Com si es tractara d’un xiquet amb el seu joguet favorit, el magnat Elon Musk va agafar el mòbil de manera impulsiva. A la pantalla va buscar l’aplicació de Twitter i va piular a principis d’octubre un pla per solucionar la guerra a Ucraïna. El full de ruta, que incloïa entregar Crimea a Rússia i obria la possibilitat perquè la zona del Donbass passara a ser territori rus, va empipar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. El mandatari, però, tampoc podia tensar en excés la corda: els ucraïnesos havien comptat amb els satèl·lits de Musk com a aliats en el camp de batalla. Gràcies a la intervenció de l’ultraric, les tropes locals havien pogut resistir amb millors condicions l’agressió bèl·lica russa.
Aquella discussió a Twitter, a l’àgora digital global, exhibia el caràcter irreflexiu del referent de l’automoció elèctrica als Estats Units d’Amèrica, així com el poder acumulat com a primera fortuna planetària. Estimat i odiat a parts iguals, Musk s’ha erigit en un personatge amb mil i una cares, on el seu perfil de visionari als negocis s’ha vist sovint desplaçat per les excentricitats, la recerca permanent de l’atenció pública a través de provocacions i la conversió ideològica cap a postures que combinen l’al·lèrgia llibertària al sector públic amb una fe indefugible en la tecnologia per escapar, fins i tot a través de la conquesta d’altres planetes, del drama de l’emergència climàtica.
De triple nacionalitat sud-africana, canadenca i estatunidenca, víctima d’assetjament escolar bestial durant la seua infància a la Sud-àfrica del règim racista de l’apartheid i membre d’una família adinerada de bressol, Musk ha combinat el seu talent empresarial amb una vida amorosa extremadament agitada, marcada als seus 51 anys per haver-se casat tres vegades amb dues dones i ser pare de deu fills, dels quals sis s’han gestat per fecundació in vitro. Allunyat del seu pare, que té dues criatures amb la seua fillastra, ha protagonitzat moments que retraten la seua manera d’afrontar el trànsit vital: va provocar la ruptura del matrimoni de Serguei Brin, cofundador de Google, després que aquest empresari actuara de salvavides de Tesla, el seu buc insígnia empresarial, l’any 2008. “Allò que probablement ha esculpit la seua personalitat ha estat la cultura afrikàner blanca, que celebra comportaments hipermasculins”, va afirmar la seua biògrafa Ashlee Vance.
Autoqualificat fa anys com a “socialista”, “moderat”, “socialment liberal” i “fiscalment conservador”, ha experimentat un gir darrerament cap a posicions pròximes a la dreta nord-americana trumpista, fins a convertir-se en un referent d’aquest espai malgrat haver trencat palletes amb el magnat xenòfob Donald Trump, de qui va ser temporalment assessor. Musk sempre s’ha considerat “d’extrem centre” i les seues contribucions a formacions polítiques, comitès d’acció política i campanyes de referèndums semblaven avalar-ho. Segons The Independent, el dirigent empresarial havia invertit 1,2 milions de dòlars des de 2002 en aquesta mena d’activitats, distribuint les donacions pràcticament de manera equitativa: 574.500 dòlars als republicans i 542.000 dòlars als demòcrates.
El magnat tecnològic, però, ha canviat: ha emprat termes lingüístics distintius de la dreta extremista nord-americana a la xarxa de l’ocell blau, de la qual és propietari, i va recomanar a cop de tuit votar els republicans en les passades eleccions de mig mandat. Encara més, s’ha atrevit a definir els demòcrates com “el partit de la divisió i l’odi”, mentre mesos més tard ha compartit notícies falses sobre la família de Nancy Pelosi, dirigent demòcrata i presidenta de la Cambra de Representants estatunidenca. “S’ha erigit en un representant de la incorrecció política, allunyat dels comportaments clàssics dels dirigents empresarials”, sosté Ignasi Gozalo, professor de Comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya.
Musk, d’acord amb el retrat del també doctor en Filosofia per la Universitat de Pennsilvània, “comparteix amb Trump una renovada homofòbia i una ànima llibertària, en el sentit nord-americà, és a dir, ultraliberal i antisocial”. “Tots dos donen vigor a un llibertarisme, històricament minoritari, basat en la subjugació social i en la negació de l’estat com a garantia d’equilibri social. No sols comparteixen personalitat, sinó també origen formatiu en la mítica escola d’economia i negocis Wharton School de la Universitat de Pennsilvània, un espai reservat als privilegiats de les classes altes, generalment blanques i anglosaxones”, raona, per radiografiar-lo “com un personatge egocèntric, amb un excés de teatralització en els seus comportaments, amb necessitat de suplir unes figures exemplars, i amb cops autoritaris com acomiadar el 50% de la plantilla de Twitter”.
“És un megalòman il·lustrat amb genuïns somnis de grandesa per a la humanitat amb un mitjà d’expressió d’abast global flexible als seus interessos. Una combinació perillosa, que pot fer-li oblidar la seua faceta racional empresarial i convertir-ho en un líder visionari histriònic. Com en la celebració dels triomfs dels emperadors romans, li falta tenir algú al seu costat que li murmuri sovint ‘recorda que ets humà’”, expressa Nacho de Pinedo, conseller delegat de l’Escola de Negocis i Tecnologia de l’Era Digital, coneguda per les sigles ISDI. Oposat a les pujades d’impostos als milionaris sota la idea que els rics “assignem millor el capital”, contrari al teletreball i apologista de jornades laborals inesgotables, amb uns mètodes de lideratge en equip autoritaris i d’acomiadar treballadors de manera fulminant per qualsevol motiu, “la seua ideologia són els diners, les seues empreses”, assegura Matías S. Zavia, corresponsable del pòdcast Elon. L’ànima d’un tecnollibertari histriònic.