És probable que Kamala Harris visqués el millor moment de la seva vicepresidència abans que comencés pròpiament el mandat. Va ser la tarda del 7 de novembre del 2020, quan va aparèixer amb un vestit pantaló blanc en un escenari de Delaware i va dir que aviat seria la primera vicepresidenta dels EUA. L’esplendor de la seva vestimenta només quedava eclipsada per la del seu somriure: era l’alegria d’una dona que havia fet realitat un somni.
“Que totes les nenes petites que aquesta tarda segueixin aquest acte ho tinguin clar: aquest és un país d’oportunitats”, va dir Harris. “Sigueu ambicioses a l’hora de somiar, avanceu amb convicció i imagineu-vos en llocs on els altres no us imaginen”.
Aquell discurs estava pensat per animar les noies dels EUA, però Harris, naturalment, també parlava d’ella mateixa, que ben sovint, al llarg de la seva vida, ha sigut la primera: la primera fiscal general de Califòrnia i la primera senadora negra de la costa oest. I, a més a més, aviat seria la primera vicepresidenta que tindria la Casa Blanca.
Aquella tarda semblava que, tan sols amb una mica de sort, més endavant seria l’hereva de Joe Biden, que durant la campanya havia deixat entreveure que, amb 70 anys llargs, només seria un president de transició.
Però en aquell acte no hi havia ja el germen de la decadència? El vestit pantaló blanc que portava Harris volia ser un homenatge als vestits blancs de les sufragistes, que a començament del segle XX havien lluitat per aconseguir el dret de vot per a les dones dels EUA. Però al mateix temps era una peça de disseny de Carolina Herrera que havia costat més de 3.000 dòlars, amb la qual cosa també es podia veure Harris des d’una altra òptica: com la representant d’una elit liberal de la costa oest que té tant a veure amb els EUA oblidats de l’Oest Mitjà com Beverly Hills amb Youngstown, a Ohio.
L’agost del 2020, quan Biden va presentar la senadora com a aspirant a vicepresidenta, Harris semblava l’opció ideal. Era la filla d’una científica procedent de l’Índia que després de la secundària havia estudiat a la Universitat Howard, una de les universitats per a estudiants negres amb més tradició dels EUA.
Després de la mort de George Floyd a mans d’un policia blanc i de les protestes del moviment Black Lives Matter, la seva elecció semblava una cosa evident. Al costat de Biden, amb els seus mocassins i els seus mocadors a la solapa, Kamala Harris havia d’encarnar els EUA nous i diversos. De fet, eren la parella perfecta. “No tinc cap dubte que he triat la persona adequada”, va afirmar Biden.
Tanmateix, la màgia del començament ja s’havia esfumat gairebé del tot quan fa unes quantes setmanes el president va comparèixer al jardí de la Casa Blanca per signar el paquet d’infraestructures pel qual ell i el seu partit tant han lluitat. Al final de la cerimònia, els convidats d’honor van aplegar-se al voltant del president i Harris va haver de fer-se lloc per sortir a la foto.
Evidentment, això potser només va ser un descuit, un petit error de protocol. Però l’escena encaixa amb la imatge d’una Casa Blanca que grinyola. Un president de 79 anys ha de veure com la seva agenda de política interior acaba retallada al Congrés mentre la seva potencial successora s’enfonsa en un remolí d’intrigues i enfrontaments personals.
Des de fa mesos, per Washington circulen històries sobre l’oficina de Harris. Es diu que és una persona autoritària que descarrega els canvis d’humor en els seus subordinats i que només reconeix errors en els altres.
A l’estiu eren tantes les filtracions que la portaveu de Harris, Symone Sanders, es va veure obligada a qualificar públicament de “covards” els adversaris sortits de les seves pròpies files. Va publicar un tuit amb imatges d’una festa que Harris havia organitzat per als seus treballadors. S’hi veia persones rient. “El menjar ha sigut genial i la gent meravellosa”, escrivia Sanders. Cinc mesos després, era ella qui plegava.
Ens hem d’imaginar Washington com una borsa en què, en comptes de negociar-s’hi accions, es comercia amb polítics. La capital nord-americana està plena de persones joves i ambicioses que s’han format en universitats cares. Moltes d’elles busquen un polític amb potencial de creixement per poder-s’hi aferrar.
Sanders, de 32 anys, és el prototip d’aquesta espècie: va començar la seva carrera com a portaveu de premsa del senador d’esquerres Bernie Sanders, després va signar un contracte com a analista a la CNN i més endavant va ser contractada per a la campanya de Joe Biden. Sempre que la situació s’ha tornat delicada, Sanders ha sortit davant les càmeres i ha defensat el seu superior. Les seves memòries, que va publicar l’any passat, es titulen No, You Shut Up (‘No, tu calla’).
Òbviament, és comprensible que, després de l’estrès de la campanya i d’un any esgotador com a portaveu de Harris, Sanders volgués tenir un millor equilibri entre vida i feina. Això deia, si més no, el seu comunicat oficial de comiat. Però això fins a quin punt és creïble?
A Washington abunden les persones que volen entrar a la Casa Blanca, diu Gil Duran, que va ser cap de comunicació de Harris quan aquesta era fiscal general de Califòrnia. “En el cas de la vicepresidenta sembla que és a l’inrevés”. Poc abans de Sanders, ja havia deixat la Casa Blanca la cap de comunicació de Harris, Ashley Etienne.
En el tracte amb Harris ja fa anys que es detecta un patró de comportament desagradable, diu Duran. Demana als seus col·laboradors que elaborin documents per a les reunions, però després només se’ls llegeix per sobre. I a continuació, dona les culpes d’alguns errors a la falta de preparació del seu equip.
“Com ha de reconciliar un país algú que ni tan sols sap mantenir unida la seva oficina?”, es pregunta Duran. I d’una manera encara més dràstica ho formula un estratega demòcrata que vol mantenir l’anonimat: “La seva oficina de vicepresidència és un desastre. I la seva campanya presidencial també ho va ser”.
A partir del gener del 2019, quan Harris va anunciar que participaria en la cursa per a la candidatura demòcrata, durant uns quants mesos se la va considerar una aspirant amb possibilitats: una jurista carismàtica i enèrgica que en les investigacions al Senat havia acovardit els republicans amb les seves preguntes.
Tanmateix, aviat molts demòcrates es van preguntar què defensava realment Harris. Bernie Sanders era el candidat del sector més d’esquerres. Biden volia tornar a governar amb decència i cautela després de Tump. Però de Harris només se sabia que volia entrar a la Casa Blanca.
A més a més, es va qualificar l’organització de la seva campanya de matussera, i el terme encara era afalagador. Va ser dirigida per la germana petita de Harris, Maya.
A mitjan novembre del 2019, Kelly Mehlenbacher, directora de la campanya de Harris als estats, va enviar una carta de comiat furibunda: “Aquesta és la meva tercera campanya presidencial i no havia vist mai que als treballadors se’ls tractés tan malament. Només falten noranta dies per al caucus d’Iowa i encara no tenim una estratègia amb cara i ulls per guanyar”.
Aleshores Harris ja no en necessitava cap, d’estratègia. A començament de desembre del 2019 va abandonar la cursa, cosa que probablement es va deure al fet que al seu estat, Califòrnia, a les enquestes estava molt per sota de Sanders i d’Elizabeth Warren, la senadora per Massachusetts.
Així i tot, Biden es va decidir per Harris, però ja fa temps que no és la seva hereva. “No conec ningú al Partit Demòcrata que cregui que Harris encara té opcions”, diu un estratega de la formació.
El càrrec de vicepresident sempre ha sigut complicat. Harris està a la seu central del poder, però com tots els seus predecessors depèn totalment del favor del president. Els vicepresidents només tenen influència en la mesura en què el número u els en cedeix, per la qual cosa molts polítics han declinat l’oferta amablement.
“No tinc la intenció de ficar-me en un taüt abans de morir-me”, va dir suposadament el congressista Daniel Webster quan a mitjan segle XIX li van oferir el càrrec.
A Harris no se la pot acusar d’haver eludit tasques difícils. Per encàrrec de Biden s’ocupa de la qüestió migratòria i de la crisi a la frontera mexicana.
A més a més, ha de procurar que el Congrés aprovi noves lleis per impedir que els republicans dels estats manipulin el procés electoral en benefici seu. Són missions polítiques suïcides.
Cada mes desenes de milers de migrants llatinoamericans intenten entrar als EUA de manera irregular, i faci el que faci el govern estarà malament. L’última vegada que Washington va afrontar aquest dilema va ser a la tardor, quan milers de refugiats d’Haití es van apinyar en un pont de la població fronterera de Del Rio, a Texas.
Activistes pels drets humans van criticar el govern per haver ficat homes que viatjaven sols en avions de la Guàrdia Costanera dels EUA i haver-los retornat al seu país contra la seva voluntat. Per l’altre extrem, els republicans van posar el crit al cel perquè en molts casos es va permetre l’entrada als EUA de famílies amb nens. Era una situació en què Harris no hi tenia res a guanyar.
I igual de complicada és la reforma de les lleis electorals. L’ala esquerra dels demòcrates i moltes organitzacions pels drets civils alerten amb raó sobre el fet que els EUA podrien patir un cop d’Estat en les pròximes eleccions presidencials. El govern, diuen, ha d’actuar per impedir que els parlaments dels estats dominats pel Partit Republicà modifiquin els districtes electorals perquè els republicans tinguin la victòria gairebé assegurada.
No obstant això, per aprovar noves lleis, el Senat primer ha d’abolir l’anomenat filibusterisme, el truc formal que dona als republicans una minoria de bloqueig de facto. L’abolició, però, no prospera pel veto del senador demòcrata Joe Manchin, que també bloqueja el paquet multimilionari de Biden per a qüestions socials i climàtiques.
Als vicepresidents sempre els ha costat trobar el seu lloc, diu Roshan Patel, que dirigeix l’Associació de Governadors Demòcrates i que des de fa anys organitza campanyes per al partit. Biden, diu Patel, va buscar-se una vicepresidenta amb qui pogués posar a prova idees internament i que donés suport públic als seus projectes. “I va trobar aquesta figura en Harris”, creu Patel.
Fa unes quantes setmanes, quan Harris va tornar a estar enmig d’una tempesta mediàtica per renúncies destacades a la seva oficina, la portaveu de Biden, Jen Psaki, va fer costat a Harris de manera ostensible. Va afirmar que la vicepresidenta havia de fer front a unes acusacions tan greus perquè, sent la primera dona que ocupava el càrrec, se l’avaluava d’una manera més crítica que si fos un home. I això no és pas mentida. Durant la campanya Donald Trump va treure suc del clixé que Harris era una dona tossudament ambiciosa, a més de dir que era un “monstre” i que era “d’allò més antipàtica”.
D’altra banda, Harris té el talent de transformar les històries més boniques en un drama. Abans de jurar el càrrec, la revista nord-americana de moda Vogue va encarregar a l’afroamericà Tyler Mitchell, un fotògraf estrella, que retratés la futura vicepresidenta. Harris es va posar a les seves mans i la màxima responsable de Vogue, Anna Wintour, va decidir fer sortir Harris en portada amb un aire desenfadat i unes esportives Converse.
Però abans i tot que sortís la revista als quioscos, un periodista de New York Magazine va informar per Twitter del descontentament de l’equip de Harris per la foto. La Casa Blanca no ho va desmentir. Per això tot seguit van aparèixer una sèrie d’articles en què s’opinava que era irrespectuós presentar una futura vicepresidenta en sabatilles esportives. Wintour es va veure obligada a declarar públicament que no havia sigut mai intenció seva “treure importància a la increïble victòria de la futura vicepresidenta”.
Si la intenció de Harris era consolidar la seva reputació com a política allunyada de la realitat, sens dubte ho va aconseguir. Però ara mateix no hi ha res que perjudiqui més els demòcrates que cultivar la imatge de club elitista.
En els últims anys, l’electorat dels partits nord-americans s’ha transformat radicalment. El 2016 els homes i dones blancs sense formació universitària –durant dècades base dels demòcrates– van votar massivament els republicans. És un èxit de Trump haver convertit definitivament els republicans en el nou partit obrer dels EUA.
Biden volia revertir això. I Harris, per la seva banda, havia de contribuir a convèncer votants negres i hispans. Però la jugada ha sortit fatal. Segons una exhaustiva anàlisi electoral del Pew Research Center de l’estiu del 2021, Trump inclús podria guanyar vots entre els nord-americans sense formació universitària i entre les dones i els votants negres i hispans. Biden només va guanyar perquè els homes formats dels barris perifèrics benestants van girar l’esquena a Trump.
Les eleccions del 2020, doncs, van ser la continuació d’una tendència que ja s’havia perfilat el 2016: els demòcrates es van convertint cada vegada més en el partit dels nord-americans amb bona formació, mentre que els republicans interpel·len els electors que només tenen educació secundària, independentment del seu color de pell. El problema és que només han passat per la universitat prop d’un 40% dels nord-americans, per la qual cosa el poder dels demòcrates penja d’un fil.
Si el partit segueix com fins ara, a les eleccions al Congrés del novembre patirà una derrota aclaparadora, diu David Shor, un dels analistes de dades més famosos, de tendència demòcrata. “Jo penso que el nostre principal repte és situar el partit de tal manera que no espanti els obrers”, diu Shor. “Si Harris realment vol distingir-se, hauria d’aprofitar aquesta oportunitat”.
Sigui com sigui, entre els demòcrates hi ha dubtes que Harris sigui capaç de fer aquest gir. Des que va arribar al càrrec, el 20 de gener de l’any passat, els seus índexs de popularitat s’han desplomat. Ara, un any després, són pitjors que els dels seus predecessors republicans Mike Pence i Dick Cheney.
Com que els demòcrates veuen la feblesa de la vicepresidenta, ja ha començat una competició interna. El ministre de Transport, Pete Buttigieg, està agafant posicions, com estan fent també les senadores per Massachusetts i Wisconsin Elizabeth Warren i Amy Klobuchar. Aquestes dues dones ja han donat a entendre que el 2024 es podrien tornar a presentar.
Sempre, això sí, que Biden no vulgui repetir. L’any 2024 tindria 82 anys. I a molts els horroritza que el destí dels EUA i del món estigui en mans d’un home a qui se li nota l’edat a cada pas que fa. D’altra banda, el 2020 Biden tenia la combinació perfecta per derrotar Trump: ni massa extravagant, ni massa d’esquerres ni massa de dretes.
El president almenys ha aconseguit reactivar l’economia i proporcionar vacunes contra la COVID-19 als nord-americans amb celeritat, diu el demòcrata Roshan Patel. “Naturalment, encara falta molt per al 2024, però em sembla que Joe Biden està donant a entendre que voldrà optar a la reelecció”.
Traducció d'Arnau Figueras