Xosé Manuel Beiras: «Ara mateix, a Espanya, hi ha un cop d'Estat»

Els cabells i la barba són tan blancs, i els ulls tan blaus, que la cara de Xosé Manuel Beiras evoca la bandera de Galícia. És un home d'una cultura vasta, aclaparadora. Una enciclopèdia humana, com s'acostuma a dir. Ha accedit a concedir aquesta entrevista a EL TEMPS enmig d'un silenci autoimposat, perquè desitja que tots els focus d'En Marea -la plataforma d'unitat popular de què forma part Anova, el seu partit- apunten cap a Luis Villares, el candidat a la presidència de la Xunta als comicis d'aquest diumenge, 25 de setembre.

-Senyor Beiras, es podria dir que els seus inicis en política es remunten a la fundació del Partit Socialista Gallec (PSG) l'estiu del 1963, quan tot just tenia 27 anys?

-Sí, va ser la primera vegada que vaig sotmetre'm a la disciplina d'una organització política. El PSG, que naturalment no tenia res a veure amb el PSOE, va fundar-se en un despatx d'advocats de la Corunya, el de Sebastián Martínez-Risco, que més endavant va presidir la Real Acadèmia Gallega. Amb l'ajuda, per cert, de dos membres del Moviment Socialista de Catalunya: Josep Pallach, amb qui vaig tenir molta relació els anys 60 i 70, i que desgraciadament va morir de manera prematura, i Edmon Vallès, que també va morir jove. El meu compromís amb Galícia com a nació, però, comença a l'adolescència.

-Vist amb perspectiva, quin balanç fa d'aquest mig segle? Esperava més avanços?

-José Luis Sampedro va dir que els anys d'Aznar van convertir Espanya en un aznarato. A partir d'aleshores, tret de l'interregne del primer mandat de Zapatero -que era republicà i federalista, tot i que no va exercir gaire d'això-, hem viscut un franquisme sense Franco. Quan a iniciativa del BNG vam refer Galeusca, el 1998, els ho vaig dir als companys dels altres partits: "Si fa 40 anys m'hagueren dit que acabaríem on hem acabat, jo n'hauria baixat". Tenia la sensació d'haver cremat una part immensa de la meua vida en una successió de batalles cíviques i polítiques. Em considerava membre d'una generació derrotada. La derrota es va produir en la Transició, quan el procés constituent de ruptura democràtica va quedar suplantat per un pacte entre les elits i el franquisme. Els darrers anys, parlant amb gent de la meua generació i de generacions pròximes, com [el filòsof català] Antoni Domènech o [el jurista valencià] Joan Garcés, pensàvem que ara hi havia una segona oportunitat de trencar amb la restauració bubònica. Jo no li dic borbònica, sinó bubònica, perquè és com la pesta bubònica.

-Aquesta expectativa sorgia del moviment 15M i la irrupció de Podem?

-A Galícia va començar abans que a les places del 15M. L'aparició de Nunca Máis va involucrar tota la societat civil organitzada: les associacions de pescadors, les confraries, els propietaris de monts mancomunats, veïns, sindicats, ecologistes... Com que els fenòmens polítics tan sols es calibren en funció dels resultats electorals, sempre es diu que a Galícia el nacionalisme no és tan potent com puga ser-ho al Principat de Catalunya i Euskal Herria. En canvi, ningú no repara en la dinàmica autòctona de cada societat ni analitza les coses en clau de lluita de classes, però Galícia és el poble que des de la posttransició, des dels 80, ha mantingut més lluites. Els treballadors del sector naval, per exemple, porten en lluita des de la primera meitat dels 70, amb la reconversió; Comisiones Labregas, que es crea llavors i no té res a veure amb CCOO, és el sindicat agrari més potent de la Península, i ha plantat cara a l'anomenada quota empresarial i a les quotes làcties; les lluites cíviques, les lluites ecologistes... A Galícia, a la segona meitat dels anys 80 va haver-hi tres vagues generals i nacionals. Vull dir que hem sigut un poble que sempre ha estat en lluita, tot i que no haja tingut la translació política que, per raons clares, sí que han tingut Catalunya i Euskadi.

-Per quines raons?

-Senzillament, perquè Galícia és una colònia interior.

-Vostè va teoritzar-ho ja fa molts anys, després de llegir Portrait du colonisé("Retrat del colonitzat"), de l'assagista tunisià Albert Memmi.

-Sí. En llegir-ho, vaig veure el retrat del colonitzat gallec. El gran sociòleg mexicà Pablo González Casanova, que va ser rector de la UNAM, també va referir-se al colonialisme intern de Mèxic, centrant-se en les comunitats indígenes i la relació camp-ciutat. És evident que Galícia, Euskadi i Catalunya -o els Països Catalans, que era com es deien les coses abans!- som nacions sense Estat, oprimides per l'Estat espanyol, però de les tres, Galícia és l'única que és una colònia interna. Això no sols afecta la base econòmica, sinó també a nivell ideològic, cultural, etcètera. A Catalunya mai no haver-hi diglòssia, perquè la classe dominant catalana va assumir l'idioma propi del país, però ací va passar al revés. En Lingüística y colonialismo.Breve tratado de glotofagia, el sociolingüista francès Louis-Jean Calvet posava l'exemple del Quebec. Paul Baran, un dels marxistes nord-americans del segon terç del segle XX, va escriure The Political Economy of Growth, la teoria del creixement econòmic, on diu que la Xina o l'Índia, que van acabar convertides en colònies, eren països rics, mentre el Japó, que era pobre, no va ser-ho mai. L'espoliació de Galícia porta implícit un etnocidi cultural i lingüístic i un ecocidi, pel que fa als ecosistemes, que no hi ha hagut al País Basc ni a Catalunya. A Galícia, els sistemes de dominació social de l'aparell del poder, consolidats en el franquisme, van romandre intactes durant la Transició.

-Ha arribat a parlar, fins i tot, d'un racisme espanyol contra els gallecs.

-I tant! En el colonialisme, sempre hi ha un component racista. El colonialisme i el racisme són inseparables. Amb els gallecs, el nivell de racisme és exagerat. Per a ells, parlar gallec és parlar malament, i aquest és l'idioma dels pàries i dels incultes, de la classe camperola i mariñeira, és a dir, de la classe treballadora precapitalista. A principi dels 80, el sector primari ocupava més del 50% dels gallecs, en bona part gent establerta al món rural i de gallegoparlants. Hi ha un estigma de classe i racista: "Ets de l'aldea, ets...". Però també és racista dir que els catalans són fenicis i que els basco són violents!

-Qui va influenciar-lo més en els seus inicis, Marx o Castelao?

-Castelao, molt més! La família i el cercle d'amistats eren del Partit Galleguista. Un nacionalisme de tall republicanista. Mon pare, Manuel, en formava part, però no era del sector esquerrà. El seu germà Antón sí que era marxista, comunista; un home fabulós, metge oftalmòleg i gran investigador, que va inventar un aparell per corregir l'estrabisme sense haver d'operar... El galleguisme de mon pare va ser determinant en la meua formació: jo vaig aprendre a llegir en gallec alhora que en castellà. Mon pare era empleat de comerç i tenia una biblioteca impressionant. A casa teníem pràcticament tots el títols publicats en gallec des de l'inici del segle XX fins a la Guerra Civil, quan es van carregar l'editorial Nós. Una mestra va ensenyar-me les primeres lletres, i a set anys, els meus pares i uns altres pares van contractar un professor que havia estat represaliat. Era un professor format a la Institució Lliure d'Ensenyament (ILE), i aquella experiència va ser una autèntica meravella. Eren els anys més durs de la postguerra, i allò era un oasi. Al principi érem vuit o deu alumnes, però així que passaven els anys, cada vegada n'érem més. Finalment es va formar una mena de cooperativa.

-La influència familiar va ser clau, per tant.

-La relació amb l'oncle Antón va ser esplèndida. Era un home molt d'esquerres i a partir dels 12 o 13 anys va influir molt sobre mi, però la meua formació marxista comença amb motiu de la meua primera estada a París del 1957 al 1959.

-On coincideix en persona amb Jean-Paul Sartre i Albert Camus, entre d'altres.

-Sí. Era l'època de la rive gauche, una etapa mol bulliciosa; la IV República havia entrat en crisi, hi havia les guerres d'Algèria i d'Indoxina, que més tard seria la del Vietnam... En realitat, llavors jo no era un jove radical d'esquerres, sinó un jove nacionalista, clarament nacionalista, tot i que encara massa tutelat per Ramon Piñeiro. És quan ens en desempalleguem que alguns joves independentistes constituïm el PSG.

-Piñeiro més aviat era un polític de centre moderat.

-Sí, i jo era progressista. Progressista i nacionalista. Jo no tenia una definició doctrinària ideològica més enllà d'això. El meu procés de formació cap a l'esquerra, marxista és posterior. Així que passaven els anys, cada cop em feia més radical. I al revés del que acostuma a passar, ara, de vell, encara ho sóc més [riu].

-"Ser nacionalista i d'esquerres és incompatible". De segur que ho ha setit moltes vegades. Què n'opina?

-És una estupidesa monumental! Això prové de la fase estalinista dels partits comunistes. Sobre el marxisme i la qüestió nacional, hi ha un bon assaig de George Haupt i diversos de Michael Löwy, epecialista marxista en qüestions nacionals que ha deixat resolt aquest assumpte. Lenin no considerava que les qüestions nacionals foren incompatibles amb l'esquerra, ans al contrari: el dret d'autodeterminació dels pobles era quelcom totalment acceptat en els processos d'emancipació a partir de la classe obrera i la lluita de classes. L'austríac Otto Bauer va reeixir a analitzar la qüestió nacional des de l'epistemologia marxista, distingint molt bé la nació -una realitat sociopolítica que procedeix d'una comunitat d'origen, una comunitat cultural...- de l'Estat. Per a l'existència de les nacions no cal que hi haja un territori, hi ha nacions que no en tenen, però el territori és fonamental per a l'existència d'un Estat. La diferenciació entre nació i Estat trenca l'esquema jacobí de la Revolució francesa segons el qual "la nació són els ciutadans", que és l'origen de l'Estat-nació. Curiosament, però, a Europa gairebé no hi ha Estats uninacionals. De fet, Löwy afirma que cal diferenciar entre "nacionalismes emancipadors" i "nacionalismes opressors". No hi ha esquerra possible si no assumeix la qüestió nacional. Aquesta va ser la gran errada dels partits comunistes! La part estalinista del PCUS hi té molta culpa. Mireu el cas de Cuba, que ha d'emancipar-se dels Estats Units. I el gran referent de la revolució cubana va ser José Martí, que no era marxista.

-El PSG i el PSPV primigeni eren molt semblants? A les urnes, tots dos van aconseguir uns resultats magres.

-Hi ha un cert paral·lelisme, encara que el PSG és una mica anterior. Un any i escaig després de fundar-se, a través de connexions amb el sector largocaballerista i federalista del PSOE a l'exili -en concret, per la mediació d'un enginyer de Lalín d'edat avançada, marmessor de Largo Caballero- van establir-se un seguit de contactes per donar joc als partits socialistes de les nacions sense Estat de l'Estat espanyol. Recorde una reunió a Impèria, a la Riviera, en què van prendre part el Moviment [Socialista Català] de Pallach, el PSG -hi anàvem Mario Sales i jo- i de sobte hi va aparèixer Joan Francesc Mira, que representava els GARS (Grup D'Acció i Reflexió Socialista), l'embrió del que seria el PSPV.

-Què recorda d'aquell PSPV?

-Bé, el partit es va fundar sota la tutela intel·lectual de Joan Fuster, a qui vaig tractar molt. Era un bon amic de Piñeiro, però situat més a l'esquerra. També van tenir-hi molt a veure Ernest Lluch, que es va traslladar a la Facultat d'Econòmiques de València, i Vicent Garcés. El seu germà Joan [Garcés] s'hi incorporaria més endavant, en tornar de Xile: va salvar-se pels pèls del pinochetazo, fins al punt que ell sempre conta que li deu la vida a Allende, que va obligar-lo a marxar per la porta del darrere. També hi havia aquell personatge entranyable alhora que curiós que era Josep Vicent Marquès.

-Les visites a casa de Fuster devien ser molt profitoses, intel·lectualment...

-Conversar amb Fuster era una delícia. A més, tenia molt d'humor, una gran ironia, i moltíssima cultura. Recorde que acabava de publicar Nosaltres, els valencians i que en parlàvem del contingut.

-A vostè, què li va semblar aquella obra?

-Magnífica, en aquell moment i en aquell context.

-I avui?

-Em continua semblant una obra de referència. El temps passa i la societat muda, però aquell llibre va ser clau per a la presa de consciència nacional del País Valencià. Un valencianisme de debò, no el valencianisme de l'idioma valencià i aquestes caralladas... Fuster va situar al centre del debat la identitat del País Valencià, que hauria de formar part d'una confederació dels Països Catalans. Sense ell, no s'entendria l'emergència no sols del PSPV, sinó tampoc la del Bloc.

-Amb vostè, el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) va passar d'un sol diputat, l'any 1985, a tenir-ne 18, el 1997.

-Cal distingir la identitat en el pla antropològico-cultural de la identitat racionalitzada en termes ideològico-polítics, és a dir, del comportament polític a l'hora de votar. A finals del segle passat, la meitat dels ciutadans se sentien només gallecs o més gallecs que espanyols, i tan sols el 3% del total afirmava sentir-se exclusivament espanyol. L'evolució política a Galícia i el conjunt de l'Estat ens ha fet retrocedir posicions, però.

-Com es va culminar aquell salt, però?

-L'any 1982, el nacionalisme va reformular l'organització de la seua pluralitat. El 1964, un any després de la creació del PSG, va fundar-se la UPG [Unión do Povo Galego]. El primer naix com a socialdemòcrata i evoluciona a socialista-marxista, i el segon, un partit comunista amb molts elements dels fronts d'alliberament de la perifèria. També es va provar de construir una democràcia cristiana galleguista, la de Piñeiro, Xaime Illa Couto i companyia, que no va quallar perquè no hi havia una burgesia en clau de país. La UPG i l'Assemblea Nacional-Popular Gallega es presenten com el Bloc Nacional-Popular Gallec (BNPG), i el PSG, que va en solitari, s'ensorra. Va quedar clar que el model de partits, a Galícia, no funcionava, i que calia adoptar el frontisme.

-I naix el BNG.

-En efecte, naix el BNG com a formació d'afiliació individual amb formacions a dins seu. Fins al 1992 s'hi incorporen Esquerda Galega, de Camilo Nogueira; l'antic PSG i Unidade Galega; l'MCG [Moviment Comunista de Galícia]; el Partit Nacionalista Gallec... Això va permetre una articulació molt flexible que aixoplugava tot el nacionalisme, tret d'algun grupuscle marginal. El BNG va erigir-se en la ferramenta política del front existent a la societat, amb un sindicat capdavanter com la CIG [Confederació Intersindical Gallega], Comisiones Labregas, la Federació d'Associacions Culturals, l'Associació per a la Defensa Ecològica de Galícia (Adega), la Federació de Monts Veïnals, etcètera. Aquesta era una trama molt potent que a penes havia tingut translació electoral.

-Com aconsegueix tenir-ne?

-En primer lloc, per ampliar l'espectre polític, el BNG no va apostar a ultrança per la independència. A més, vam deixar de banda el discurs doctrinari del nacionalisme leninista que encarnava la UPG. És aquest canvi de discurs, molt més inclusiu, el que ens permet avançar, sense abandonar el posicionament esquerrà i nacionalista. Era un discurs molt atractiu, acompanyat de la tàctica seguida al Parlament. Amb un únic diputat, el BNG va convertir-se en l'antítesi del govern conservador de [Xerardo] Fernández Albor, i quan va haver-hi la moció de censura que va fer president el socialista [Fernando] González Laxe, vam saber modular el discurs. El 1989, Manuel Fraga va arribar a Galícia en una operació avalada pels socialistes, i encara que el PSOE va obtenir els millors resultats de la història, va perdre la Xunta. Amb només cinc diputats, el BNG va convertir-se en la veritable oposició al PP, i la política gallega va passar del binomi PP-PSOE al triangle PP-BNG-PSOE. Finalment, el 1997, vam fer el sorpasso, i a les municipals del 1999, vam superar el 30% a Vigo i vam accedir al govern de cinc de les set ciutats. Vigo, Pontevedra i Ferrol tenien alcalde del BNG, i el PP, només el d'Ourense. En solitari fins i tot vam ser capaços d'obtenir un escó a Europa, el de Camilo Nogueira.

-Què va passar després? Per què el retrocés?

-La cúpula de la UPG va començar a maniobrar. Havíem tocat poder i érem una alternativa de govern a la Xunta, però no es refiaven de Beiras, perquè pensaven que Beiras no era controlable.

-Consideraven que vostè era massa moderat?

-No se'n refien, i punt. La UPG volia tenir el control del BNG. Llavors, els grups que havien fet contribucions plurals al projecte comú van convertir-se en lobbies per la disputa del poder a les institucions. El BNG va començar a gravitar sobre l'eix de la política institucional, i aquesta va ser l'errada.

-El 2005, quan les opcions de destronar Fraga eren reals, vostè no es va presentar als comicis.

-Vaig patir una operació d'assetjament brutal, i llavors va començar el descens del BNG.

-Amb tot, es va poder conformar el bipartit amb els socialistes, que va durar una legislatura, fins al 2009. Què li va semblar el Govern d'Emilio Pérez Touriño i Anxo Quintana?

-Els va faltar coratge polític. Per comptes de fer un acord de govern sobre un acord programàtic, van caure en la mateixa errada que el tripartit del 1987 al 1989. Van fer un repartiment de conselleries i recelaven els uns dels altres. Funcionaven com si foren dos governs. A més, tenien una majoria absoluta molt ajustada, d'un escó, i els mitjans del règim hi estaven completament en contra. Anxo Quintana, que va ser designat vice-president, volia ser el president, i mai no va assumir que no ho fóra.

-El BNG tenia 13 diputats, i els socialistes, 25. Amb aquest nombre d'escons Quintana volia ser president?

-Sí. Aquesta era la seua actitud. Els anys 90 m'acusaven d'autonomitzar el BNG, tot i que els companys de comunicació i imatge em deien que jo havia de tenir un discurs de president de la Xunta. "No, no, no. Jo he de fer el discurs de portaveu del BNG, una organització creada per al projecte estratègic d'emancipació, i a sis mesos per a les eleccions, llavors sí, parlar com a presidenciable de la Xunta". Als mítings, jo mai no parlava en primera persona del singular, sempre deia "nós", mentre Quintana sempre deia "eo". Ell pretenia funcionar com si fóra secretari general d'una organització piramidal, però el BNG no era així, sobretot perquè qui tenia el poder no era ell, sinó la UPG.

-A banda de la personalitat de Quintana, què va fallar?

-Durant els anys de Fraga, ens havíem fet un fart de criticar l'administració paral·lela que havia creat, que comparàvem amb un laberint o una selva. Quan vam arribar al poder, calia haver-hi entrat amb un ganivet per tallar les lianes. Si vols moure't enmig de les lianes, hi acabes embolicat. No van fer lliga, i a més, el PSOE és el que és: un partit dinàstic, feudal, borbònic, amb gent com Felipe González... La majoria absoluta, però, sobretot va perdre's per l'electorat del BNG.

-I per no haver avançat les eleccions sis mesos, com va insistir el secretari d'organització del PSOE, el gallec José Blanco.

-Sí, però el BNG deia: "El PSOE vol avançar les eleccions perquè ja no té res a fer, però nosaltres encara tenim un repertori de coses". Això contestaven quan els avisaven que la crisi se'n venia a sobre i que això podia fer perdre el Govern, com va acabar passant. Touriño tampoc volia avançar-les, perquè, de manera estúpida, no volia transmetre sensació de por. Quin nivell té la classe política espanyola, carallo...

-Tem que al País Valencià el canvi siga tan efímer com a Galícia?

-No ho crec, perquè ens trobem en una etapa política molt distinta. El canvi de les eleccions municipals va ser molt important, i en aquest cas Galícia va ser novament pionera. Als de Podem, els ho he dit molt clarament: per falta de cultura, la casta política de l'Estat no entén quina és la realitat sociopolítica. No entenen la realitat nacional basca, catalana o gallega. És quan hi entropessen que hi reparen, i llavors ho mesuren en funció del múscul, no de les neurones. A Galícia tenim poc de múscul, però moltes neurones, i per això vam aconseguir dir-li En Marea i no En Marea Podem o Podem-En Marea, a diferència d'En Comú Podem i de Compromís-Podem.

-D'acord, però vostès han acabat inserits al grup de Podem, mentre que els diputats de Compromís han emigrat al mixt.

-Perquè hem mantingut la lleialtat amb les nostres aliances.

-Compromís va ser deslleial, llavors?

-Compromís va ser deslleial amb les aliances. No va donar prioritat a mantenir-les a nivell d'Estat sobre la reivindicació de la seua presència diferenciada a les Corts, motivada per la seua situació interna. En qualsevol cas, el problema és que en un Congrés sense majoria de PP i Ciutadans, el PP i Ciutadans tenen majoria a la Mesa. Però això què collons vol dir?´És absolutament absurd, però el PSOE, a canvi de tenir la presidència del Congrés, va cedir la majoria.

-Fraga va morir nacionalista?

-Què dius, ara? Nacionalista espanyol, sí. I xovinista. A Fraga, que em respectava bastant, vaig proposar-li quatre eixos d'acord: blindar les competències exclusives, tenir veu pròpia a Europa, negociar l'euroregió Galícia-Nord de Portugal i no escarallar les ciutats per raons partidistes. Vam treballar-hi uns mesos, però un dia Fraga va confessar-me que això li generava molts problemes amb la direcció del seu partit a Madrid. Després va venir el Prestige i tot se'n va anar en orris. Sí que és cert que Fraga, al darrer terç del seu mandat, va voler passar a la història amb el mateix rang que Pujol a Catalunya.

-Curiosa evolució, en un ex-ministre de Franco.

-El seu caràcter feixista no hi tenia res a veure. Fraga va morir feixista de cap a peus, ni que fóra més dissimuladament. Fraga no podia ser nacionalista perquè això no li entrava en el cap, hauria contradit la seua història anterior...

-... però el cos potser sí que li demanava ser-ho.

-Entenia que Galícia, si més no, era un poble.

-Feijóo és una involució, doncs.

-Feijóo és un macarra, un mercenari, una persona que es ven pel que siga. Tot li importa un carallo, Galícia i la resta. Feijóo és un paràsit infecciós, no és ningú. Si Fraga ressuscitara i el veiera, li fotria una hòstia. Jo sempre li dic senyor Núñez, perquè en realitat, Feijóo no existeix, sinó que és feixóo, l'equivalent del fríjolcastellà, que significa 'fesol', 'mongeta'. Com que no puc dir-li fríjol ni es mereix que galleguitze el seu cognom, li dic "senyor Núñez" i prou.

-El 1998 el BNG va impulsar Galeusca conjuntament amb CiU i el PNB, amb els quals va presentar-se a les eleccions europees i va signar la Declaració de Barcelona, d'estil federalitzant. L'ha sorprès l'evolució sobiranista dels antics convergents?

-No.

-Per CiU, bona part d'aquella negociació va dur-la Pere Esteve, un dels pocs sobiranistes que hi havia llavors. Ara ho són tots.

-Pere Esteve va ser una solució de compromís en aquell moment. Era una persona molt modesta, molt humil. El coneixia bé i sempre li deia el mateix: "Tu ets més socialdemòcrata que Pasqual Maragall". Va venir a casa meua diversos caps de setmana i em va semblar l'únic polític català de l'àmbit conservador capaç de percebre el problema de l'Estat en clau estatal i no sols en clau interna catalana, que al meu parer ha estat el principal problema del nacionalisme català. Un dia, Pujol va cridar-lo al despatx per dir-li que volia proposar Artur Mas com a nou secretari general de Convergència. "No n'hi ha cap altre?", va preguntar-li Pere per saber si el seu nom estava descartat.

"Diria que no", va respondre-li Pujol, que sempre va apostar per la gent dels negocis en detriment del sector sobiranista. En el grup sobiranista també hi havia Felip Puig, que va acabar fent el paperot de conseller d'Interior. Quan parlava Puig deies: "Hòstia!". Era com la gent del PNB que va negociar Galeusca: Arzallus, Gorka Agirre, Markel Olano i Joseba Egibar, que si això és la dreta, manda carallo, ja voldria tenir-ne jo una així. És una socialdemocràcia cristiana.

-S'imaginava que el partit de referència de la burgesia catalana seria capaç de fer un torcebraç a l'Estat, com està passant?

-No, no ho hauria dit.

-La crisi econòmica ha estat providencial, en aquest sentit?

-La crisi explica una part del procés català, però no tot. De fet, tant la societat civil com la CUP hi han jugat un paper fonamental. Les consultes populars, que són a l'origen del procés, van ser impulsades per la societat i no pels partits.

-Vostè ha afirmat que, si residira a Catalunya, votaria la CUP. Per què se sent més a prop de la CUP que no d'Esquerra?

-Quan signem la Declaració de Barcelona, demane permís al PNB i CiU per convidar Eusko Alkartasuna i Esquerra a formar-ne part, per tal que hi haguera més formacions d'esquerres a banda de la nostra. Els uns i els altres van donar-me el vist-i-plau, però Esquerra no va voler fer el pas. I no van fer-lo per l'escenari polític català, perquè això significava anar de bracet del pujolisme. Finalment, Galeusca va desunflar-se per dos factors: perquè jo entre en crisi al si del BNG i perquè Artur Mas decideix abaixar-se els pantalons davant d'Aznar.

-El sorprèn que el PNB no haja aprofitat l'embranzida sobiranista catalana per situar el País Basc en les mateixes coordenades?

-El pla Ibarretxe va fer-li molt de mal, a causa de l'actitud deplorable del Govern espanyol. Ara bé, per bé que tots els votants del PNB accepten que Euskadi és una nació, una part d'ells no desitgen segons quines aventures. A més, el procés independentista d'Euskadi està molt condicionat per la història de la lluita armada. Farà dos anys, en una xarrada a Barcelona, Pernando Barrena va afirmar que a Euskadi l'independentisme no disposava de prou massa crítica per tirar endavant un procés com el català. Per això dic que la clau de Catalunya és el procés cívic! Mireu, vaig assistir com a observador internacional a totes les consultes populars, tret de la primera, celebrada a Arenys de Munt. Era impressionant! Quina capacitat d'organització! A les nou de la nit havíem acabat el recompte en una mesa del Penedès, i una hora més tard, en arribar a la seu del CIEMEN de Barcelona, totes les dades ja estaven a punt. Quan això comença a funcionar, a Esquerra apareix el capellà simpàtic aquest, l'Oriol Junqueras, i Convergència s'adona que tampoc no pot restar-ne al marge.

-El gest de David Fenàndez aixecant la sabata en la famosa compareixença de Rodrigo Rato al Parlament català recordava el dia que vostè va fer això mateix davant de Fraga.

-David va dir-me que va inspirar-se en aquell episodi, de fet.

-També l'han expulsat de l'hemicicle diverses vegades, com a Mónica Oltra. Quina opinió té d'ella?

-Em sembla una dona amb molt de talent.

-Podem encarna la plurinacionalitat que sempre s'ha trobat a faltar a l'esquerra espanyola, o més aviat és un miratge?

-Podem va assumir la plurinacionalitat per raons d'oportunitat política i perquè alguns caps, no molts, sí que ho entenen bé.

-Íñigo Errejón?

-No [enèrgic].

-Errejón no?

-Pablo Iglesias. És curiós, perquè la darrera vegada que vaig estar a Barcelona amb Gerardo Pisarello i Ada Colau, van dir-me que s'entenien millor amb Errejón, però Errejón és molt més jacobí que Pablo Iglesias.

-Colau seria una bona candidata a la presidència del Govern espanyol?

-Sí, és clar que sí, però no crec que li interesse. Ella no ha desertat d'un tipus de lluita molt concreta. El gran mèrit d'Ada Colau és que pot presidir un govern municipal d'una ciutat com Barcelona i que el seu cap continue funcionant en les mateixes claus que funcionava abans, quan liderava els moviments de defensa dels drets socials. No té l'ambició de presidir la Generalitat i encara menys el Govern de l'Estat. Si mai fa aquest pas, serà per qüestions polítiques, no per fer carrera.

-El PSOE està mort?

-En absolut! És un partit del règim, i el règim continua ben viu. M'ho va dir ja fa anys Arzallus, un personatge absolutament extraordinari, totalment distorsionat, que ningú no coneix i que jo he tingut la sort de tractar molt: "Nosaltres no ens podem permetre ni un cas de corrupció. Ni un de sol. El PSOE, en canvi, al règim li interessa ressuscitar-lo, i el ressuscita. El PSOE només se n'aniria al carallo si li passara el mateix que li va passar al Pasok, a Grècia.

-Dels líders del PSOE salvaria Zapatero?

-I la primera etapa només. A Zapatero li faltava nivell, i al seu nucli més proper, també. Felipe González era un jacobí que va convertir-se a la monarquia als anys 70, i de [Pedro] Sánchez només sé que juga a bàsquet. Els líders del PSOE estan agafats pels fuciños, perquè van trair la base de l'esquerra espanyola en el pacte de la Transició. Jo vaig viure-ho -i patir-ho- en directe a la Conferència Socialista Ibèrica, quan em vaig adonar que la ruptura democràtica se n'anava al carallo. Llavors va ser quan jo vaig rebentar.

-Com creu que evolucionarà el procés català?

-Pense que continuarà endavant, però sense el calendari previst. Caldrà que l'esquerra estatal assumesca el dret a decidir i que l'independentisme català assumesca que necessita el suport de l'esquerra de l'Estat espanyol.

-Mariano Rajoy tornarà a ser investit president?

-Confie que no. Poden evitar-se les terceres eleccions. Si Pedro Sánchez pren consciència que li va la vida i no vol un govern en minoria del PP, negociarà amb els catalans.

-Què pot oferir-los?

-De moment, Sánchez ja ha suportat el xantatge sistemàtic dels grans barons del PSOE, de tots els zombis aquests; i el del grup Prisa, que és una merda, i de la troica, que és qui està al darrere. Escolteu, és molt simple: a Grècia, l'esquerra emergent va guanyar les eleccions i va formar govern, però la troica va obligar-lo a capitular. Tsipras va haver d'abaixar-se els pantalons. Ves per on, l'únic ministre que no era un professional de la política, Varoufakis, es va plantar, va dir que ja n'hi havia prou i va dimitir el càrrec. En el cas espanyol, després de les eleccions del 20 de desembre, l'esquerra emergent va tenir un èxit enorme però no va fer el sorpasso. Allò més lògic, però, era un govern a l'esquerra, però la troica va fer tots els possibles per tombar aquesta opció. Ara mateix, a Espanya, hi ha un cop d'estat. No és un cop sanguinolent, però és un cop d'estat. La Constitució estan dinamitant-la. Com pot ser que Ana Pastor, la presidenta del Congrés, no convoque el plenari d'investidura perquè no li ve de gust? I del cop de palau, què me'n dius? Aquell divendres que Pablo Iglesias -ell m'ho havia consultat abans i jo li havia dit "d'acord, endavant"- va proposar-li al monarca un acord amb el PSOE.

El rei sabia que si proposava Sánchez aquest obtindria, si més no, el suport de Podem. Sánchez diu que està disposat a ser candidat però que primerament ho hauria d'intentar el candidat de la llista més votada, Mariano Rajoy. Tot seguit Rajoy diu que no accepta ser el candidat perquè no disposa dels vots suficients i el monarca, no obstant això, el proposa a ell. Però què collons és això, coi?! Qui va dirigir aquesta estratègia? La Constitució no diu que la proposta de candidat la fa el monarca, sinó el president del Congrés, que aleshores era Patxi López. El monarca s'ha de limitar a traslladar el resultat de les converses. On és la Constitució? Ha sigut un cop de palau. A la primera restauració, en deien borbonear.

-Creu que el BNG continuarà tenint representació al Parlament gallec?

-Espere que sí. No li desitge cap mal al BNG. Únicament li demane que entenga quin és el nou cicle polític.

-El cos li demanava ser candidat de nou i les reticències al si d'En Marea l'han desanimat?

-No. L'últim trimestre he hagut de treballar molt a fons perquè hi haguera una alternativa de candidat que tinguera prou solvència i que fóra assumible internament. Per això vaig mantenir el joc de la incertesa. Sabia que si feia un pas endavant i em postulava com a candidat, ningú no ho hauria qüestionat. Ningú no hauria gosat qüestionar-me. Però tothom sap que jo vaig ser el primer que va apostar per les noves formes de presència i participació de la ciutadania en la política, el primer que va bastir ponts entre l'esquerra nacionalista i l'esquerra federalista amb AGE [Alternativa Gallega d'Esquerres]. I hi ha un llibret meu,Exhortación a la desobediencia, publicat en gallec ja fa tres anys i que en la versió espanyola compta amb un pròleg preciós d'Antoni Domènech, en què aplegue textos escrits des del 2005 i es veu clarament que ja fa anys que vaig dient les mateixes coses. El problema era que jo no tenia les energies necessàries ni la garantia de poder complir el compromís amb els electors. La gent m'aturava pel carrer i em demanava que em presentara, que la gent jove tan sols confia en mi. Als meus companys jo els explicava que jo no tenia cap vareta màgica per resoldre tots els problemes de Galícia. Només hauria acceptat ser candidat en una situació límit, de caos total, i per veure què passava. Però no per presidir la Xunta, perquè això ja era impossible.

-Va començar al PSG, va passar al BNG, i ara, com a coportaveu d'Anova, està inserit a En Marea. Se'l nota especialment satisfet d'aquesta experiència postrema.

-En Marea és un moviment sociopolític. Un cop passen les eleccions, cal obrir un procés constituent com a partit no instrumental. Ací la massa fonamental és la gent de les marees: 70 candidatures municipals! 70! Les marees són la nova forma de fer política. A l'assemblea d'En Marea del mes de maig, van assistir-hi més d'un miler de persones, el 90% de les quals van apostar per presentar-se a les eleccions gallegues com un partit instrumental. Molta gent ha percebut que En Marea aporta una eina a la família nacionalista desencisada amb el BNG, que pateix esclerosi. Podem pinta ben poc al si d'En Marea. Per què Pablo Iglesias, si no, va dir in extremis que calia entrar-hi? Aquell matí [l'últim per registrar les candidatures partidàries] va enviar un missatge a Carolina [Bescansa] i [Pablo] Echenique en què els deia que si Podem anava en solitari a les eleccions -després que En Marea no acceptara la coalició- no vindria a fer campanya a Galícia. Si va fer això és perquè sabia que, en cas contrari, Podem es fotia una hòstia. Podem hauria obtingut uns resultats molt per sota dels nostres.

Per a saber-ne més:  «Cal recuperar l'ortografia del gallec històric»

Xosé Manuel Beiras va ser escollit acadèmic de la RAG el 1976, quan tot just havia complert 40 anys. Va proposar-lo qui n'era el president, Sebastián Marínez-Risco, però Beiras travessava una crisi personal molt forta, aguditzada després de les eleccions del 1977. A començaments dels 80, quan ix d'aquell "túnel" depressiu d'un lustre, és escollit degà de la Facultat d'Econòmiques, i en esgotar-ne el mandat, prepara el seu discurs d'ingrés a la RAG. Però llavors el president de la institució era Domingo García-Sabell, que havia estat el seu sogre i havia apostat per una línia d'aproximació al castellà, per comptes de fer un acostament al portuguès, com volia Beiras. A més, García-Sabell, que alhora era delegat del Govern espanyol a Galícia, va impugnar la llei de normalització acabada d'aprovar pel Parlament gallec.

El poeta Uxío Novoneyra, un dels escriptor que va tancar-se a la RAG en senyal de protesta per la impugnació, va etzibar-li a García-Sabell que aquell era "el primer país del món en què el president de l'acadèmia d'un idioma oprimit és també el cap de la policia de l'Estat que l'oprimeix". Beiras va renunciar al càrrec d'acadèmic perquè l'acte d'ingrés s'ajornava sine die. Mai no va prendre'n possessió, doncs, però és un gran expert de l'idioma.

-Vostè és partidari del reintegracionisme amb el portuguès.

-Ricardo Carballo, el primer catedràtic de llengua i literatura que hi va haver a la Universitat de Santiago, membre del Partit Galleguista, va explicar-ho amb claredat. A la península Ibèrica van formar-se tres llengües romances procedents del llatí vulgar: l'occidental, la central i l'oriental, és a dir, el gallec, el castellà i el català. En el procés d'avanç davant l'espai àrab, es crea el dialecte meridional de cadascun d'ells, és a dir, el portuguès, el valencià i l'andalús. Quan Portugal va constituir-se en regne, molt prematurament, allò no va trencar la unitat de l'idioma, la lírica galaico-portuguesa era la mateixa. Amb el pas dels anys, així que Portugal es consolida com a país independent, les diferències són cada cop més marcades, perquè la llengua evoluciona com a idioma d'Estat. Aquesta diferenciació no es dóna entre el català i el valencià, per exemple.

Per tant, el gallec forma part del tronc lingüístic galaico-portuguès, però pel domini del castellà, està força més contaminat el gallec de Galícia que el gallec de Portugal. Llavors, per tal d'anar cap a una convergència, hem d'acudir al portuguès. Això se'n diu reintegracionisme. També cal recuperar les formes ortogràfiques pròpies del gallec històric.

-És factible, això?

-Ha de se-ho. Al segle XIX, Rosalía de Castro, per posar un exemple, va haver d'inventar-se una ortografia, tenint en compte que els lectors potencials estaven alfabetitzats en castellà. Un cop es normalitza l'ús de l'idioma i s'aprèn a les escoles, la tesi és que cal anar cap al reintegracionisme, a fi de recuperar l'ortografia històrica. Una altra cosa, però, és el lusisme: fer servir les formes portugueses per davant de les gallegues, quan totes dues són acceptables.

-Què pensa del lusisme?

-Que no cal passar-se de rosca. Per exemple, en gallec, llacuna és lagoa, i en portuguès, lacuna. Si lagoa està més lluny del castellà, per què has de fer servir el lusisme lacuna? El portuguès també va rebre molta influència del castellà a l'època dels filipos, de Felip II a Felip IV, fins que es produeix la independència de Portugal. Gil Vicente, un gran dramaturg d'aquella època, escrivia en portuguès per a les classes populars, i en castellà per a la burgesia i l'aristocràcia. El castellà ladrillo es diu tijolo, però si consultes el Diccionario etimológico da lingua portuguesa, de [José Pedro] Machado, explica que tijolo prové del castellà tejuelo. El portuguès de Brasil està molt més a prop del gallec que no el portuguès, de la mateixa manera que el castellà d'Argentina o del Perú està més a prop del castellà del segle XVI que no de l'actual. El portuguès entra al Brasil al segle XV i XVI, sense les influències del portuguès de la Península. Encara més: si compares el portuguès de la meitat nord de Portugal amb el portuguès dels mitjans de comunicació, el popularment conegut com a lisboeta, sentiràs moltíssimes vocals mudes que els portuguesos, en realitat, no fan.

Si vols gaudir d'una entrevista tan completa i exclusiva com aquesta abans que ningú, subscriu-t'hi!