Ençà o enllà

Exili discret, presó de vidre

La presència de Carles Puigdemont a Waterloo no sembla que genere grans debats en aquesta ciutat belga de 30.000 habitants, que l’acull sense cap incomoditat i amb una indiferència que contrasta amb els ànims encesos de bona part de l’opinió pública espanyola. Descobrim Waterloo, una ciutat de veïns discrets, de cel gris, de verdor intensa i d’història viva.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan va marxar a l’exili, Carles Puigdemont no volia desaparèixer. Més aviat al contrari. La seua estada al cor d’Europa ha servit perquè tothom conega la situació del seu país i perquè la figura del president exiliat siga reconeguda arreu del continent. Més encara, fins i tot, que la de molts primers ministres de distints estats. Un fet que, paradoxalment, va acompanyat de la discreció amb què Puigdemont viu a Waterloo. Els seus veïns, indiferents, no sembla que discutisquen massa sobre l’estada del president.

Butte du Lion, monument a Waterloo que commemora la victòria del duc de Wellington sobre Napoleó / Jordi Play

Amb 30.000 habitants, Waterloo marca la frontera entre els territoris való i flamenc a Bèlgica, un país de dualitats nacionals compartides i assumides. Tothom reconeix la ciutat per la cançó del mític grup suec, ABBA, que comparava una història d’amor amb la batalla que prengué el nom de la ciutat. És allí, a 20 quilòmetres de Brussel·les, on el 1815 les aspiracions imperialistes de Napoleó xocaren amb l’exèrcit del duc de Wellington, que comptava amb efectius britànics, holandesos i d’una Alemanya encara a mig segle de la unificació. L’autoproclamat emperador francès va haver de marxar a l’exili després d’aquella derrota. Un fet que facilita les comparacions intencionades de Puigdemont amb el malaguanyat Napoleó. És per això que el gironí prefereix emmirallar-se en els vencedors d’aquella batalla. Un turó, amb un lleó de nombroses tones presidint-lo, commemora aquell episodi bèl·lic que situa el poble als llibres d’història contemporània.

Panoràmica des del Butte du Lion / Jordi Play

El monument és, segurament, l’únic element cridaner de Waterloo. La ciutat és gairebé idèntica a totes les de la zona. El cel és quasi sempre gris. Els seus habitants passen desapercebuts entre arbres diferenciats pel groc intens de la tardor i jardins de verdor permanent. El sol desapareix prompte, però els darrers llamps resisteixen en un horitzó pla, descobert, lliure de muntanyes. Els cotxes, com els conductors, també són silenciosos. El model elèctric està més que consolidat. Al centre del poble predominen les carreteres. Hi ha poc espai per passejar i les places que acullen la vida comuna no són corrents al centre d’Europa. Només els xiquets, a l’eixida dels col·legis, atempten contra el silenci que predomina a Waterloo.

Imatge del centre de Waterloo / Jordi Play

Carles Puigdemont és habitant d’aquesta ciutat de discreció radical. La zona residencial on viu no és distinta de la resta. Els blocs de pisos són escassos en aquest indret belga. La familiaritat de les cases, aïllades de tot arreu, és del tot comuna. L’exili de Carles Puigdemont l’ha forçat a compartir veïnatge amb altres catalans il·lustres. Per exemple, Robert Martínez, natural de Balaguer, entrenador de la selecció de futbol de Bèlgica que tants èxits va assolir en el darrer Mundial de Rússia. També viu a Waterloo Glòria Comerma, jugadora d’hoquei herba de primer nivell mundial, natural de Terrassa. I moltes altres persones que tenen en aquesta ciutat la casa residencial i es traslladen, cada dia, a Brussel·les per fer feina.

A la Chaussée de Brussel·les hi ha un dels indrets de més vida de Waterloo. Al Be Burger, restaurant ubicat al número 196 d’aquest carrer, treballa un jove de mare madrilenya. Ens explica que a la ciutat hi ha una comunitat de veïns d’origen espanyol. Preguntat per si els molesta l’estada del president català, no sap ben bé què respondre. Senzillament, mai no s’ho havia preguntat, fet que evidencia que l’exili del president no provoca cap debat. Amb la mateixa incomprensió respon una altra jove que treballa en una pastisseria ubicada al mateix carrer, inserida dins d’un petit centre comercial. Sap que Puigdemont és veí seu, i assegura que mai no ha sentit cap discussió, comentari ni debat sobre aquest fet. “Una vegada un periodista espanyol va entrar a la meua botiga per preguntar per l’adreça de la casa on viu Puigdemont i no vam saber contestar-li”, recorda. No en pot dir res més. Un home d’edat avançada, aparentment jubilat, passeja el seu gos per un carrer limítrof. És preguntat, també, sobre com viuen a Waterloo l’estada del president. Com que tampoc té cap resposta, s’anima a opinar sobre el conflicte polític català. “Han de seure a parlar. Barallar-se no serveix per res. A Bèlgica hem solucionat les coses perquè les hem sabut parlar”, diu. A les portes de l’escola Saint-Anne, un home ix d’un quiosc. Quan és preguntat, se sorprèn. Sap de l’existència de Carles Puigdemont, però no que comparteix veïnatge amb ell. Pel seu compte, Florence Reuter, alcaldessa de la localitat —membre del centredretà Moviment Reformador, partit del qual també forma part el primer ministre belga Charles Michel—, no sembla massa còmoda amb l’exili de Puigdemont, si bé no interfereix en cap sentit.

Malgrat aquesta condició desapercebuda, el president exiliat no se sent còmode. Admet que passa setmanes senceres sense eixir de la casa, on rep visites diàries. La seua protecció, sota mínims, està garantida per agents catalans voluntaris que gasten dies de vacances per cuidar la integritat de Puigdemont. Li recomanen no deixar la casa per fotografiar-se a les portes. Qualsevol distracció pot resultar tràgica. Ja han trobat localitzadors col·locats als cotxes. I són conscients que un altre dia, en lloc d’un xip de seguiment, hi pot haver un artefacte.

Waterloo és la ciutat des d’on es dissenya una internacionalització del conflicte que fins ara ha tingut èxit. Alhora, també és la presó de vidre d’un president exiliat en ple segle XXI. Carles Puigdemont és lliure de la presó. Pot traslladar els seus missatges sense cap impediment. També pot rebre els seus. Però les precaucions obligades fan que no puga gaudir de moltes més llibertats. Mil tres-cents quilòmetres el separen dels seus pares, que encara no l’han pogut visitar. També de les seues filles, que van a veure’l sovint. Puigdemont ja ha passat un any a 1.300 quilòmetres de Girona, la ciutat que, gairebé en cada balconada, exigeix el retorn de qui va ser el seu alcalde, que és un nou president exiliat de Catalunya. Una història tristament i inesperadament repetida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.