més dur a la UE. Aquest combat que estem vivint és una conseqüència directa de l’estil de govern de Johnson?
—Sí, ha sigut una regència caòtica que ha acabat de manera caòtica. En els 301 anys que fa que hi ha primers ministres britànics, cap no havia acabat d’una manera tan convulsa. I ara els seguidors de Johnson han tret els punyals i van buscant culpables, sobretot l’exministre del Tresor, Rishi Sunak.
—El Regne Unit sobreviuria a un segon Boris Johnson?
—No, és quasi segur que el sistema no aguantaria la pressió. Però no crec que s’arribi a aquest extrem. El sol fet que no hi hagi hagut mai un primer ministre com Johnson abans d’ell posa de manifest que les persones com ell són molt infreqüents. Boris Johnson no sap ser cap altra cosa que Boris Johnson, i sembla que ja li està bé. Però no se solen trobar dues persones així l’una rere l’altra. També hi ha unanimitat en el fet que ara cal governar de manera competent. Ja no es poden ignorar més les regles i les convencions de la vida pública.
—El problema ha sigut només el caràcter de Johnson o en el fons hi ha alguna cosa podrida al Regne Unit?
—El sistema de govern funciona, tenim un aparell funcionarial magnífic. Però en un llibre vaig qualificar el càrrec de primer ministre com un “càrrec impossible”, fan falta anys per aprendre’n. A Alemanya gairebé tots els cancellers des del 1945 han fet coses destacables. Però al Regne Unit, en els últims cent anys només quatre primers ministres han marcat la diferència: Lloyd George, Winston Churchill, Clement Attlee i Margaret Thatcher. I Johnson? No veig que hagi après res en el càrrec. I això és una llàstima.
—Per què?
—La tragèdia de Johnson és que hauria pogut ser un molt bon primer ministre. No era un partidari tenaç del Brexit, es mostrava comprensiu amb els que s’hi oposaven. Però després del referèndum del 2016 calia fer efectiu el Brexit, això ho reconeixen fins i tot amics fervents de la UE. Theresa May no en va ser capaç, Johnson sí.
—En qualsevol cas, Johnson va portar el país al caire d’una crisi constitucional com a mínim dues vegades. Cosa que no necessàriament parla a favor del sistema.
—El meu company Peter Hennessy té una teoria dels “paios bons”. Segons ell, en aquest país, que té una constitució en bona mesura no escrita, la governació funciona només quan tothom es mou en el marc de certes convencions. Si això no passa, i amb Johnson no ha passat, el sistema és propens a fallar. Per això ens hem de preguntar si no caldria fer reformes que en un futur excloguessin aquesta mena de governants que van pel seu compte. Aquí hi ha, però, l’ombra allargada de Donald Trump. Una constitució escrita per si sola tampoc impedeix que un president deixi el seu país devastat.
—Ara per ara Trump, Johnson, Beppe Grillo a Itàlia i altres polítics antipolítica estan fora de l’arena. S’està acabant l’era dels showmans populistes?
—A curt termini potser sí. Però els líders populistes sempre aprofiten les turbulències i les preocupacions econòmiques. Per tant, tot i que m’agradaria dir que aquesta era s’ha acabat, no m’ho crec gaire.
—Creu que Boris Johnson, igual que el seu admirat Winston Churchill, algun dia tornarà?
—En la política britànica els retorns havien estat bastant de moda. William Ewart Gladstone va ser quatre vegades primer ministre al segle XIX. Però des de Harold Wilson, el 1974, no ha repetit cap primer ministre. Per això em sembla improbable que torni Boris Johnson. No té el temperament ni la capacitat per fer-ho. La tragèdia de molts primers ministres és que no pensen en termes històrics. Pot ser que alguns tinguin unes profundes conviccions: a Johnson li importava molt el medi ambient i equilibrar les condicions de vida. Però sovint els primers ministres no identifiquen les prioritats fins que ja és massa tard.
Traducció d'Arnau Figueras