Cap a un HDP ibèric?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan hom reflexiona sobre les relacions internacionals històriques del catalanisme ( i de les seves mutacions diverses esdevingudes sobiranisme i independentisme) no li costa gaire resseguir un fil llarg que va del suport a Terence McSwinney, alcalde del Sinn Féin acusat de sedició i mort en vaga de fam en una presó anglesa el 1920 o el sionisme laborista dels anys cinquanta (abans que la natura criminal de l’apartheid israelià es fes present) fins a les múltiples causes que el gran i heterogeni bloc que defensa els drets nacionals catalans ha subscrit. Convertim-les en ciutats: Sarajevo, Bilbao, Beirut, Managua, Gaza, Montreal, San Cristóbal de las Casas, Johannesburg o Edimburg. Ens en sortirien tantes!

No hi ha dubte que el sobiranisme català ha buscat sempre casos homologables que servissin de guia i de referència. Sovint se n’ha sortit. A vegades ha prioritzat el camp de les anomenades nacions sense Estat, a voltes les lluites democràtiques i emancipatòries. També en el marc espanyol: el galleguisme o l’asturianisme coneixen la solidaritat catalana al mateix nivell que els sindicalistes d’Andalusia o els estudiants de Madrid. Per a mi la gran victòria del catalanisme, i de l’esquerra catalanista concretament, és que sempre ha estat un moviment que, des de la transversalitat, ha sabut connectar lluites entre elles. Teixint xarxes entre gent i combats que no es coneixien. Si miram quina ha estat la genealogia emancipatòria a l’Estat el darrer segle, hi trobarem, arreu, noms catalans, personatges catalans, topònims catalans ­—i valencians i illencs, també—. Sempre.

Per això quan es parla d’estratègies de futur i d’assolir aliances, i més ara que venen eleccions europees, em ve al cap que recollir tot l’internacionalisme i tota la voluntat de bastir ponts cap a la justícia del catalanisme, no és quelcom que s’hagi assolit. Les campanyes d’internacionalització es succeeixen des d’abans de l’1-O, sí. I des de que hi ha un nombre considerable de presos polítics catalans. Però la tasca de l’ANC, els CDR i Òmnium a l’exterior, la dels partits i, per descomptat, la del Govern, no és suficient.

És en aquest context que el model kurd treu el cap. El moviment polític kurd majoritari a Turquia i a Síria que ha cristal·litzat després de dècades de resistència un projecte novedós, el confederalisme democràtic, basat en el feminisme, l’ecologisme i el pluralisme, ho ha fet, a Turquia, anant més enllà de la proposta tradicional del kurdisme d’esquerres. Via l’HDP (el Partit Democràtic dels Pobles) ha vehiculat una força política estatal capaç de plantar batalla arreu de la República de Turquia: des dels municipis del sud-est més monolíticament kurds i compromesos amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan —PKK— fins a les aldees de l’Anatòlia profunda amb hegemonia de l’islam polític o les riques i kemalistes ciutats de la costa mediterrània. L’HDP a Turquia és el partit dels armenis, dels circassians, dels trans, dels treballadors explotats, dels funcionaris expedientats i de les feministes que malden per fer-se un forat enmig de la tirania erdoganiana. És, per entendre’ns, com si a l’Estat Espanyol Podemos hagués estat impulsat pels independentistes catalans i bascs. I ha funcionat.

Per tant, per què no plantejar a nivell espanyol la forja, partint de la CUP o ERC, d’un projecte similar? Els aliats que tenim a Espanya, d’entrada estan identificats. L’univers posttrotskista dels Anticapitalistes de Miguel Urbán i Jaime Pastor, algunes marees, una part del sindicalisme combatiu, el moviment antirepressiu al voltant de casos com el jove Alfon, del barri de Vallekas. Activistes conscients dels moviments socials més compromesos. Però si es burxa hi ha d’haver més gent: votants i base social de la perifèria de Podemos i IU o, fins i tot, del PSOE, que estan farts d’un règim que cada cop els pren en menys consideració. On no caben drets fonamentals i on l’omnipotència de la banca, els rics i la cultura de “dur amb el feble, tou amb el fort” és el pa nostre de cada dia.

En aquest sentit, l’HDP ibèric podria ser una bona estratègia. Caldria que hi convergissin actors com l’esquerra basca, el moviment nacional gallec i el valencianisme o el mallorquinisme. Una bogeria? Per ventura, sí. O per ventura, no. Potser no els toca, ara per ara, fer-ho a determinats agents, em dirà algú. Però pot ser l’estratègia que l’esquerra independentista necessita per relligar un espai damnificat enorme que inclou artistes damnificats, militants feministes i LGTBI en situació de vulnerabilitat i, en definitiva, centenars de milers de ciutadans que no troben referent, especialment a l’Espanya de cultura castellana, per combatre el règim del 78. Les europees poden ser un bon moment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.