Hi ha llocs on la victòria ja sembla a tocar. A la capital, Kíiv, a vegades la guerra només sembla una amenaça llunyana. Hi ha molts cafès i restaurants oberts, i fins i tot l’òpera ha reprès l’activitat. Només de tant en tant tornen a sonar les alarmes antiaèries. L’empenta dels èxits, però, podrà portar fins a la victòria? A final d’any –o abans i tot– també s’haurà reconquerit Crimea, va dir a mitjan maig Kirilo Budànov, director dels serveis d’intel·ligència de l’exèrcit ucraïnès. I va afegir que no s’acabarà la guerra fins que no es recuperi la península del mar Negre, annexionada per Rússia el 2014.
Aquesta és una melodia que ara molts entonen en uns termes semblants, no sols a Ucraïna. «L’únic objectiu possible és la victòria, i no només un acord de pau», va dir la presidenta del govern estonià, Kaja Kallas, la setmana passada a Der Spiegel.
El seu homòleg polonès encara ha sigut més clar. «M’han arribat rumors que a la comunitat internacional hi ha intents d’oferir a Putin una solució digna», va dir el primer ministre Mateusz Morawiecki. «Però com es pot oferir una solució digna a algú que ha perdut tota la dignitat?».
Fa més de tres mesos que va començar la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. Des del final de la Guerra Freda, no hi ha res que hagi unit tant l’OTAN com la guerra de Putin. El president rus ha tornat a donar sentit i autoconfiança a l’aliança atlàntica i li ha proporcionat dos nous candidats a l’adhesió: Suècia i Finlàndia.
Però ara són justament els èxits militars inesperats dels ucraïnesos el que torna a generar discòrdia en l’aliança occidental. Putin –com s’ha constatat de moment– no aconsegueix conquerir tot Ucraïna. Tampoc poc instal·lar, com es preveia, un règim vassall a Kíiv. Però com s’acaba una guerra iniciada per una potència nuclear?
D’ençà de la Segona Guerra Mundial, hi ha hagut diversos casos en què un David ha sotmès un Goliat: el 1975 els EUA es van retirar del Vietnam perquè, entre altres coses, els votants nord-americans van deixar de voler ser corresponsables d’aquella guerra a l’Àsia oriental després de 50.000 soldats morts.
El febrer del 1989, la Unió Soviètica va retirar els seus soldats de l’Afganistan perquè el cap d’Estat, Mikhaïl Gorbatxov, va reconèixer que no es podia guanyar la guerra contra els mujahidins. Però la derrota va donar pas també a l’obertura que conduiria a la desintegració de l’imperi soviètic: una deshonra que Putin ha qualificat com la pitjor catàstrofe del segle XX i que volia corregir amb la invasió d’Ucraïna.
Oficialment, tots els caps d’Estat occidentals asseguren que és només cosa d’Ucraïna determinar amb quines condiciones és possible signar la pau amb Putin. Sobretot el canceller alemany, Olaf Scholz, que té una relació gèlida amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, vol evitar que es tingui la impressió que les seves decisions tenen més pes que les de Kíiv.
D’altra banda, els EUA i els socis de l’OTAN ja han promès més de 50.000 milions d’euros en ajuda militar. Han enviat tancs, drons i obusos; i el fet que n’enviïn pocs o molts a partir d’ara també determinarà les perspectives militars dels ucraïnesos. Per això, doncs, Kíiv no marca ell sol els objectius.
Entre bastidors ha començat una disputa entre els aliats de l’OTAN sobre els objectius de guerra pels quals cal apostar.
És evident que Scholz i el president francès, Emmanuel Macron, no volen posar el llistó massa alt a Putin. No és que vulguin un triomf de l’inquilí del Kremlin, però encara menys volen arriscar-se a embrancar-se en una guerra directa amb una potència nuclear humiliada i imprevisible.
A Berlín molts polítics del govern van sentir preocupació quan a final d’abril el secretari de Defensa nord-americà, Lloyd Austin, va declarar en una conferència amb aliats celebrada a la ciutat de Ramstein, a l’estat federat de Renània-Palatinat, que Ucraïna no tan sols havia de guanyar la guerra contra Putin, sinó que també calia afeblir Rússia perquè li fos més difícil envair els països veïns. L’estratègia de “guanyar i afeblir”, tal com l’han denominat a Washington, va ser rebuda amb eufòria en molts països de l’est d’Europa.
Aquella estratègia, però, era diametralment oposada a les declaracions de Scholz i Macron. El canceller alemany no ha dit mai la paraula victòria, i a diferència de Joe Biden evita qualificar Putin de criminal de guerra.
Macron, per la seva banda, havia declarat en una intervenció a començament de maig davant del Parlament Europeu que calia resistir a la temptació d’“humiliar” Rússia. En els darrers anys, Macron ha apostat repetidament pel diàleg amb Moscou. I en les últimes setmanes fins i tot ha parlat diverses vegades per telèfon amb Putin, però sense èxit.
Putin no ha deixat que ni Macron ni Scholz el dissuadissin d’envair Ucraïna. I de moment el cap del Kremlin no dona senyals de voler-se asseure seriosament a la taula de negociacions: el seu ministre d’Exteriors, Serguei Lavrov, va explicar fa unes quantes setmanes que les converses es durien a terme sobre la base dels resultats militars.
Per això totes les mirades es dirigeixen a Washington, que és amb diferència qui més contribueix a l’entrega d’equipament militar a Ucraïna. Els nord-americans envien drons, artillera i míssils antiaeris ultramoderns. Oficialment, Biden no s’ha fet mai seves les paraules del seu titular d’Exteriors sobre el debilitament de Rússia, i divendres passat l’ambaixadora nord-americana a l’OTAN, Julianne Smith, va dir en una conferència a Varsòvia: «Volem que Rússia pateixi una derrota estratègica. Volem que Rússia es retiri d’Ucraïna».
Entre bastidors, però, alts funcionaris com l’assessor de seguretat nord-americà Jake Sullivan o el director de la CIA, William Burns, sostenen en converses discretes amb aliats que s’han sobreinterpretat les declaracions del cap del Pentàgon. En comptes d’una victòria d’Ucraïna al camp de batalla, el que vol Washington és forçar Putin a adonar-se que no pot guanyar la guerra.
Aquesta és una línia que deixa obertes moltes interpretacions i al mateix temps no posa Putin entre l’espasa i la paret. És també una reacció a la realitat, cada cop més funesta, del front oriental. Durant les primeres setmanes de guerra, Ucraïna va aconseguir uns èxits sorprenents i va derrotar Rússia en molts punts. Però, a diferència del que passava a començament d’abril, ara els serveis secrets occidentals estan d’acord que una victòria ràpida dels ucraïnesos és un escenari més que improbable. En aquesta segona fase de la guerra, diuen, Putin actua amb més habilitat que en l’avanç mal planificat sobre Kíiv de final de febrer.
Els objectius militars dels russos són ara més limitats: en comptes d’envoltar completament les tropes ucraïneses al Donbass, cosa a què van haver de renunciar aviat, ara els russos es limiten a l’extrem oriental de l’àrea del Donbass controlada per Ucraïna, a prop de la ciutat de Severodonetsk.
Al Donbass, l’exèrcit rus bombardeja les posicions ucraïneses amb artilleria de gran abast. Les tropes no avancen –i ho fan a poc a poc– fins després dels bombardejos. Ara els reforços també estan assegurats. Els serveis d’intel·ligència alemanys calculen que ara mateix Rússia està en disposició de portar al front diàriament fins a 300 tones de munició: un material que suposa una enorme potència de foc. Des del govern alemany també diuen que les sancions occidentals a l’energia no són tan efectives com s’esperava. Entre el març i l’abril, l’Índia sola ha duplicat amb escreix les importacions de petroli de Rússia. La maquina bèl·lica només s’aturarà quan a causa de l’embargament faltin components electrònics importants per als moderns sistemes d’armament, afirma un alt funcionari alemany.
La CIA ha elaborat escenaris semblants. Segons les seves previsions, Putin es prepara, tant a l’est com al sud d’Ucraïna, per a una guerra de desgast lenta i brutal. Com que, segons l’anàlisi dels experts, el president rus està totalment aïllat de qualsevol forma d’assessorament crític, continua creient que amb una bona empenta podrà aconseguir guanyar territoris en els pròxims mesos. Militarment, els EUA ja s’han preparat per a una guerra llarga. Dilluns, quan els ministres de Defensa de més de quaranta països es van trobar en una videconferència, no es va parlar només del ràpid subministrament de vehicles de combat o d’obusos; Lloyd Austin va demanar també que els aliats comencessin a fer plans per a una guerra que podria durant anys.
Al govern alemany comparteixen els pronòstics més funestos. Perquè hi hagi avenços, un bàndol hauria de ser superior a l’altre en una proporció de tres a u. I això no ho aconseguiran ni els russos ni els ucraïnesos. Per això ara mateix hi ha molts indicis que apunten a una guerra de posicions llarga i sagnant. Putin no s’asseurà a negociar fins que no tingui res més a guanyar sobre el terreny. Aquesta anàlisi coincideix amb les declaracions d’alguns alts funcionaris russos: «No tenim pressa», va dir Nikolai Patruixev, secretari del Consell de Seguretat rus, quan dimarts li van preguntar per l’estancament de la invasió russa.
L’objectiu de mínims de Putin és conquerir, si més no, el Donbass; de fet, va justificar la invasió dient que volia protegir aquesta regió. De les dues àrees del Donbass, Rússia ja ha conquerit gairebé del tot la regió de Lugansk i quasi la meitat de la regió de Donetsk. A més, el Kremlin vol annexionar oficialment aquelles regions del sud d’Ucraïna que ha ocupat durant les últimes setmanes. «Rússia ha arribat aquí per quedar-s’hi», va declarar el secretari general del partit del Kremlin, Andrei Turtxak, quan va visitar Kherson. Un nou ukaz de Putin permet la ràpida emissió de passaports russos als habitants dels territoris de Kherson i Zaporíjia: un indici més que el president rus vol aconseguir fets amb rapidesa.
La pregunta és fins quan Occident podrà mantenir la versió oficial que la invasió de Putin ha sigut un “error estratègic”. En cas que Rússia vulgui envair altres zones del sud d’Ucraïna, a banda del Donbass, el nou argument s’ensorrarà. Si després s’arribés a una solució negociada, alguns observadors temen que Putin probablement ho consideraria tan sols com un alto el foc més llarg. Tot seguit el governant rus reprendria la guerra contra Ucraïna, com ja va fer el 2014. Per això a Washington cada cop hi ha més veus que aposten per mantenir una actitud dura respecte a Moscou i convèncer els europeus perquè s’hi sumin.
L’objectiu d’afeblir Rússia és correcte, diu John Herbst, exambaixador dels EUA a Ucraïna. Putin, diu Herbst, està cometent terribles crims de guerra a Ucraïna. «Que ara països com Alemanya o Itàlia parlin de bastir ponts amb Putin o fins i tot d’oferir-li una solució digna és un error de totes totes».
A Berlín, per contra, temen que una llarga guerra de desgast podria conduir a la desintegració de l’aliança contra el Kremlin. «Putin intenta que Occident es cansi de la guerra i que tot d’una apareguin en primer terme les greus conseqüències de les sancions», diu un membre d’alt rang dels serveis secrets. A l’estiu, si no abans, podria esvair-se la posició comuna. Dimecres la ministra d’Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, va dir que tenia por que s’arribés a una “fatiga” bèl·lica, la qual cosa podria fer que l’opinió pública europea dediqués l’atenció a altres qüestions.
Des de la cancelleria alemanya veuen amb satisfacció que el president Zelenski s’hagi expressat amb més moderació que molts dels seus sobre els objectius de guerra. A començament de setmana, quan van preguntar-li a Zelenski –en la seva intervenció al Fòrum Econòmic de Davos– si veia realista reconquerir Crimea, va dir que allò possiblement costaria la vida a centenars de milers de soldats ucraïnesos. «El preu té la seva importància», va dir Zelenski. Ara sembla que ni tan sols els nord-americans estan disposats a armar Ucraïna fins al punt que pugui combatre per conquerir Crimea; i encara menys disposat hi està Scholz, que encapçala un govern que fins ara ni tan sols ha aconseguit subministrar els tancs Gepard promesos a Ucraïna. Un fet que no sols ha cridat l’atenció a Ucraïna, sinó a tots els països de l’est d’Europa.
«Sembla que a Berlín el conflicte li queda molt lluny», diu Justyna Gotkowska, experta en seguretat del think-tank Centre per als Estudis Orientals, amb seu a Varsòvia. Mentre en silenci molts europeus de l’est tenen l’esperança que hi hagi un canvi de règim a Moscou, Scholz –diu Gotkowska– només és capaç d’afirmar que Putin no ha de guanyar aquesta guerra. Això, diu l’experta, perjudica greument la imatge d’Alemanya. Un perjudici que ni tan sols podrà compensar amb diners en cas que un dia calgui reconstruir Ucraïna: «Aleshores Alemanya tindrà mala reputació pel fet de voler fer negocis a Ucraïna. I encara més després d’haver contribuït tan poc a salvar el país».
Traducció d'Arnau Figueras