Mentre un tros enllà cremen barricades i corren pels carrers manifestants emmascarats, una senyora gran deixa a terra les bosses de la compra per agafar aire. Vint metres més enllà veu policies armant-se amb cascos i porres. Cauen pedres, els manifestants criden; és dimecres de la setmana passada al vespre, a Barcelona. La senyora fa que no amb el cap.
Diu la dona: “N’estic fins als collons, de tot plegat”. Troba que parlar contínuament de la independència cansa. Ella és separatista, però sobretot està molesta, com tota la gent que coneix. Ella, diu, vol la independència, però no a qualsevol preu. Sobretot vol tranquil·litat.
Barcelona, Catalunya i de fet tot Espanya es troba en estat d’excepció, novament. Dilluns passat el Tribunal Suprem, a Madrid, va condemnar nou líders separatistes catalans a llargues penes de presó, d’entre nou i tretze anys, entre altres motius per sedició, malversació de cabals públics i desobediència. Alguns dels condemnats probablement podran gaudir de beneficis penitenciaris d’aquí a pocs mesos, perquè ja fa ben bé dos anys que estan en presó preventiva.
Després de la sentència hi ha hagut indignació per totes bandes. La dreta espanyola l’ha trobat massa fluixa; al cap i a la fi, la fiscalia espanyola exigia fins a 25 anys de presó per rebel·lió. Als separatistes, per contra, la condemna els sembla brutal i la qualifiquen d’escàndol. Fins ara en els aldarulls hi ha hagut centenars de ferits i cent manifestants detinguts.
I, evidentment, Pep Guardiola, icona nacional catalana i actual entrenador del Manchester City, ha tornat a prendre la paraula. En un vídeo ha criticat durament la sentència. “Asseieu-vos i parleu”, reclama al final de la seva crida. Això és exactament el que volen molts catalans: desarmament retòric, converses, resultats. Prou violència.
El més estrany és que la dura sentència serveix als defensors radicals de la independència per mobilitzar seguidors. La majoria de catalans estan farts dels eterns debats sobre la independència. En una marxa de protesta al setembre feia anys que no hi assistia tan poca gent.
Fa dos anys les coses encara eren diferents. A la tardor del 2017 el govern regional va organitzar un referèndum tot i que el Tribunal Constitucional d’Espanya havia declarat il·legal la votació. Seguidament, el parlament de Barcelona va declarar unilateralment la independència per incrementar la pressió sobre Madrid.
Carles Puigdemont, l’aleshores president de Catalunya, va fugir de la justícia espanyola poc després i va refugiar-se a Bèlgica, on encara viu. Avui dia encara no ha explicat dues coses: primer, com vol portar Catalunya cap a la independència, un territori on no està clar si la majoria dels habitants volen realment la secessió; i, segon, com vol convèncer Madrid i Brussel·les perquè ho permetin.
Per les disputes entorn de Catalunya, entre altres motius, Espanya acudirà a les urnes el 10 de novembre per quarta vegada en quatre anys. No queda descartat que els conservadors del Partit Popular recuperin el poder, és a dir, les forces que són corresponsables del caos dels últims anys a Catalunya amb la seva política contrària a arribar a acords. Per als separatistes seria un mal desenllaç, però en secret molts esperen poder-se beneficiar d’una nova escalada de tensió. Perquè, si els conservadors guanyen les eleccions –possiblement amb una aliança amb la dreta liberal de Ciutadans i l’extrema dreta de Vox–, trobar una solució al conflicte quedaria més lluny que mai.
Un bon home per parlar sobre l’esgotament a Catalunya és David Ros, un senyor gran simpàtic que té l’aspecte que un s’imagina quan pensa en un funcionari d’Hisenda jubilat: cabells blancs, veu ferma, aparença tranquil·la. Ros viu en un pis a vint minuts del centre de Barcelona; a les lleixes hi té bibliografia sobre finances.
Ros és un separatista fervent: no desitja res amb més força que una Catalunya lliure. “En el fons el que importa són els símbols, un gest, la sensació que se’t prenen seriosament”. Ros participa en una iniciativa a favor de la independència. L’home, que treballava d’expert financer en pressupostos públics, està elaborant projectes per a un futur Estat català. La gent, diu Ros, al cap i a la fi vol un resultat. L’espera, les mitges tintes, que fa dècades que duren, són esgotadores. Possiblement la majoria de catalans en tindrien prou si Madrid els concedís més drets i més autonomia. Els bascos també ho van aconseguir, diu Ros.
A diferència dels catalans, els bascos tenen plena autonomia pressupostària: pràcticament cap regió d’Europa té tantes competències transferides. Molts catalans no entenen per què no se’ls hauria de concedir això també a ells.
Ros diu: “Si Madrid fes concessions als catalans en qüestions financeres i fiscals, canviaria la situació enormement. La majoria favorable a la independència probablement s’acabaria”. Però Madrid, afegeix Ros, no pensa en aquestes categories. “Només els importa la victòria o la derrota. Es tracta de destrossar l’enemic”.