“Sóc immensament feliç, avui és un dia històric per als kurds”, comentava el Hajaz a EL TEMPS, després de dipositar el seu vot al col·legi Khabat d’Irbil. “Fa dècades que estem sotmesos a règims autoritaris i el moment de crear un nou Estat ha arribat”, explicava aquest home de 40 anys des de la capital del Kurdistan iraquià. El sentiment d’il·lusió era generalitzat entre les desenes de persones que el passat 25 de setembre van participar en el referèndum sobre la independència en aquest centre electoral.
Un plebiscit no vinculant considerat il·legal per Bagdad, que va comptar amb una participació del 72% i on el sí a la independència va aconseguir una aclaparadora victòria amb el 92,73% dels vots. “Ara esperem que el nostre president Massud Barzani compleixi la seva paraula i proclami el nou Estat kurd abans de dos anys”, advertia Miran Abdulah, un jove de 32 anys amb un adhesiu de la bandera kurda a tocar del cor. Com ell, molta gent va acudir als centres de votació amb vestits tradicionals utilitzats habitualment per a ocasions especials com el Newroz, el nou any kurd. “Només Israel ens dóna suport. Els Estats Units haurien de replantejar-se la seva objecció perquè sempre hem estat els seus aliats”, destacava el Miran en un perfecte anglès.
Si la proclamació d’independència s’acaba produint, els kurds —un poble amb una població de 40 milions de persones repartides entre l’Iraq, Turquia, Síria i l’Iran—, trencaran amb les fronteres colonials establertes per les potències europees a principis del segle XX i deixaran de tenir el trist honor de ser una de les nacions més grans del món sense Estat. Almenys, de forma parcial, ja que la futura república kurda només comprendrà els territoris que actualment pertanyen al Govern Regional del Kurdistan iraquià i, potser, els territoris que els kurds es disputen a Bagdad.
Una autonomia que els kurds van consolidar a l’Iraq gràcies al suport als Estats Units durant les dues guerres del Golf de 1991 i 2003. Un control territorial que l’estiu de 2014 els milicians peixmerga kurds van poder ampliar a les zones de Kirkuk, Sinjar i Khanaqin, a causa de la fugida de l’exèrcit iraquià l’estiu davant l’ofensiva de l’Estat Islàmic.
Reaccions i amenaces a la regió
El president del Kurdistan iraquià, Massud Barzani, que havia plantejat el referèndum com “una elecció entre la subordinació i la llibertat”, va mostrar-se profundament satisfet amb els resultats del plebiscit i la contundent victòria del sí. “Hi haurà moltes dificultats en el camí, però amb la nostra unitat i voluntat guanyarem. El Kurdistan té ara un futur més brillant”, va dir el líder kurd en fer-se oficial el recompte de vots.
Les reaccions i l’escalada de les amenaces per part de Turquia i Bagdad no es van fer desitjar després de considerar el referèndum com una autèntica amenaça contra la integritat territorial i l’estabilitat de la regió. “Si Barzani i el govern regional kurd no tracten de resoldre aquest error el més aviat possible, passaran a la història de forma vergonyosa per haver arrossegat la regió a una guerra ètnica i sectària”, va dir el president turc, Recep Tayyip Erdogan.
Les primeres mesures de pressió del Govern turc es van fer efectives en l’àmbit dels transports i del petroli. El tancament de l’espai aeri ha provocat que diferents companyies d’aviació, tant turques com estrangeres, hagin cancel·lat els seus vols als aeroports d’Irbil i Sulaimaniya, després que el Govern kurd es negués a cedir el control aeroportuari a les autoritats iraquianes. El Govern kurd estima que aquest bloqueig en vigor des del passat divendres afectarà 400 empreses nacionals i pot comportar la pèrdua de 7.000 llocs de treball. Pel que fa a l’exportació del petroli, Ankara i Bagdad han acordat fer una gestió conjunta i deixar al marge l’executiu d’Erbil, que fins ara comerciava directament amb el Govern turc.
“Assegurem a la comunitat internacional que estem compromesos a mantenir un procés de diàleg amb Bagdad. Les amenaces no resoldran res”, va dir Massud Barzani. Lluny d’escoltar els seus intents de calmar els ànims, el Parlament iraquià va donar el mandat al primer ministre Haider al-Abadi pel desplegament de tropes a la regió petroliera disputada de Kirkuk.
Esclat d’una nova guerra
“Kirkuk és un barril de TNT a punt d’esclatar i pot fer-ho després de l’anunci dels resultats del referèndum”, advertia Sami Abdulaziz, vicepresident del Partit Turcmà Iraquiàpels Drets. “Rebutgem la votació tant a les regions kurdes com a les zones en disputa perquè creiem en la unitat de l’Iraq. Aquest plebiscit suposa una violació de la Constitució i de les seves lleis”, destacava el membre d’aquesta formació adscrita al Front Turcmà Iraquià.
Amb desenes de pous de petroli al seu voltant, Kirkuk és l’obscur objecte de desig pel qual lluiten Bagdad i Erbil. Un autèntic Iraq en miniatura habitat per àrabs, kurds i turcmans, que al mateix temps pertanyen a distintes tribus i professen religions diferents amb les corresponents sectes. Una societat mixta que durant dècades ha conviscut en notable harmonia, fins que episodis com la invasió estatunidenca de l’Iraq el 2003, la irrupció de l’Estat Islàmic i la celebració del referèndum han anat desgastant poc a poc.
Una disputa que es feia palesa en l’exhibició de simbologia en els diferents barris de Kirkuk. A la part oriental, hi havia més banderes i pancartes kurdes que a molts carrers d’Irbil, per tal d’accentuar el seu dret a incloure dintre de les futures fronteres d’un Kurdistan independent un territori que històricament han reclamat com a seu. Una situació completament oposada a la del centre de la ciutat, on la comunitat turcmana xiïta ha penjat desenes de banderes amb inscripcions i imatges de l’imam Hussein.
“Des de 2003 els kurds han desenvolupat un pla per donar un tomb demogràfic a la regió. Per això, hi han dut molta gent perquè sembli que són a Kirkuk. També hi han reubicat molts kurds de Turquia, Síria i l’Iran i se’ls ha donat el permís de residència”, denunciava Sami Abdulaziz, qui reconeix que reben el suport d’Ankara. Es calcula que dels 1,4 milions d’habitants que compta la ciutat, al voltant d’un 25% són turcmans. “En aquests 14 anys, l’experiència amb l’administració kurda no ha estat bona especialment en regions amb una elevada població turcmana com Tuz Khurmato o Kirkuk”, destacava Abdulaziz.
Mentre en zones com Kirkuk el rebuig d’àrabs i turcmans al Govern kurd és majoritari, en ciutats com Halabja, Iraq significa mort. “Volem la independència perquè una massacre així no es torni a repetir”, indicava Akram Mohammad, treballador del memorial dedicat a les vora 5.000 víctimes que va deixar l’atac amb armes químiques de l’aviació de Sadam Hussein el 16 de març de 1988. “Vaig perdre cinc familiars en l’atac químic”, recordava Akram, al costat d’una fotografia exposada en aquest museu de record a les víctimes. Allí es veu un camió carregat amb diversos cossos i a ell assegut a terra amb la mirada perduda rodejat de cadàvers. Els habitants de Halabja temen que no pugui produir-se un nou atac de Bagdad, però es mostren disposats a pagar el preu que calgui per tal d’assolir l’Estat propi.
I ara què?
“El president kurd Massud Barzani ha estat molt hàbil celebrant el referèndum en un moment en què la seva legitimitat estava molt qüestionada”, assenyala Kamal Chomani, analista del Tahrir Institute for the Middle East Policy. En el càrrec des de 2005 —tot i que el seu mandat va expirar el 2013— i amb un Parlament inactiu des de fa dos anys, Barzani estava al centre de les crítiques d’una oposició que l’acusava de gestionar a favor dels seus interessos empresarials malgrat que la regió estigui sumida en una profunda crisi econòmica. Amb un model de clan familiar-empresarial a l’estil de Ben Ali o Hosni Mubarak, la família Barzani s’ha embutxacat desenes de milions de dòlars mentre la població té greus problemes per sortir-se’n.
El temor de quedar com a traïdors de la pàtria va provocar que partits molt crítics amb la gestió de Barzani i contraris al referèndum com Gorran (Moviment pel Canvi), acabessin finalment donant suport al plebiscit. Una jugada mestra del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) que va aconseguir que l’apel·lació al sentiment patriòtic desactivés la resta de vindicacions.
“Mitjançant el referèndum i la clara victòria del sí, Barzani ha agafat aire per continuar en el poder després d’haver unit els diferents partits i una part important del poble, però al mateix temps s’ha posat als peus dels cavalls perquè les seves intencions reals quedaran al descobert”, indica Kamal Chomani. Si es dóna una voluntat veritable de declarar la independència abans de dos anys com el mateix Barzani va anunciar, i que amb ella els ciutadans millorin la seva qualitat de vida, el PDK farà tot el que està en la seva mà perquè aviat es celebrin eleccions parlamentàries que permetin reactivar la cambra i que allí es traci el full de ruta per a la consecució de l’Estat propi.
“Certs sectors de la població temen que la independència no suposi la consolidació i legitimació d’un model presidencial autoritari i hereditari que reverteixi negativament en els drets de la població”, destaca Kamal Chomani. En aquest sentit, Shorsh Haji, portaveu i un dels líders de Gorran (Moviment pel Canvi), creu que “el PDK i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) tenen en la creació d’un Estat propi, la possibilitat de demostrar si aposten per deixar enrere els vicis dels partits-milícia i la seva gestió a favor de les elits, i formalitzen un executiu unificat que governi per a una població mancada dels serveis bàsics”.
En aquest context d’amenaces militars i de bloqueig econòmic per part de Bagdad, Turquia i l’Iran, els kurds coneixeran si Barzani és capaç de renunciar a la independència per tal de mantenir tots els seus privilegis o, en cas contrari, està disposat a proclamar l’Estat kurd, i anar a una nova guerra amb Bagdad pel control dels recursos energètics.
Una situació de conflicte bèl·lic que només es traslladarà a Turquia si la futura República kurda aprofita la seva condició avantatjosa d’Estat per convertir-se en la locomotora de les reivindicacions nacionals a la resta del Kurdistan. De moment, Ankara i Erbil han mantingut unes estretes relacions en el pla comercial i en la lluita contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). En aquest sentit, i com a conseqüència de les pressions turques, el Govern kurd manté tancades des de fa anys les fronteres terrestres amb el Kurdistan sirià, controlat pel Partit de la Unió Democràtica (PYD), afí ideològicament al PKK.
Com a conseqüència del referèndum, el règim sirià està considerant per primera vegada concedir una autonomia a la regió kurda del nord del país. Walid al-Moulem, ministre d’Afers Exteriors de Síria, va dir que el seu país està obert a la possibilitat d’atorgar “més drets als kurds del país”, una població de 2,5 milions de persones. El ministre sirià va comentar que “un cop finalitzada la campanya militar del govern del president Baixar al-Assad contra l’Estat Islàmic les negociacions poden començar”.
Les Unitats de Protecció Popular (YPG), formades principalment per combatents kurds, han estat un dels principals socis de la coalició liderada pels EUA contra l’Estat Islàmic al nord de Síria, lluitant com a part de l’aliança de les Forces Democràtiques de Síria (FDS). Tot i que les YPG i Damasc han tractat d’evitar la confrontació, les tensions han augmentat recentment a mesura que les FDS, amb suport dels EUA, i l’exèrcit sirià, amb suport de Rússia, han guanyat territori a l’Estat Islàmic en la província de Deir al-Zor.
La Federació Democràtica de Síria del Nord, l’administració establerta pels kurds i els pobles del nord del país, va avaluar les declaracions del ministre d’Afers Exteriors sirià sobre l’autonomia kurda com “un pas que arriba tard però positiu perquè l’única manera de cercar una solució per a la crisi siriana és negociar”.