Despropòsits suprems

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La construcció sorgida de la transició i que podríem anomenar sistema constitucional espanyol, la xarxa de poders polítics, econòmics, mediàtics i institucionals connectats de forma íntima entre si i que solen actuar a la manera de les formigues soldat en defensa del col·lectiu, encara no és conscient del grau d’infecció i gangrena que pateix. No coneix, no vol saber, el nivell de desafecció que provoca, no sols en les perifèries. 

Una fallida que les maniobres de distracció sobre Catalunya, els immigrants o la defensa de la Corona poden dissimular amb penes i treballs. L’edifici, tanmateix, s’ensorra a la vista de tothom. El sistema polític del bipartidisme i els seus actors auxiliars resisteix els embats, però el pilar bàsic de la justícia és un vaixell amb la proa submergida. L’episodi sagnant del plenari del Tribunal Suprem canviant el criteri sobre els impostos de les hipoteques marcat per la Sala del Contenciós de l’alt tribunal marca una fita del despropòsit difícilment superable. 

En els dies previs, els comentaristes econòmics donaven per fet que el nus del debat se centraria en la retroactivitat o no, però hi havia poques previsions de capgirar totalment la truita en benefici dels bancs. Era una decisió massa obscena, massa òbvia. Oblidem, de vegades, que la independència judicial a Espanya és una entelèquia. Joaquim Bosch, membre de Jutges per a la Democràcia, no feia una afirmació tan taxativa, però resumia en Twitter l’estat de coses de manera contundent.

Potser convé recordar que els jutges del Tribunal Suprem són competència del Consell General del Poder Judicial, organisme que, al seu torn, és una rèplica de les proporcions polítiques del Congrés dels Diputats i del Senat. Aquesta interdependència obscena no és privativa d’Espanya: els membres de la Cort Suprema dels Estats Units s’escullen a proposta del president i són «consentits» pel Senat. El manament és vitalici i sols el Congrés pot remoure els jutges del càrrec mitjançant un procés d’impeachment. La descomunal polèmica per la imposició per part de Donald Trump com a membre de la Cort un acusat d’abusos sexuals, Brett Kavanaugh, és un símptoma de la importància d’aquesta institució. En joc no sols hi ha una batalla del feminisme, sinó l’hegemonia ideològica en les grans decisions de les properes dècades.

Al Tribunal Suprem espanyol també es fa ideologia: la instrucció visceral i desencaixada al voltant del procés català és una operació de revenja emanada de l’Estat i beneïda per tots els seus estaments, des de la Corona fins al govern. És una operació reactiva. Ens podríem creure una certa imparcialitat en el cas d’haver instruït la causa per motius de desobediència i malversació de fons. Però la pretensió de jutjar els polítics i líders civils catalans per rebel·lió (violenta) deixa veure el llautó de tot plegat

És el cas també de l’Audiència Nacional, assot d’artistes en virtut d’una llei mordassa indigna, que no considera una acusació per terrorisme en el cas d’un expert tirador i posseïdor d’un arsenal imponent  que pretenia assassinar Pedro Sánchez per la decisió d’exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos. Decisió presa de manera immediata. Mentrestant, la mateixa Audiència Nacional ha tardat sis mesos en renunciar a investigar per terrorisme dos membres dels CDR, Tamara Carrasco i Adrià Carrasco

La pèrdua de credibilitat no és discriminable en funció de les preferències ideològiques. No és coherent qüestionar el Tribunal Suprem pel tema de les hipoteques i, a continuació, aplaudir a mort les decisions que es prenen en uns altres àmbits. El sistema està podrit, globalment, genera monstres com els esmentats o la sentència de la Manada

Un mur esquerdat i a punt de caure que no pot generar confiança més que en un grapat d’adeptes irredempts que s’aferren a les potes de fusta podrides pel corc, a unes estructures devorades pel control polític i econòmic. Que actuen en defensa dels poderosos i contra els interessos de tota la resta. Incloent aquells que pengen banderes en els balcons perquè creuen que s'ha de salvar Espanya dels sediciosos. Haurien de saber que l'enemic el tenen dins. Parafrasejant Joan Fuster, una desafecció (tampoc) no s'improvisa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.