A desgrat de moltes interpretacions carregades d’èpica que s’han fet córrer durant les dècades posteriors al conflicte, ni Alemanya ni Japó tingueren cap possibilitat de guanyar la guerra des del moment en què hi entrà el gegant nord-americà. Només amb la disponibilitat de petroli que tenien els estatunidencs, davant de l’escassesa crònica d’alemanys i japonesos, ja disposaven d’un avantatge estratègic impossible de compensar per part dels enemics. La immensitat del seu poder industrial va fer la resta.
En els últims anys s’han publicat obres i s’ha fet molta divulgació històrica amb aportacions d’historiadors especialitzats en aquell xoc bèl·lic que, deixant a banda els relats concrets de les grans batalles, s’han centrat en què suposà el paper nord-americà en la Segona Guerra Mundial, com va catapultar el conflicte la seva economia i com, en definitiva, va ser el gran trampolí per convertir-se en la superpotència mundial a partir de 1945.
El perquè de l’entrada estatunidenca en el conflicte és clar. A pesar de la teoria de la conspiració que assegura que el president Franklin Delano Roosevelt coneixia les intencions hostils de Japó i que s’estimà més rebre l’atac per així provocar l’entrada dels Estats Units a la guerra, no està provat això ni res de semblant. Sí que és ver que des del moment en què Washington decretà l’embargament de petroli al Japó —l’estiu de 1941, després de dos anys de successius embargaments de diferents mercaderies com a resposta a l’expansionisme nipó per Àsia— el sector més agressiu del Govern de Tòquio —i dels alts comandament militars— apostava per una solució armada i repudiava la negociació diplomàtica.
En aquell context, doncs, existia la seriosa possibilitat de la guerra. D’això Washington n’era conscient, però d’aquí a deixar-se atacar hi ha un abisme. Altra cosa és que Roosevelt, que tenia clar que EUA havia d’entrar en el conflicte —com li demanava insistentment el primer ministre britànic, Winston Churchill—, aprofités l’atac a Pearl Harbor per acabar amb les reticències pacifistes i aïllacionistes que havien estat molt fortes en el país. Es pot dir que si bé no hi ha cap prova que Roosevelt ordenés deixar fer als japonesos, sabé aprofitar molt bé l’immens error de l’agressió nipona per entrar en la guerra, de resultes de la qual el seu país seria la gran superpotència mundial el 1945.
Victòria inexorable
Cada cop més historiadors analitzen que l’entrada dels Estats Units en el conflicte segellà el destí de les tres potències totalitàries de l’Eix: Alemanya, Itàlia i Japó. Un dels que així ho asseveren és James Holland, autor, entre d’altres obres sobre aquella guerra, de L’auge d’Alemanya (2018), en la qual defensa que els nazis no tingueren cap possibilitat de victòria perquè, senzillament, no tenien capacitat industrial suficient per fer front a la dels aliats des del moment que els EUA s’implicà en el conflicte. La seva anàlisi l’ha divulgada a través de llibres i de sèries de televisió sobre la Segona Guerra Mundial. És un dels historiadors més mediàtics. Els seus enfocaments són tan originals com força contundents. Per exemple, ha demostrat el gust ridícul i absurd de Hitler per grans, enormes armes que no serviren mai per res i que suposaren tudar ingents quantitats de diners en investigació i disseny. El cas més espectacular és el d’un mastodòntic tanc —el Landkreuzer o creuer de terra—, de 1.000 tones, que no passà mai de la fase de projecte perquè era impossible que servís per a res més que com a arma d’artilleria estàtica, perquè cap pont ni asfalt l’hauria pogut suportar. I entre d’altres visions crítiques, assegura que la famosa Blitzkrieg o guerra llampec —basada en tancs i vehicles de transport força ràpids— fou un miratge usat abastament per la propaganda, però que no era una vertadera estratègia militar que hagués pogut fer guanyar la guerra, atès que la immensa majoria de les unitats de l’exèrcit alemany estaven molt poc mecanitzades: “Per exemple, de les 135 divisions que Hitler usà per envair França i els Països Baixos el 1940, només 16 estaven mecanitzades”, deia en una entrevista a La Voz de Galícia el 29 de març de 2018.
En el mateix interviu explicava la seva anàlisi d’aquella guerra: “Els historiadors (tradicionalment) s’han concentrat tan sols en el nivell tàctic, és a dir en la lluita en els fronts i en la manera de portar-la a terme, i en l’estratègic, o sigui els objectius globals i les decisions de les altes esferes del poder. Però han oblidat el nivell operatiu: els mitjans que permeten que es concretin l’estratègia i la tàctica, és a dir, l’equipament, l’armament, la munició, la logística, els recursos, els subministraments o el trasllat dels soldats. Quan ho tens en compte tot, (la visió) canvia radicalment”. Exemplificava el cas del tanc nazi Tiger. Reconeix que “és ver que hi ha cartes de soldats britànics i estatunidencs que en parlen com una bèstia terrible i amenaçadora”, però que no era realment un peça que donés avantatge estratègic. “La realitat era que resultava molt complex de manejar, era molt car i poc fiable, difícil de mantenir, de reparar i que gastava molt de combustible en un exèrcit en què el petroli era un recurs escàs”. Mentre, el Sherman nord-americà, del qual es fabricaren molts més, era bo de reparar —durant el desembarcament de Normandia 300 dels 400 que reberen foc enemic tornaren a estar operatius en qüestió de tres o quatre dies—, gastava menys d’un terç de combustible del seu competidor i si bé en un combat un contra un davant d’un Tiger segur que perdia, l’avantatge numèric era tan gran que resultava inexorable que s’acabàs per imposar. I així en tot. En resum: “Alemanya no pogué guanyar” la guerra, en especial d’ençà que s’hi implicaren els Estats Units.
En la mateixa línia, la historiadora nipona Eri Hotta, explica en el seu llibre Japó 1941. El camí a la infàmia: Pearl Harbor (2015) que la decisió d’atacar fou producte de la mescla d’orgull imperialista i militarisme irracional que una part de l’elit política i militar imposà davant el silenci dels que no s’hi oposaren si bé estaven segurs que la guerra era un terrible absurd perquè “no existia cap possibilitat de guanyar”, atesa la molt menor disponibilitat industrial —i per tant de capacitat militar— del país davant del poder bèl·lic estatunidenc.
La desproporció de potència militar s’exemplifica en la comparació següent —extreta de historiasiglo20.org/graficosyestadisticas— de fabricació bèl·lica. Quant a tancs, Alemanya passà de construir-ne 247 el 1939 a 3.942 a 1945, els Estats Units de 331 a 11.968; d’avions de combat, el règim hitlerià en va poder construir 8.295 el 1939, però el 1945 es quedà en els 7.544, mentre que els nord-americans passaren de 12.804 a 49.761. Respecte a la diferència entre Japó i Estats Units, el principal element estratègic de la guerra marítima en la immensitat del Pacífic fou el portaavions, doncs bé, els nipons en va construir durant tota la guerra cinc més altres tants d’escorta —molt més petits, de menys capacitat i molt més lents—, mentre que els nord-americans en tragueren de les seves drassanes 17 —més altres nou que s’estaven construint quan acabà la guerra— i 115 d’escorta.
Basten aquests poques xifres per entendre la gran desproporció industrial i militar que existí entre els EUA i els seus enemics. Pareix del tot raonable pensar que tant Holland com Hotta tenen raó. Ni Alemanya ni Japó tingueren cap opció de guanyar als estatunidencs. “Hem despertat un gegant dormit”, es diu que va dir Isoroku Yamamoto, l’almirall que dirigí l’atac a Pearl Harbor. Tenia raó.
Un gran negoci
La gran potència industrial i militar dels EUA permeté guanyar la guerra i aquesta va ser el trampolí cap a una època de bonança econòmica com mai havia conegut el país. Entre els més entusiastes anti-nord-americans sovinteja la teoria de la conspiració, segons la qual l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial respongué a la voluntat de fer negoci per part de la seva indústria militar. No va ser així, però fou vera que l’economia es disparà a l’alça.
Si ens fixam en el PIB entre els anys 1939 i 1945 dels països bel·ligerants —dades extretes dels quadres comparatius d’ocw.unican.es, de la Universitat de Cantàbria— es veu que la caiguda brutal és la norma entre els perdedors i que entre els guanyadors només un país gairebé el duplica: Estats Units. Si es pren com a base 100 el PIB de 1939, Alemanya cau a finals de la guerra al 80,7, Itàlia al 56,6 i Japó al 50,4. Per la seva banda, el nord-americà arribà el 1945 a 190,6; el del Regne Unit, a 115,5; el de l’URSS es quedà en el 108,2; mentre que França rebé fort ferm: el seu PIB caigué al 50,9. La guerra va ser com un gran trampolí per a la l’economia nord-americana. Tant com que canvià la fesomia del país en molt poc temps. Cal recordar que els últims anys de la dècada dels trenta, amb un New Dealesgotat, amb inversions públiques a la baixa, amb l’atur creixent, la depressió s’estava ensenyorint de bell de nou de la producció. El 1945 el panorama era radicalment diferent.
En els sis anys de la guerra es passà de la profunda crisi al boom econòmic, el qual donà entrada en la gran època daurada del país, la dels anys cinquanta. El creixement mitjà del PIB fou del 4% anual des de 1945 fins a la meitat de la dècada dels seixanta, cosa que afectà positivament tots els àmbits de la vida quotidiana. Entre la fi de la guerra i 1960 l’atur gairebé va desaparèixer. En temps de contracció de la immigració —se’n varen endurir les lleis—, la població passà de 150 a 180 milions d’habitants. El nombre d’universitaris es triplicà. El PIB per capita va créixer el 35%. El consum es disparà a l’alça: la televisió passà de ser una anècdota el 1945 —any en què se’n vengueren uns 7.000 aparells— a ser present en el 90% de les llars estatunidenques el 1960, en el 75% de les quals el mateix any hi havia una rentadora elèctrica i un cotxe —el 1939 era encara reservat a les famílies d’alt poder adquisitiu però el 1945 ja se’n vengueren 5,5 milions d’unitats i durant els quinze anys següent uns 90 milions—... No debades alguns economistes han batejat els vint anys posteriors a la guerra com l’època de l’opulència.
La Segona Guerra Mundial confirmà el que la Primera havia permès intuir: que l’hegemonia mundial seria la dels EUA. Així fou. Sense guerra en el seu territori —més enllà de simbòliques accions nazis a la costa atlàntica i nipones a la del Pacífic—, amb una economia sense paral·lel en cap altre país del món, amb tecnologia militar molt per sobre de la resta —com la de les bombes atòmiques amb les quals va fer agenollar l’orgull imperial japonès—, amb un exèrcit, armada i forces aèries més poderoses que les de qualsevol altre país, imposant la seva presència decisiva en les noves organitzacions internacionals —Nacions Unides, Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, OTAN...—, exportant el seu mode de vida i cultura —cinematogràfica sobretot— i disposant de bases militars estratègiques a molts de països, el paper preponderant dels Estats Units en el món va ser un fet a partir de 1945.