En la batalla que lliura Occident per aturar l’agressió russa a Ucraïna, un dels objectius ha estat posar entre l’espasa i la paret els oligarques propers al Kremlin. Com a pilars del règim autocràtic que encapçala amb mà de ferro Vladímir Putin, les sancions econòmiques de la Unió Europea, els Estats Units d’Amèrica i el Regne Unit s’han dirigit contra aquesta facció de la classe dirigent russa. Altres figures importants de l’estructura de poder eslava també han estat castigats financerament.
Quasi l’única institució dirigent de Rússia que s’ha lliurat del setge econòmic occidental ha estat l’Església ortodoxa russa. L’entitat cristiana, a través del seu patriarca Ciril I, ha donat suport a la invasió russa d’Ucraïna definint-la com una croada contra un Occident decadent, caracteritzat, segons la visió ultraconservadora del referent dels ortodoxos russos, per patrocinar uns models de vida allunyats dels principis que regeix el seu credo. Un dels símptomes d’aquesta presumpta decadència, tal com va exposar de manera homòfoba Ciril I, serien “les desfilades gais”.
La defensa de l’ofensiva militar de Putin a territori ucraïnès del patriarca de l’Església ortodoxa russa ha mostrat la complicitat entre el Kremlin i la principal institució religiosa russa, que d’ençà de la caiguda de la Unió Soviètica ha guanyat influència institucional. “L’Església ortodoxa s’ha convertit en una mena de valedor espiritual, dels principis i valors que defineixen l’actual règim rus. Atès que el sistema polític rus, que pivota sobre la figura de Putin, està virant cap a posicions més conservadores, amb elements propis de la Rússia tsarista, hi ha una complicitat més gran amb l’Església ortodoxa russa, que actua com a referent cultural i moral”, explica Abel Riu, politòleg especialitzat en l’espai postsoviètic i president del centre de pensament Catalonia Global Institute.
“L’Església ortodoxa russa ha estat tradicionalment molt lligada a les estructures de poder polític de Rússia, fins i tot durant el període soviètic. És cert que fou perseguida durant una llarga temporada, però a partir de la Segona Guerra Mundial va firmar-se un pacte de convivència amb Stalin. Amb el naixement de la nova Rússia, erigida després de la caiguda de la Unió Soviètica, ha adquirit un paper fonamental”, assenyala Francesc Serra, expert en relacions internacionals i professor del Departament de Dret Públic i Ciències Històriques i Jurídiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual anota que “tant Borís Ieltsin en el seu moment, com ara Putin han finançat l’Església ortodoxa russa”. El règim autocràtic, per exemple, va impulsar canvis legislatius a favor de retornar a l’Església ortodoxa russa les terres confiscades durant l’etapa comunista, així com ha tractat d’atorgar-li altres privilegis.
El suport de la institució religiosa ha estat un element crucial en la legitimació i acceptació de la política desplegada per Putin. “Encara que l’assistència regular a missa és molt baixa, amb una participació que oscil·la entre el 5% i el 10% de la població ortodoxa, el poble rus es pren l’Església ortodoxa com un element de cohesió social i nacional. Hi ha una identificació amb els discursos dels popes i del patriarca; existeix un respecte molt gran a les seues reflexions”, indica, tot i puntualitzar que aquesta identificació i respecte “no es produeix des del punt de vista dels valors defensats pels ortodoxos russos”. “De vegades, pot coincidir que els principis de l’Església ortodoxa russa siguen acceptats per la població, com ara que la condemna agressiva dels ortodoxos a l’homosexualitat és compartida per una societat marcadament homòfoba. En canvi, en altres qüestions hi ha diferències. Mentre l’Església ortodoxa russa rebutja taxativament l’adulteri, aquest comportament està prou estès i fins a cert punt acceptat a Rússia”.
L’estreta relació entre el Kremlin i l’univers ortodox rus està marcada per la simbiosi ideològica. La deriva tradicionalista del règim de Putin ha provocat que els posicionaments sobre aspectes com ara la família o el matrimoni homosexual cada vegada siguen més propers als valors ortodoxos, en correspondència amb la centralitat política que s’ha instaurat a Rússia. Una coincidència en qüestions morals que també es produeix a escala nacional. “L’Església ortodoxa russa es considera com l’església del conjunt de les Rússies, això és, Ucraïna, Bielorússia i la mateixa Federació Russa. Per als ortodoxos russos, hi ha una mena d’unitat de destí universal. Aquest posicionament entronca amb el nacionalisme que pregona Putin, ja que l’Església ortodoxa russa ha projectat la guerra des del punt de vista de superar les línies divisòries entre Ucraïna i Rússia, de tornar a situar Ucraïna al seu lloc, al costat de la Federació de Rússia”, desgrana Riu.
“Putin ha estimulat un nacionalisme fort, el qual, en un primer moment, va ser definit com a pragmàtic, però que ha evolucionat cap a tints evidentment de caràcter agressiu. Aquesta visió nacional de concebre Rússia més enllà de les seues fronteres és plenament compartida per l’Església ortodoxa russa. Si el Kremlin somia amb la gran Rússia, l’Església ortodoxa russa pretén tenir la mateixa preeminència sobre la resta de territoris que es consideren la gran Rússia. Es tracta d’una cosmovisió, d’un marc nacional i cultural que sovint empra la mateixa societat russa”, complementa Serra, que apunta com Moscou, sota el pretext de considerar-se la Tercera Roma i guardià del cristianisme, tracta d’erigir-se en la llum que guie la resta d’esglésies ortodoxes de l’Europa de l’Est.
L’autoconcepció com a Tercera Roma de Moscou, segons narra l’expert del Catalonia Global Institute, prové de quan “l’Imperi Romà d’Occident va entrar en declivi i Constantinoble va erigir-se en capital de l’Imperi Romà Oriental, la capital del qual va caure en mans dels otomans durant el segle XV. A partir d’aquell moment, Moscou va emergir com la Tercera Roma, com els guardians de la cristiandat. Aquesta visió ha perviscut en el temps”, analitza.
Si l’Església ortodoxa russa ha mantingut aquesta visió expansionista russa i s’ha caracteritzat per un pensament radicalment conservador, el seu patriarca Ciril I s’ha ubicat en unes coordinades, fins i tot, encara més extremades. “És especialment conservador i se li atribueix haver estat espia del KGB, un fet que podria ser cert perquè durant un determinat moment del període soviètic va produir-se una infiltració de l’estat a l’Església ortodoxa i, de manera especial, a la seua cúpula. Ciril I ha demostrat tenir un fort nacionalisme rus i ser bastant poc tolerant”, radiografia Serra, que agrega: “L’Església ortodoxa russa participa en el consens ecumènic universal, però ho fa amb pregàries per a la conversió a l’ortodòxia, especialment d’aquells cristians protestants, els quals fan actes que són vistos com a salvatges. És cert que als anys noranta va haver-hi un corrent més oberturista, però ràpidament fou relegat i eliminat. Fins i tot, algun dels religiosos que hi pertanyien va morir d’una manera sospitosa”.
Cisma ortodox
L’alineament de la institució religiosa de Moscou amb els somnis imperialistes de Putin ha provocat un trencament històric a la comunitat ortodoxa. A l’oposició a la guerra manifestada per 300 clergues ortodoxos russos, se suma la descomposició de l’Església ortodoxa russa present a Ucraïna i l’allunyament de Moscou sobre Constantinoble, constituïda durant segles en l’Església ortodoxa que actua com a referent moral de la resta. A Ucraïna, abans del 2019, convivien tres esglésies ortodoxes: hi havia una d’obediència a Moscou, i dues autòctones d’Ucraïna sense el reconeixement de Constantinoble. “Hi ha una que està encapçalada per un patriarca força polèmic, antic agent del KGB i que va dir que la COVID-19 era una maledicció per la tolerància a l’homosexualitat. Actualment, és la riota d’Ucraïna”, amplia Serra. Aquestes tres esglésies van intentar unir-se l’any 2019, però la pressió de Moscou va evitar que l’Església ortodoxa russa se sumara a l’operació. Ara bé, van haver-hi alguns bisbes ortodoxos d’obediència a Rússia que s’hi van integrar.
La creació d’una Església ortodoxa d’Ucraïna, com a unió de diverses esglésies, fou una operació, tal com rememora Riu, “patrocinada per l’anterior president ucraïnès Petró Poroixenko”. “En una decisió inèdita per als terminis en els quals es mou l’Església ortodoxa, Constantinoble, que conserva la potestat d’autoritzar les diferents esglésies ortodoxes, va reconèixer-la. Aquest moviment va provocar que Moscou trencara els llaços històrics amb Constantinoble, una maniobra que suposa un cisma importantíssim al món ortodox perquè l’Església russa és la més important per poder polític, econòmic i demogràfic”, contextualitza Serra, que afegeix: “Els russos, atès que Turquia és membre de l’OTAN, acusen Constantinoble d’haver pres la decisió sota les ordres de la CIA”.
L’emergència d’una Església ortodoxa pròpia d’Ucraïna i reconeguda oficialment per Constantinoble ha definit l’escenari religiós del país. Del 72,7% dels ucraïnesos que es consideren ortodoxos, el 51,3% es declaren fidels a l’Església ortodoxa d’Ucraïna i el 25% a la d’obediència a Moscou, segons dades de l’any 2021. La guerra orquestrada per Putin, tanmateix, ha canviat l’escenari. “L’Església ortodoxa russa present a Ucraïna ha condemnat la invasió i molts dels bisbes s’han negat a recitar la benedicció del patriarca Ciril I. Encara que en una guerra la informació s’ha de descodificar amb molta cura, s’han observat moviments de religiosos de l’Església ortodoxa d’obediència a Moscou que s’estarien passant a la ucraïnesa. De fet, s’albira com a força possible que l’Església ortodoxa d’obediència a Moscou s’acabe unint amb la ucraïnesa. Siga com siga, l’Església ortodoxa russa a Ucraïna quedarà molt minvada. I això no és anecdòtic: estem parlant de milions de persones, d’una part important de la població ucraïnesa”, ressalta Serra. L’impacte religiós de la invasió russa i, en conseqüència, de l’alineament de Ciril I amb Putin.