El xou estava assegurat. Totes les televisions brasileres retransmetien en directe una de les deliberacions judicials més importants de la història recent del país. El Tribunal Suprem havia de resoldre el recurs interposat per la defensa de l’expresident progressista Luiz Inázio Lula da Silva. L’exmandatari, empresonat després de ser condemnat en segona instància a vuit anys de presó per beneficiar-se d’unes obres realitzades en un apartament que freqüentava, al·legava que el seu internament incomplia la llei. A parer del seu advocat, només podia ser empresonat una vegada hi haguera sentència ferma.
El debat entre els magistrats de l’alt tribunal del país carioca era acalorat i profundament polaritzat. Com que al Brasil les deliberacions judicials són públiques, els ciutadans van poder seguir per les cadenes públiques i privades el posicionament de cada jutge. La intensitat arribaria al seu punt àlgid en donar-se un empat a cinc. Al remat, el president del Tribunal Suprem, Antonio Dias Toffoli, va trencar la igualada amb el seu vot de qualitat: l’expresident seria excarcerat. La decisió afectaria 5.000 reclusos, alhora que suposava un autèntic terratrèmol polític.
Aquesta resolució va envair d’una alegria immensa els fidels del dirigent del Partit dels Treballadors que feien guàrdia a la porta de la presó des del seu internament. Amb el puny esquerre alçat i al costat de la seua nova parella, Lula de Silva va complaure els seus seguidors. “Estimats companys, no són conscients del significat del fet que jo puga estar amb vosaltres. Tota la meua vida he estat parlant amb el poble brasiler i no pensava que avui estaria ací”, va expressar l’exdirigent així que va deixar enrere els barrots que l’havien privat de llibertat durant 19 mesos.
L’excarceració del dirigent progressista suposava un revés polític per al ministre de Justícia, Sergio Moro, qui durant la seua etapa com a magistrat havia dirigit el procés judicial contra el sindicalista Lula, que va treure de la pobresa milions de brasilers. També insuflava moral a una esquerra desorientada i a la defensiva després de la victòria presidencial de l’integrista Jair Bolsonaro. El retorn de Lula, d’entrada, era l’única esperança de l’esquerra per somiar de desnonar Bolsonaro de la presidència el 2022.
Tot i que l’expresident i sindicalista continuava condemnat per corrupció i arrossegava una altra sentència en contra per irregularitats similars, va iniciar una gira per reconquistar el poder. “He tornat”, va afirmar com a declaració d’intencions de les seues aspiracions polítiques en un míting celebrat només un dia després de la seua sortida de presó. “Si fem servir el cap i treballem bé, la denominada esquerra que tant tem Bolsonaro derrotarà el 2022 la ultradreta”, va assegurar. I va proclamar, amb l’objectiu de seduir les capes desfavorides que van situar-lo a la presidència de la potència llatinoamericana, que volia “construir aquest país amb la mateixa alegria que quan governàvem”.
Dies més tard, al congrés del Partit dels Treballadors, va evidenciar la seua estratègia electoral. “Als que critiquen o tenen por de la polarització, tenim el coratge de dir-los: sí, som tot el contraris a Bolsonaro. No ens podem quedar per damunt del mur o a meitat camí”, va proclamar, al mateix temps que demanava la participació de la resta de l’esquerra. “Salvar el país de la destrucció no és una tasca per a un únic partit”, va assenyalar, en presència dels líders del Partit Comunista i del Partit Socialisme i Llibertat.
“La sortida de la presó de Lula ha sigut un revulsiu per a l’esquerra brasilera, que estava desorientada i dèbil arran de la contundent victòria electoral de Bolsonaro”, opina Ernesto Pascual, docent a la Universitat Oberta de Catalunya i especialista en relacions internacionals. “Tot i que l’expresident brasiler està inhabilitat, la seua excarceració suposa recuperar un actiu molt important per al Partit dels Treballadors. Pot incentivar la mobilització dels seus seguidors”, indica.
A l’espera que es resolguen les seues peticions d’anul·lació de les dues condemnes per corrupció que té a l’esquena, l’expert en relacions internacionals ressalta que “Lula pot fer en les pròximes eleccions regionals i locals un paper clau, especialment als mítings”. “Fent el símil autòcton, seria com quan el PSC recorre a figures històriques del socialisme per agitar l’entusiasme dels seus votants més veterans”, compara. Tot i això, avisa: “L’alliberament de Lula da Silva ha mostrat la connivència de les elits amb la dreta brasilera i resta credibilitat a Bolsonaro. Però, de moment, això no ha afectat la seua popularitat”.
Anna Ayuso, investigadora sènior per Amèrica Llatina del Centre d’Afers Internacionals de Barcelona (CIDOB), adjudica “un efecte dèbil a la tornada de Lula da Silva”. “Lula encara està inhabilitat i la seua figura, malgrat ser un actiu important per al Partit dels Treballadors, arrossega l’estigma de la corrupció. Cal recordar que el pronunciament del Tribunal Suprem ha estat només per si havia d’estar-se a presó mentre no hi hagi sentència ferma. De moment, no s’han anul·lat cap de les sentències que l’han condemnat per corrupció, un fet que genera recels a la resta de l’àmbit progressista”, exposa.
“Lula és estimat i odiat a parts igual al conjunt de la societat brasilera. El seu personalisme, de fet, és un obstacle per trenar aliances amb la resta de forces d’esquerres i, fins i tot, centristes”, afirma. “L’exemple paradigmàtic dels efectes negatius del seu personalisme van evidenciar-se durant la passada campanya electoral. En aquell moment, el Partit dels Treballadors va insistir en la seua candidatura, malgrat estar-se a la presó. I només va buscar un substitut quan el jutge va inhabilitar-lo. El candidat escollit per rellevar-lo fou també del Partit dels Treballadors, un fet que va generar xocs amb el Partit Socialista de Brasil, qui tenia un aspirant potent”, sosté.
Encara que el sistema electoral brasiler desincentiva aquestes aliances, a parer de Pascual, “seria intel·ligent establir acords amb la resta de l’esquerra”. “Amb aquestes enteses, tot i ser d’hora per fer-ne anàlisis, seria més fàcil trobar una alternativa ferma a Bolsonaro, qui està construint ara mateix la seua pròpia formació”, assegura. “En cas que es poguera presentar, situar Lula polaritzaria el debat i no beneficiaria l’oposició”, complementa Ayuso.
“Atorgar, de nou, el lideratge a Lula pot ser una errada. S’haurien de covar nous lideratges que no tingueren la motxilla de l’expresident”, agrega. I contextualitza: “És una de les equivocacions que han comès els líders que representaven l’anomenat socialisme del segle XXI a Amèrica Llatina”. Són els obstacles perquè l’efecte Lula esdevinga un tsunami que enderroque Bolsonaro. •