Primer sona La Internacional, després passen retronant els avions de combat. Sis avions militars fan voltes en formació per damunt de la ciutat portuària de Zhuhai, al sud de la Xina; i després algunes naus van en direccions diferents. Un avió puja i baixa; dos més passen xiulant entremig dels altres. Amb fum vermell, groc i blau pinten al cel unes franges retorçadíssimes, mentre el retrunyir de les turbines es barreja amb la música militar i els crits dels espectadors.
Damunt la teulada d’un edifici situat a l’extrem de l’aeròdrom, hi ha una cabina de vidre sota el sol abrasador del migdia. A dintre hi ha dos homes uniformats que comenten l’espectacle aeri. Diuen que només els EUA i Rússia tenen avions de combat de fabricació pròpia comparables a aquests. “Això demostra el poder d’un gran país”.
És el dia 1 d’octubre, la diada nacional de la Xina. Normalment, l’espectacle aeri de Zhuhai té lloc cada dos anys, però aquest cop n’han passat tres a causa de la pandèmia. L’espectacle és una mostra de les capacitats de la indústria armamentística xinesa; i un escenari idoni per enviar el missatge que vol transmetre Wang Wei, vicecomandant de les forces aèries xineses. A Washington, diu, afirmen que els EUA han d’invertir més diners per “intimidar” la Xina. Wang els respon des de Zhuhai: “Si no tenen por de nosaltres, ja ens trobarem al cel”.
L’aeroport de Zhuhai està situat just a la costa. A l’altra banda de la pista d’aterratge, les vistes donen al mar de la Xina Meridional, unes aigües que formen part del Pacífic occidental, que s’estén des de Hawaii fins més enllà de Singapur i des de Kamtxatka fins a Austràlia. Entre els polítics i els militars s’ha generalitzat l’expressió “Indopacífic” per anomenar aquest territori enorme, en què s’inclou també l’oceà índic.
Indopacífic és un terme geoestratègic. Defineix una àrea on viu més de la meitat de la humanitat, que és molt dinàmica econòmicament i per la qual discorre la major part del comerç mundial. Al mateix temps, a l’àrea indopacífica hi entren en col·lisió els interessos de les dues grans superpotències, els EUA i la Xina. A més, hi xoquen les reclamacions territorials de potències regionals significatives i hi bullen diversos conflictes irresolts.
Cap Estat ni cap aliança militar han controlat mai del tot aquesta àrea. Qui s’hi va acostar més va ser l’imperi japonès expansionista durant la Segona Guerra Mundial. D’ençà de la seva derrota el 1945, però, els EUA es van establir com a potència ordenadora a l’Àsia oriental, fet que ha tingut unes conseqüències duradores: amb la pax americana, antics adversaris bèl·lics es van transformar en aliats, dictadures van passar a ser democràcies i països pobres es van convertir en Estats pròspers, des del Japó fins a Corea del Sud passant per Taiwan, Malàisia o Singapur. Fins i tot el Vietnam té ara una relació d’amistat amb els EUA.
Washington voldria conservar aquest ordre sorgit en la postguerra i reafirmar-se com a “potència del Pacífic”. Avui dia ho fa sobretot militarment, amb patrulles de la marina i acumulant tropes a la zona; però en un futur ho voldria fer amb més intensitat mitjançant aliances polítiques, associacions econòmiques i col·laboració tecnològica.
Pequín, però, vol canviar l’statu quo i mantenir els EUA a ratlla. Econòmicament, els xinesos ja ho han aconseguit en bona mesura: la Xina és el soci comercial més important de gairebé tots els seus veïns. Tanmateix, des de fa més de deu anys Pequín també va augmentant la seva influència militar rearmant les seves forces aèries i marítimes i ampliant illes del mar de la Xina Meridional –reclamades també per altres Estats– fins a convertir-les en bastions amb grans quantitats d’armament.
La pressió que crea la Xina amb aquestes accions desencadena una pressió en sentit contrari. A mitjan setembre, Austràlia, el Regne Unit i els EUA van inaugurar una nova aliança militar, l’Aukus, amb un nom que barreja les sigles dels tres països. Washington i Londres subministraran a Canberra submarins de propulsió nuclear, un avanç significatiu en la relació de forces estratègica de l’àrea indopacífica.
Ara bé, l’aliança Aukus, que va deixar sense efecte un contracte de compra de submarins convencionals amb França i que per això va generar enrenou a Europa, només és un dels molts projectes militars de la zona. De fet, gairebé tots els països que tenen importància a l’Indopacífic s’estan armant: la Xina i els EUA, Corea del Nord i del Sud o l’Índia i Taiwan. S’ha iniciat una evolució que no se sap com acabarà. Podria desembocar en un equilibri sostingut per la por, com el que hi va haver a Europa durant dècades en temps de la Guerra Freda. Però la cursa d’armament al Pacífic també podria fer desembocar aquesta àrea del món, econòmicament dinàmica i políticament fràgil, en una confrontació militar.
Quines pors i quines ambicions determinen aquesta cursa d’armament? Quins objectius estratègics persegueixen els països de la conca indopacífica?
Zhuhai, Xina
Sondes especials, llançamíssils, tancs: l’assortiment d’objectes que s’exposen a la fira d’armament de Zhuhai és ampli. A l’hangar set, un pare adorna el seu fill amb un con de metall que sembla un gran pa de sucre carbonitzat: la càpsula d’aterratge d’una nau espacial xinesa.
Però els objectes més espectaculars de l’exposició són tres aeroplans que volen baix: el dron de reconeixement WZ-7, que és gairebé igual que el seu homòleg nord-americà, el Global Hawk, i el míssil aire-aire PL-15E, que es llança des d’avions de combat i pot volar a una velocitat diverses vegades superior a la del so. Es preveu que sigui un èxit d’exportació; pel que sembla, el Pakistan ja n’ha fet una comanda. Finalment, el J-20, un avió que es pot fer invisible als radars. Es tracta d’un avió de cinquena generació que a Zhuhai es presenta per primer cop amb motor xinès i no rus. La indústria armamentística xinesa, durant dècades supeditada a la imitació de les armes soviètiques, ara ja brilla amb llum pròpia.
No avançar en aquesta direcció hauria estat una enorme pèrdua de diners. El 60% del creixement mundial de la despesa en defensa des de l’any 1990 es deu exclusivament a la Xina. En els últims deu anys, la despesa en armament de la Xina ha augmentat un 76%, fins als 252.000 milions de dòlars anuals. Només els EUA hi destinen més recursos; força més: 778.000 milions.
Més que les xifres absolutes, als observadors nord-americans els preocupa com Pequín inverteix els milions. Amb 360 vaixells de guerra, la marina xinesa ja disposa d’una flota més nombrosa que la dels EUA, la qual, això sí, és superior qualitativament.
També és molt nombrós l’arsenal de la Xina pel que fa als míssils balístics. A l’estiu van aparèixer unes imatges de satèl·lit en què s’observaven camps on hi havia centenars de magatzems amb míssils acabats de construir. La Xina disposa només d’uns 350 caps nuclears, una quantitat molt petita respecte a la dels EUA i Rússia. Però la construcció dels magatzems de míssils podria indicar que Pequín vol fer pujar aquesta xifra.
Aproximadament la meitat dels míssils xinesos són armes d’abast mitjà amb base terrestre. Sobretot en aquest segment, els EUA estan endarrerits perquè, a diferència de la Xina, fins fa dos anys estaven lligats pel tractat INF sobre armes d’abast mitjà signat el 1987 amb Moscou.
El fet que la Xina aposti tant pels míssils d’abast mitjà té a veure amb la seva doctrina de defensa. A diferència de Washington, Pequín de moment no té com a objectiu una projecció de poder mundial, sinó la capacitat de mantenir a ratlla un potencial enemic.
I sembla que a la Xina la possibilitat de ser objecte d’un atac va ser una preocupació concreta fa uns quants mesos. Segons informacions dels serveis secrets nord-americans, Pequín temia que el president sortint dels EUA, Donald Trump, es plantegés un atac militar contra la Xina. Dos dies després de l’assalt al Capitoli, el cap de l’Estat Major, Mark Milley, va trucar al seu homòleg xinès i el va tranquil·litzar: “Som 100% estables. Va tot bé”. A final de setembre, Milley va confirmar aquesta trucada davant el senat, feta pública prèviament per l’experiodista del Washington Post Bob Woodward.
La signatura de l’acord Aukus podria reforçar les suspicàcies de la Xina. L’expert en assumptes nuclears Zhao Tong creu que és “exagerat” dir que posa en perill la marina xinesa. Però altres observadors xinesos temen que algun dia els submarins nuclears d’Austràlia puguin impedir als submarins xinesos “obrir-se pas cap al Pacífic occidental” passant pel mig de l’anomenada primera cadena d’illes entre el Japó i les Filipines. La Xina, igual que les altres quatre potències nuclears i l’Índia, disposa de submarins amb míssils balístics, que són claus per a la capacitat atòmica de Pequín.
Taipei, Taiwan
El mateix dia que l’esquadra de vol acrobàtic feia giragonses per damunt de Zhuhai, un nombre molt més gran d’avions de combat xinesos duia a terme una missió molt més seriosa. L’1 d’octubre, 38 avions i bombarders van entrar a la zona de control del trànsit aeri d’una illa que des del punt de vista del comandant en cap de les naus pertany a la República Popular però és governada per dissidents. Una illa el destí de la qual podria determinar si la guerra freda que s’està covant entre la Xina i els EUA acaba sent una guerra “calenta”: Taiwan.
Els pilots de les forces aèries xineses van dur a terme deu missions com aquesta el 2019, 380 el 2020 i 600 fins a mitjan octubre del 2021. Més clarament que amb aquestes xifres no es pot descriure la tensió que hi ha damunt l’estret de Taiwan. El 3 d’octubre, vaixells de guerra dels EUA, el Japó, el Regne Unit, el Canadà, els Països Baixos i Nova Zelanda van participar en una maniobra marítima prop d’Okinawa. L’endemà Pequín va enviar encara més avions.
D’entre els molts punts conflictius que hi ha entre els EUA i la Xina, Taiwan és el més perillós. D’ençà de la victòria electoral de la presidenta Tsai Ing-wen–crítica amb Pequín– el 2016, la Xina augmenta la pressió sobre aquesta república insular democràtica. Cada cop amb més freqüència, l’exèrcit xinès executa maniobres militars per intimidar Taipei.
Tanmateix, com va dir fa uns quants dies al parlament de Taipei el ministre de Defensa, Chiu Kuo-cheng, la situació no havia sigut mai tan greu com ara “al llarg dels meus més de quaranta anys de vida militar”. Els diputats van decidir augmentar el pressupost d’armament de Taiwan en més de 8.000 milions de dòlars.
Washington, que com la majoria d’Estats del món no reconeix diplomàticament Taiwan però des de fa dècades li subministra equipament militar, es troba davant un dilema. Alguns experts dels EUA aconsellen que s’abandoni l’“ambigüitat” estratègica i que s’ofereixi a Taipei crear una aliança oficial de protecció. D’altres recomanen que s’armi l’illa “fins a les dents”; i encara n’hi ha d’altres que alerten que s’hauria d’impedir “a qualsevol preu” una guerra a l’entorn de Taiwan.
A començament d’agost, Washington va autoritzar un acord de venda d’obusos i munició per valor de 750 milions de dòlars. A començament d’octubre, es va saber que forces especials dels EUA ja eren a l’illa per formar soldats taiwanesos. El govern nord-americà pressiona Taiwan perquè continuï augmentant el seu pressupost d’armament i perquè s’armi contra la Xina, igual que la Xina s’arma contra els EUA: amb una estratègia anomenada de porc espí, fent que un atac sigui tan costós per a l’adversari que hi hagi de renunciar.
Pyeongtaek, Corea del Sud
El camí que porta a Camp Humphreys passa pel costat de tractors, camps d’arròs i arbres tenyits de colors tardorals. Només els avions de combat que retrunyen pel cel, igual que a Zhuhai i davant de Taiwan, destorben la tranquil·litat d’un matí assolellat d’octubre en una zona rural de Corea del Sud.
Camp Humphreys està situat 65 quilòmetres al sud de Seül i, amb 34.700 soldats i civils, és la base nord-americana a l’estranger més gran que existeix. “Som aquí per protegir Corea del Sud de qualsevol enemic o amenaça”, diu el coronel Lee Peters, que ens rep al quarter general. “Katchi kapshida”, diu en una catifa que hi ha a l’entrada: “Ens mantenim units”. A Camp Humphreys es fa palpable el significat del refrany que diu que qui vol la pau s’ha de preparar per a la guerra. A l’aeròdrom s’enlairen helicòpters Chinook, i no gaire lluny hi ha sistemes de defensa antimíssils, vehicles cuirassats i camions cisterna.
Fins ara la intimidació anava dirigida a Corea del Nord, que continua desenvolupant el seu programa nuclear i de míssils. En les últimes setmanes, el governant Kim Jong-un ha presentat davant la societat internacional un míssil hipersònic, un llançamíssils ferroviari i nous míssils de creuer.
I Corea del Sud també s’arma. Seül està modernitzant el seu exèrcit, està desenvolupant avions de combat propis i està invertint en drons i satèl·lits militars. Segons el parer d’alguns observadors, això només serveix en part per intimidar Corea del Nord. Perquè, com tots els països d’aquesta zona, Corea del Sud es troba al mateix temps enmig de la tensió entre els EUA i la Xina.
“Els coreans som a l’ull de l’huracà”, diu S. Paul Choi, director de StratWays Group, una empresa d’assessorament sobre qüestions de seguretat. “Anhelem la pau, però temem represàlies i venjances”.
El fet que ara els EUA subministrin submarins nuclears a Austràlia però a Corea del Sud encara no, ha fet que a Seül es plantegin quines són les prioritats de Washington. El president sud-coreà, Moon Jae-in, ja ho havia anunciat durant la campanya electoral del 2017: “Necessitem submarins de propulsió nuclear”.
S. Paul Choi rebutja les crítiques per la preocupació que genera la cursa d’armament: “Tingui en compte què passa al voltant nostre: Corea del Nord està ampliant un arsenal que cada vegada és més capaç d’esquivar defenses antimíssils i que pot posar a prova les garanties de seguretat dels EUA. La Xina està ampliant el seu arsenal amb armes nuclears i convencionals. Els que s’indignen veient que Corea del Sud reforma el seu exèrcit desconeixen la realitat”.
A les parets del quarter general de Camp Humphreys encara hi ha penjades fotos de la guerra de Corea. El conflicte es va acabar el 1953 amb un alto el foc. Però no es va tancar formalment. I fa quatre anys va estar a punt de tornar a esclatar.
L’any 2017, Donald Trump va plantejar-se atacar Corea del Nord, si més no segons investigacions del periodista Bob Woodward. Poc després, Trump va preparar un tuit en què volia comunicar als familiars de soldats nord-americans que se n’anessin de Corea del Sud. No se’n va desdir, però, fins que algú li va dir que Corea del Nord entendria allò com els preparatius d’una guerra.
La sensació que ja no es pot confiar en els EUA en qualsevol circumstància també l’han experimentat els europeus durant l’era Trump. Però que una guerra pugui estar a tan sols una piulada irreflexiva és una lliçó exclusivament coreana.
Honolulu, Hawaii
El maig del 2018, Washington va canviar el nom del seu “comando del Pacífic”, instal·lat als verds turons situats damunt Honolulu, i li va posar “comando de l’Indopacífic”. Així el Pentàgon va deixar clar fins a quin punt s’havia desplaçat el seu focus estratègic: la seva atenció ja no se centra en l’Atlàntic, sinó en els oceans Pacífic i Índic, a l’altra banda del planeta.
Aquest “viratge cap a l’Àsia”, que el govern dels EUA ja va anunciar fa deu anys en temps d’Obama, va molt més enllà que el mer desplaçament de més vaixells de guerra i soldats a l’àrea indopacífica. També fa bascular el centre de gravetat de la política d’aliances dels EUA, si convé en detriment dels europeus, com demostra l’acord de l’Aukus i l’acció desconsiderada envers França.
El 2007 els EUA ja es van reunir per primera vegada amb Austràlia, el Japó i l’Índia en un grup de quatre països que tenien suspicàcies davant l’ascens de la Xina. Durant anys, l’anomenat grup Quad no va aconseguir gaires avanços a part de mostres de solidaritat, però ara la seva preocupació és més tangible. Tan sols dies després de l’anunci de l’Aukus, Joe Biden va convidar els seus socis a Washington. Oficialment, no van esmentar la Xina, però el seu missatge va ser inequívoc. Segons el primer ministre australià, Scott Morrison, l’àrea indopacífica ha de ser “una regió lliure de coercions, en què els drets sobirans de totes les nacions siguin respectats i les disputes es resolguin pacíficament”.
El que sembla que no tenen clar del tot els EUA és el paper que podrien desenvolupar els seus socis europeus a l’Indopacífic. En principi, el govern nord-americà aplaudeix que països com el Regne Unit, França i ara també Alemanya –amb la seva fragata Baviera– enviïn vaixells de guerra a la zona. Però el ministre de Defensa, Lloyd Austin, va generar dubtes sobre aquesta posició no fa gaire. A Singapur Austin va dir que es preguntava si no “hi havia territoris on el Regne Unit podria ser més útil”. Sembla que el ministre es planteja una mena de divisió del treball: els EUA s’ocuparien de la Xina i l’àrea indopacífica i els europeus més de Rússia i l’Atlàntic.
Possiblement, però, dividir el món segons criteris com aquests no s’adequa als temps actuals. Al setembre el màxim responsable de software del departament d’Austin, Nicolas Chaillan, va anunciar la seva dimissió. Va declarar que ho feia en protesta per la digitalització, massa lenta, de l’exèrcit dels EUA. Tenint en compte la velocitat a què la Xina augmenta les seves capacitats d’intel·ligència artificial i estratègia cibernètica, va dir Chaillan al Financial Times, el Pentàgon no tindrà “cap opció de presentar batalla” d’aquí a quinze o vint anys: “A parer meu, ja és massa tard”.
Base militar de Stirling, Austràlia
Garden Island és un tros de terra inundat de sol. L’illa, situada prop de Perth, a la costa oest d’Austràlia, està voltada de platges blanques. Hi està permès pescar i fer surf. Però de la nit al dia els visitants no s’hi poden quedar, i un terç de l’illa és zona d’accés prohibit.
A Garden Island hi ha la base de Stirling, que acull els sis submarins dièsel classe Collins de la marina australiana. La flota, imponent però envellida, aviat serà substituïda; però no pas pels submarins francesos de Naval Group que s’havien encarregat primer, sinó per vehicles marítims de producció britànico-nord-americana.
Els detalls del pacte Aukus s’aniran concretant al llarg del pròxim any i mig. Però a dia d’avui ja es pot qualificar l’acord d’històric, atès que marca un gir total en la política nord-americana. D’una banda, perquè fa més poderosa la marina australiana (si bé també la fa més dependent dels aliats). I de l’altra, perquè planteja reptes a l’àmbit més delicat de la tecnologia armamentística contemporània: el de les armes nuclears.
Aquests reptes es deuen al fet que, a diferència dels submarins Collins o els Barracuda que Austràlia volia comprar als francesos, els vuit submarins de l’Aukus no van amb motor dièsel. Són propulsats amb urani altament enriquit, la substància que permet fabricar bombes atòmiques.
Per aquest motiu, Sébastien Philippe, de la Universitat de Princeton, qualifica l’acord de “decisió terrible” per al control de les armes nuclears. Philippe, que havia assessorat el Ministeri de Defensa francès, no és l’única persona a qui l’Aukus genera inquietud. El nord-americà James Acton, expert en desarmament, conclou que els “costos” de l’acord per al control de les armes nuclears “sobrepassen la seva utilitat militar i estratègica”.
La utilitat es basa en el fet que els submarins nuclears poden estar-se molt més temps sota l’aigua i són més ràpids que els convencionals. Els costos són que amb l’Aukus es podria crear un precedent, tant a l’àrea indopacífica com més enllà.
Perquè Austràlia seria un exemple d’un país que, tot i no tenir armes nuclears pròpies, disposaria de submarins nuclears. Philippe diu que no creu que Canberra utilitzi el combustible per fabricar una bomba. La seva preocupació es fonamenta més aviat en una clàusula del dret internacional coneguda com a “buit legal dels submarins”. En principi, el tractat de no-proliferació obliga els països que no tenen armes nuclears a deixar en mans de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (IAEA, per les sigles en anglès) la supervisió de l’urani enriquit. Però els submarins són una excepció.
Si bé no s’ha utilitzat mai, l’Iran sí que s’ho havia plantejat. A Corea del Sud també li agradaria tenir submarins nuclears; i el Brasil ja n’està construint un. La temptació que suposa aquest buit legal per als països que volen construir armes nuclears pròpies és evident: amb el pretext d’un programa de construcció de submarins, es pot construir una bomba lluny de la mirada dels controladors de l’agència atòmica de l’ONU.
Els socis de l’Aukus han avisat la IAEA i, pel que han dit, volen “col·laborar” amb la institució en els pròxims mesos. Però Philippe assenyala que els inspectors de l’ONU tenen poca experiència en el control de submarins nuclears. “A més a més, és molt improbable que els països de l’Aukus els donin l’accés necessari a la tecnologia més sensible”, diu l’expert.
Philippe tem, doncs, que a la zona es produirà una cursa d’armament basada en els submarins. “És previsible que el Japó hi mostri interès”, diu l’expert de Princeton. “I també podem pensar que l’Índia i la Xina construiran les seves flotes de submarins nuclears”.
Així doncs, no sembla pas que el món s’hagi de tornar un lloc més segur al llarg de les properes setmanes: ni a un costat ni a l’altre de l’àrea indopacífica, ni per sobre ni per sota del nivell del mar.
Traducció d'Arnau Figueras