-Senyor Brudermüller, la guerra d’Ucraïna podria implicar que BASF, d’un dia per l’altre, perdés una de les seves fonts principals d’energia i una de les seves matèries primes més importants: el gas natural. Com viu aquest risc el conseller delegat d’una empresa líder del sector a nivell mundial?
BASF és el principal consumidor industrial de gas natural d’Alemanya i, com a tal, no poder accedir al subministrament de gas ens afectaria especialment. Tot i així, fa temps que vam començar a reduir-ne la nostra dependència i volem arribar al punt en què ja no hàgim de necessitar dues de les nostres plantes de gas pròpies. D’aquesta manera, podríem reduir la nostra demanda en un 50%. Encara quedaria, però, l’altre 50%, que necessitem com a matèria prima per a la producció d’amoníac, d’hidrogen o de metanol, per exemple.
-Com d’elevat considera el risc que aviat s’interrompi realment el subministrament de gas?
Sospesem diversos escenaris, que van des d’una interrupció total a llarg termini fins a una reducció temporal de l’oferta. Per a la planta de la ciutat de Ludwigshafen, el límit és clar: si el subministrament de gas a la planta disminueix en més d’un 50%, la fàbrica no pot funcionar i caldrà apagar totes les instal·lacions. Si la situació és una altra, tenim marge de maniobra segons el cas.
-Què prioritzaria si no pogués produir tots els productes a plena capacitat? Per no empitjorar encara més la situació de falta d’aliments, prioritzaria, per exemple, l’amoníac, que s’utilitza per als fertilitzants?
Això ho parlem primerament amb els nostres clients. Tot i així, també presentem propostes a la política per il·lustrar a què destinaríem el poc gas que rebríem per aprofitar-lo al màxim a nivell econòmic. Hi ha productes que són essencials per mantenir en funcionament les cadenes de producció del sector alimentari, de la indústria farmacèutica o automobilística. I si la situació arribés a un punt insostenible, hauríem de parlar amb l’Agència Federal de les Xarxes per decidir quines instal·lacions caldria aturar.
-Podria mencionar, a tall d’exemple, un producte que sigui rellevant per al conjunt del sistema?
Han mencionat l’amoníac, del qual en depèn la producció de fertilitzants, però també la de poliamida per als cotxes. Sense amoníac, no hi ha poliamida; i sense poliamida, no hi ha cotxes. El problema és que el 80% dels costos totals depenen del preu del gas i, si continua augmentant, la producció deixarà de ser rendible molt ràpid.
-Els plans d’emergència preveuen que, en cas d’una interrupció en el subministrament de gas, la ciutadania tingui prioritat. El president del consell d’administració d’E.on, Karl-Ludwig Kley, però, reclama que sigui la indústria qui en tingui. Què en pensa?
Això està previst en una directiva europea i a les seves regulacions corresponents a Alemanya, que tothom ha de complir. Per aquest motiu, no serveix de res reclamar que es canviï l’ordre de prioritat. Al sector industrial hem elaborat plans d’acció per reduir la demanda de gas. Ara també cal que la ciutadania es plantegi com pot reduir la seva i com pot adaptar el seu estil de vida. Cal actuar de manera conjunta per poder deixar enrere la nostra dependència del gas tan ràpid com sigui possible.
-Davant la brutalitat de Putin i de les seves tropes a Ucraïna, no caldria renunciar immediatament al gas i al petroli?
A nivell humà puc entendre que s’arribi a aquesta conclusió, però un embargament energètic malauradament debilitaria Europa com a mínim tant com debilita Rússia. Crec que les sancions aplicades a les altes tecnologies són molt més eficaces. Hem de pensar a llarg termini. El que volem és defensar els nostres valors. Per tant, ara ja hauríem d’anar pensant que poden venir altres conflictes geopolítics més endavant i hauríem de considerar què caldrà per poder-los superar. Europa ha de ser més forta del que és avui. Personalment em vaig alegrar que el govern federal reaccionés amb tanta prudència.
-La guerra a posat de manifest que Europa, i especialment Alemanya, tenen una gran dependència del gas rus. Quina lliçó n’ha d’aprendre Europa?
Hem d’accelerar notòriament la transició cap a les energies renovables per poder reduir ràpid les nostres emissions de CO2 i complir els objectius climàtics al mateix temps. La política climàtica establerta al Pacte Verd Europeu no estava ben orquestrada, però ara tenim una nova oportunitat. M’alegra veure que la coalició governamental actual ho està accelerant.
-És molt benèvol amb el govern federal. Tanmateix, al ministre d’Economia, Robert Habeck justament se li va ocórrer substituir el gas rus per energies fòssils provinents, entre altres, de Qatar. Això no farà que Alemanya surti d’una relació de dependència i entri en una altra?
Substituir la gran part del gas rus amb gas liquat és una mesura d’un realisme sa. Sobretot perquè també es fa molt d’èmfasi en les energies renovables.
-Accelerar la transició climàtica comporta riscos perquè es preveu que, d’entrada, els preus de l’energia continuïn augmentant. Hi ha perill que l’economia europea perdi competitivitat?
Sabem que, a dia d’avui, es pot produir electricitat de fonts d’energia renovables de manera competitiva. El que falta és la infraestructura. Ara per ara, les nostres centrals elèctriques estan situades a la mateixa planta. Si, en comptes d’això, portem electricitat provinent dels parcs eòlics del mar del Nord, cal disposar dels cables corresponents. Tanmateix, nosaltres no som els únics que podem ni hem de procurar-los, sinó que és l’estat qui ha de crear la infraestructura necessària.
-Tot just ara acabava de dir que cal fer un gran esforç conjunt. Quina part del compromís ha d’assumir el sector privat?
Ja s’estan fent moltes coses. Fem grans inversions en tecnologies baixes en emissions que ara per ara encara no són viables a nivell econòmic i també en els nostres propis parcs eòlics. Tot i així, un dels motius del miracle econòmic alemany després de la Segona Guerra Mundial fou la infraestructura que va procurar l’estat. Era una molt bona infraestructura i el sector privat va ampliar-la. En aquell moment van ser carreteres, canals i vies ferroviàries; avui sobretot calen xarxes elèctriques, el 5G i fibra òptica. Tot això ho ha de posar l’estat perquè després sigui la indústria qui ho reforci.
-La Comissió Europea vol protegir la indústria del continent mitjançant la recaptació d’un impost sobre les emissions de carboni que s’aplicaria als béns d’importació. Suposo que són bones notícies.
En absolut! Un aranzel d’aquest tipus indicaria que el model europeu no és competitiu i que l’economia necessita una tanca de protecció. Comportaria molta burocràcia i probablement tingués moltes llacunes. Per aquest motiu, defenso un sistema en el qual no calgui cap aranzel d’aquesta mena. Si es vol que la indústria redueixi les emissions de carboni, cal plantejar-se com quedarà el model de negoci. Per exemple, es podria garantir un finançament inicial a les empreses que apostin per una producció no contaminant i premiar la celeritat, en comptes d’imposar-los costos encara més elevats i després protegir-les contra la competència amb mesures carregoses.
-Vol subvencions, vaja.
No, no es tracta d’obtenir subvencions a llarg termini tal com podíem obtenir mitjançant la llei de les energies renovables. Tanmateix, moltes de les solucions tecnològiques apropiades avui dia no surten a compte i ens calen ajudes inicials. Això, però, no significa que les rebem durant temps! La demanda d’electricitat a BASF es multiplicarà per tres o per quatre perquè volem electrificar processos que fins ara es duien a terme amb gas. Per cobrir aquesta demanda cal molta electricitat provinent de fonts renovables. Hem invertit en la construcció d’un part eòlic offshore i volem invertir en més, però depenem del suport de la política.
-La relació entre la política i el sector privat sembla estar canviant profundament. Durant l’època de la globalització, els interessos econòmics tenien una influència decisiva en l’ordre global, i el comerç mundial liberalitzat va crear benestar. Actualment, però, l’economia es fa servir com a arma?
Pràcticament no hi ha cap país que s’hagi beneficiat tant de la globalització com ho ha fet Alemanya. Ara, però, hem vist que Europa ha de ser més forta en termes militars per poder defensar els seus valors. Això requerirà de temps. I encara és més important que mantinguem la nostra posició econòmica i fins i tot que la reforcem. L’últim que cal és un món dividit en faccions atrinxerades. Això significaria renunciar a la divisió del treball a nivell internacional i el creixement econòmic quedaria reduït per a tothom. Aquesta situació, si tenim en compta els reptes als quals ens hem d’enfrontar —especialment el canvi climàtic—seria contraproduent.
-No fa temps, però, que la desglobalització i la formació de faccions són una realitat? Alemanya no només ha de tallar la seva dependència de Rússia, sinó que també cal que redueixi la seva gran dependència de la Xina.
La globalització tal com la coneixíem ja no tornarà, però tot just s’està començant a emprendre el camí cap a una resiliència i una sobirania més altes, i aquest camí ens pot dur en direccions molt diferents. Invertir completament les cadenes de subministrament és molt diferent de reduir estratègicament les dependències. Si apostem completament per un sistema de faccions autàrquiques, viurem en mons separats i això seria fatal. Per davant tenim grans reptes de futur, com la protecció del clima, que només es poden resoldre a nivell global.
-La Xina ha expressat una clara voluntat d’autarquia.
El conflicte comercial entre la Xina i els Estats Units, juntament amb la pandèmia, han comportat un cert aïllament de la Xina. Jo mateix vaig viure-hi deu anys, allà, i estic convençut que el país es tornarà a obrir, i reforçat, quan la pandèmia s’hagi superat.
-De cara a tractar amb la Xina, quines lliçons ha après BASF de la situació amb Rússia?
No es pot comparar Rússia amb la Xina. Són dos països amb sistemes i cultures molt diferents, i la rellevància econòmica de la Xina és molt superior. El 2030, la Xina consumirà aproximadament un 50% dels productes químics del món. I una empresa global com la nostra no pot renunciar a la meitat del mercat mundial.
-Aleshores això significa que res canviarà a l’hora de fer negocis amb la Xina?
La qüestió no hauria de ser si s’ha de renunciar o no al mercat xinès, sinó en quina mesura se’n vol dependre. La producció de BASF per a la Xina es fa allà mateix, exclusivament per al mercat xinès. Des del punt de vista estratègic, operar d’aquesta manera sempre ha sigut una decisió intel·ligent, per a tots els mercats. Abans era per minimitzar el risc que suposaven les divises i ara ha demostrat ser una bona decisió per motius geopolítics i de política comercial. Amb tot, per a nosaltres el risc principal és Europa, ja que suposa el 40% de tot el volum de negoci de BASF, mentre que la Xina només n’és el 15%.
-Els Estats Units i la Unió Europea han amenaçat amb aplicar sancions contra la Xina si Pequin es posiciona militarment al costat de Rússia. Aquestes mesures també afectarien BASF perquè produeix allà.
El perill hi és, és clar. En el pitjor dels casos, haurem de dissociar l’empresa, però què me’n diu del risc que suposaria no estar presents a la Xina? S’han sospesat totes dues alternatives i s’ha decidit apostar per les oportunitats.
-Argumenta en termes purament econòmics, però no valdria la pena rebaixar l’aposta arran de les violacions dels drets humans? A la regió autònoma de Xinjiang, la Xina ha tancat més d’un milió d’uigurs en camps de treball i de reeducació. BASF produeix precisament a Xinjiang.
Les imatges i els informes més recents són preocupants. Nosaltres estem compromesos amb el respecte pels drets humans i vetllem perquè es compleixin en totes les plantes de l’empresa, arreu del món, a la Xina també. Tota aquesta qüestió al voltant d’abandonar la Xina em preocupa, i és que no són decisions fàcils de prendre. Crec, però, en la força del diàleg. És l’única manera de poder influir.
-Aquest argument es basa en la premissa que el comerç pot comportar un canvi. Creu de veritat que la presència de BASF ha influït positivament en la situació a Xinjiang?
Les plantes que hi tenim són molt petites, només hi ha 80 i 44 persones treballant-hi. Fem auditories internes regularment, l’última fou el 2020. No vam trobar-hi cap indici de treballs forçats ni de violacions dels drets humans, ni a les nostres fàbriques ni al nostre soci comercial. Estic convençut que la nostra cultura empresarial pot aportar una imatge positiva, encara que siguem massa petits per tenir influència real. Diferent és a les altres plantes que tenim a la Xina, on hi treballen 11.000 persones: allà sí que hi veig capacitat d’influir.
-Liderada per la ministra d’Afers Exteriors, Annalena Baerbock, l’estratègia política del govern federal alemany envers la Xina és, ara per ara, de confrontació. Què li sembla?
La Xina és un competidor molt dur, una pua que ningú no pot ignorar. Sempre és interessant llegir els plans quinquennals del govern xinès perquè realment compleix tot allò que hi diu. Cal que acceptem la competència amb la Xina i que col·laborem amb el país en la protecció del clima, però també hem de ser crítics amb la problemàtica dels drets humans. La clau és combinar aquests tres elements.
-Fa poc, el govern alemany va denegar una garantia d’inversions a la Xina sol·licitada per Volkswagen perquè veia un possible vincle amb Xinjiang. BASF també ha sol·licitat garanties d’inversió. Canviarà alguna cosa en els seus principis comercials amb els negocis que tenen a la Xina?
No necessàriament. Aquestes garanties d’inversió formen part de la gestió del risc de qualsevol empresa. Nosaltres valorem i limitem regularment els riscos associats a un país en funció d’anàlisis internes de classificació. Les garanties d’inversió ens serveixen per tenir més seguretat, a la Xina també.
-Hi ha algun límit més enllà del qual no estaria disposat que anés l’empresa?
Sí, és clar que sí. Si se’ns obligués a fer alguna cosa que contravingués els nostres valors, n’assumiríem les conseqüències si i, si calgués, aturaríem la producció. I això ho faríem a qualsevol indret del món.
-Abans ha parlat dels plans quinquennals i ha semblat que mostrava una certa admiració. Europa també hauria d’aplicar una política industrial conseqüent per poder mantenir-se competitiva al costat de la Xina i dels Estats Units?
La política ha reconegut que tenim un problema de competitivitat i això és bo. Al mateix temps, però, el Pacte Verd Europeu comporta tota una munió de noves regulacions. Tenint en compta el risc d’estagflació, la política hauria de revaluar les seves intencions d’acord amb la realitat. Si volem defensar els nostres valors arreu del món, només ho podrem fer si tenim una posició forta. I, ara per ara, no ho és tant com caldria.
-En quin sentit?
Puc entendre per què la política vol una taxonomia verda i una llei que reguli les cadenes de subministrament. Tanmateix, la manera com es vol posar en pràctica frena la competitivitat de les empreses europees. No es fa res més que imposar càrregues burocràtiques i per això hauríem de d’avaluar-ho altra vegada.
-Aquesta legislació per regular les cadenes de subministrament ha de contribuir a imposar estàndards mediambientals i de protecció dels drets humans a nivell internacional, i justament vostè s’hi ha mostrat molt a favor. Que potser l’èxit empresarial aniria per davant, en cas de dubte?
No, però no podem sobrevalorar els nostres punts forts. Si es volen consagrar aquests estàndards en legislació, s’ha de fer pensant a nivell global i de tal manera que les regles del joc siguin les mateixes per a tothom. Europa no pot solucionar aquests problemes tota sola.
Moltes gràcies per l’entrevista, senyor Brüdermüller.
-----
Entrevista realitzada pels redactors Simon Hage i Martin Hesse. Traducció de Laura Obradors.