En Portada

Llei de l’audiovisual, la pantalla decisiva per al futur de la llengua

L’inici del tràmit per a l’aprovació de la llei espanyola de l’audiovisual ha provocat un terrabastall. La seua concepció centralista i el menysteniment de les llengües cooficials ha despertat la inquietud dels partits polítics i ha posat en alerta les organitzacions en defensa de l’idioma. En un context en què les plataformes estan arraconant el consum dels models tradicionals de televisió es fa més peremptori que mai establir mecanismes de protecció i promoció de la llengua. Al català, avisa tothom, li va el futur. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Blai i Marta, parella des de fa quatre anys, no arriben a trentena. Ara fa tot just mig any van decidir anar a viure plegats a un piset a un poble de l’Horta, heretat de l’àvia d’ella. Amb l’ajuda dels pares, emprengueren una xicoteta reforma, llançaren mobles antics i en compraren de nous, més al gust d’una parella de la generació Z. El televisor atrotinat de l’àvia també parà al fem i ells han preferit no substituir-lo per cap aparell nou. L’espai on abans hi havia la caixa boba resta ara desocupat. “De moment, hem considerat que no ens cal. Si volem veure alguna cosa, ens ho mirem en l’ordinador. A més, com que cadascú té el seu, podem mirar el que més ens apetix i ja ens va bé”, explica Marta. Fa un parell de setmanes van devorar, plegats, els primers episodis de la cinquena temporada de La casa de papel. Ell ara està cruspint-se la darrera temporada de Lupin i ella, esperonada pel guardó a millor actriu dramàtica a Kate Winslet, tot just acaba de començar Mare of Easttown, a HBO. I els informatius? “Ara fa prou que no en veiem cap, però si en volem vore, ho podem fer a través de les pàgines web de les cadenes”, rebla Marta.

El de Blai i Marta no és un cas extraordinari. El consum de continguts audiovisuals s’ha transformat radicalment en la darrera dècada. La irrupció de les plataformes digitals i canals com YouTube o Twitch estan modificant els nostres hàbits de consum. En només tres generacions hem passat d’una televisió amb tres canals esquifits a un tsunami de propostes catòdiques com mai abans havíem vist. En una societat que tendeix a l’individualisme, el model “a la carta” s’obre camí i s’abandona el sentit gregari d’aquella altra televisió de l’UHF. Són els designis del temps. El canvi és imparable i el període de confinament no ha fet res més que agreujar-ho. “El nostre autèntic competidor és la son dels nostres clients”, va dir l’any 2017 el CEO de Netflix, Reed Hastings. Les maratons de sèries han esdevingut una opció d’oci com qualsevol altra.

Les dades són inapel·lables. A principis de 2019, una de cada tres llars connectades a internet disposaven de plataformes de pagament per veure continguts audiovisuals en línia, segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). A finals de 2020 aquesta proporció arribava a la meitat. Netflix és la plataforma que va al capdavant, amb 4,5 milions d’abonats. Al darrere van Disney+ i Amazon Prime Video, cadascú amb 1,2 milions d’abonats. En la quarta posició figura HBO, amb 731.000 subscriptors. “Les plataformes ja tenen i encara tindran més un protagonisme central en la indústria audiovisual i en els hàbits de consum d’oci”, avisa Francesc Felipe, coordinador de ProMercat, una iniciativa per impulsar la indústria audiovisual valenciana.

Un creixement imparable. Netflix és la plataforma líder a l’Estat espanyol: compta amb 4 milions d’abonats / Europa Press

És en part per això que l’avantprojecte de llei de l’audiovisual del Govern espanyol ha despertat tants recels a casa nostra. El text, aspira a jubilar l’anterior llei —aprovada l’any 2010— i pretén regular el nou panorama audiovisual, també el de serveis a la carta. El seu tarannà centralista i el fet que menystingui la salvaguarda de les llengües diferents del castellà ha sollevat Catalunya, el País Valencià i les Illes, i la resta de territoris amb idioma propi. Tant ha estat així que el Govern espanyol va haver de posposar l’aprovació de l’avantprojecte en el Consell de Ministres de dimarts passat, després de certificar que la proposta generava animadversió entre els tradicionals socis parlamentaris del Govern de Pedro Sánchez. El text no agrada a Esquerra Republicana, Junts, Compromís, PNB, EH Bildu i BNG. També una part d’Unides Podem ha mostrat la seua disconformitat. El Govern català hi ha estat especialment bel·ligerant. L’executiu valencià, per la seua banda, no ha mostrat públicament el seu rebuig, però per la via de les esmenes ha mostrat  la seua disconformitat amb la seua filosofia. Al tancament d’aquesta edició es negociava el contingut de l’avantprojecte, que, en tot cas, s’hauria de sotmetre encara a tota la tramitació parlamentària.

 

Llengua a la carta

Però, quin és el problema d’aquest avantprojecte, que en última instància transposa una directiva europea de l’any 2018? Les crítiques s’han centrat especialment en la quota de continguts en català que les plataformes haurien d’oferir. Segons el text que fins dimarts el Govern donava per bo, aquestes plataformes haurien de garantir una quota mínima del 51% del seu catàleg en obres audiovisuals d’origen europeu, tal com estableix la directiva. Alhora, d’aquest 51%, almenys un 50% hauria de ser en la llengua oficial de l’Estat o bé en alguna de cooficial. Això significa, doncs, que el text no estipula, en cap cas, quin és el percentatge d’obres en llengües cooficials. “Hi ha el risc que el català i la resta de llengües en queden excloses”, avisa Roger Loppacher, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Aquest organisme aposta perquè la meitat reservada a llengües oficials a l’Estat espanyol siga per al català, el basc o el gallec, “atesa la situació de precarietat d’aquestes llengües en l’àmbit audiovisual”.

Roger Loppacher, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) / Europa Press

En l’actualitat la presència del català a les plataformes és ben minsa. Un informe del mateix CAC publicat el passat mes de juny analitzava aquesta qüestió en relació amb quatre plataformes HBO, Disney+, Filmin i Amazon Prime Video. En el moment de fer l’anàlisi, HBO oferia una única obra audiovisual en català, en concret un llargmetratge en llengua original catalana, la qual cosa significava el 0,1% del seu catàleg. El percentatge es va situar en un 0,8% en el cas de Disney+ l’estiu passat, una xifra que no s’explica sense tenir en compte que, a principis d’estiu, la Generalitat de Catalunya va arribar a un acord amb aquesta plataforma perquè incorporara deu nous títols. Fins aleshores només en tenia tres. Per la seua banda, Amazon Prime Video, que és la plataforma que té més títols en el seu catàleg (5.585), ofereix un total de 71 obres audiovisuals en català, ja siguen originals, doblades o subtitulades. Això suposa l’1,3% del catàleg.

En el pol oposat se situa Filmin. En el moment en què es va fer l’estudi, aquest servei, entre els fundadors del qual hi ha el català Jaume Ripoll, oferia 1.949 obres audiovisuals en versió original, doblades o subtitulades al català, això és el 18,9% del seu catàleg. A més a més, Filmin disposa d’una interfície en català, FilminCAT, que dona accés a la part del catàleg en llengua catalana.

Pel que fa a Netflix, l’estiu passat va anunciar a bombo i platerets la incorporació de cinc noves pel·lícules en català, amb la qual cosa disposaria d’un total de 12 produccions d’entre les milers que es poden escorcollar en la seua interfície. 

“L’enrenou al voltant d’aquest avantprojecte posa de manifest fins quin punt l’audiovisual és cabdal en la normalització de la llengua”, explica Francesc Felipe, que és membre d’Escola Valenciana. Aquesta entitat, com Acció Cultural del País Valencià, Enllaçats per la Llengua, la Plataforma per la Llengua, El Tempir, la basca Kontseilua o la gallega A Mesa pola Normalización Lingüística han manifestat el seu rebuig al text que ara està en revisió.

Isona Passola, expresidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, considera que implantar les quotes és indispensable en un context de minorització lingüística. “Els discursos que preconitzen sobre la imposició del català no tenen ni cap ni peus —afirma taxativa—. De veritat algú pensa que una llengua parlada per deu milions de persones pot posar en risc una llengua parlada per 100 milions de persones? Les quotes són necessàries per garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants. I no oblidem que els drets lingüístics són tan importants com qualsevol altre dret humà”.

Isona Passola, expresidenta de l’Acadèmia del Cinema Català / Jordi Play / Arxiu EL TEMPS

El monopoli de RTVE

No és, en tot cas, l’únic punt de fricció en relació amb el paper de les plataformes. També són diners el que està en joc. L’avantprojecte estipula que els anomenats prestadors de serveis a petició (és a dir, les plataformes) i els prestadors de serveis d’intercanvi de vídeos (per exemple, YouTube), quan tenen un àmbit geogràfic estatal, han d’aportar l’1,5% dels seus ingressos per al finançament de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (CRTVE). “Aquesta aportació hauria de fer-se per a totes les corporacions de mitjans públics estatals i autonòmics, ja que tots tenim reptes i necessitats semblants”, apunta Andreu Manresa, director general d’IB3, tot posant de manifest una crítica que també comparteixen a Barcelona i València. “A Espanya el servei públic de comunicació audiovisual no es presta únicament per la CRTVE”, critiquen des del CAC. Mantenir aquest redactat significaria sobrefinançar la corporació espanyola i negligir la resta d’entramats públics comunicatius que funcionen a l’estat autonòmic.

No és l’únic aspecte econòmic que genera discrepàncies. L’avantprojecte estipula que les plataformes tenen l’obligatorietat de dedicar el 5% dels seus beneficis a finançar obra feta a l’Estat espanyol, sense especificar-ne quin percentatge hauria d’estat rodat en llengües cooficials. El CAC reclama que aquest percentatge arribe al 10%, tot tenint en compte que als països de l’entorn la llei preveu percentatges molt més alts. França, per exemple, estableix una contribució directa d’entre el 20% i el 25%, mentre que a Itàlia la forquilla se situa entre el 12,5% i el 20%.

Aquest avantprojecte de llei no respecta la diversitat cultura i lingüística de l’Estat espanyol”, es queixa Roger Loppacher, president del CAC. “El problema de la llei de l’audiovisual és de punt de partida. Com tota la resta de la legislació espanyola, parteix d’un supòsit: que l’espanyol té una posició preeminent sobre la resta de llengües, mentre que la resta de llengües, les anomenades cooficials, són llengües subsidiàries, la protecció de les quals no incumbeix els organismes d’àmbit estatal”, exposa Vicent Sanchis, director de TV3, el qual es mostra poc optimista sobre els canvis que es puguen introduir en les pròximes setmanes, abans de passar pel tràmit del Consell de Ministres. És el que els especialistes en drets lingüístics anomenen "jeràrquia lingüística", tot entenent aquesta com els resultats legals, polítics i socials dels sistemes de valors, ideologies i marcs mentals que justifiquen, assumeixen o pressuposen que unes llengües són millors i més importants socialment i legalment que unes altres“. El més probable és que s’introdueixen pegats, quan en realitat el que caldria és canviar la perspectiva, el punt de partida”, exposa aquest periodista.

Vicent Sanchis, director de TV3 / Jordi Play / Arxiu EL TEMPS

També a València el text impulsat pel Govern espanyol genera neguit. De moment, el Botànic ha optat per evitar el xoc institucional, que resultaria inconvenient per a Ximo Puig tractant-se d’un govern socialista. En el nivell tècnic, però, les posicions són ben clares i el president del Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana—constituït l’estiu passat—, José María Vidal, no s’està de manifestar el seu descontent. Fa dues setmanes, els presidents dels consells audiovisuals autonòmics que existeixen a Espanya —el català, el valencià i l’andalús— ja es reuniren a Barcelona per manifestar conjuntament el seu rebuig a la norma, en considerar que lamina competències. Consideren que el Govern espanyol ha aprofitat aquest procés d’actualització jurídica per estendre la competència estatal sobre els nous serveis audiovisuals i deixar fora els organismes autonòmics, que mantindrien les competències només en els sistemes de comunicació tradicionals. De fet, no resulta gens casual que del text de l’avantprojecte desapareguera el punt 5 de l’anterior llei que feia referència a la promoció de la “pluralitat lingüística”. En el text actual només referencia la “pluralitat social” i ignora completament la qüestió idiomàtica.

El Govern valencià, de fet, va presentar el desembre passat una sèrie d’al·legacions per canviar el sentit d’alguns dels seus punts, com ara aquest darrer. El text, segons defensen, fins i tot podria estar infringint la Constitució, que en el seu article 149.1.21 atorga competències a les autonomies en el desenvolupament i l’execució en matèria de mitjans de comunicació. “L’Estat no pot manllevar-nos aquestes competències”, avisa José María Vidal, que abans que president del Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana va ser secretari autonòmic de Comunicació. Vidal considera, a més, que els consells audiovisuals autonòmics haurien de tenir la potestat per participar en la presa de decisions en un òrgan col·legiat on també hi fora el Consell Nacional dels Mercats i la Competència. “Aquesta no és una llei que aprofundisca en la qualitat democràtica”, es lamenta Vidal. De com acabe aquest serial dependrà la salut de la nostra llengua, però també el futur de la indústria audiovisual de casa nostra. De moment, el comandament està en mans de Madrid.


• PUNTS DE FRICCIÓ

1. Què diu l’avantprojecte?
Estipula que el 51% del catàleg de les plataformes ha de ser d’obres audiovisuals europees. D’aquest, el 50% ha d’estar en castellà o en una llengua cooficial.

Què reclamen els contraris a l’avantprojecte?
Que almenys el 50% d’aquest 50% en llengües de l’Estat es reserve per a les llengües cooficials.

2.Què diu l’avantprojecte?
Les plataformes i els serveis d’intercanvi de vídeos han d’aportar l’1,5% dels seus ingressos a finançar la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (CRTVE).

Què reclamen els contraris a l’avantprojecte?
Que aquest 1,5% no només financie la CRTVE, sinó totes les corporacions autonòmiques audiovisuals que hi ha l’Estat.

3. Què diu l’avantprojecte?
Les plataformes han de destinar el 5% del seu pressupost a finançar obra europea.

Què reclamen els contraris a l’avantprojecte?
Incrementar aquest percentatge fins al 10%.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.