Nacionalisme valencià

La vigència centenària de la Declaració Valencianista

Aquest dimecres es compleixen cent anys d'ençà que diversos intel·lectuals com ara Eduard Martínez i Ferrando o financers com ara Ignasi Villalonga van publicar la Declaració Valencianista, data fundacional del nacionalisme valencià. Amb l'Associació Tirant Lo Blanc actualitzant al segle XXI aquell clam valencianista, diversos representants d'aquella filosofia política defensen a EL TEMPS la vigència dels seus postulats.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com si es tractara del cavall del guerrer Àtila, els Decrets de Nova Planta del 1707 volien esborrar qualsevol institució pròpia dels valencians. Aquesta assimilació del vell Regne de València a Castella, però, va trobar-se a finals del segle XIX amb un cert revifament de la cultura i la llengua pròpia. La Renaixença, tanmateix, no transgredia els marges del regionalisme. Uns límits que van superar-se al caliu del nacionalisme català l'any 1918. Intel·lectuals com ara Eduard Martínez i Ferrando o financers com ara Ignasi Villalonga va posar els fonaments del valencianisme polític a través de l'anomenada Declaració Valencianista, emmirallada en les Bases de Manresa del 1892 data històrica del catalanisme polític.

Aquest clam nacionalista emparat per la Unió Valencianista Regional recollia vuit punts. Atribuïa una personalitat pròpia als valencians que «pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components té dret a construir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i la constitució». Un Estat Valencià del qual «reconeixien la seua comptabilitat» amb una mena de federació espanyola, però gaudint «d'una plena sobirania sense cap intromissió estranya». La cooficialitat del castellà i el català, l'autonomia local, la descentralització del territori a través d'entitats com ara comarques o la possibilitat de «mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convenient i conservant íntegra la seua personalitat» eren altres dels postulats d'una proclama que impulsaria el nacionalisme valencià.

Una fita per al valencianisme que aquest dimecres compleix cent anys. I que, segons tots els representants del nacionalisme valencià de diferent índole consultats per aquest setmanari, encara manté actualitat. «És una referència del valencianisme polític que conserva la seua vigència, al marge del llenguatge emprat durant aquella època», apunta Toni Gisbert, portaveu d'Acció Cultural del País Valencià, a banda d'historiador. «La seua vigència pràcticament del 100% atemoreix per la capacitat avantguardista d'aquells homes que van impulsar-la», reconeix Águeda Micó, coportaveu de Compromís i coordinadora nacional del Bloc. «És més avantguardista en qüestions territorials que l'actual text constitucional espanyol», ratifica Josep Barberà, president d'Esquerra Republicana del País Valencià.

«La declaració es realitza en un context internacional determinat. Dos anys abans s'havia produït una insurrecció a Irlanda i aquell mateix any es van promulgar els catorze punts de Woodrow Wilson amb què esclatà l'Imperi d'Àustria-Hongria i naixien nous estats», explica Gisbert. Al context internacional, però, s'hi suma l'exemple català. No debades, la formació que va redactar la Declaració Valencianista i la Lliga Regionalista Catalana de Francesc Cambó eren considerats partits germans.

Al País Valencià, mentrestant, s'havia sembrat un ambient propici perquè tinguera lloc aquesta proclamació nacionalista. «L'any 1904 s'havia creat la Fundació València Nova, una escissió de Lo Rat Penat amb un perfil més valencianista i no tan regionalista. Aquesta associació, de fet, l'any 1907 impulsà l'Assemblea Regionalista Valenciana, seguint l'estel de Solidaritat Catalana», exposa Gisbert. «L'altre fet anterior, però, és l'Afirmació Valencianista, un altre acte que va madurant l'ambient perquè es produïra quatre anys més tard la declaració», indica.

Text complet de la Declaració Valencianista

«Era una reivindicació més política, diferent del regionalisme folklòric i noucentista que dominava el període de la Renaixença. Es tractava d'una aposta per un valencianisme més modern, relacionat amb l'Estat-Nació dintre de les democràcies liberals», expressa Àgueda Micó. «No era una reproducció dels clams austriacistes que s'havien fet anteriorment, en els quals volien recuperar les institucions pròpies medievals. Era un projecte polític valencianista i nacionalista modern», agrega Gisbert.

El programa, per a Barberà, «plasmava les aspiracions del valencianisme a escala política». «La declaració apostava de manera nítida per la sobirania plena dels valencians, per gaudir d'una hisenda pròpia i gestionar els nostres recursos», exposa Toni Infante, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià, un col·lectiu que està organitzant diverses xerrades i conferències per recordar aquella fita i reflexionar sobre la seua vigència actual, com la que va celebrar-se fa uns mesos a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. «Les seues reivindicacions són plenament actuals. No comptem amb un estat propi, ni som un estat federal. Tampoc gaudim, ni de bon tros, de la sobirania plena, ja que tenim unes institucions pròpies dintre d'un estat de les autonomies que és una mera descentralització jurídica», retrau. I critica: «s'ha demostrat que quan algun parlament autonòmic, com ara el català o nosaltres amb altres lleis socials, vol anar més enllà hi apareix l'aparell judicial del règim del 78 per tallar-ho».

«Pràcticament cap de les reivindicacions que recull la Declaració Valencianista s'han resolt 100 anys després de la seua realització», lamenta Gonçal Grau, president de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc. «No gaudim d'una hisenda pròpia ni d'un finançament just amb els quals puguem gaudir de la capacitat per decidir on destinem els nostres recursos, tal com s'apostava a la Declaració Valencianista. Tampoc s'ha avançat respecte del model territorial de l'Estat, de la relació entre el País Valencià i l'Estat espanyol, i molt menys cap a una solució autènticament federal com recollia el text de 1918», censura. I recorda: «És cert que s'han aconseguit qüestions com ara la cooficialitat de les dues llengües, però no s'ha obtingut una igualtat lingüística en tots els àmbits del País Valencià».

Dels punts que van reivindicar aquell conjunt d'intel·lectuals i personalitats valencianistes, Infante destaca «la possibilitat de mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convenient i conservant íntegra la seua personalitat». «És una de les reivindicacions elementals que no hem d'oblidar i que, òbviament, feia referència a tots aquells territoris com ara Catalunya i les Illes, amb els quals compartim idioma i una cultura pròpia. Nosaltres, de fet, defensem aquesta qüestió, tot i que sempre des de la llibertat i el manteniment de la singularitat i la idiosincràsia pròpia del País Valencià», expressa. «Els ideòlegs d'aquesta declaració van demostrar amb aquesta qüestió un pensament més avançat que l'actual arquitectura constitucional espanyola», insisteix Barberà.

Un nou clam valencianista

Des de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, s'ha intentat que aquesta fita del valencianisme no quede oblidada en un racó de la història. L'any 2008, quan l'efemèride bufava les espelmes del seu 90 aniversari, va editar-se l'obra 90 anys de la Declaració Valencianista (ACV Tirant lo Blanc, 2008) amb l'objectiu de reflexionar sobre el context d'aquella proclama, la seua actualitat i com actualitzar-la als reptes del segle XXI. «La intenció era donar a conèixer la primera reivindicació de calat que considerava el poble valencià com a subjecte polític», relata Grau.

Una de les reunions de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc per preparar la nova Declaració Valencianista| ACV Tirant lo Blanc

Amb la proclama complint un segle d'història, l'associació valencianista ha elaborat, «amb l'ajuda de diversos col·lectius lligats al territori valencià, una nova declaració valencianista que incloga assumptes actuals com el feminisme o el medi ambient». Tal com estableix la nova proposta, a la qual ha accedit aquest setmanari, «l'objectiu, cent anys després, és doble». «D'una banda, donar a conèixer el valor i la importància que el manifest de 1918 va tenir en el seu moment i atorgar-li el paper que encara ara ha de tenir en la construcció (o reconstrucció) de la nostra història col·lectiva; de l'altra, i tenint en compte el missatge del primer manifest, actualitzar-ne l'ambició, traduir-ne el pensament al nostre temps i fer propostes noves, amb la mateixa amplitud d'horitzons que aquells valencianistes de 1918 van tenir de forma honesta i decidida. Sempre amb la voluntat ferma d'aconseguir millorar la qualitat de vida de totes i tots des de l'aprofundiment de la democràcia i de l'exercici de l'autogovern ple», defensa el nou text.

Aquesta nova proposta compta amb dotze eixos, quatre més que l'original. Són «un país que vol ser país», «igualtat lingüística i mitjans de comunicació propis, autònoms i independents», «un país inclusiu i divers», «un país multicultural i d'acollida», «un país feminista», «escola i educació per a un país de futur», «un país vertebrat, amb infraestructures i nou model d'urbanisme», «un país conscient dels límits físics i biològics del planeta», «finançament just i model econòmic», «un país amb drets socials i benestar», «un país de tradicions i festa popular» i «un país cohesionat, un país rejovenit».

Una nova declaració valencianista que s'ha redactat amb la col·laboració d'Acció Cultural del País Valencià, Mariola LGTBI, el Centre d'Acollida al Refugiat – País Valencià, el Centre Cultural Islàmic de València, la Fundació Nexe, Escola Valenciana, el Bloc d'Estudiants Agermanats, Maestrat Viu, la Colla Ecologista La Carrasca – Ecologistes en Acció, la Colla Ecologista d'Alacant – Ecologistes en Acció, la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià, L'Or dels Valencians, Fem Carrer, l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó i el Consell Valencià de la Joventut. «Volíem que s'elaborara des d'un punt de vista plural i participatiu de diferents col·lectius, entitats i associacions referents del País Valencià», detalla Grau.

«Aquesta actualització és una bona proposta que recorda un referent al qual els valencianistes s'agafem. Des de Compromís, ens sentim orgullosos de representar bona part de la filosofia política d'aquella declaració», opina Micó. I tanca: «Sempre és complicat trobar referents des del nacionalisme polític valencià a causa de com s'ha volgut menystenir el nostre moviment. O, si més no, aturar el nostre creixement a través de la violència com va ocórrer durant la Batalla de València». 100 anys després la Declaració Valencianista continua fent de guia per a un valencianisme que, si fa no fa, governa bona part de les institucions valencianes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.