Probablement, a l'hora d'entendre la Renaixença, el problema no són els fets, és la interpretació que se n'ha fet. A partir de la generació posterior als renaixentistes, s'han acumulat perspectives que en compte de presentar la Renaixença sota un format homogeni i clarificador, la sensació és que, com ja deia Rubió i Balaguer, som en una densa «nebulosa». Els problemes interpretatius no deriven de qüestions relacionades amb la qualitat d'obres, o autors. Si bé es mira, els problemes, de moment irresolubles, deriven del parti pris ideològic dels analistes. Fa la impressió que quan els uns i els altres escruten la Renaixença, en realitat estan mirant de resoldre l'encaix de Catalunya (deixem de banda els Països Catalans) en Espanya.
No és estrany que un dels bàndols haja enunciat «el doble patriotisme» com a tret característic dels patricis catalans de principis del segle XIX, és a dir, els renaixentistes eren tan catalans com espanyols, se sentien còmodes en Espanya i de cap manera volien capgirar l'ordre establert. Aquest plantejament, projectat sobre l'actualitat, validaria la idea que els catalans del segle XXI combreguen amb el mateix «doble patriotisme». La derivació política és contundent: els catalans són espanyols i la cultura catalana és igualment espanyola.
De l'altre costat, alguns han volgut veure en la Renaixença l'embrió de tot el que vindrà després, com un procés lineal i irreversible de progressos acumulatius, que van de la revifalla de la llengua a la recuperació de les institucions pròpies (en el cas dels més idealistes, la construcció d'un estat propi). Dit d'una altra manera, la Renaixença és la ruptura o punt d'inflexió a partir del qual s'engega un procés creixent que, partint d'una profunda «decadència», progressa cap a una «miraculosa» o «gloriosa» recuperació col·lectiva, cap a una efectiva renaixença. El relat o la història de la Renaixença, presentat d'aquesta manera, sembla imbatible, no té competència possible: conté el record de l'esplèndid passat medieval i alhora, en perfecta coherència, la promesa de la immediata renaixença, d'un resorgimento de la llengua i la literatura progressiu i acumulatiu.
A l'hora de repensar la Renaixença, però, és imprescindible tenir clar, d'entrada, que la Renaixença és una metàfora que prové dels mateixos renaixentistes, un instrument per a la construcció i la interpretació de la realitat de les elits catalanes de la meitat del segle XIX. Si bé es mira, la consolidació del terme com a idea clau per a la identificació col·lectiva va en paral·lel a una densa activitat erudita, publicística i divulgativa, que deixa entreveure un canvi de la percepció dels catalans sobre si mateixos i sobre les seues expectatives.
I és que a la vista del que s'esdevingué en les dècades centrals del segle XIX, la Renaixença tenia limitacions objectives. Els seus artífex no podien ni volien trencar amb l'ordre polític establert, un ordre que implicava l'hegemonia indiscutible del castellà, i una hegemonia que no solament es materialitzava en els afers públics, sinó fins i tot en la mateixa literatura. La prosa i el pensament eren patrimoni exclusiu del castellà. La poesia, a tot estirar, era el reducte del català. Rubió i Ors, Milà i Fontanals o Balaguer no confiaven ni apostaven pel canvi, eren espanyols i se sentien espanyols. La pàtria gran no deixava de ser Espanya, la pàtria petita, Catalunya. Els renaixentistes eren, al capdavall, uns «entusiastes de la diglòssia».
Cal reconèixer, però, que el període de la Renaixença acaba amb uns avanços inèdits en absolutament tots els àmbits de la llengua, la literatura i cultura catalanes: L'Avenç, Guimerà, Pitarra, El Mole, Maragall, els cants corals, l'excursionisme... I és en aquest context d'efervescència que naixen els grans protagonistes del Modernisme i del Noucentisme, de Valentí Almirall a Josep Torres i Bages; de Fabra a Alcover; de Carner a Ors... Ells, inevitablement, naixen de la Renaixença.
La Renaixença ha estat, socialment, un fracàs. Ha estat, de tota manera, un èxit. Si jo puc escriure avui aquest llibre, ¿no és perquè els poetes «de guant» i els «d'espardenya» van fer llur feina, més bé o més malament, però positiva? I encara: jo, i els qui vénen darrera meu, ¿no som el testimoni d'una perduració i alhora d'una renovació «important»? No pas nosaltres, però tot allò que ens ha fet fer com som, és el que ara mereixeria d'ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions.
Joan Fuster
