El País Valencià tal com el coneixem avui en dia no s'explica sense les desenes de moviments socials que al llarg de l'últim mig segle han treballat, fort i ferm, per articular una defensa consistent de la llengua i el territori. El final de la dictadura franquista i, sobretot, la instauració de la democràcia, i la dècada subsegüent, fou un període fructífer pel que fa al sorgiment de moviments socials. El naixement d'Acció Cultural del País Valencià, que enguany commemora els 50 anys de la seua existència, n'és un exemple reeixit. Com també els moviments ciutadans que a València s'articularen en defensa del Saler o a Castelló al voltant del Pinar. No s'ha d'oblidar tampoc la mobilització que va generar l'assassinat de Miquel Grau a Alacant, que marcaria profundament diverses generacions d'alacantins.
Han estat, en tots els casos, moviments socials difusos i d'ampli abast, promoguts amb la força ciutadana i bona cosa d'altruisme, en quasi totes les ocasions, a la contra de la inèrcia política, social i també mediàtica. Amb pocs padrins poderosos, caldria afegir. Alguns d'aquells moviments van desaparèixer en assolir els seus objectius i altres han romàs en el temps. Molts d'ells no han estat documentats suficientment i es corre el risc que el record dels seus orígens s'esvaïsca amb el pas dels anys.
Per això són tan importants llibres com Nosaltres. Els primers moviments de l'Escola Valenciana, de Josep Francesc Chaqués, que acaba d'editar la Fundació Sambori. Parcialment memorialista, parcialment documental, Chaqués narra en ell la gènesi de la Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera, una de les entitats sense la qual no s'explica la creació, l'any 1990, de la Federació Escola Valenciana. L'obra, doncs, és una tornada a les arrels, a la feina entusiasta i capficada del mateix Chaqués i dels altres mestres -i també famílies, perquè elles foren especialment decisives- que va fer possible la normalització de la llengua a unes aules que fins principis de la dècada dels 80 havien estat monolingües en castellà.
No és aquesta la primera volta que es documenta l'origen de tot plegat -d'això se n'encarregà Víctor Labrado a Escola Valenciana. 25 anys de Trobades, un llibre que testimoniava amb la veu dels mateixos protagonistes les peripècies, les dificultats i les complicitats d'aquells anys- però Nosaltres. Els primers moviments de l'Escola Valenciana és una aportació valuosa d'algú que, com Chaqués, va ser protagonista d'aquella presa de consciència.
Així, aquest mestre explica la seua experiència a l'Escola Trullàs de Benifaió, un dels centres pioners a l'hora d'introduir l'idioma a les aules, l'any 1985. Perquè aquell procés per normalitzar la llengua fou seguit també d'una intensa campanya mediàtica i d'una contestació minoritària de les famílies que l'equip del Trullàs va contrarestar amb accions en positiu i amb un argumentari molt ben definit sobre els avantatges d'escolaritzar-se en valencià. «Escándalo en las aulas o la discriminación de Benifayó», titulava Las Provincias en un article signat pel col·lectiu Joluma, format per persones properes a Unió Valenciana, el 6 d'octubre de 1985. Tampoc no faltaren les famílies que, ja com a director del centre, li'n demanaren la dimissió.
Moltes famílies, però, celebraren aquell canvi cap a la normalització de la llengua a les aules. Fou per això que en la reunió de l'Associació de Pares d'Alumnes, algunes famílies proposaren de celebrar la bona nova amb una paelleta. Algú va dir, aleshores, que es podria invitar a afegir-se a la resta de centres dels voltants, per allò de fer colla. En realitat, el que estava passant és s'estava començant a teixir una malla gegantina, una xarxa que no pararia d'estendre's
El 20 d'abril de 1986 va tenir lloc la primera Trobada d'Escoles en Valencià de la Ribera. Era un moviment escolar sense precedents al País Valencià, un moviment que situaria l'escola com un dels baluards en la normalització i difusió de l'idioma. I la paelleta va haver d'ampliar-se per a dos mil cinc-cents assistents. I per allò de reconèixer-se tot el grup es dissenyaren unes samarretes amb un cor molt gran al mig amb una quadribarrada i el lema «Jo, vull l'escola en valencià». L'artista Manolo Boix també aportà el seu granet de sorra cedint un dibuix per al programa d'activitats. Ciprià Ciscar s'encarregà de 'beneir' l'acte amb la seua presència.
L'èxit de la jornada fou l'esperó per a la creació, ja el desembre de 1986, de la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en València de la Ribera del Xúquer. D'ella participaven 10.000 alumnes, 350 professors, unes 4.000 famílies i 26 escoles repartides per la Ribera Alta i Baixa. Només un mes més tard, a la Xara, a la Marina, un altre grup de mestres organitzaren una trobada similar, en aquest cas, entre setmana. I el març de 1987, el mateix Josep F. Chaqués va participar en el Primer Encontre d'Escoles Valencianes de l'Alcoià-Comtat.
En els mesos subsegüents se succeirien les reunions i trobades dins les comarques i entre les comarques fins a convergir, el 1990 en la creació d'Escola Valenciana, Federació d'Associacions per la Llengua, de què Josep F. Chaqués n'esdevindria president. Els Estatuts, tot i haver-se confeccionat a Benifaió, estan oficialment signats a Castelló. Fou la manera com els mestres van voler retre homenatge a les Normes del 1932, signades a la capital de la Plana. D'Escola en formaren part les coordinadores de la Ribera, Castelló, Horta de València, Alacant, Vall d'Albaida, Alcoià-Comtat i Safor-Valldigna. D'aleshores ençà, aquella llavoreta ha arrelat i ha pres força i robustesa. I tot plegat, no s'explica sense figures com Josep F. Chaqués, un d'aquells "homes subterranis" de casa nostra.