El sistema d'immersió lingüística vigent a l'escola catalana s'ha convertit des de fa lustres en cavall de batalla de les opcions espanyolistes recalcitrants, les quals han trobat en els tribunals un còmplice per desarticular-lo progressivament. A pesar de gaudir d'un gran consens social, polític i civil a Catalunya, aquest model d'ensenyament amb el català com a llengua vehicular ha patit diverses estocades judicials. L'última ha estat protagonitzada pel Tribunal Suprem, qui ha rebutjat el recurs interposat per la Generalitat de Catalunya a una sentència del Tribunal Superior de Justícia català que imposava un 25% del temps docent en castellà. Aquesta decisió judicial ha provocat una reacció del teixit associatiu en defensa de la llengua catalana i d'un Govern català que aposta per traslladar la resolució dels togats espanyols al Consell d'Europa.
Poques hores abans que l'alt tribunal espanyol llençara un míssil, en forma de sentència, contra un dels principals instruments de transmissió i preservació del català de generació en generació, ERC acordava amb el Govern espanyol conformat pel PSOE i Unides Podem el seu suport als Pressupostos Generals de l'Estat. Els republicans confirmaven el «sí» a l'executiu encapçalat pel socialista Pedro Sánchez a canvi, entre altres qüestions, de fixar una quota del 6% per a les llengües oficials diferents del castellà a la futura llei audiovisual, així com garantir un mínim del 15% de la producció televisiva lineal pública de l'Estat espanyol en català, basc i gallec.
Els independentistes aconseguien, d'aquesta forma, reformar una llei audiovisual en la qual s'havia d'adaptar una directiva europea que protegeix les indústries audiovisuals de cada estat amb l'establiment de quotes de producció pròpia i en els idiomes de cada soci comunitari a les plataformes en línia, això és, Netflix, HBO o Amazon Prime. L'executiu espanyol havia redactat una transposició de la normativa europea que bandejava les llengües oficials diferents del castellà. L'obtenció d'un percentatge de presència de continguts en català, basc o gallec s'albirava, segons han remarcat reiteradament les entitats civils en defensa d'aquests idiomes, en fonamental per la supervivència d'aquestes llengües, atès el rol que juga l'audiovisual i, més concretament, aquestes plataformes en l'oci i, per exemple, en els espais de socialització de les capes més joves. Si l'escola és determinant per a la transmissió generacional, l'audiovisual ho és per al seu ús més enllà de les aules.
Conscients de la rellevància del sector audiovisual en la preservació d'un idioma, Intersindical Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Plataforma per la Llengua i Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc han organitzat aquest dimecres a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, de València, un debat per copsar els reptes i les constants vitals d'aquesta indústria al País Valencià. Moderat pel periodista del mitjà cultural El Temps de les Arts, Xavier Aliaga, l'acte ha congregat la presència del síndic de les Corts Valencianes per Compromís, Fran Ferri; el cap de continguts d'À Punt, César Martí; la parlamentària valenciana d'Esquerra Unida, Estefania Blanes; l'exdirectora d'À Punt Empar Marco; la diputada a les Corts Valencianes per Compromís, Nathalie Torres; la diputada a les Corts Valencianes del PSPV, Mercedes Caballero: el dirigent de Podem Joan Pérez Llorca; el membre del Consell Audiovisual Valencià, Àlvar Peris; el portaveu de Reciprocitat Ara! Toni Infante; el dirigent de la Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana, Vicent Mauri; i representants de les entitats convocants.
«La llengua no pot ser moneda de canvi. No podem estar demanant permanentment almoina amb l'objectiu que es respecten els nostres drets lingüístics com a valencianoparlants», ha iniciat Vicenta Tasa, directora de la Càtedra Drets Lingüístics de la Universitat de Valenciana i membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en referència a com s'han de lluitar sempre els avanços a favor de les llengües oficials diferents del castellà i, particularment, del català. «En aquest moment, la premsa, siga digital o impresa, la ràdio i la televisió lineal són el passat. L'audiovisual i, concretament, les plataformes en línia són el futur. I, per això, el futur de la nostra llengua no es juga ni a la literatura, ni als mitjans tradicionals. Es juga a la intel·ligència artificial, a les plataformes de continguts en línia», ha indicat sobre la rellevància d'aquest camp per a la supervivència de l'idioma propi del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears.
Com si es tractara d'una classe per la seua condició de professora de Dret Constitucional a la Universitat de València, l'experta en drets lingüístics ha assenyalat que «aquesta directiva va impulsar-se perquè Itàlia, França i Alemanya són conscients que l'italià, el francès i l'alemany estan en clara minorització envers l'anglès». «El Govern espanyol, en canvi, va iniciar la seua transposició de manera retardada, la qual cosa ha permès un context de negociació creuada amb el suport als Pressupostos Generals de l'Estat», ha indicat, per remarcar que «s'ignoraven a l'esborrany qüestions com ara l'existència d'indústries audiovisuals més enllà de Madrid o la quota de percentatge de subtítols i doblatge en els altres idiomes oficials».
Aquesta llei audiovisual, d'acord amb l'anàlisi de la també directora acadèmica de la Fundació Nexe, seria «una amenaça per la nostra radiotelevisió pública». «En la llei, s'apunta que les plataformes han de contribuir amb un percentatge concret al finançament de les radiotelevisions públiques. En la normativa dissenyada, però, RTVE acapara tots els fons, quan s'hauria de repartir amb la resta de radiotelevisions públiques autonòmiques», ha suggerit, per subratllar que aquesta batalla «és determinant» per aconseguir més fons, a tall d'exemple, per À Punt. «L'audiovisual és essencial per a la supervivència de la nostra llengua. Si el valencià no compta amb presència dintre de les noves plataformes i les noves tecnologies, no tindrà futur», ha pronosticat.
«El futur està lligat inexorablement a l'audiovisual, a les noves plataformes de contingut», ha coincidit José María Vidal, exsecretari autonòmic de Comunicació per quota del PSPV, qui ha qualificat l'encara llei audiovisual vigent com a «analògica». En la seua funció de president del Consell Valencià de l'Audiovisual, ha criticat que la llei audiovisual dissenyada per la ministra d'Economia, Nadia Calviño, «s'oblida de l'impuls d'un consell audiovisual estatal, d'un organisme regulador que un govern d'esquerres hauria de recuperar després de la seua eliminació en 2013 per part de l'executiu de Rajoy». «A la llei, fins i tot, hi ha un arraconament de la Comissió Nacional de Mercats i la Competència en benefici del departament encarregat de les telecomunicacions, és a dir, la Secretaria d'Estat de Comunicació», ha censurat, per narrar la batalla lliurada contra l'actual normativa del bracet del consell audiovisual de Catalunya i d'Andalusia.
La llei audiovisual, a banda d'aixecar controvèrsia per arraconar el català i deixar en un calaix la iniciativa progressista de crear un òrgan regulador del sector a escala estatal, pot convertir-se en un cavall de Troia perquè les productores de les grans cadenes obtinguen ajudes públiques i beneficis fiscals destinats, d'entrada, a productores independents. «Les grans televisions estan impulsant productores associades per produir els seus continguts, les quals aspiren, de ben segur, a entrar dintre de la categoria de productores independents i, en conseqüència, acaparar les ajudes públiques i les desgravacions fiscals destinades a les realment independents», ha avisat Ximo Pérez, vicepresident de Productors Audiovisuals Valencians, qui ha insistit en la pressió parlamentària que poden exercir les grans patronals televisives i d'aquestes productores «per desnaturalitzar en el tràmit parlamentari la definició d'un productor independent».
«Aquest debat sobre les normatives audiovisuals és una mena de dia de la marmota: sempre es genera molta il·lusió, però, finalment, seguim arrossegant els mateixos problemes», s'ha mostrat escèptic Vicent Monsonís, de l'Associació Valenciana de Productors Independents. «Hi ha un fet històric que explica la importància de l'audiovisual, a través del qual una societat s'explica com és al món. Quan va ensorrar-se el sistema comunista que hi havia instaurat als països de l'Est, els Estats Units d'Amèrica van plantar-se ben prompte per oferir ajuda financera a aquests estats. A canvi d'aquesta injecció per reconstruir infraestructures i equipaments, va prohibir-se el rodatge de pel·lícules de producció pròpia. Tot va importar-se dels Estats Units d'Amèrica. Això va suposar que en pocs anys assumiren una ideologia capitalista superior a l'existent a l'Europa occidental», ha relatat per ressaltar la dimensió fonamental de l'audiovisual.
Amb un discurs reivindicatiu de «la necessitat d'injectar més diners en ajudes al sector i a la radiotelevisió pública valenciana», ha demanat «la confecció d'una estratègia de l'audiovisual a llarg termini». En aquest full de ruta, la producció en llengua pròpia, segons ha exposat, «hauria de ser una línia vermella». «Els ajuts públics han de contribuir a atreure el nostre públic natural», ha etzibat, així com ha lamentat «la incomoditat que experimenta amb els distribuïdors per col·locar continguts en valencià». «Et diuen que el valencià no és una llengua comercial quan amb determinats mecanismes i estratègies trobaria el seu públic natural i, per tant, sí que ho seria», ha agregat amb un discurs força reivindicatiu de la producció confeccionada en llengua pròpia.
«Ens hem de reptar, tot i que sense flipar-nos. Ens hem de reptar per demostrar el nostre talent, per evidenciar que si un producte té qualitat, és indiferent en quina llengua està fet. Es tracta d'una evidència, tal com ha mostrat el cinema català o, en els darrers temps, la cinematografia basca», ha esgrimit Rafa Molès, de l'Associació Valenciana d'Empreses de Producció Audiovisual i Productors Independents, qui ho ha exemplificat amb una anècdota personal: «Quan vam vendre a RTVE un contingut en català, ens van dir que no podia ser perquè estava en paisà. Ara bé, com era de qualitat, van acabar-lo comprant-lo». «Per assumir el repte, però, necessitem que la locomotora, és a dir, À Punt, compte amb el carbó suficient per exercir-ne», ha tancat amb aquesta crida als governants valencians perquè incrementen el suport econòmic a la radiotelevisió pública valenciana. Seria, a parer de les interpretacions d'aquest debat, en una de les millors polítiques lingüístiques a favor del català, ja que apostar per l'audiovisual en llengua pròpia sembra la llavor de la pervivència de l'idioma.