Món

El Brasil: per Déu i per les armes

Al país més gran de l’Amèrica del Sud se celebren aquest diumenge les eleccions més importants des del final de la dictadura militar. Lula, el líder de la classe obrera, serà capaç de vèncer el president Bolsonaro? I, si és així, el perdedor, un extremista de dretes, impulsaria un cop d’estat?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un matí d’agost, dos mesos abans de les eleccions, l’antic jutge Flávio Bierrenbach es veu de nou atrapat pel passat. Han passat 45 anys des que Bierrenbach ja estigué aquí, al pati de l’Institut de Dret de la Universitat de São Paulo. Aleshores estava dempeus al costat de l’ascensor i vigilava una de les sortides mentre el seu company de lluites, Goffredo Telles, llegia una carta dirigida a la nació en la qual exigia al govern militar que abandonés la dictadura.

Aquelles paraules, que la premsa va dur arreu del país, van passar a la història. Van marcar l’inici de la democràcia brasilera i van traçar un pont cap al present, on, de sobte, tot plegat torna a estar en joc.

Per aquest motiu, Bierrenbach torna a ser en aquest indret simbòlic i ara és ell qui, amb 82 anys, és dempeus sobre l’escenari: un home d’esquena encorbada i cap pelat que recalca que el vermell de la corbata que duu sota d’un vestit gris no és indicatiu de cap afiliació política. Bierrenbach toqueteja breument un full de paper que té davant, damunt del faristol, alça la veu i llegeix una nova carta dirigida a la nació; un document que, els dies abans, han firmat centenars de milers de ciutadans del Brasil a través de la xarxa.

«Estem vivint un moment molt perillós», clama Bierrenbach. Les seves paraules ressonen per tot el pati. «S’estan perpetrant atacs infundats i sense proves no només contra la integritat del nostre sistema electoral, sinó també contra la una democràcia per a la qual vam lluitar molt durament.» Bierrenbach alça la vista.

Unes mil persones s’han reunit aquest matí en el qual es troben dues èpoques. Entremig de les arcades hi ha professorat de l’institut, estudiants, antics ministres, juristes, banquers i artistes, representats de la indústria ben vestits i sindicalistes amb gorres de color vermell.

Els uneix la ràbia envers un president que des de fa gairebé quatre anys es dedica a trepitjar l’estat. Que l’escup, se’n burla i el desmembra. Un president amb un «afany autoritari» que a més d’un, inclòs Bierrenbach, li recorda l’assalt al Capitoli de Washington el gener del 2021.

Com tots els altres que també llegeixen fragments de la carta, Bierrenbach no menciona Jair Bolsonaro explícitament en cap moment, però és evident que es refereix a ell quan diu que al Brasil d’avui dia no hi ha lloc per a les seves idees colpistes. «La dictadura i la tortura són part del passat», diu Bierrenbach.

Aquest és el panorama les últimes setmanes abans de les eleccions presidencials. Torna a ser una qüestió de principis. Torna a ser una qüestió de saber en quina mena de país vol viure la ciutadania del Brasil en un futur.

Tot indica que aquestes eleccions seran un test d’estrès que mostrarà fins a quin punt la democràcia més gran de l’Amèrica Llatina és capaç de defensar-se després de quatre anys de Bolsonaro.

A jutjar per les enquestes, la carrera es redueix a un duel entre l’actual president i l’antic, Luiz Inácio Lula da Silva. Pràcticament tots els instituts rellevants d’estadística indiquen que Lula va per davant i fins i tot n’hi ha que consideren possible que guanyi a la primera volta. Les preocupacions de la gent, però, són una altra cosa.

Es pregunten com reaccionarà Bolsonaro si es compleixen les previsions. Acceptarà la derrota o sumirà el país en el caos? D’una manera similar a com fa el seu model a seguir, Donald Trump, Bolsonaro fa mesos que es dedica a minar la confiança ciutadana en el procés electoral.

Sobretot la té jurada contra els sistemes informàtics que a mitjans dels anys noranta van substituir les paperetes electorals, que es podien utilitzar fàcilment per cometre frau electoral. Malgrat que aquests sistemes informàtics no estan connectats a internet, Bolsonaro ho planteja de tal manera que sembla que els hackers podrien manipular-los. No té manera de demostrar-ho, però és una bajanada que s’ha ficat al cap de moltes persones.

Aquestes idees també van acompanyades d’enquestes dubtoses que corren pels canals de les xarxes socials del president i que pronostiquen una clara victòria per a Bolsonaro. Si el resultat final acaba sent un altre, probablement els seus partidaris només hi vegin una única explicació: frau electoral. I, aleshores, què?

Ningú no sap com reaccionaran les forces de seguretat, si els ciutadans radicalitzats realment assaltaran el congrés o la cort electoral. Els membres de la policia, que s’encarrega de protegir aquests edificis, són en bona part votants de Bolsonaro. De part de qui es posaran si el seu candidat declara que li han robat les eleccions? A qui serviran els generals que gràcies a Bolsonaro per primer cop tornen a ocupar tants càrrecs clau de l’aparell estatal que el politòleg André Singer ja parla d’un «govern militar»?

Per sobre del Brasil plana una tensa incertesa. Tots els escenaris amb què treballen els analistes obliguen a mirar un present sinistre. Actualment, 33 milions de ciutadans del Brasil no tenen suficient menjar de manera regular, en bona part perquè els aliments cada setmana pugen més de preu. Arran de la pandèmia, s’han destruït milions de llocs de treball. La selva tropical cada cop per superfície més ràpid perquè els equips de control mediambiental han vist com se’ls reduïa sistemàticament el pressupost. Al Ministeri d’Educació, els evangelistes radicals són els encarregats de traçar els plans d’estudis de les escoles públiques. Les universitats i les escoles superiors d’art i de teatre —centres de pensament crític— cada cop estan més mancades de recursos perquè Bolsonaro les considera el bressol del comunisme.

A tot això cal afegir-hi l’odi que ha esquinçat moltes famílies brasileres i que ha convertit en enemics els rivals polítics. «Cal algú capaç de pacificar el país», afirma l’antic president Michel Temer en una entrevista amb l’SPIEGEL. La pregunta és si Lula justament pot ser aquesta persona.

La gent que s’ha reunit un diumenge de finals de juliol a les tribunes d’un pavelló olímpic de Rio de Janeiro en té dubtes. Aquest matí s’han aplegat milers de persones per presenciar el primer gran acte de la campanya electoral de Bolsonaro. Molts duen samarretes grogues estampades amb paraules que reflecteixen el seu pensament: Déu, pàtria, família, llibertat. Molts alcen cartells de Trump. Mentre alguns homes barbuts amb botes militars i pantalons de camuflatge tresquen cap a un estand on venen cafè, els camarades de partit de Bolsonaro pugen a l’escenari com si fossin gladiadors.

L’antic Ministre de Ciència, Marcos Pontes, es troba entre ells. És un exastronauta que, per deferència als terraplanistes que corren per l’univers de Bolsonaro, sovint ha de fer contorsions al voltant de la qüestió de si la Terra és o no és rodona. O el diputat Daniel Silveira, a qui a principis d’any van condemnar a pena de presó perquè havia fet crides a cometre actes violents contra els jutges del Tribunal Suprem. Havia de passar-s’hi diversos anys, però Silveira assisteix a l’acte perquè Bolsonaro el va indultar per decret presidencial.

Algú entre el públic brama que alci les mans qui cregui en Déu. Totes les mans s’aixequen enmig de xiscles. «Un aplaudiment per a Jesús!»

Aleshores un duo de country canta una cançó que exalta la figura de Bolsonaro com a líder creient del poble. El públic canta per animar-se abans de l’aparició de l’home que va donar veu a la ràbia popular davant d’un establishment polític corrupte abans de les eleccions del 2018.

Malgrat que Bolsonaro feia dècades que seia com a diputat del parlament, el van veure com un outsider, un excèntric amb les mans netes i políticament incorrecte que ja en el seu moment s’havia dedicat a provocar mentre la gran massa conservadora no obria la boca. Arran de la dictadura, estava mal vist expressar opinions de dretes en públic. Qui volia manifestar-les, ho feia en l’anonimat de la xarxa.

Aleshores vingueren els anys durs de la recessió en la qual va quedar sumit el Brasil durant els anys en què governà la successora de Lula, Dilma Rousseff; i els escàndols de corrupció al voltant de la petrolera Petrobras, les grans manifestacions i l’impeachment de Rousseff. Amb el temps es va anar gestant el moviment de ciutadans enfurismats que avui acompanyen Bolsonaro en aquest pavelló. «Mito!», l’anomenen: el mite.

Una estona després, Bolsonaro apareix a l’escenari vestit amb una camisa blanca. Rememora els seus temps de diputat de segona fila, quan sovint es dirigia a la sessió plenària a última hora. Amb el seu parlar lleugerament papissot —que molts joves polítics es dediquen a imitar perquè es considera autèntic—, explica d’una conversa que va tenir ja fa anys mentre s’allotjava en indret a l’interior del país. Bolsonaro explica que no podia dormir. Se’n va anar a xerrar amb el tipus de la recepció, que volia saber per què era a la ciutat. Bolsonaro li va dir que volia ser president i que per això viatjava arreu del país.

«Vam esclafir a riure», diu Bolsonaro. «Aleshores li vaig preguntar: què és més probable, que jo ho aconsegueixi o que tu compris l’hotel? I em va dir: que jo compri l’hotel.» El somni s’havia fet realitat, crida Bolsonaro entremig de les rialles dels seus seguidors, que se senten identificats amb històries com aquestes, que parlen de la gent corrent. La pregunta és, però, si això bastarà per tenir una segona oportunitat a la presidència.

Com que Bolsonaro sap que avui ha de justificar el seu mandat, parla breument d’un parell de grans projectes d’infraestructures. Esmenta una taxa d’homicidis que s’ha reduït lleugerament, segons ell gràcies a l’efecte dissuasiu de les armes de foc. Principalment, però, es dedica a parlar del gran paquet de mesures socials que acaba d’aprovar al congrés.

Ha sigut difícil, explica Bolsonaro. Durant el seu mandat hi ha hagut la pandèmia, una sequera i, ara al final, la guerra a Ucraïna. A tot això cal afegir les limitacions que li imposa el Tribunal Suprem, que li revoca els decrets ara sí, ara també. Aleshores Bolsonaro s’encén i crida davant la massa que «aquesta patuleia vestida amb túniques negres» hauria de fer el favor d’escoltar la veu del poble, que no tolerarà cap mena de frau electoral.

De cop i volta, d’un altaveu retrona el so rítmic de les botes picant a terra en una desfilada militar. «A la meva cadira mai no s’hi asseurà cap comunista», brama, i anima els presents a repetir amb ell: «Juro que donaré la meva vida per la llibertat.»

Abans de Bolsonaro, qui ha parlat durant deu minuts ha sigut la seva dona, Michelle. Amb un vestit verd cordat fins dalt de tot, sembla una figura treta de la sèrie americana El conte de la serventa. L’esposa del president ha explicat que cada dimarts després de plegar de treballar s’asseia a l’escriptori del seu marit per resar. Déu, explica, ha fet una promesa a Jair Messias Bolsonaro, que havia tingut una visió per al Brasil i es compliria.

«Déu és l’únic que em podrà fer fora.» Aquestes són les paraules que Bolsonaro ha fet servir més d’un cop, i es refereix a la presidència. Així és com parla en les “Marxes per a Jesús” en les quals participa regularment d’un temps ençà, i també ho fa en les esglésies evangèliques en les quals assisteix a oficis religiosos amb la seva dona per atraure un nombre creixent de votants evangèlics. A banda d’això, eleva el seu mandat a la condició de missió sagrada i això, en un país amb una constitució que preveu la separació estricta de l’estat i l’església, és més que qüestionable.

«Però la realitat és aquesta», afirma Damares Alves, que fins fa poc ha sigut Ministra per a la Dona, la Família i els Drets Humans, i ara és candidata al senat. «Si Déu no vol que continuï ocupant el càrrec, no guanyarà les eleccions. Som cristians, així ho creiem.»

Ningú no encarna tant la fervor religiosa d’aquest govern com aquesta pastora de 58 anys que a principis del 2019 es feu famosa de cop perquè en un vídeo d’internet va descriure els temps que venien com una època en què els nois tornarien a vestir de blau i les noies, de rosa.

Alves afirma que la separació entre l’estat i l’església és essencialment una «hipocresia». «Jo tampoc no soc capaç de deixar enrere Jesús quan entro al despatx. Viu en mi. Per què han de ser els sindicats els únics que parlin de política?»

El relat d’Alves és que el seu govern ha posat cara als invisibles, que el seu ministeri ha disminuït la mortalitat infantil perquè van invertir arreu en un sistema d’assistència als menors que ja no existeix. «La gestió és la recepta», afirma «no una font de corrupció.»

El que Alves no diu és que els escàndols de corrupció només es destapen quan hi ha interès a seguir-ne les pistes. I constantment han anat sortint coses: en la compra de vacunes contra la Covid-19 o al Ministeri d’Educació. El fill més gran de Bolsonaro, Flávio, es va comprar una mansió nova que només amb el salari de senador no s’hauria pas pogut permetre.

«No hi ha cap prova», diu Alves. El seu «termòmetre d’aprovació» és el carrer, continua, i davant de l’estima amb què se li dirigien les persones, no podia pas confiar en les enquestes. Aquest és precisament el motiu pel qual Bolsonaro reclama un recompte més transparent dels vots. Vol evitar que les esquerres pintin qualsevol ombra de dubte si és ell qui guanya la primera volta.

L’informàtic Rafael Azevedo, que digireix el departament de tecnologies a la cort electoral de Brasilia, pot explicar un altre relat. El 2018, arran de les eleccions anteriors, Azevedo explica que Bolsonaro va visitar-los per informar-se sobre la seguretat de les urnes. Mentre Azevedo li explicava el funcionament del sistema basant-se en l’exemple d’un ordinador electoral, Bolsonaro li feu un parell de preguntes. Al final de la presentació, Azevedo va voler saber si encara tenia dubtes. Bolsonaro va negar amb el cap. I després digué: ara només cal convèncer el poble.

El politòleg André Singer afirma que les accions del president han trencat totalment amb la realitat. Bolsonaro se n’ha creat una de pròpia en la qual es mostra com un guerrer que s’enfronta a un sistema que s’ha conjurat contra ell i els seus seguidors.

«Que ningú no sàpiga dir exactament què conforma aquest sistema», explica Singer, «no té cap importància en els seus deliris. Ja els va bé.» L’objectiu principals de Bolsonaro, continua, és destruir el sistema. És l’única manera de funcionar que coneix: l’atac, el conflicte, el caos, escenaris en els quals ell sempre es presenta com el salvador.

Durant la pandèmia, Bolsonaro va descriure la Covid-19 com una «grip lleu» i deia que les persones amb mascareta eren uns «marietes». Mentre ell es feia segellar el carnet de vacunes amb un segell de confidencialitat amb una validesa de 100 anys, arreu del Brasil van morir gairebé 700.000 persones per coronavirus. «I què?», va respondre un cop que una periodista li va preguntar per unes xifres de víctimes mortals anormalment altes l’abril de 2020.

El sofriment dels altres li és ben igual. Hi ha hagut diversos moments en què els brasilers han sortit a les finestres per fer cassolades i desitjar-li tots els mals, però l’enrenou s’ha esvaït cada vegada sense que passés res de res.

Bolsonaro ja s’ha preocupat de posar fidels als càrrecs més delicats de l’aparell estatal. Bolsonaro, de fet, deu la seva candidatura actual principalment a dos homes. Un és Augusto Aras, que com a fiscal general s’ha ocupat d’ofegar les investigacions incòmodes. L’altre és Arthur Lira, que ha fet servir la seva posició com a president de la cambra de diputats per bloquejar els intents d’obrir qualsevol procés de destitució. De fet, Lira ja té més de 130 sol·licituds d’impeachment al calaix. No n’ha tocat cap ni una, però això té un preu.

Lira, juntament amb uns 300 diputats més, forma part d’un grup conegut com «Centrão» i format per diversos partits sense ideologia i sense el suport dels quals és pràcticament impossible governar a Brasília. Els polítics com Lira són els que aporten majories i es fan pagar la lleialtat. De fet, Bolsonaro havia anunciat que posaria punt i final a aquestes pràctiques dubtoses, però el que ha acabat fent és acomodar-s’hi.

Molts brasilers ja no creuen que Bolsonaro realment vulgui enfrontar-se a la corrupció i als suborns. La pregunta és si donaran suport a un home que Bolsonaro tan sols descriu com un ex convicte.

Luiz Inácio Lula da Silva va passar-se 19 mesos a la presó. El van acusar d’haver acceptat regals de constructores durant el seu mandat com a president. A les eleccions del 2018 liderava les enquestes fins que un tribunal va prohibir-li presentar-se perquè era a presó. Quan el van deixar sortir finalment el novembre del 2019, Bolsonaro ja feia temps que governava. El jutge que el va condemnar va ser declarat parcial posteriorment perquè es van filtrar pistes d’àudio que demostraven que havia conspirat amb els investigadors del cas. Tots els càrrecs contra l’expresident van ser retirats.

Lula va dubtar força si volia tornar a passar per tota una campanya electoral, però en veure’l un matí d’agost damunt d’un escenari muntat a la ciutat de Garanhuns, a la regió pobra del nord-est del Brasil, costa notar-li l’edat que té. La veu és certament més rogallosa, però les seves paraules són tan vigents com fa dotze anys, quan va abandonar la presidència amb uns nivells de popularitat que cap altre president no havia assolit mai.

Abans de comparèixer davant del públic, ha dut els seus acompanyants al lloc que va néixer. Els seus parents han reconstruït la barraca de fang tal com era antany: amb la cuina de llenya i el racó cobert del pati que feia de lavabo.

Lula fou treballador del metall, líder sindicalista i durant els últims anys de la dictadura va fundar el partit obrer. El 2002, els brasilers el van escollir com a primer president de la classe treballadora i la seva elecció vingué seguida d’anys de glòria. A Garanhun recorda que les dones de la neteja per primer cop guanyaren prou diners per pagar-se bitllets d’avió i que molts joves negres de famílies humils van aconseguir entrar en una universitat pública.

Vol recomençar-ho tot plegat per corregir un contratemps històric —tal com Lula descriu els anys de Bolsonaro—?  És factible? Si en té l’oportunitat, haurà de conviure amb milions de persones que parteixen de la base que ha guanyat per frau electoral. Bolsonaro no cedirà tan fàcilment. I els seus seguidors de ben segur que no desapareixeran d’un dia per l’altre.

Traducció de Laura Obradors

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.