«Jo mai no m'hauria pensat que seria víctima de la violència masclista. Mai. Però amb el temps me n'he adonat que qualsevol de nosaltres ho podem ser». Qui així parla és Maria. Bé, en realitat el seu nom no és Maria, però aquesta dona de 54 anys prefereix mantenir-se en l'anonimat. Ho fa per seguretat, perquè el seu agressor ja no té ordre d'allunyament, però també perquè durant tot aquest temps ha ocultat a la seua mare, una dona que avui supera els 90, la seua condició de víctima de violència de gènere. «El meu cercle i els meus amics ho saben però ella no. Era massa patiment a la seua edat». Maria és, sobretot, una supervivent, algú a qui la seua parella des de feia nou anys va amenaçar de mort i va tenir la valentia de denunciar abans no fóra massa tard. D'aquell episodi d'agressions psicològiques han passat ja cinc anys, un temps en què ella ha estat capaç de reconstruir la seua vida -a voltes amb suport institucional, altres sense-, a pesar de les seqüeles que li van quedar.
Maria tenia 49 anys quan tot va passar. Feia vuit anys que mantenia una relació de parella, amb un home una mica més jove que ell. Un paio, diu, «culte, bon lector, d'esquerres, feminista... totalment allunyat de l'arquetip d'home maltractador que totes podem tenir al cap». Les coses, però, començaren a anar malament: «Sobretot em feia comentaris que em feien sentir malament, em culpabilitzava dels seus problemes». Ella li ho va fer notar, però ell no va reaccionar. Hi hagué un primer intent de separació. «Però ell sempre em venia amb paraules dolces, m'assegurava que no tornaria a passar, que ho lamentava molt». I així en diverses ocasions. El cicle de la violència, com va conceptualitzar-lo Leonor Walker, allà pel 1979: fase 1, d'acumulació de tensions; fase 2 d'agressió; fase 3, de reconciliació i «lluna de mel». Però els períodes de pau es feren cada volta més i més breus i un dia Maria va decidir tallar de soca-arrel. Volia separar-se'n, sí o sí. Ella es quedà en el pis que tenien llogat; ell en la casa que tenia en propietat. I aleshores tot es va precipitar i començà el malson de Maria.
«Ell no ho va pair. Em va començar a trucar de forma insistent i venia a casa tot sovint». Era en un poble del nord de Castelló, en una casa enmig de la muntanya, on la conducta d'ell podia passar desapercebuda. Maria intentava fer-li entrar en raó, però ell li implorava que tornaren a estar junts i quan s'hi negava l'amenaçava i es posava violent. En una d'aquelles visites indesitjades la va agredir sexualment. Maria va parlar amb amics i amb familiars perquè l'ajudaren a gestionar la situació, perquè li feren veure a l'agressor que aquella conducta no anava enlloc. «Jo no volia denunciar-lo, de cap de les maneres, perquè sabia com acabaria allò i jo no volia fer-li mal, només que em deixarà en pau», explica.
Però els insults, les intimidacions s'agreujaren i Maria va començar a viure en un estat de por constant. Una nit ell va arribar a casa i Maria es tancà a dins i abaixà les persianes. «Va intentar trencar la porta i les finestres i, com veia que no podia accedir, es dedicà a trencar objectes que hi havia al voltant de la casa. Els gossos no paraven de lladrar. Era una situació horrible. Jo li pregava que se n'anara, que em deixés estar però ell feia oïdes sordes». Aleshores, Maria, desesperada, l'amenaçà de telefonar a la guàrdia civil. I es féu el silenci. Ella es prengué uns ansiolítics i es refugià en el seu dormitori.
L'endemà, encara amb el terror instal·lat al cos, va eixir a passejar els gossos, però el primer que es trobà quan franquejà la porta fou el cotxe de la seua exparella i ell dins, esperant-la. Es va tornar a tancar amb pany i forrellat. «Va començar a bramar, va dir que ell no se n'aniria d'allí sense matar-me a mi i als gossos». Va estar una bona estona dient-li el nom del porc. Quan Maria aconseguí calmar-lo un poc, ell li implorà un got d'aigua. «'Un got d'aigua no es pot negar a ningú', em va dir. Així que vaig acabar accedint-hi i li'l vaig donar a través de la finestra. Ell l'agafà i el va esclatar contra el terra». Per a Maria, fou el senyal definitiu: va agafar el telèfon i va marcar el telèfon de la guàrdia civil. Ell se n'adonà i tot d'una puja al cotxe i fugí cames ajudeu-me.
Uns minuts després arribà una patrulla de la guàrdia civil. A la caserna va interposar la denúncia corresponent. «Tot va anar molt ràpidament. Uns dies després hi hagué el judici a Vinaròs. El tracte fou correcte. Van evitar que jo m'haguera de creuar amb ell». El condemnaren per dos delictes, un d'agressió sexual i l'altre d'amenaces. Resultat: una ordre d'allunyament a 500 metres durant quatre anys, prohibició de comunicació directa o indirecta i presó de dos anys. Ell, però, com que no tenia antecedents, mai no va posar els peus a la garjola. «En aquell moment vaig prendre consciència que jo era una víctima de la violència de gènere. Es va activar el protocol de vigilància perquè existia un risc real de mort», relata. Un amic s'oferí a instal·lar-se durant una temporada a casa seua. «Jo estava en shock, era tot molt estrany». Feia vida a base de tranquil·litzants.
El malson, però no havia acabat. La nit en què es va fer pública la sentència, ell telefonà dues voltes a Maria. Era convenient informar-ne a les autoritats? Si no ho feia, engrandia l'amenaça; si ho feia, probablement ell acabaria a la presó. "Era un dilema. Jo no sabia què volia. Sabia que en cas d'entrar la presó li destrossaria la vida. Però jo no podia continuar vivint d'aquella manera". La seua germana va arribar a casa. L'agressor li havia enviat un missatge al seu marit on li avisava que allò no quedaria així. Ella, el seu amic i Maria rondinaren sobre què fer. Ells l'espentaven a denunciar; ella dubtava. Finalment, telefonaren a l'assistència de víctimes. Rotundament, els van dir, havien de denunciar aquella intimidació a la guàrdia civil. "Jo estava feta un manoll de nervis, ploriquejava, em fallaven les cames", explica.
Amb l'espenta de la germana i l'amic, van denunciar els missatges davant la guàrdia civil. " 'Dona, que no hi ha per tant, només són dos missatges', ens van dir la parella de la benemèrita. A nosaltres se'ns eixien els ulls de les òrbites. Però si ens acabaven de dir en el telèfon d'assistència a les víctimes que ho denunciàrem?!". Amb tot, els dos agents activaren el protocol. I la cosa, encara empitjorà. "Com que era cap de setmana em tocà una jutgessa de guàrdia. Vaig explicar el que havia passat i em digué que potser calia donar al meu agressor una segona oportunitat. Una segona oportunitat!?!?". El que seguí fou un ensorrament físic i emocional.
"No podia fer res, estava paralitzada per la por, una por abstracta. Més que por física era angoixa. Em culpava per haver arribat fins aquell punt, per no haver-ho sabut gestionar abans". Com que vivia a un poble d'interior, mai no va rebre l'acompanyament professional d'alguna persona especialitzada. Algunes de les persones a qui ella havia considerat amigues, li van donar l'esquena. Li retreien la denúncia, consideraven que ho havia exagerat tot. "Algunes persones em van retirar la paraula", lamenta. Mentrimentres, el seu estat de salut empitjorava. "Va arribar un punt en el qual pràcticament no podia moure'm. Em van enviar a urgències. Pensaven que potser tindria un tumor cerebral. Després de diverses proves ho van descartar. Em diagnosticaren fibromiàlgia. Em digueren que probablement era causada per l'estrès contingut". De tot plegat se'n derivà una discapacitat reconeguda del 45%. Ella, que sempre havia estat una persona activa, inquieta, amb una incapacitat.
La notícia de la fibromiàlgia, tanmateix, no la paralitzà. Va decidir trasllar-se a viure a Ulldecona, on comptava un grapat d'amistat que l'empararien. El seu expedient de dona víctima de violència masclista es traslladà als Mossos d'Esquadra. El Centre d'Intervencions Especials d'Amposta em va contactar per oferir-me suport. "El tracte fou molt i molt bo, com no l'havia tingut fins aleshores. Cada dues setmanes em veia amb la psicòloga i l'educadora social. En moments de vulnerabilitat és imprescindible que es done aquest tipus d'acompanyament".
El temps va anar passant i Maria va reconstruir, a poc a poc, bocí a bocí la seua vida. Va recuperar les ganes de viure, va desempallegar-se d'aquella angoixa que l'ennuegava. "El que em preocupava era què passaria quan, al cap de quatre anys, s'acabara l'ordre d'allunyament". Per a ella l'amenaça estava latent. Va consultar al Centre de la Dona a Castelló si hi havia cap possibilitat d'ampliar la durada de l'ordre d'allunyament del seu agressor. Li aterrava la idea que l'agressor descobrira on vivia, reviure aquelles visites furtives i aterridores, els colps a la port, els crits, les amenaces de mort. Però li van respondre negativament i que, en tot cas, si es repetien les amenaces, s'activaria el protocol i es mantindria l'ordre d'allunyament.
Va decidir allunyar-se de la zona on ell vivia i va decidir instal·lar-se a un poble més al sud, a Castelló, per evitar-se qualsevol contacte. S'instal·là en un poble d'interior de Castelló, un cau recollit on ningú no la coneixia ni sabia de la seua història. El seu expedient de dona víctima de violència masclista feu el viatge de tornada cap al País Valencià. «Als dos o tres dies d'instal·lar-m'hi un guàrdia civil s'apropà fins sa casa per dir-me que, si tenia qualsevol problema, li ho fes saber. Uns dies després, vaig anar a la carnisseria del poble i la carnissera em va avisar que havia estat un guàrdia civil preguntant per mi. Em va semblar molt indiscret per part dels qui teòricament m'han de protegir!», es lamenta.
El 25 de març es compliran cinc anys del judici. De fa un, Maria no compta amb cap tipus de protecció. I amb tot i amb això, ha agafat les rengles de la seua vida. A pesar de la discapacitat derivada de la fibromiàlgia, ha obert una consultoria de projectes de desenvolupament rural. Amb el temps, ha aconseguit llevar-se la sensació d'atordiment i el sentiment de culpa. «És una qüestió que genera controvèrsia, però jo crec que als homes els falta assistència, estan atrapats en un model de masculinitat tòxica que els perjudica -argumenta Maria-. A Catalunya existeix un programa d'atenció a homes que tenen actituds violentes. Hem fet avanços en l'emancipació de la dona però no n'hem fet tants en desempallegar-nos d'unes masculinitats tòxiques».
A 54 anys, Maria és una supervivent. Cada mort d'una dona (en portem 14 aquest 2020; 1.047 des de 2003, quan va iniciar-se el registre), li recorda aquell episodi que va estar a punt de desballestar-la físicament i anímica. Pel camí s'ha deixat algunes amistats, gent que li va retraure que, en absència d'agressió física, no hi havia raons per a la denúncia. La violència psicològica invisibilitzada. «En positiu trac que he estat capaç de reeixir-me'n, de refer la meua vida. Vull que el meu testimoni es conega perquè la gent prenga consciència que la violència contra les dones està molt més present que no ens pensem».