Immersió lingüística

L'escola catalana, objectiu de l'Estat

Una de les grans derivades del conflicte entre l’Estat i Catalunya és l’acaçament al model d’escola catalana. Una pressió articulada a través de ministres, diputats o mitjans de comunicació a propòsit del suposat “adoctrinament” antiespanyol dels alumnes o la desaparició del castellà del sistema educatiu. Atacs que han trobat contestació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’argument de l’obra és antic, però han canviat els actors i, sobretot, el decorat. El model d’immersió lingüística de Catalunya, vigent però evolucionat des de la dècada del 1980, ha estat sempre qüestionat des de fora de Catalunya i vist com una eina d’adoctrinament. Una obsessió que tingué un dels seus pics l’any 2012, quan l’aleshores ministre d’Educació José Ignacio Wert, del Partit Popular, digué en una compareixença davant el Congrés dels Diputats que el seu objectiu era “espanyolitzar els nens catalans”. Malgrat l’enrenou, Wert no canvià el seu discurs.

Tan sols introduí el matís que el que pretenia era que “els nens catalans se sentiren tan orgullosos de ser catalans com espanyols”. Mentrestant, al País Valencià i les Illes, les campanyes contra els models educatius respectius es reprodueixen cada vegada que els populars valencians o balears passen a l’oposició. Amb Catalunya i la seua immersió lingüística com a mirall demoníac.

La penúltima víctima de persecució ha estat el cantant i regidor de Compromís Pau Alabajos: la Federación Católica de Asociaciones de Padres de Alumnos (PCAPA) ha demanat a la Conselleria d’Educació que les seues cançons desapareguen del sistema educatiu valencià.

Aquestes diatribes han tornat a un nou punt d’ebullició. El primer a obrir el foc, l’actual ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo. En una compareixença parlamentària a petició de Ciutadans —el diputat valencià Toni Cantó pretenia explicacions al voltant de “l’adoctrinament ideològic” als centres educatius d’Espanya—, el ministre va revelar que el seu departament havia enviat una carta a la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat catalana per una sèrie de denúncies rebudes en aquest sentit. En la missiva, del 27 de setembre, ampliada el 6 d’octubre, Méndez de Vigo instava les autoritats catalanes a col·laborar en vista del que considerava “indicis de delicte”. En cas contrari, acudiria als tribunals.

Íñigo Menéndez de Vigo.

En què consistien les denúncies? Bàsicament, en acusacions de falta de rigor o tergiversació històrica contingudes en un informe d’un sindicat català sense quasi afiliació ni seu ni delegats sindicals, Acció per a la Millora de l’Ensenyament Secundari (AMES). Aquest informe el van aprofitar Ciutadans i Societat Civil Catalana per encetar una campanya denunciant adoctrinament ideològic en els llibres de text catalans. Entre els retrets d’aquest text de poc més de cinquanta pàgines, figura referir-se a Espanya com a “Estat espanyol”, parlar de Corona catalanoaragonesa —“un invent independentista”, asseguraven— o dir que la principal llei que afecta a Catalunya és l’Estatut i no la Constitució. Qüestions així i unes altres absolutament menors. Malgrat la poca consistència de l’informe, sí que s’ha fet servir com a ariet contra la política educativa catalana.

El següent episodi rellevant el va protagonitzar el ministre espanyol d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis, qui va dir en la cadena francesa Cnews que en el sistema educatiu català no s’ensenyava castellà. El fet tenia la seua importància atès que la mentida es va intentar col·locar en un mitjà estranger.

D’altres figures significades, com els referents socialistes de la vella guàrdia Alfonso Guerra i José Bono, o el sempre polèmic diputat popular Rafael Hernando, se sumaren als atacs a les denúncies d’adoctrinament ideològic. Des de Catalunya, el president del PP, Xavier Garcia Albiol, agafà de nou aquell tren del descrèdit al sistema educatiu català. Una de les cireretes del pastís fou un programa d’Antena 3, Espejo público, de la catalana Susanna Griso, que denunciava que a la Universitat Autònoma es redactaven llistes d’estudiants no independentistes. El programa va ometre la dada important de la filiació dels estudiants entrevistats, concretament en les joventuts de Societat Civil Catalana, la qual cosa originà a les xarxes socials una allau de crítiques, algunes de mal to. El caire i les intencions del reportatge, en tot cas, semblaven evidents.

Un zel sobre l’adoctrinament que no s’ha posat a l’hora de qüestionar despropòsits educatius a Espanya com l’ocultació de les raons de la mort del poeta Federico García Lorca, les festes infantils amb els nens vestits de guàrdies civils i les nenes d’infermeres, les lloances en llibres de text a polítics com Esperanza Aguirre o el tractament retrògrad de les qüestions de gènere, l’homosexualitat i la diversitat. Per no esmentar els intents de posar fi a la laïcitat del sistema públic en benefici de l’Església catòlica.

Alfonso Dastis.



La resposta de la societat catalana

La contestació a aquestes acusacions d’adoctrinament ha estat contundent. Des del capdamunt de la piràmide educativa, la consellera d’Ensenyament Clara Ponsatí, que va dedicar un extens fil sobre la qüestió a Twitter, a sindicats, passant per la junta central de directors de centres públics o el Col·legi de Pedagogs de Catalunya, gairebé tothom va defensar el caràcter inclusiu i plural de l’escola catalana i la immersió lingüística com un model d’èxit, a més de lamentar com a ofensius els atacs. Arguments no sols defensius: també es posà en marxa una recollida de signatures en Change.org, secundada per desenes de milers de persones, per denunciar Xavier Garcia Albiol per les acusacions que a l’escola catalana es fomentava l’odi a Espanya.

El sindicat de l’Ensenyament USTEC-STEs, a més, fou el més contundent a l’hora de contextualitzar aquesta campanya i la posà en relació amb la possible aplicació de l’article 155 de la Constitució. O, el que és el mateix, suggeria que s’estava preparant el terreny per a una intervenció de gran abast sobre el model català. Aquest sindicat remarcava el contrasentit que el partit que pretenia, a través de la LOMQE, que l’assignatura de religió fora avaluable, parlara d’adoctrinament.

Entre les respostes més reeixides, hi ha l’emotiu discurs al Congrés dels Diputats del diputat d’En Comú Podem Joan Mena, a propòsit d’una moció (de Toni Cantó, novament) contra l’adoctrinament. “Sóc fill de la immersió lingüística. I gràcies a això, un fill de dos andalusos és bilingüe i ha tingut la mateixa igualtat d’oportunitats que els fills de la burgesia catalana”, digué. I recordà que el suposat adoctrinament no funcionà massa bé amb ell, estudiant de filologia hispànica i professor de llengua i literatura espanyoles. Mena demanà al ministre Dastis una disculpa o la seua dimissió. I acusà Cantó i els seus d’haver portat al Parlament “un pot ple de benzina”. Ciutadans es va quedar sol en la defensa de la moció. Ni tan sols va trobar la complicitat del PP, que es va abstenir.

Joan Mena.

 

Escola inclusiva i no conflictiva

Tot i que el Col·legi de Pedagogs de Catalunya (Copec) es va pronunciar sobre aquesta qüestió, EL TEMPS ha volgut continuar amb una de les seues representants, la pedagoga de la Universitat Rovira i Virgili i secretària del col·lectiu Maria Concepció Torres. Aquesta experta parlava d’un “procés amb aspectes molt positius per fer una escola inclusiva a tots els nivells, no sols en el tema de llengües, sinó també en qüestions com la diversitat. No hi ha dificultats ni conflictes per temes lingüístics. Aquestes dificultats es creen més des de l’àmbit polític que no des de la realitat de l’escola”. Torres ressaltava que “la competència en castellà dels alumnes catalans és una mica més elevada que la resta. I això són dades de l’informe PISA i d’uns altres informes que es fan a l’Estat espanyol”. “Tu vas a les escoles i els nens parlen castellà i català. I fora utilitzen tant el castellà com el català, siguin castellanoparlants o catalanoparlants a casa. I el context social, de mitjans de comunicació, és també d’aquestes dues llengües”, reblava. La pedagoga ressaltava així mateix l’esforç d’introducció de l’anglès: “Des d’un punt de vista pedagògic, com més llengües puguem incorporar, més llengües aprendrem”.

Pel que fa a la immersió, Torres considerava un èxit el model “des de l’àmbit de la pedagogia. Pels resultats, per com veiem el desenvolupament dels nens mateixos, fins i tot a secundària i les universitats. Pot haver-hi mancances, hem de treballar totes les llengües, però els nens se’n surten. El procés ha estat positiu i s’ha de continuar treballant per anar a més, no sols amb el castellà i el català, sinó amb altres”.

Més prudent es mostrava l’experta pel que fa a la polèmica sobre els llibres de text d’història. “Tots els materials els pots analitzar des de totes les perspectives, pots trobar aspectes ideològics que hi siguin reflectits d’una manera no imparcial. La història, segons qui l’explica, es pot contar d’una manera o una altra. Diries fins i tot que hi ha dues històries diferents. Però això passa també amb qüestions com la perspectiva de gènere”, argumenta.

En el fons de tot plegat, però, habita també una certa confusió de termes. “Fomentar l’esperit crític és fonamental en una societat democràtica. I és un concepte diferent de l’adoctrinament, en el camp de la pedagogia tenim molt clar què és una cosa i què és l’altra. I els polítics també s’ho haurien d’aclarir, perquè no és el mateix”, assenyalava.

I què passa amb alguns materials escolars que tractaven d’explicar el sobiranisme als nens i que han estat molt qüestionats? “Als nens se’ls ha d’explicar, se’ls ha de fer entendre la situació al seu nivell, des d’una perspectiva no política, sinó més de valors i de coneixement del que està passant des de totes les perspectives, no sols d’una: Què fa aquell nen desfilant vestit de militar a Madrid? O que fan aquells nens amb l’estelada? Amb això, se’ls ha d’ajudar a ordenar la realitat, perquè tots els nens venen de famílies i entorns ideològics diferents. I fomentant l’esperit crític potser el nen tindrà una percepció que no serà ni l’apresa a casa ni a l’escola”.

Torres, finalment, nega que a l’escola catalana, fins i tot ara, hi haja conflictes. “Tu vas a les escoles i no hi ha cap escola que hi hagi cap enfrontament o grups separats. Això és a fora, no dins. El que es fa a les escoles és treballar els conflictes i tothom pot dir-hi la seva”, raona l’experta.

A l’hora de tancar aquest reportatge, la pressió continuava. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, plantejava la creació d’una agència estatal per controlar els continguts educatius de les comunitats i exigir “neutralitat ideològica” i garantir la “igualtat de drets lingüístics”. O, el que és el mateix, liquidar l’autonomia educativa. El gran cavall de batalla de l’aposta recentralitzadora.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.