POLÍTICA ESPANYOLA

L'altre Madrid

No apareix als mitjans de comunicació generalistes ni és ben vist políticament, però hi ha un altre Madrid. Un Madrid que escolta Catalunya, que protesta contra l’empresonament dels seus dirigents i que es manifesta amb cara i ulls en favor del dret d’autodeterminació. Una realitat articulada al voltant de Madrileñ@s por el Derecho a Decidir que hem volgut conèixer de prop.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La nit del proppassat 26 de setembre tres persones penjaven llaços grocs a la plaça El·líptica de Madrid, una redona enorme situada al nord-oest de la ciutat.

—Sus DNI, por favor.

Mentre uns agents de policia els retiraven de les baranes, uns altres van requerir-los la documentació. Els acompanyaven diversos membres de la policia secreta vestits de paisà.

Un dels presumptes delinqüents era Pedro Casas, veterà activista veïnal del popular barri de Carabanchel. L’home que l’any anterior, en nom de la plataforma Madrileñ@s por el Derecho a Decidir, havia demanat permís a l’Ajuntament per celebrar un acte sobre el referèndum convocat a Catalunya. El consistori dirigit per Manuela Carmena va cedir-los una sala del complex públic Matadero, però un recurs del PP i la suspensió cautelar posterior dictada pel jutge José Yusti Bastarreche va obligar-los a buscar un recinte alternatiu.

—¡Su DNI!

Casas es negava a donar-los-el alhora que era escorcollat. “Per què m’identifiqueu? Què he fet?”, preguntava amb insistència als agents. Un cop va facilitar-los el carnet, va ser denunciat per haver tardat massa temps a fer-ho. “Encontrándose en la vía pública en actitud sospechosa, no considerándose delito”, admet la denúncia que l’afectat ha remès al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, a fi de comunicar-li aquesta situació “inadmissible”.

“¡Pero si es del barrio!”, va exclamar sorprès el primer agent que va comprovar el DNI de Casas. No debades, la policia espanyola tem que els Comitès de Defensa de la República (CDR) duguen a terme alguna acció a la capital de l’Estat, cosa que s’esforcen a evitar.

I tant que és del barri. Casas es un gato de pedra picada. Un madrileny de soca-rel. “Més enllà del Madrid de l’a por ellos, hi ha un Madrid que dona suport al dret a decidir de Catalunya”, explica aquest home canós que acumula mil batalles i una a l’esquena.

La darrera ha sigut aquesta, però abans n’hi va haver de tots els colors. Per exemple, el 2014, Casas va ser un dels organitzadors de la xarrada protagonitzada a Madrid pel director del diari Berria, Martxelo Otamendi, i David Fernàndez, que llavors era diputat de la CUP al Parlament català. El diàleg, titulat “¿Por qué nos vamos?”, fou censurat per la Comunitat de Madrid i va haver de canviar d’espai: en lloc de l’institut d’educació secundària on s’havia previst, va fer-se al Centro de Abogados Atocha, propietat de CCOO. Quedava tot just un mes per a la consulta del 9 de novembre i els ànims estaven força escalfats.

Sota el nom de Madrileños por el Derecho a Decidir, però, ja s'havien efectuat diverses accions prèvies des de 2013, encapçalades per les també madrilenyes Belén Murillo i Elena Martínez, com ara la Via Catalana del setembre d'aquell any i la V del setembre de l'any següent, en ambdós casos al Parc del Retiro. D'aquelles celebracions va sorgir el primer manifest de la iniciativa, la seua irrupció a les xarxes socials Twitter i Facebook, així com diverses aparicions posteriors en mitjans de comunicació audiovisuals i escrits. Unes accions i persones que, conjuntament amb les esmentades per Casas, van acabar confluint l'estiu de 2017, quan la plataforma va assolir la seua forma actual.

El juliol de 2017, quatre anys després i a només tres mesos de l’1 d’octubre, un grup de madrilenys encapçalat per Pedro Casas, entre d'altres, va suggerir de convocar algun acte en defensa del referèndum català. Alguns ja es coneixien del passat, quan s’havien adherit a campanyes en favor del diàleg al País Basc organitzades pel col·lectiu pacifista Elkarri, així com també la gent de les primigènies Via Catalana i V al Retiro d'anys enrere. Acabava de nàixer la plataforma Madrileñ@s por el Derecho a Decidir tal com la coneixem avui.

“Malgrat els entrebancs de l’Estat, pensem que aquell referèndum tenia tota la legitimitat, hi va participar més gent de la que va fer-ho al referèndum de la Constitució europea”, exposa Casas, que l’any 2015, a les eleccions municipals, va ocupar el número 41 de llista d’Ahora Madrid. “Un periodista ha arribat a escriure que jo havia cobrat diners per organitzar l’acte del Matadero”, s’indigna. Finalment, l’esdeveniment va tenir lloc el dia previst —17 de setembre— al Teatro del Barrio, al districte de Lavapiés.

Pedro Casas, líder veïnal del barri de Carabanchel i un dels principals impulsors de la plataforma Madrileñ@s por el Derecho a Decidir.

Tres dies després van concentrar-se a la Porta del Sol contra les detencions a la Conselleria d’Economia i l’1 d’octubre van fer igual per condemnar les agressions policials a Catalunya. Van desplegar una senyera gegant a la porta de les presons d’Estremera i Alcalá Meco quan hi havia els polítics catalans. Van ascendir a Peñalara, el cim més alt de la Comunitat de Madrid, amb una rèplica de l’obra de Santiago Sierra Presos políticos en la España contemporánea, que fou retirada de la darrera edició de la fira d’art contemporani Arco. Van convocar una xarrada amb juristes sobre el delicte de rebel·lió i una altra de molt recent sobre el dret a decidir en què van participar representants d’Escòcia, Catalunya i el País Basc.

El 2 de desembre, a més, hi ha prevista una consulta popular sobre el model d’Estat en què tots els madrilenys podran escollir entre monarquia o república, una votació per a la qual es preveu instal·lar un centenar d’urnes de cap a cap de la ciutat. “No n’hi ha prou de votar cada quatre anys”, subratlla Casas, que va sentir “molta emoció” en veure el desenvolupament de l’1 d’octubre des de casa seua. “Ha sigut el desafiament més gran que se li ha fet a l’Estat, s’ha evidenciat que l’Estat no pot aturar el poble”, observa ell, “estem tenint la sort de viure la història en directe”.

Al barri, on és molt conegut, Casas no ha tingut cap problema. “A diferència de la vegada en què vaig oposar-me al tancament del diari Egunkaria, ara no he rebut cap mala paraula”, diu. “En aquell cas hi havia el component de la violència, cosa que ara no passa”.

L’estiu d’enguany, de vacances a Santander, tampoc no va dubtar a eixir al carrer amb el llaç groc enganxat a la samarreta. “La gent mirava, però tan sols va aturar-me una dona, que va resultar ser catalana i va fer-ho per agrair-me el gest de solidaritat envers els presos polítics”, relata. A Madrid, per aquest motiu, tampoc no l’ha increpat ningú.

Les lliçons de Pastor

Malgrat les arrels valencianes —sa mare era de l’Alqueria de la Comtessa (Safor) i son pare, de la Pobla del Duc (Vall d’Albaida)— Jaime Pastor resideix a Madrid des que tenia 17 anys, quan s’hi va establir per estudiar la carrera. Professor de Ciència Política i de l’Administració a la UNED, va integrar els tribunals que van avaluar les tesis de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. “Dos grans treballs, res a veure amb uns altres”, s’afanya a matisar. Adscrit al cercle de Podem del barri de Chamberí, pertany al sector anticapitalista de la formació, que manté serioses diferències amb els dos principals referents del partit. A més, és editor de la revista bimensual Viento Sur, un referent del pensament crític.

“La qüestió plurinacional no va resoldre’s positivament a la Transició perquè la majoria de l’esquerra va acceptar el xantatge de l’exèrcit i no va voler reconèixer el dret d’autodeterminació”, afirma Pastor mirant pel retrovisor. “Mai no hauria dit que el nacionalisme català moderat s’embarcaria en una ofensiva com aquesta”, exposa, “la negativa de Rajoy al pacte fiscal i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut català van ser les gotes que van fer vessar el got, però al got ja hi havia molta aigua”.

“Cal valorar el desafiament democràtic que està protagonitzant Catalunya més enllà de la persona que hi puga haver al capdavant”, emfasitza aquest docent. “Els veritables protagonistes del procés no són els polítics, sinó la ciutadania”, afegeix a continuació, “ens trobem davant un fet inèdit arreu d’Europa i que va significar un fracàs evident del Govern espanyol del PP”.

Jaime Pastor és professor de Ciència Política i de l'Administració a la UNED.

Jaime Pastor va seguir la jornada de l’1 d’octubre a través de La Sexta i TV3. “Va ser admirable la resistència i la desobediència demostrada per dos milions de persones”, destaca. “Sempre quedarà la incògnita de què hauria passat si s’hagueren atrevit a retirar la bandera espanyola de les institucions... Possiblement la repressió hauria estat més gran i la imatge d’Espanya se n’hauria ressentit encara més.” De fet, considera que l’al·locució del rei del 3 d’octubre constituïa “una declaració de guerra, metafòricament parlant, contra la meitat de Catalunya”.

Amb tot, valora i molt “el paper dels Puigdemont, Ponsatí o Comín, els quals, des de l’exili, han deixat en evidència la justícia espanyola”. En aquest sentit, percep “dos fronts ben diferenciats”. D’una banda, “el front antirepressiu o antijudicial”, que aixopluga totes les forces sobiranistes, i de l’altra, “el front polític”, on es palpa la “tensió” entre dues vies, “l’autonomista i la rupturista”. Pastor anhela “una correlació de forces més procliu a celebrar un referèndum amb garanties plenes”. “Els catalans no han de conformar-se amb la via autonomista”, etziba, “han d’apostar per un horitzó republicà constituent que, en plena onada austericista, atorgue més valor a la qüestió social”.

 En les circumstàncies actuals, per tant, un referèndum pactat amb l’Estat li sembla complicadíssim. Gairebé utòpic. “Caldria una majoria d’esquerres liderada per Units Podem que interpretara de manera laxa la Constitució i que permetera convocar-lo”, diu. Fins i tot en aquest cas la consulta no tindria caràcter vinculant, “però podria plantejar diversos escenaris i sabríem si Catalunya és més partidària d’un Estat autonòmic, d’un Estat federal o de la independència”. Pastor valora el discurs plurinacional de Podem. Això sí, precisa que es tracta d’una formació  “típicament jacobina”, tot i que darrerament “Pablo ha plantejat buscar una fórmula confederal”.

Odi a cabassos

“A Madrid hi ha un odi soterrat contra tot allò que té a veure amb Catalunya”, saluda de manera visceral l’escriptor i periodista Manuel Blanco Chivite, que va salvar la vida in extremis. Màxim referent del Partit Comunista marxista leninista a la província de Madrid, fou un dels 11 darrers condemnats a mort pel franquisme, per bé que el consell de ministres va commutar-li la pena per una cadena perpètua quan ja es trobava a la cel·la d’aïllament i comptava les hores que restaven per a la seua execució. Fins l’any 1978, però, no resultaria amnistiat. S’autodefineix com “un guiputxi que viu a Madrid des dels 21 anys i que s’estima molt Catalunya”, on té diversos familiars. Veí de Lavapiés, presumeix de la seua editorial combativa, El Garaje, que ja acumula centenars de títols. Va editar, per exemple, el fullet informatiu de l’obra de Sierra inspirada en els presos que fou vetada a Arco.

Manuel Blanco Chivite, lluitador antifranquista que ara també es posiciona obertament en favor d'un referèndum a Catalunya.

“És clar que són presos polítics! Qui ho negue imita Franco!”, exclama Blanco Chivite, “igual com el dictador negava l’existència de presos polítics i els acusava d’infringir la llei, alguns diuen ara que els polítics catalans són empresonats per haver-la incomplert”. Al seu parer, Espanya travessa un “neofranquisme” sustentat per tres pilars “que van continuar sent els mateixos amb l’arribada de la democràcia”: l’exèrcit, els cossos de seguretat i la judicatura. “I els catalans concentren la major part de l’odi, molt més que no el patien els bascos en els pitjors moments d’ETA”. De fet, ell observa un “nacionalisme espanyol extrem” en PP, Ciutadans i PSOE, i un “nacionalisme espanyol temperat” a Podem i IU. “Podríem remuntar-nos encara més lluny: a l’època de Felip V o a la mort de Ferran el Catòlic quan va morir Isabel de Castella”, diu. “Existeix una pulsió espanyolista que insta a liquidar la cultura, la llengua, la nació i el poble català”, continua, “amb Ciutadans com a principal partit de l’odi”. Tot plegat es manifesta, segons Chivite, “en el crit d’a por ellos i l’exhibició constant de la bandera monarcofranquista”, una parafernàlia que relaciona amb “un complex d’inferioritat evident”.

Chivite va viure in situ l’1 d’octubre al barri de Gràcia i parla d’un “desplegament típicament militar”, amb policies i guàrdies civils que pujaven per fases de la mar cap a la muntanya, fins que van adonar-se que la votació era imparable. Hi havia urnes i la gent votava. Fins i tot obrien pas als més vells perquè no hagueren de fer cua i pogueren retornar a casa ràpidament. “Va ser impressionant”, sentencia.

El marxisme i el catalanisme

Fill d’un conegut home de l’alta burgesia catalana i d’una andalusa que va emigrar a França, Juan Trías Vejarano va conèixer de jove què significava ser català. Tot i que havia estat educat en castellà, quan van enviar-lo a un internat a Valladolid, a l’edat de 12 anys, feien burla del seu accent i el titllaven de “separatista”. Després, a la Facultat de Deusto, amb un bon nombre de professors lligats al PNB, va escoltar com un capellà li deia que “Franco és un assassí”. Encara que tenia un oncle que va formar part del nucli fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, la pràctica totalitat de la família era franquista i aquelles paraules eren un sacrilegi. Ell va acabar professant la fe marxista i aconseguint la plaça de catedràtic a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Complutense. Somriu quan recorda el “visceral” alumne seu que fou Juan Carlos Monedero.

Trias va demanar l’alta al PCE l’any 1965, avalat per Nicolás Sartorius. “Del dret d’autoderminació, no se’n parlava, era una cosa que només preocupava el PSUC”, recorda. Amb el pas del temps, ell ha pres consciència de la necessitat de reconèixer-lo. “El procés m’ha fet veure que el dret a decidir és un principi ben evident, una qüestió de democràcia bàsica”, resumeix. “Igual que no poden imposar-te amb qui t’has de casar, no poden obligar-te a continuar dins d’Espanya, si tu no ho vols.” Un cas pràctic que, a Madrid, molts no acaben de pair. “Diuen que en aquest referèndum caldria que votaren tots els espanyols, com si una de les parts no tinguera prou capacitat per decidir en solitari”.

Als marxistes que recelen d’aquest dret i que refusen el procés sobiranista català, Trias els diu que es tracta d’un “moviment popular i de la petita burgesia” del qual “ha quedat al marge la gran burgesia, que, així que ha vist perillar els seus negocis, ha optat per marxar”. Com altres, ell creu que bona part del problema rau en els mitjans de comunicació de masses, que no transmeten tots els punts de vista. “Veig TV3 a través d’internet, és l’única cadena per la qual pots informar-te”, opina el professor Trias, que assegura estar “enganxat” al programa FAQS. “Pots escoltar gent que mai no apareix a les televisions espanyoles... TV3 és un canal procatalanista, és clar que sí, però dona molta més veu als espanyolistes de la que les televisions espanyoles donen als catalanistes.” Un mal que, segons ell, s’estén a la premsa escrita: “El País, El Mundo, Abc i La Razón són unànimes, en aquest tema”, lamenta.

Juan Trias Vejarano fotografiat a les immediacions del seu domicili, situat a tocar de la plaça d'Espanya de Madrid.

Trias veu “dificilíssim” un referèndum acordat perquè “a Espanya ningú no vol mirar cap al Canadà o Escòcia” i s’exaspera amb l’oposició que aquesta possibilitat genera, fins i tot, entre les capes progressistes. Posa com a exemple els seus dos fills: “Ella vota Podem, i ell, el PSOE, però tots dos es neguen a acceptar que haurien d’aprendre català si mai treballaren a Catalunya”.

Marxista reconegut, Trias Vejarano tampoc no veu cap contradicció entre les tesis internacionalistes que va promulgar el seu admirat referent i el nacionalisme català. Tal com raona, “les identitats nacionals són una evidència tan gran com la identitat familiar, de gènere o de classe, no es tracta de cap invent de la burgesia, com critiquen alguns”. De segur que en el cap té el nom de Francisco Frutos, comunista català que s’ha mostrat obertament contrari a un referèndum a Catalunya.

De fet, aquest veterà catedràtic de la Complutense no oblida els llargs debats que mantenia al si d’Esquerra Unida sobre la qüestió. “A IU, els partidaris del dret d’autodeterminació érem Ferran Gallego, d’Esquerra Unida i Alternativa, i Joan Ribó, que ara és l’alcalde de València... I si plantejàvem el tema, el rebuig era enorme”, evoca amb ironia. Trias Vejarano, doncs, no se sent tan estrany enmig del Madrid eminentment hostil envers el dret a decidir dels catalans. Ja hi està acostumat, de fa molt de temps.

 


UNA CATALANA A LA CORT DE LA REINA CARMENA

Montserrat Galcerán Huguet viu fora de Barcelona des que tenia 20 anys. Després de passar dos anys a Alemanya amb una beca, va aterrar a Madrid, on faria el doctorat. “He fet tota la vida aquí, però l’idioma no l’he perdut pas”, explica en perfecte català. De fet, els dos fills grans viuen a Barcelona, i el més petit, que encara ho fa a Madrid, s’ha esforçat a aprendre’l.

Catedràtica de Filosofia de la Universitat Complutense, des de 2015 és la regidora responsable dels districtes de Tetuán i de Moncloa-Aravaca, situats a la part nord de la ciutat. Va ser escollida dins de la llista d’Ahora Madrid, integrada per tres potes: Podem, els independents pròxims a Manuela Carmena i Ganemos, un grup heterodox de què formaven part més independents, IU i, fins i tot, sectors crítics de Podem. “Als anys 70 vaig militar al PCE i no vaig reenganxar-me a la política fins la primera assemblea de Podem, celebrada a Vistalegre, però vaig acabar una mica desenganyada”, explica.

Galcerán va ser una de les assistents a la lectura del manifest de Madrileñ@s por el Derecho a Decidir del setembre de l’any passat. “Els regidors del PP i de Ciutadans van dir-me de tot, però al meu barri mai no he tingut cap problema”, afirma. “Si no li agrada Madrid, marxi d’aquí”, m’han arribat a suggerir al ple de l’Ajuntament. No és l’única edil catalana d’Ahora Madrid, perquè també hi ha la lleidatana Inés Sabanés, que oficia com a número dos de Carmena. La popular Isabel Rosell i Sergio Brabezo, de Ciutadans, també són originaris de Catalunya. “Jo sóc català, però defenso Espanya”, reitera sempre el segon als plenaris.

De l’acte al Teatro del Barrio, Galcerán guarda un record especial de la intervenció de Núria Gibert, de la CUP, qui “va incidir molt en el vessant social del procés, que no sempre ha tingut el pes necessari”. Segons ella, “la independència no és la solució a tots els problemes, hi ha una dreta nacionalista molt potent que no m’agrada gaire”.

No debades, Galcerán no té clar què votaria en un hipotètic referèndum: “Hi vaig sovint i discuteixo amb els meus cosins... M’agradaria molt pel fet que seria una república, però no em sedueix la idea d’una república en mans de la dreta neoliberal”.

“Els diputats catalans que venen al Congrés no saben com és el Madrid real, s’hi estan tres o quatre dies a la setmana i no coneixen l’associacionisme tan viu que existeix més enllà dels cercles institucionals”, comenta Galcerán. “Els mitjans de comunicació fomenten aquesta actitud reactiva”, afegeix, “hi ha un menyspreu envers las provincias que és herència del franquisme i que sobretot prioritza Castella”.

Segons ella, la penjada massiva de banderes espanyoles a Madrid va ser producte de la “por” que provocava la possible independència catalana. “Entre els madrilenys preval la sensació d’incomprensió, de preguntar-se si realment són tan dolents perquè els catalans vulguin marxar”. Tot i que no va detectar una alegria desfermada amb motiu de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, tampoc no va trobar cap mostra de solidaritat amb Catalunya. “Hi ha desinformació, incapacitat d’entendre què passa exactament”, lamenta Galcerán, que també maleeix el discurs “horrible” del rei Felip VI del 3 d’octubre de 2017: “Va ser una relliscada enorme, va posicionar-se clarament amb una de les parts, cosa que no ajudava gens”.

També es mostra crítica amb la política catalana, però. “És allò d’amagar y no dar, que diuen aquí, no van mesurar prou bé els efectes de les seves accions, com si no sabessin que s’enfrontaven a un Estat molt autoritari i a un partit, el PP, que també és profundament autoritari”.

“De tot el procés em quedo, sens dubte, amb la capacitat d’organitzar-se del poble català, amb la manera com van ocultar les urnes... Tot allò va emocionar-me molt”, relata. “Em fascina la capacitat d’autoorganitzar-se per un objectiu que és dificilíssim d’assolir”, rebla, “i la resposta tan contundent que ha existit contra la repressió de l’Estat”. Ella parla sense embuts de “presos polítics”, perquè s’han limitat a “posar en pràctica el projecte polític per què van ser votats”.

“No és normal que utilitzin la Constitució com si fos la Bíblia”, conclou mirant cap a una banda. “És una pena que facin servir la forma d’actuar dels moviments socials transformadors per un objectiu tan poc transformador”, remata mirant cap a l’altra banda. I és que Galcerán, sobretot, refusa la idea d’una república governada per la burgesia catalana.

 


L’EMOCIÓ DE CANTAR 'L'ESTACA' A MADRID

“Per quina raó no havia de celebrar-se aquell acte?”, es pregunta l’actriu Jéssica Belda. “Que prohibiren un debat sobre si és lícit el dret a decidir era totalment antidemocràtic”, afegeix. Ella és una dels 450 socis que gestionen el Teatro del Barrio, un projecte cooperatiu que va posar les seues instal·lacions al servei de Madrileñ@s por el Derecho a Decidir així que un jutge va anul·lar l’acte que havia de tenir lloc a l’espai cultural Matadero.

“La nit anterior van posar silicona a la porta i a l’hora de l’acte pul·lulaven grups de feixistes, però el carrer estava tan ple que no s’hi van poder apropar”, recorda Belda. “Estàvem protegits per la gent”, diu en referència a la munió de persones que va concentrar-se al carrer de Zurita.

Al Teatro del Barrio, que té com un dels seus referents l’actor Alberto San Juan, no se n’amaguen gens: “Fem teatre polític”, explica Belda, que l’any passat, sense anar més lluny, va encarnar el personatge de Pilar Primo de Rivera dins de l’obra La Sección, basada en la Sección Femenina de Falange.

“Com a valenciana que sóc, va emocionar-me molt la presència massiva de persones en un acte sobre el dret a decidir a Madrid... No vaig poder evitar de plorar una mica!”, evoca en una jornada que va concloure amb els assistents cantant “L’estaca”. Entre ells hi havia el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart.

Sis mesos més tard, ja empresonat, Cuixart tornaria a aquest recinte per boca de la seua esposa, que va acudir a un altre acte de Madrileñ@s por el Derecho a Decidir. I també van connectar —via internet— amb Anna Gabriel, l’exdiputada de la CUP.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.