Món

Lula, el triomf del conciliador

Luiz Inácio Lula da Silva va estar a la presó i ara tornarà a ser president del Brasil. Al davant té reptes de gran dimensió. I la reacció del seu competidor, Jair Bolsonaro, encara és una incògnita.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En algun moment, al voltant de les set de la vesprada, quan Luiz Inácio Lula da Silva superava el 50% dels vots i deixava enrere Jair Bolsonaro, va esclatar una protesta a l’avinguda Paulista, el principal carrer comercial de Sao Paulo. Se sentia des dels gratacels. Era un concert salvatge de trompetes. Més que una celebració de la victòria era una catarsi, una expressió col·lectiva d’alleugeriment. “Avui celebrem la democràcia!”, cridava Juliane Santos, de 29 anys, una enginyera que va arribar amb la seua germana front al Museu d’Art Modern, on tradicionalment celebren la victòria els guanyadors de les eleccions presidencials del Brasil. Ban enarborar, eufòrics, la bandera roja del Partit Laborista de Lula.

Mai abans una victòria havia sigut tan difícil d’aconseguir. L’avantatge de Lula era tan estret que solament quan es van comptabilitzar més del 90% dels vots quedava clar que Bolsonaro no podria superar el seu rival. Només quan es van dissipar aquests dubtes, l’avinguda Paulista, de diversos carrils, es va tenyir del color roig dels seguidors de Lula. Els pocs seguidors de Bolsonaro, vestits de groc i verd, ja havien desaparegut. Ni quan Lula va guanyar les seues primeres eleccions fa vint anys hi va haver tanta alegria com la nit de l’últim diumenge electoral.

Per a Lula, de 76 anys, la seua victòria és una satisfacció tardana. L’home que com a dirigent obrer va liderar la primera gran vaga contra la dictadura militar, qui després de les eleccions perdudes es va convertir en el primer polític d’esquerres a arribar a la presidència, va ser reelegit i el 2010 va ser rellevat per la seua successora, Dilma Rousseff, la presidenta més popular de la història. Va estar 17 mesos condemnat a més de 12 anys de presó per corrupció i blanqueig de capitals.

Però la Cort Suprema va considerar que el jutge que el va condemnar havia actuat de manera parcial, va anul·lar tots els judicis i el va declarar innocent. Com a ciutadà lliure va recuperar els seus drets polítics i es va poder tornar a presentar a les eleccions. “El van enterrar viu”, exclamava Lula mentre rebia els seus seguidors a l’avinguda Paulista.

Des de la cel·la de la presó que va deixar al novembre del 2019, el seu camí l’ha portat de regrés al palau presidencial. Va batallar per cada vot en un combat en el qual el seu oponent no va respectar les normes. “Hem lluitat contra la maquinària estatal brasilera”, deia Lula mentre es dirigia a la premsa en un hotel de Sao Paulo durant la nit electoral. Bolsonaro ho havia intentat tot, literalment, per a assegurar la seua reelecció: va subornar els pobres amb diners públics, va difondre mentides per Internet i va utilitzar pastors evangèlics i empresaris conservadors per als seus propòsits.

L’última jugada bruta la va realitzar el mateix dia de les eleccions: la policia de trànsit, majoritàriament partidària de Bolsonaro, va aturar nombrosos autobusos amb simpatitzants de Lula que es dirigien a votar al nord-est del país, un territori favorable a Lula. Aquest fet va generar retencions durant quilòmetres.

A més, Bolsonaro havia alimentat reiteradament els temors de violència. Dies abans de les eleccions, un polític aliat amb ell es va resistir a ser arrestat disparant contra la policia. Dos dies abans dels comicis, un diputat pròxim a Bolsonaro va matar a trets un seguidor de Lula que l’havia provocat amb burles.

Per tant, els demòcrates del Brasil estaven preocupats per com reaccionaria Bolsonaro davant la derrota. El president va atacar repetidament les institucions democràtiques. Es va parlar d’un assalt al Tribunal Federal, a Brasília; d’accions armades de la policia o de les milícies lleials a Bolsonaro.

Però no es va saber res de Bolsonaro fins altes hores de la nit. El president s’havia retirat a la seua residència amb confidents. Mentre restava en silenci, els líders estrangers felicitaven Lula. Possiblement mai abans un guanyador de les eleccions presidencials brasileres ha sigut reconegut amb tanta rapidesa en l’àmbit internacional com Lula. El president dels Estats Units, Joe Biden, i nombrosos caps d’Estat i de Govern d’Europa i de l’Amèrica Llatina el van felicitar: així volien armar la democràcia brasilera contra qualsevol atac inspirat en Donald Trump.

Potser això no era necessari. El president del parlament, Arthur Lira, un dels aliats més pròxims a Bolsonaro, va ser un dels primers polítics a reconèixer la victòria de Lula. Sense el suport de Lira, Bolsonaro es convertirà en un polític sense recolzaments al Congrés. Els militars també es van quedar a les casernes. Un colp no tindria cap perspectiva d’èxit.

El fet que Lula rebera suports de manera tan ràpida es deu també a la seua personalitat. En el seu primer discurs després de la victòria va assegurar que seria “un president per als 215 milions de brasilers”. Va prometre reconciliar el país, profundament dividit, i traure el Brasil de l’aïllament internacional. Un ampli front de polítics aliats de centreesquerra i centredreta es va fotografiar amb ell al podi: la victòria era “del poble brasiler”, assegurava Lula.

Malgrat l’odi generalitzat cap al PT de Lula, el Partit dels Treballadors, pocs polítics brasilers poden tancar la distància entre els votants de Lula i els de Bolsonaro. Durant el seu primer regnat s’havia mostrat com un home de reconciliació. Ara que s’ha fet vell, Lula s’ha convertit en un predicador de la pau. El seu eslògan de campanya el 2002 era “pau i amor”, i ha ressuscitat vint anys després. “Els brasilers estan cansats de la confrontació”, diu Juliane Santos, votant del PT. Després agafa el seu got de cervesa, abraça la seua germana i desapareix entre la multitud.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.