El viatge a París de Pere Aragonès ha reobert un debat que semblava tancat. Durant la seva estada a la capital de l’Estat francès, a mitjans d’abril, el president català es va trobar amb el Sindicat d’Energies Renovables. En l’encontre va manifestar un renovat interès del Govern català, i també de l’espanyol, a construir el MidCat, un gasoducte que hauria de connectar els dos costats del Pirineu. En primera instància hauria de servir per transportar gas natural, però la intenció a llarg termini seria que servís per transportar hidrogen verd, una font d’energia encara poc explorada.
“El MidCat és un dels projectes que creiem que poden ser més interessants per a dotar, finalment, d’una xarxa de gasoductes el conjunt de la geografia europea”, va dir el president català després de la trobada. No era la primera vegada que tocava el tema. Ja ho havia fet al març en una visita a Alemanya i durant la conferència de presidents del dia 13, centrada en la qüestió de la crisi derivada de la guerra d’Ucraïna.
Sense cap mena de dubte, la preocupació pels subministraments d’energia que viu Europa d’ençà de l’inici de la guerra de Rússia contra Ucraïna ha estat un factor significatiu a l’hora de revitalitzar aquest projecte. Els països de la Unió busquen, com mai, alternatives d’abastiment energètic que els permetin reduir la dependència del país que governa Vladímir Putin.
“Necessitem ser independents del gas, el petroli i el carbó de Rússia”, exposava a principis de març la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. “Com més fonts d’energia, menys dependència hi haurà respecte a determinats productors”, constatava Aragonès després de la trobada amb els empresaris francesos.
El Departament d’Acció Climàtica, però, deixa clar que, en última instància, les competències sobre aquest projecte són del Govern de l’Estat espanyol. Des d’aquesta institució, els darrers mesos, veus destacades, com la de la ministra Teresa Ribera o del mateix president Pedro Sánchez ha manifestat veure amb bons ulls continuar amb el projecte que va quedar aturat el 2019.
El projecte té els seus orígens el 2005, sota la promoció de les empreses Enagas, espanyola, i Teréga, francesa, que controlen les infraestructures gasístiques als respectius estats. L’objectiu no era altre que facilitar el transport de gas algerià cap a l’Europa de més enllà dels Pirineus, en concret, havia d’anar de Martorell a la localitat occitana de Barbaira. Entre 2011 i 2012 es van construir 86 kilòmetres de gasoducte del MidCat entre Martorell –on acaba el gasoducte provinent del sud– i Hostalric. Era una primera fase, que mai entraria en funcionament, i que va quedar estancada per motius diversos.
Més enllà de l’oposició popular a aquest projecte impulsat per la Comissió Europea, hi havia l’oposició de l’Estat francès, amb una alta capacitat d’abastiment nuclear i una pobra xarxa d’instal·lacions gasístiques. La cosa es va anar refredant, fins que, en un clima en què se cercava reduir l’ús de les energies fòssils, el 2019 el projecte va desaparèixer de la llista de projectes d'interès comú de la Comissió Europea on sí que hi havia aparegut el 2013, 2015 i 2017.
Fora de mercat
Entremig, el 2018 un informe de la Comissió Europea encarregat a la consultora finlandesa Pöyry, i publicat per La Marea, posava en dubte la viabilitat econòmica del projecte STEP –com anomenen el tram següent del MidCat les companyies gasístiques. L’informe preveua la possibilitat que hi hagués una aturada definitiva dels fluxos de gas des de Rússia i també l’escenari de l’aturada dels fluxos des del Magreb cap a Europa durant un hivern. Segons la consultora, la construcció del gasoducte no suposaria un benefici addicional en cap dels dos casos.
Antonio Fernández és director a l’Estat espanyol d’Afry –nom actual de Pöyry. En declaracions a EL TEMPS, explica que segons l’estudi el Midcat és “una estructura que es rendibilitza a través del seu ús” i, per tant, en un moment actual de transició a energies renovables, “si ja donava poc benefici, ara encara tens menys termini per rendibilitzar la inversió”. Detalla, a més, que el volum que pot transportar el gasoducte no és “particularment gran” i, en conseqüència, “no resoldrà els problemes de subministrament d’Alemanya o França”, perquè suposaria un total del 2 o 3% del consum de gas europeu.
Josep Nualart, investigador de l’Observatori del Deute en la Globalització, conta que els arguments que han fet revifar el projecte amb la guerra d’Ucraïna “són els mateixos pels quals ja es va començar el 2010. Consistia en la diversificació de la importació de gas per deixar de dependre de Rússia”. Una voluntat, tal vegada, que creu que no es correspon amb els fets, perquè el 2014 “la UE va implementar una estratègia de seguretat energètica per evitar aquesta dependència i es pot veure que no ha funcionat. Llavors el gas rus suposava el 40% i actualment més del 43%”. A més, assenyala, després d’això, Alemanya ha construït el Nord Stream I “que els connecta amb Rússia a través del Bàltic”, i quan va començar la guerra “una de les primeres mesures del Govern alemany va ser no posar en operació el Nord Stream II construït els últims anys per duplicar la importació”.
Nualart constata que “només construir el MidCat no dona solució a deixar de dependre del gas rus. Més tenint en compte que un dels gasoductes entre Algèria i Espanya va deixar de funcionar el 31 d’octubre i la capacitat d’importar gas és menor”. De fet, revertint una tendència històrica, des de febrer d’enguany, els EUA són el primer importador de gas a l’Estat espanyol per davant d’Algèria, que ho havia estat els últims cinquanta. “Els volums que es poden transportar en vaixell són menors i no responen a un contracte bilateral entre estats. Això fa que sigui un tipus de transport més insegur”, argumenta Nualart.
Al seu torn, Fernández també veu un problema en el fet que el gasoducte sigui pagat amb diners públics de l’Estat espanyol: “Si realment resol el problema dels alemanys o els polonesos, que paguin ells”. Recorda, però, que ell no s’oposa per se al MidCat, però “pensem que no es pot assumir una infraestructura en aquestes bases”, perquè l’auge de les renovables “farà que el tub quedi obsolet encara més ràpid; fins i tot més ràpid del que pensàvem fa quatre anys”.
Davant aquest temor, l’aposta de la Generalitat catalana és pressionar l’Estat i les institucions europees perquè el gasoducte es faci amb la vista posada en què, finalment, acabi servint per transportar hidrogen verd. Segons el director d’aquesta consultora especialitzada en energies sostenibles, “el mercat d’hidrogen encara no existeix com a tal; per tant, és una inversió relativament especulativa”, i rebla que, “des del punt de vista independent, no ens sembla una inversió molt adequada, ja que es fa d'acord amb criteris polítics i no econòmics”. Es pregunta quan veurem circular hidrogen per aquests conductes: “El 2030, el 2040? No ho sabem, perquè no està regulat, perquè no existeix”.
Fonts del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat expliquen que no tenen dades sobre com serà l’avenç de l’hidrogen verd, però que dins el pla de descarbonització, amb horitzó 2050, l’hidrogen verd hi té un paper. Detallen que, tot i ser una energia que s’està pendent de veure com evoluciona, “tot sembla apuntar que és el futur”, perquè pot cobrir aquella part de la demanda que no es podrà electrificar. Tot i no saber com pot ser el desenvolupament, prioritza el fet que hi ha demanda i una indústria disposada a investigar.
Riscos ambientals
D’altra banda, cal considerar que “el Consell Departamental dels Pirineus Orientals i la Regió d'Occitània van deliberar en contra d'aquest projecte el 2018”, explica Philippe Assens, portaveu nord-català de la plataforma StopMidcat. Recorda que, “de moment, el projecte no és concret. Però, el col·lectiu transfronterer està preparat per respondre a escala local, europea i amb la Confederació d'Ecologistes en Acció de Catalunya” si continua avançant.
Des del sud de l’Albera, Carol Coll, biòloga i membre de la Plataforma Resposta al Midcat, critica que no sigui “un projecte concertat amb el territori” i que la primera fase, entre Martorell i Hostalric “va ser un autèntic drama pel que fa a tramitació i transparència. Hi va haver moltes irregularitats i, per una part, hi ha desconfiança”. A més, considera que es tracta d’un projecte que “no és necessari”, perquè “l’actual instal·lació ja pot satisfer les necessitats actuals” més encara en un context on s’hauria d’avançar cap a l’ús de renovables.
Així ho pensa Assens també, que conclou que “el gasoducte augmentarà les capacitats de transport, d’intercanvis i d’oferta de gas, cosa que té com a conseqüència un augment del consum i per tant unes emissions més importants a l’atmosfera”. Per contra, per a ell, “avui, les decisions prioritàries a prendre són les mesures per aturar el canvi climàtic”.
Afegeix, també, la preocupació per les conseqüències per al territori nord-català i occità d’un traçat que pot tenir “un impacte fort sobre el medi ambient local amb un corredor de 30 metres d’ample i 120 km de llarg, una canalització enterrada que fracturarà terres agrícoles, contrades naturals i en particular el bosc d'alzina surera de l’Albera on deixarà una cicatriu per sempre al paisatge”.
Un impacte que les entitats del sud denuncien que ja es va començar a fer evident durant la construcció del tram entre Martorell i Hostalric. “Allà on hi havia bosc d’alta qualitat, ara hi ha matollar de baixa qualitat ambiental”, destaca Coll, que recorda que “això es podria salvar amb una bona restauració, sobretot si es passa per traçats amb poca protecció”. L’impacte directe principal, explica aquesta biòloga, “és el de l’accés de la maquinària, la moguda de terres i el transport pesat”, que poden tenir un impacte major o menor “en funció del traçat i la restauració que se’n faci a posterior”. Nualart exposa que, excepte entre 3 i 5 metres d’ample per fer manteniment, “la resta s’hauria de restaurar segons la normativa ambiental, però en el cas d’Enagás no es va produir en cap moment”.
Això els duu a tenir desconfiança en els passos futurs. “A Comarques Gironines ja hi ha moltes infraestructures i diversos eixos de traçat d’interconnexions”, declara Coll, la qual lamenta que no coneixen el traçat que es voldria fer en aquest projecte i que confien poc en el fet que es faci aprofitant els recorreguts on ja hi ha altres vies de comunicació. “En aquests projectes es busquen traçats alternatius per on hi ha poca població. Si passes per 15 masies, tens només l’oposició de 15 veïns i si passes per tot un poble… és més fàcil expropiar terres a alguns veïns que barallar-te amb municipis”, rebla.
Fonts de la Generalitat expliquen que a hores d’ara encara no és clar quin és el recorregut que seguirà el projecte.
La Plataforma Resposta al Midcat encara veu un altre possible impacte ambiental preocupant. “El gas metà, que és el que compon en un 80% el gas natural, té molt més impacte climàtic que el CO2. Si volem apostar per la lluita contra el canvi climàtic, apostar pel gas i el metà no ens sembla interessant”, exposa Coll. Demana, a més, tenir en compte l’impacte climàtic en tot el recorregut de producció més enllà de la combustió. “Si agafés tot el cicle de valor, hi ha moltes fugues, per exemple amb el fracking i el transport”, detalla l’activista que recorda que el fracking –tècnica de perforació com s'extreu bona part del gas que ve dels EUA– “és una cosa que hem rebutjat aquí, al territori i ara acceptem importar-lo d’altres països”.
Mentrestant, però, les dificultats per desenvolupar el MidCat provoquen moviments paral·lels. Des d’Itàlia, l’empresa d’infraestructures energètiques Snam va desvelar a mitjans de març que s’estava estudiant la possibilitat de fer un gasoducte en alta mar entre l’Estat espanyol i Itàlia. El tema va aparèixer en una reunió entre Pedro Sánchez i els seus homòleg italià, portuguès i grec celebrada a Roma.