La flama de la solidaritat veïnal havia allunyat els aires freds dels Pirineus. A la perifèria d'Osca, al barri Perpetu Socorro, veïns i activistes de consciència progressista s'hi reunien per elaborar la seua estratègia de defensa de la policia. L'endemà havien d'aturar un desnonament. Necessitaven convocar suficient gent per evitar que les forces de seguretat arrabassaren el domicili a Leonardo. Una acció de protesta que, fins i tot, havia de ser publicitada a la premsa local. L'acte de resistència pacífica contra una ordre judicial de desallotjament suposaria l'obertura d'un procediment judicial per alguns dels implicats en aquella concentració antidesnonament. Serien acusats durant el transcurs de la causa de sedició. Es tractava dels anys 80 del passat segle.
El protagonisme d'aquest delicte, llevat de sentències puntuals d'aquella època, ha rebrotat amb la resolució judicial del Tribunal Suprem respecte del procès independentista. L'alt tribunal espanyol acordava condemnar per sedició, entre altres delictes, l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya Oriol Junqueras, l'expresidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell, els exconsellers Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa i Joaquim Forn i els líders civils sobiranistes Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Arran de la decisió dels set magistrats que conformen la sala segona del Suprem, EL TEMPS analitza de la mà d'experts jurídics l'origen del delicte de sedició, el seu encaix en l'ordenament legal espanyol, la seua aplicació a la sentència de l'1-O i el suposat caràcter anacrònic i autoritari d'aquesta figura penal.
Contra els aixecaments populars
La fam, les condicions inhumanes i la misèria de les classes populars eren un còctel profundament explosiu. L'explotació dels poderosos ocasionava, de vegades, aixecaments de caràcter explosiu. Qualsevol decisió que afectara de manera radical sobre la seua supervivència, com ara pujades d'impostos als aliments, feia esclatar el poble. Els motins contra els governants eren la reacció necessària per tallar de soca-arrel la imposició d'un sofriment vital injustificat. Unes revoltes que serien, segons explica el magistrat i portaveu de Jutges per a la Democràcia al País Valencià Joaquim Bosch, l'antecedent d'aquelles conductes tipificades posteriorment com a sedició.
«Al segle XIX, encara amb el naixement d'un proletariat incipient, s'emprava la sedició com a instrument legal que pretenia actuar contra els motins desproveïts d'una teoria política al darrere», exposa Bosch. «A l'àmbit anglosaxó, l'origen del delicte de la sedició cal buscar-lo en els intents de criminalitzar els aixecaments contra el govern. En canvi, aquesta figura penal s'emprava en Espanya per tal d'aturar les revoltes obreres i per empresonar líders sindicals que prenien el control de les fàbriques», complementa José Luis Martí, professor de Filosofia del Dret de la Universitat Pompeu Fabra de Bacelona.
L'aplicació d'aquesta figura penal per castigar les protestes obreres del segle XIX -i, fins i tot, sovint durant el primer terç del segle XX-, responien a la concepció d'ordre públic que tenien els règims antidemocràtics. «Els codis penals decimonònics, aquells de 1848, 1850 i 1870, així com la mateixa legislació d'ordre públic del 1870, col·locaven la sedició junt amb la rebel·lió. La raó d'aquest agermanament era la concepció que es tenia aleshores de l'ordre públic, el qual era sinònim d'ordre social o polític. Dit d'una altra manera: un espai tancat a qualsevol dissidència, la qual era castigada amb repressió executada per l'autoritat militar», indica Nicolás García, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Castella la-Manxa i autor de l'obra Rebel·lió militar en el Dret Penal.
«Es tracta d'un delicte que tradicionalment havia estat lligat a l'àmbit militar fins al segle XIX, quan s'admet aplicar-ho per a civils. Pel seu naixement i caràcter castrense, es considerava com al germà xicotet de la rebel·lió. Mentre que la rebel·lió s'aplicava quan hi havia violència armada, la sedició era circumscrita als casos en els quals només hi havia violència o ús de la força. Al contrari que en l'actualitat, la sedició era concebuda com un delicte contra l'Estat», apunta Guillermo Portilla, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Jaén. «En el franquisme, de fet, van considerar-se les vagues obreres com a sedició», agrega.
Amb la represa democràtica espanyola, aquest delicte va separar-se de la rebel·lió, així com va canviar-se la seua concepció. «La reforma del codi penal de 1995 va transformar la rebel·lió en un delicte contra la Constitució Espanyola i la sedició en una figura penal contra l'ordre públic. Aquest ordre públic, però, no era el mateix que s'entenia al segle XIX i durant llargues etapes del segle XX. Com a delicte encabit dintre del títol del Codi Penal corresponent als desordres públics, està inserit en una mena de conductes reprovables penalment que castiguen l'afecció a la pau social. És a dir, que perjudiquen de manera notable i duradora la pau pública dels ciutadans», il·lustra.
Una anomalia
Per a Portilla, de fet, les penes que contempla el delicte de sedició, les quals van ser aplicades als encausats independentistes, «són absolutament desproporcionades». «Manca de sentit comú com un delicte contemplat al títol de desordres públics, que recull delictes amb penes que no superen els cinc anys de presó, establesca una forqueta que pot abastar fins als 15 anys de presó. Això s'ha mantingut perquè el legislador va perpetuar les penes que estaven recollides quan estava unit al delicte de rebel·lió. En la sentència, s'ha aprofitat aquesta desproporció», afirma.
«Abans del 2015, a ningú li hagués passat pel cap que una manifestació, com eren les del 20-S i l'1-O, pogueren ser acusades d'un delicte de sedició. Cal recordar que en 2011 va produir-se un assetjament al Parlament de Catalunya en el qual van haver-hi coaccions als diputats, tensió, càrregues policials i una mobilització multitudinària. En cap moment del procediment judicial, va apuntar-se que eren culpables d'un delicte de sedició. I això, quan es tracta d'uns fets objectivament més greus que aquells recollits a la sentència», assenyala Martí. «Per veure els contorns d'un delicte, cal analitzar aquells que estan dintre del mateix títol del codi penal. No pot ser que una conducta objectivament més greu, com poden ser els disturbis d'aquests darrers dies a Barcelona, puguen tenir càstigs menors que les penes imposades als dirigents independentistes per les manifestacions pacífiques del 20-S i l'1-O», afegeix Bosch.
Martí observa a la resolució del Tribunal Suprem, a més, «un conflicte entre el dret de manifestació, que és un dret constitucionalment reconegut, i el delicte de sedició». «La sentència estén d'una manera, a parer meu, inconstitucional el delicte de sedició, ja que no respecta el dret de manifestació de les persones. Una democràcia ha de tenir uns determinats nivells de tolerància a la protesta perquè es tracta d'un valor central de la mateixa», crítica. I puntualitza: «Si interpretem que es tractaven d'actes de resistència pacífica, de desobediència civil, resulta inacceptable que se'ls apliqui un delicte major del codi penal, com és la sedició».
«Els set magistrats que han ordenat la condemna han tractat de dotar a la sedició d'un contingut d'ofensiva penal que vaja més enllà dels desordres públics.Han intentat afegir un dany social que justifique la duresa de les penes de presó. No debades, han emprat un concepte de l'ordre públic allunyat de l'actual concepció democràtica. Han espiritualitzat el bé jurídic protegit per transformar la defensa de l'ordre públic en una de l'ordre polític», argumenta García. I ressalta: «D'aquesta manera, han incorregut en un greu efecte valoratiu, reforçat per les seues al·lusions al terrorisme. Les valoracions fetes coincideixen amb l'esperit de lleis franquistes que regulaven l'ordre públic, com la promulgada en 1959».
Aprofitant la publicació de la sentència, l'expert en dret penal insisteix en «la derogació del delicte de sedició», la qual reclama des de fa anys. «Cal eliminar-lo de l'ordenament jurídic espanyol perquè compta amb un doble defecte constitucional. Al seu caràcter autoritari, se suma la incapacitat d'aquest delicte per complir amb el mandat de certesa que està inserit dintre de la legalitat penal, el qual està fixat per l'article 25 de la Constitució Espanyola. Dit d'una altra manera: té una naturalesa arbitrària difícilment justificable i que complica la seua implementació», destaca.
Un raonament que defensarà, junt amb Portilla, en la pròxima convocatòria del grup de debat criminal, el qual aixopluga 200 persones lligades al món del dret des de la universitat i la judicatura. García, de fet, aposta perquè «la sedició siga canviada per un subtipus agreujat del delicte de desordres públics que exigesca l'obstaculització de l'exercici de les funcions públiques o un subtipus de delicte d'atemptat contra l'autoritat que sancione amb una pena més gran la resistència col·lectiva». «Això sí, mai sent desproporcionada respecte de la resta de figures dels desordres públics», matissa.
Amb la resta d'experts consultats partidaris de rebaixar les penes i d'estripar el caràcter decimonònic que encara conserva aquesta figura delictiva, María Luisa Cuerda, catedràtica de Dret Penal de la Universitat Jaume I de Castelló i magistrada, opina que «aquesta figura penal és útil». «Si no existira, els encausats pel procès hagueren sigut jutjats per rebel·lió o conspiració per la rebel·lió», assegura. «La sedició, com a un delicte que recull les conductes contra l'ordre constitucional sense que hi haja violència, em sembla encertat», remarca. «En els països del nostre entorn, no existeix en els mateixos termes. Ara bé, hi ha figures penals similars, com, per exemple, l'article 81 i 82 del codi penal alemany», afirma. Bosch, en canvi, replica que «la sedició ha sigut despenalitzada en la majoria dels països europeus».
Drets amenaçats?
El magistrat valencià, de fet, observa «un perill per a les futures protestes i manifestacions» arran de la interpretació realitzada per l'alt tribunal espanyol a la resolució judicial del procés. «Les valoracions realitzades pels membres de la sala penal a la sentència del Tribunal Suprem poden comportar que futurs actes de resistència pacífica siguen qualificades penalment com a sedició», avisa. «S'ha produït un gir jurisprudencial, ja que cal recordar que el Tribunal Suprem marca doctrina jurídica. Amb aquesta resolució, qualsevol acte deresistència pacífica que pretenga entorpir o dificultar el compliment d'una ordre judicial pot topar-se amb aquest problema. La meua experiència és que si s'atorga aquest instrument a jutges i fiscals, acabarà sent possible», assegura.
«Aquesta sentència no afecta els actes de resistència pacífica que realitza la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca», expressa Martí. «La resolució estableix que per considerar-se sedició s'ha de donar un aixecament tumultuari, multitudinari, projectat estratègicament i generalitzat en el territori. I aquest darrer punt, no el compleix un desnonament. Ara bé, protestes arreu d'un territori com ara el 15-M, amb acampades que desafiaven ordres de desallotjament, sí que podrien ser susceptibles de trobar-se amb una acusació així», exposa. «En abstracte pot encabir-se, però, realment, crec que cap jutge faria una desproporció així. A més, elbé jurídic protegit no és el mateix. No hi ha risc d'aplicació de la sedició en actes com aturar un desnonament», indica Cuerda.
«A parer meu, crec que hi ha un risc d'implementació d'aquest delicte després de les interpretacions expansives del Tribunal Suprem. Només fa falta que 30 o 40 persones impedisquen una ordre judicial, com quan s'intenten aturar desnonaments», contraposa Portella. «Amb aquesta sentència, s'està restringint els drets de concentració, com en l'1 d'octubre, o de manifestació, tal com va passar en el 20 de setembre», indica. I alerta a manera de conclusió: «Ens estan abocant a una política de certa excepció».